LA MODEL, IMPRESSIONS

Ahir vam anar a visitar La Model. Moltes impressions. La primera, només entrar. Impressiona molt. Però encara frapa més entrar a la sala de paqueteria on va tenir lloc l'assassinat cruel d'en Salvador Puig Antic. Fins i tot em va emocionar. Vaig tenir moments d'odi intensos.

 La resta dels edificis també fan feredat. Des del panòptic, les cel·les, els patis, les dutxes,  etc. tot fa impressió, por, odi. Milers de persones van patir molts anys de presó i fins i tot van ser nombroses les execucions que s'hi realitzaren. 

La vista dels patis, també esborrona. I totes les històries que al llarg dels anys, fins al seu tancament, va protagonitzar. En els anys vuitanta, vaig ser al carrer Entença juntament amb en Lluís Maria Xirinacs, en solidaritat amb els presos i amb els patriotes que hi havia tancats. La memòria va tornar a fer-se present.

Llàstima, però, que la informació que proporciona els cartells distribuïts per l'edifici, semblen que només tenen en compte un sol partit, no cal dir quin (oi?), com si només fossin els seus militants el que van ser empresonats i no els de cap altre. I per descomptat, ni un esment al Front Nacional de Catalunya, l'organització independentista que en els anys més durs del franquisme, va tenir-hi dotzenes dels seus membres tancats. La típica i tòpica demagògia espanyolista, que encara avui en dia perviu.

Malgrat això, la visita va pagar la pena. La memòria no es pot perdre mai. I encara menys, aquesta.

COMUNICAT DE PREMSA

DIEM NO A LA NOVA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS

Reagrupament rebutja, en els termes més rotunds possibles, l’acord a la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i el PSC, partit del Bloc del 155 i responsable directe de la repressió que està patint el poble de Catalunya en els darrers mesos. Un partit responsable també de l’exili de part del govern i del President legítim, Carles Puigdemont, i de l’empresonament i realització d’un judici farsa a l’altra part del govern i a la Presidenta Forcadell i als líders de les organitzacions patriòtiques com són l’ANC i Òmnium Cultural.

Aquest acord provincial s’assoleix després d’un procés continuat d’acords previs on els partits republicans, com el propi Junts per Catalunya, però també ERC i la CUP, han anat signant acords de govern municipals i comarcals que estan escandalitzant la base republicana, que no ha deixat de mobilitzar-se quan ha estat necessari fer-ho, com es va demostrar el passat dia 2 de juliol a Estrasburg.

Aquesta clivella entre uns dirigents polítics abocats a acords amb els partits del 155, els nostres enemics declarats que propugnen la destrucció de la Nació Catalana, i una immensa base republicana que no para de créixer i que veu com la traeixen les cúpules dels partits esmentats, ens situa davant una nova Traïció dels líders, expressió que ja va emprar l’enyorat Lluís Maria Xirinachs, en referència als anys de la transició política, ara fa quaranta anys.

Davant doncs d’aquest escenari, Reagrupament diu NO i fa una crida als Presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, a que actuïn de forma immediata per restablir la confiança del moviment republicà en els seus líders. També crida als dirigents dels partits esmentats, que corregeixin els acords assolits amb els nostres enemics espanyols, representats pels partits del 155 i, de forma molt especial, pel PSOE i el seu acòlit, el PSC, que intenta enganyar i distanciar-se de la dreta espanyola, quan són col·laboradors necessaris per a la repressió contra el Poble Català.

Reagrupament considerarà impossible el treball cooperatiu amb els partits republicans que no rectifiquin el seu col·laboracionisme amb l’espanyolisme repressor i, com no podia ser d’una altra manera, no cal dir que s’oposa de totes totes a cap mena de suport o abstenció a la investidura del líder socialista, Pedro Sánchez, al Congrés de Diputats.

Finalment, Reagrupament fa una crida a totes les organitzacions, sectors, col·lectius, a les bases patriòtiques i revolucionàries que se situen en la línia de la legitimitat de l’1 i del 27 d’octubre, a treballar conjuntament i a donar suport al Consell per la República, que en els darrers dies ha obtingut un espectacular triomf internacional on la qüestió catalana ha assolit un ressò global.

Barcelona, 8.7.2019

IMMA ALBÓ, LA LLUITA CONTINUA

Fa pocs dies penjava un post de record al patriota Josep Planchart i Martori. Avui, l'Agustí, m´ha comunicat el traspàs de l'Imma Albó i Vidal de Llobatera. Una altra patriota. Tots dos, en Josep i l'Imma, amb profundes arrels osonenques.

Com és d'injusta la vida que ara que tenim la victòria a l'abast, aquesta gent se'n vagi, físicament ja no siguin amb nosaltres. Després de tantes dècades de lluita, quasi un segle, en el cas d'en Josep. 

Però no ens hem de posar tristos. Perquè ells, l'Imma i en Josep, ja havien guanyat. La seva victòria ha estat total i absoluta. Rotunda. Perquè ells ens van salvar el país en els moments més durs, quan tot semblava perdut. 

Ells van continuar el fil patriòtic que Espanya va voler tallar salvatgement quan aquell malnascut amb uniforme espanyol va escopir davant el cos assassinat del President Companys: "Catalanes, hemos matado a vuestro Presidente!".

Elles i ells, van entomar aquell "Los Catalanes son una mierda", que va cridar aquell altre en plena nit franquista.

I no es van rendir. I després va venir la Transició i totes les renúncies que ja sabem i que tan durament van denunciar personatges com en Lluís Maria Xirinachs o en Fèlix Cucurull, dos patriotes amb els quals l'Imma va col.laborar molt estretament. I tant ella com en Josep, cadascú en la seva via, van continuar picant pedra. 

L'Imma a l'Assemblea de l'ANC a Tarragona

És summament interessant llegir l'autobiografia de l'Imma que ens mostra el recorregut personal i polític d'una catalana, d'una patriota, que li va valer un reconeixement. És la història no d'una líder mediàtica, ni d'una celebrity, si no d'una dona senzilla, que estimava el país i la seva gent. Una dona que va viure temps difícils i que, per descomptat, se'n va ensortir. Va guanyar, malgrat tots els obstacles. Una victòria que potser no serà mediàtica, però una victòria fonda, d'aquelles que no fan soroll, però que sense ella, res s'entén del que passa ara.

L'Imma, primera a l'esquerra, en un sopar a Vic amb altres reconeguts patriotes

De l'autobiografia esmentada, hi ha passatges colpidors. Tanmateix, permeteu-me que reprodueixi un paràgraf, possiblement no el més emotiu, però sí que dóna compte de la seva feina, no de formiga, sinó de gegant que va fer al llarg de la seva vida:

"He col·laborat a través de la meva militància en la publicació del llibre Cròniques colonials, de Manuel de Pedrolo (El Llamp, Barcelona, 1982). Vaig escriure el llibre: Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat (La Llar del Llibre, Barcelona, 1987) per la gran amistat que tenia amb ell. Publico juntament amb Sílvia Aymerich el llibre Roca i Ferreras 100 anys després (Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1995). Col·laboro en l’edició dels «Quaderns Roca i Ferreras» i en la publicació dels seus Fulls Informatius, que ja estan al número 39 del seu tretzè any. Col·laboro amb l’edició del llibre sobre Exercir l’autodeterminació. Perspectiva per al poble català al segle XXI (Pagès editors, Lleida, 2001) a través de la Convenció per la Independència Nacional, de la qual he format part de la Junta diversos anys. Publico articles a diverses revistes i estic revisant un treball d’investigació que vaig fer fa anys, d’un mas pairal a través dels documents que se’n conserven (1240-1980), per finalment proposar-me editar-lo."

Imma, gràcies per tot el que ens has donat. Des del teu (fals) silenci. Tu has fet possible que això que està a punt de passar, passi. Oblidem-nos dels que ara malden per sortir a les llistes. Els Patriotes de debò no són idiotes, Són homes i dones que moren amb la consciència d'haver fet el que s'havia de fer.

I tu, Imma, has guanyat! Un petó.

"QUAN EL POBLE ELEGIRÀ", MÉS DE 37 ANYS DESPRÉS...

ARTICLE

En el marc d'una recerca acadèmica que estic portant a terme, m'he ensopegat amb aquesta article publicat el 7 de setembre del 1976, és a dir fa més de 37 anys. Naturalment, el primer que m'ha cridat l'atenció és el títol. "Roda el món, i torna al Born", he pensat. La peça va ser escrita pel patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), un dels referents de la Catalunya Resistent, dels anys més durs del franquisme. Tant que fins i tot en una de les diverses vegades que el van detenir, aquest cop en la dècada dels cinquanta, li van prendre les seves dades físiques i psicològiques, com a cabecilla separatista. 

L'article en qüestió, s'escriu en un context molt diferent de l'actual, òbviament. Ens trobem quan encara no fa un any de la mort del Dictador, i en ple procés de reforma política, impulsada pel Suarez, a uns pocs mesos de la celebració del referèndum sobre aquesta reforma. I tot just a uns dies de la celebració del primer 11 de setembre postfranco, aquell on hi haurà unes 100.000 persones a Sant Boi, i on Jordi Carbonell pronuncià les mítiques paraules, premonitòries, "Que la prudència no ens faci traïdors!". 

L'article es va publicar en la mítica pàgina 3 del diari Avui, que era la pàgina d'Opinió, en la primera etapa del diari, llavors dirigit per Josep Faulí i Olivella. Curiosament, comparteix espai amb un altre article, en aquest cas escrit per Jordi Pujol, que porta per títol "L'Onze de setembre d'enguany".

Tanmateix, l'article de Cruells crida l'atenció pel fet que reflexiona sobre l'actitud dels polítics catalans d'aquell moment, que com és sabut, es va caracteritzar per intentar situar-se en el millor lloc per a primera cursa electoral que ja s'albirava, i que comportava el correlatiu abandonament de les instàncies unitàries, que com és ben sabut van morir d'abandonament per part de la majoria de partits.

I és aquí on veig un cert paral.lelisme, si voleu una mica forçat, entre llavors i ara. El 1976, hi havia un dubte sobre el futur de Catalunya en el nou escenari polític, podem dir que encara era tot possible, perquè el reformisme suarista encara no havia triomfat, de manera que el poble català semblava tenir el futur a les seves mans. Hi havia incertesa, hi havia risc, molt de risc, però encar"a no s'havia arribat al consens constitucional, tot i que ja s'intuïa la proximitat d'allò que Lluís Maria Xirinacs va anomenar, magistralment, La Traïció dels Líders. 

Més de 37 anys després, ens trobem en un escenari també ple d'incerteses, però on el poble català, després d'una experiència autonòmica decebedora que ens ha dut a una situació de crisi en quasi tots els sentits, ha dit que ja n'hi ha prou, i que cal fer un pas endavant. Que ja no ens alimenten ni les molles de l'autonomisme, ni la realitat virtual del federalisme, i que la independència és la via a seguir.

Fixem-nos, en aquest sentit, quina era l'opinió de Cruells a l'hora d'alertar a la classe política de llavors, i que, això és el que m'ha meravellat, podria ser d'aplicació al moment actual. A continuació assenyalaré potser alguns dels fragments més reveladors del text, segons el meu parer, tot i que es tracta d'una tasca difícil, perquè l'escrit, és tot ell interessant.

Diu Cruells, "El polític català no ha de tenir cap por de fer trancadissa, car només fent-la podrem aclarir tants anys de silenci". I afegeix, "I una política tímida i insegura és una política fracassada...". 

 Més endavant, "I si hi ha una política de joc brut per part d'uns, a ella s'ha d'atenir el polític que té ambició de dir alguna cosa. Si més no ha de tenir l'audàcia de dir-la a crits a l'opinió pública. El seu joc net ha de consistir, precisament, en aquesta acció d'assenyalar-la". 

I alerta respecte "Als falsos demòcrates que no els agraden gaire els vots i les urnes; per això voldrien inundar-les amb crits i gestos". 

Naturalment la cirereta de l'article és, tot sencer, el darrer paràgraf de l'article, que m'estalvio reproduir, perquè el podeu llegir directament.

