L'escenari polític s'està precipitant i, com en el póker, o igualem l'aposta, o l'apugem o passem. Atès que la darrera solució es descarta per ella mateixa, perquè és el nostre suïcidi polític, i la primera, és continuar com estem ara, és a dir, en una agonia que és insuportable per a milers, per a centenars de milers, fins i tot per a més d'un milió de catalans i catalanes, només ens queda una opció. Apujar l'aposta. Si apuges l'aposta ho fas o bé perquè tens unes bones cartes i estàs segur de la teva victòria, o bé perquè faroleges i et tires a la piscina. Amb els espanyols anar de farol és un error. Ells tenen claríssim que arribaran fins on calgui per mantenir la seva cash cow, és a dir, la seva vaca de la llet d'or, la que els proveeix d'enormes ingressos cada any, que no és altra que Catalunya. No debades, es diguin Rajoy o Rubalcaba, brandin banderes rojigualdes o republicanes, tots ells tenen ben interioritzat el principi sagrat de Todo por la Patria, i d'aquí no els mous ni un centrímetre.
Llavors cal derrotar-los, perquè se'ls ha de derrotar, no se'ls pot convèncer, perquè no es deixaran convèncer, la història així ho testimonia. Els espanyols mai han acceptat anar-se'n per les bones, sempre se'ls ha tret amb raons. Qui no estigui disposat a derrotar els espanyols, que no destorbi, perquè després de tres-cents anys, la pedagogia de la convivència ha fracassat de forma total. I els esdeveniments dels darrers dies així ho testimonien: des de la sentència de l'estatut, la campanya permanent de destrucció del català arreu on es parla, els incompliments continuats de les obligacions econòmiques (transferències, capítols pressupostaris, etc.), i ara un atac directe contra l'expressió de la voluntat democràtica dels catalans... Això demostra que no hi ha hagut avenços de cap mena, si més no en el terreny ideològic.
Cal doncs una derrota democràtica dels espanyols. I dic democràtica perquè a aquestes alçades de la història i en el context de la Unió Europea, cap altre tipus de derrota és contemplable.
I què cal fer per aconseguir aquesta derrota democràtica imprescindible per a la supervivència de Catalunya com a projecte nacional? Doncs fer un pas endavant. Un altre pas endavant.
I en les circumstàncies actuals, fer un pas endavant, i seguint els plantejaments de l'enyorat Lluís Maria Xirinacs, vol dir plantar-se. I plantar-se vol dir que ja no se segueix les normes que fins ara existien, entre d'altres raons perquè ningú les segueix, ni els propis espanyols.
I en el terreny de la concreció què implica plantar-se.
1. Aprovar una nova declaració de sobirania.
2.Aprovar una moció que consideri nul.la qualsevol sentència del Tribunal Constitucional a Catalunya, atès que és un tribunal que vulnera la democràcia i clarament anticatalà i fins i tot actua en contra dels seus propis principis legals. Qui controla al TC? Ningú, llavors és obvi que ens trobem en una situació d'indefensió democràtica. El TC és un tribunal polític, no jurídic, on qui talla el bacallà són els dos principals partits espanyols.
3. Formar un govern d'Emergència Nacional que incorpori representants de com a mínim les quatre forces parlamentàries (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP) i si el PSC no s'apunta, incorporar algun representant socialista del sector catalanista o bé casos com el propi Ernest Maragall. També hi podrien ser presents representants dels moviments civils que han impulsat el dret a decidir en els darrers anys. L'objectiu d'aquest govern no seria gestionar, si no en un plaç de 5 mesos preparar la consulta pel dret a decidir. Ara bé, en el cas que el Tribunal Constitucional confirmés la suspensió de la Declaració del 23 de gener, promouria la presentació d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) i faria tots els passos necessaris per aconseguir-ne el seu reconeixement internacional.
No podem quedar-nos amb els braços creuats o lamentant-nos de la dolenteria dels governs espanyols. Hem d'anar a per la victòria en tota regla. La tenim més a prop que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada