Orriols i la Catalunya moderna (per Diana Coromines)

 Diana Coromines 27.05.2025 

El més significatiu del discurs d’Orriols contra el vel musulmà és que pren Catalunya com a punt de referència per a tot Europa. No és allò tan pujolià ‒tant d’una altra època‒ que els catalans som europeus, sinó al revés: Europa és catalana. 'El vel islàmic' diu Orriols, "és incompatible amb Catalunya i per extensió amb Occident". Aquest "per extensió" no és casual i condensa en un sintagma petit una idea gran que fins ara estàvem acostumats a sentir explicada a la inversa, com si els catalans fóssim el gos faldiller que corre sempre darrere els professors a veure si li apugen la nota o li donen un premi per ser el més obedient. No és que Catalunya tingui arrels europees, sinó que n’és el centre i l’embrió. És aquí, on els valors cosmopolites broten amb prou força per estendre’s per la Mediterrània, des del Parlament medieval amb els tres braços que el rei català necessita per poder tirar endavant qualsevol iniciativa ‒per petita que sigui‒ fins al consolat de mar, que és la base que articula l’intercanvi comercial tal com el coneixem avui a Occident.

La gràcia d’Orriols és que, a més d’invertir els termes, ho fa sense clavar cap pallissa històrica, amb la qual cosa soscava d’una tacada el païset de Pujol i el seu Dragui. Parla amb naturalitat i aplom, sense falses modèsties i sense caure en el paper del professor guillat. Ja vam quedar que el professor guillat està de moda, a Europa, certament; però una cosa és el marge que se’ns permet a la gent del carrer i una de ben diferent la serietat d’un polític. I els catalans, de polítics pallassos, n’hem tingut prou i de sobres. Per això és tan important que surti algú com ella, que se situa al lloc que li pertoca sense trucs ni repics de timbal que generalment no duen enlloc. Orriols parla des del nucli del que som els catalans, al marge de si coneixem millor o pitjor la nostra història. Perquè no conèixer-la a consciència o amb detall no vol dir que no la portis a dins; que no encarnis una posició que has heretat. I aquesta és la posició que Orriols ajuda a fixar, i que la diferencia de la resta de polítics, que no encarnen res perquè o bé han prioritzat la camisa o bé no vénen d’enlloc.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, sí, però si això vol dir alguna cosa és el següent: de la gent que ve de fora (i aquí em refereixo molt especialment als espanyols) s’espera que ajudin a fer créixer la nostra història i el nostre present, no pas que ens el trepitgin deixant-nos sense futur. Evidentment és feina i responsabilitat dels polítics impedir que els immigrants ens aboquin a sobre el seu desarrelament i buidor. Això ho saben tots els catalans, també els que a l’època del procés es manifestaven pel ‘Volem acollir’. Saben, sense necessitat de rebre ni donar lliçons, que som part d’un mateix poble i d’un mateix col·lectiu. Orriols ens ho recorda pel simple fet de ser-hi i de parlar com parla, de forma centrada i consistent. És la mateixa consistència i verticalitat amb què vam votar l’1 d’Octubre. Ara costa una mica de creure que arribéssim a fer el que vam fer, perquè en aquell moment tot ‒és a dir, l’esperit col·lectiu‒ apuntava cap a un sol lloc. I passa molt poques vegades que la centralitat de ser qui ets apunti a un únic lloc amb tanta força.

Per això Orriols és clau, perquè encara que aquesta força ara mateix estigui dispersa ‒com passa després d’una gran explosió‒ el país és ple de gent que existeix amb la mateixa centralitat i el mateix nucli que va cristal·litzar en l’1 d’Octubre. Escampats, sí: però exactament igual de catalans que abans. I el que fa Orriols és unir-los i donar-los una nova autoconsciència, que és la mateixa de l’1O però sense la pedanteria pròpia d’una època que en el fons era hereva de la cursileria general que havia dominat el tombant de segle i que, a Catalunya, va precedir l’onada de victimisme groc entorn dels presos polítics. Tota aquesta etapa ‒i la il·lusió que amb els valors tous aniríem a alguna banda‒ ha quedat enrere, i ara Orriols ens recorda qui som i la necessitat de defensar-nos amb serietat, i no pas amb banderoles o entonant el ‘boti boti boti de l’espanyol qui no boti’. Es pot dir que, políticament, als catalans ens està costant deixar enrere les escorrialles del segle XX; això és el que fa que Orriols sigui excepcional. Allà on no és cap excepció, en canvi, és en la corda col·lectiva que toca, per més que s’esforcin a fer-nos creure que és una anomalia.

L’acusen de racista sense tenir en compte que acusar-la a ella és acusar ‒i insultar‒ tot l’espai que representa, un espai que s’enforteix cada dia que passa. I si aquest espai creix no és perquè els catalans siguem racistes, sinó justament perquè no ho som. En plena era de la descolonització, no és una cosa que tothom pugui dir. A diferència de societats colonials com ara França o Espanya, la Catalunya moderna no va tenir mai un sistema organitzat de creences que justifiqués l’esclavisme. Que l’exposició d’aquests dies al Museu Marítim s’esforci a copiar la retòrica que fan servir ‒posem per cas‒ els anglesos i parli d’una suposada "participació catalana" en el tràfic d’esclaus, no ens fa còmplices de cap passat racista "infame" i colonial. Equiparar els ‘indianos’ ‒que actuaven per compte i en nom propi‒ amb l’explotació brutal del Congo que va convertir Bèlgica en una gran potència, rica en cautxú i urani (el mateix amb què es va fer la bomba d’Hiroshima) és tan ridícul que no val la pena dedicar-hi ni un minut més. Només direm que la Catalunya del XIX va florir gràcies a una multitud d’iniciatives col·lectives, entre les quals no hi va haver mai ni un sol projecte esclavista.

És per aquesta mena de tripijocs demagògics que cada vegada més catalans obvien la xerrameca tramposa dels polítics per escoltar l’única veu genuïna que avui hi ha al Parlament, i que ens connecta amb el nucli del que som: una catalanitat neta i (per extensió) europea. Sense cursileries pròpies del passat, que a curt termini no porten enlloc i que, a la llarga, ens deixen a les potes dels cavalls d’una Espanya que no s’ha tret de sobre el seu passat racista i colonial.