És evident que la situació no és la mateixa, a nivell conjuntural. Però pel que fa a les actituds, als comportaments, als principis que ha d'adoptar "el polític català", és extraordinari el fet que sembla que es parli d'avui en dia. 

La més gran diferència, en aquest sentit és que llavors, no existia un element referencial, atès que el President Tarradellas, encara romania a l'exili. Llavors era quasi bé impossible o impensable adreçar-se-li. 

Més de trenta-set anys després, sortosament, en aquest sentit, la situació ha canviat radicalment. 

LA DERROTA DELS ESPANYOLS ÉS IMPRESCINDIBLE!

L'escenari polític s'està precipitant i, com en el póker, o igualem l'aposta, o l'apugem o passem. Atès que la darrera solució es descarta per ella mateixa, perquè és el nostre suïcidi polític, i la primera, és continuar com estem ara, és a dir, en una agonia que és insuportable per a milers, per a centenars de milers, fins i tot per a més d'un milió de catalans i catalanes, només ens queda una opció. Apujar l'aposta. Si apuges l'aposta ho fas o bé perquè tens unes bones cartes i estàs segur de la teva victòria, o bé perquè faroleges i et tires a la piscina. Amb els espanyols anar de farol és un error. Ells tenen claríssim que arribaran fins on calgui per mantenir la seva cash cow, és a dir, la seva vaca de la llet d'or, la que els proveeix d'enormes ingressos cada any, que no és altra que Catalunya. No debades, es diguin Rajoy o Rubalcaba, brandin banderes rojigualdes o republicanes, tots ells tenen ben interioritzat el principi sagrat de Todo por la Patria, i d'aquí no els mous ni un centrímetre.

Llavors cal derrotar-los, perquè se'ls ha de derrotar, no se'ls pot convèncer, perquè no es deixaran convèncer, la història així ho testimonia. Els espanyols mai han acceptat anar-se'n per les bones, sempre se'ls ha tret amb raons. Qui no estigui disposat a derrotar els espanyols, que no destorbi, perquè després de tres-cents anys, la pedagogia de la convivència ha fracassat de forma total. I els esdeveniments dels darrers dies així ho testimonien: des de la sentència de l'estatut, la campanya permanent de destrucció del català arreu on es parla, els incompliments continuats de les obligacions econòmiques (transferències, capítols pressupostaris, etc.), i ara un atac directe contra l'expressió de la voluntat democràtica dels catalans... Això demostra que no hi ha hagut avenços de cap mena, si més no en el terreny ideològic.

Cal doncs una derrota democràtica dels espanyols. I dic democràtica perquè a aquestes alçades de la història i en el context de la Unió Europea, cap altre tipus de derrota és contemplable.

I què cal fer per aconseguir aquesta derrota democràtica imprescindible per a la supervivència de Catalunya com a projecte nacional? Doncs fer un pas endavant. Un altre pas endavant. 

I en les circumstàncies actuals, fer un pas endavant, i seguint els plantejaments de l'enyorat Lluís Maria Xirinacs, vol dir plantar-se. I plantar-se vol dir que ja no se segueix les normes que fins ara existien, entre d'altres raons perquè ningú les segueix, ni els propis espanyols.

I en el terreny de la concreció què implica plantar-se. 

1. Aprovar una nova declaració de sobirania. 

2.Aprovar una moció que consideri nul.la qualsevol sentència del Tribunal Constitucional a Catalunya, atès que és un tribunal que vulnera la democràcia i clarament anticatalà i fins i tot actua en contra dels seus propis principis legals. Qui controla al TC? Ningú, llavors és obvi que ens trobem en una situació d'indefensió democràtica. El TC és un tribunal polític, no jurídic, on qui talla el bacallà són els dos principals partits espanyols.

3. Formar un govern d'Emergència Nacional que incorpori representants de com a mínim les quatre forces parlamentàries (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP) i si el PSC no s'apunta, incorporar algun representant socialista del sector catalanista o bé casos com el propi Ernest Maragall. També hi podrien ser presents representants dels moviments civils que han impulsat el dret a decidir en els darrers anys. L'objectiu d'aquest govern no seria gestionar, si no en un plaç de 5 mesos preparar la consulta pel dret a decidir. Ara bé, en el cas que el Tribunal Constitucional confirmés la suspensió de la Declaració del 23 de gener, promouria la presentació d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) i faria tots els passos necessaris per aconseguir-ne el seu reconeixement internacional. 

No podem quedar-nos amb els braços creuats o lamentant-nos de la dolenteria dels governs espanyols. Hem d'anar a per la victòria en tota regla. La tenim més a prop que mai. 

UNA VICTÒRIA DEL POBLE CATALÀ… DE TU, D’ELL,DE NOSALTRES I DE VOSALTRES

No ens enganyem. Avui, amb l’anunci de dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions qui ha guanyat ha estat el Poble Català. Hem estat nosaltres, vosaltres, ells, tu, ell, i naturalment, jo. Hem guanyat tots aquells que volem una Catalunya Lliure, aquells que fa molts anys que hi bregava i aquell que, finalment, n´ha arribat a la mateixa conclusió. Sempre he dit, i he escrit, que els líders fan allò que les bases, en un partit, o els ciutadans, en un estat, els deixen fer. I ara, després de la manifestació del passat dia 11, només es podia fer una cosa. I s’ha fet.

Avui és un dia de joia. Allò que per alguns els semblava llunyà, s´ha fet proper. És això el que tenen els processos socials i polítics.

Ara cal acabar la feina. Una victòria aclaparadora d’una Entesa per la Independència, o com es volgués dir. És a dir una amplíssima candidatura formada per totes les forces que afavoreixen la independència i l’autodeterminació, que fos ideològicament transversal, plural, amb un candidat consensuat, que tothom sap qui hauria de ser, però que no deixés de ser un primus inter pares, el qual, probablement rebria l´honor de ser considerat el Pare de la Independència. Com tants d’altres en les diferents nacions que en el seu moment van accedir-hi. La història té aquestes coses: passaria de ser el polític sense èpica dels seus inicis com a líder, a ser el polític amb més èpica des de l’assassinat del President Companys. Fins i tot més que la del qui li va passar el relleu.

Ara bé, probablement, tots aquells que, a diferència d’ell, encara no han cremat els seus vaixells, no acceptaran aquest plantejament. I el més plausible és que cadascú intenti treure el tall més gros possible. I fins i tot, alguns faran mans i mànigues per mantenir-se a taula, ara que s´han quedat a mig àpat, i veuen que probablement no l’acabaran i no arribaran ni a les postres, ni tan sols les engrunes.

Tot amb tot, la mateixa lògica que ha funcionat fins ara, cal mantenir-la en les properes setmanes. El poble, la gent, ha de continuar la pressió damunt dels líders. No els podem deixar que es desvïin del camí que el bon seny ha traçat i que s’està acomplint amb una lògica quasi bé cartesiana.  Autodeterminació en les urnes i Independència en el Parlament, amb una Declaració Unilateral i un referèndum ratificatori. Paral.lelament, no es pot obviar, una intensa activitat exterior per tal d’assolir un reconeixement internacional, que ens aplanarà molt el camí. Espanya, no deixa de ser, un triste tigre de paper, un estat pària, que no té cap mena de força dins de la comunitat internacional, més enllà dels seus fums de grandesa, cada cop més ridículs i patètics.

Serà una tasca de tots i cadascun dels que érem a la manifestació, i d’aquells que per raons de salut, o de feina, o altres, no hi eren, però que en compartien la intenció, de no deixar que els líders tornin a trair, com en el seu moment ja va escriure l’enyorat Xirinachs.

Nosaltres mateixos, ens hem posat a prova. La Diada del 2013 no pot ser com les altres. I per la del 2014, la feina ja ha d’estar feta. Altrament, seria un desprestigi immens. No.

A partir d’ara, només hem de tenir por a la por. L’única probabilitat que tenen els espanyols, i mal m’estar el dir-ho, és que nosaltres, els nostres dirigents, principalment, però també tots i cadascun de nosaltres, mostrem algun tipus de feblesa, o de dubte. És ara, ho tenim a tocar. La nostra feblesa és la seva fortalesa. Si som clars, directes, sincers, i no passarells. Si mostrem decisió, coratge, voluntat i empenta. Si, com deien els clàssics, som ferms i resolts, no hi haurà ningú que ens aturi. Perquè tenim la força de la raó, i la raó de la força democràtica. Votant la gent s’entén, votar ens fa forts.

“El Dret a l’Autodeterminació és universal” són paraules, que avui mateix, el President dels Estats Units ha pronunciat en la sessió de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Quina coincidència! Avui a Barcelona i a Nova York, dos presidents han parlat del mateix principi. Un per exercir-lo, l’altre per defensar-lo davant de tots els estats del món. És un bon començament, i un senyal de bon averany.

Pit i endavant!

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.09.2012)

MIRA, PARE, ARA SENSE DENTS....

Els processos de reconversió política, si són sincers, acostumen a incloure episodis divertits o sorprenents. És el que l’acaba de passar al senyor Artur Mas. En ple procés de conversió política cap a l’independentisme (malgrat que sovint fa marxa enrere), el senyor Mas ha declarat sobre una possible República de Catalunya… sense exèrcit. “Com Costa Rica”  ha reblat.

Ja hi tornem a ser, volem ser els “més millors”. els “més originals. etc. L’episodi em recorda a l’acudit clàssic del nen que va en bicicleta i li diu que el miri perquè va, primer, sense mans, i, després, sense els peus, i finalment, ja se sap com acaba. Doncs, això, sense dents.

I és que aquests excessos d’originalitat poden fer que prenguem mal. Fins i tot, la declaració em va sonar com “iniciativera”… S´haurà fet Mas d’Iniciativa? I què farà llavors de la tofa? I de les americanes i les camises impol.lutes, sempre de màniga llarga? Què en farà, eh?

Deixem-nos de tonteries, però. Dir que la Catalunya independent no tindrà exèrcit, és per començar posar-se a tots els estats de l’OTAN en contra, i de passada fer un gran favor a Espanya. Era això el que pretenia el nostra tofat estadista? Espero que no. Si es pensa que els de l’aliança ens deixaran anar per lliure, s’equivoca lamentablement.

La República de Catalunya, com la República francesa o la monarquia del belgues o del Regne Unit, necessiten un exèrcit. Per protegir els nostres interessos estratègics nacionals. I haurem de pagar la quota corresponent, en forma de soldats i material. Només cal pensar que necessitarem quelcom per protegir la marina mercant que ens proveïrà de petroli i de moltes altres necessitats. O que necessitarem les nostres forces especials o de xoc (FX) per protegir els nostres ciutadans que comerciïn o es trobin de viatge en alguna zona recòndita del món (ja se sao que arreu on es vagi sempre es troba un català).

I això per no parlar de l’impacte econòmic, tecnològic i d’innovació que representa, com és públic i notori. L’exèrcit català, per descomptat, es basarà més en els avenços tecnològics que no pas en els garrulos que encara pul.lulen per l’exèrcit espanyol. L’exèrcit català oferirà llocs de treball a milers de joves, i fins i tot, si s’escau, l’existència d’una Reserva Militar, pot ajudar a molts compartir la vida civil i la vida militar.

Seriosament, no es poden dir bajanades. Un exèrcit format per especialistes i no per sergents xusqueros, per titulats en logística, enginyeria, matemàtiques, química, informàtica, medicina, etc. , és una força d’èlit, que pot avançar molt la nostra societat.

Amb uns 25.000 militars de carrera, més uns nombres semblants de Mossos i de Policia Local, i uns 2000 agents especials d’intel-ligència i contra-intel·ligència, al marge de la Reserva Nacional, si n´hi ha, ja n´hi hauria ben bé prou. I a partir de llavors caldria un  treballar i a esforç-se en missions arreu del món, si pot ser en zones de pacificació.

N’estic segur que, com els nostres avantpassats, que en poques setmanes van reconvertir la indústria civil en militar, nosaltres, els catalans del segle XXI estarem a l’alçada dels que se´ns demana. Els catalans del segle XXI tindriem molt facilitat per fer un canvi de xip.

De manera que d’originalitats, les mínimes.

(NOTA: Post penjat al DGS, 18.09.2012)