Amb aquest segon post continuo el de la setmana passada, dedicat als espanyols de dreta. Si no m’erro, va ser en Pla qui va escriure fa molts i molts anys que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes… que un espanyol d’esquerres. I és la pura veritat.
L’espanyolisme d’esquerres sempre ha jugat a fer la puta i la ramoneta amb Catalunya. Aprofitant-se de la deriva reaccionària de l’espanyolisme conservador, sempre ha intentat presentar-se davant dels Catalans, com la cara amable d’Espanya, quan de fet, no deixa de ser més que el poli bo de l’interrogatori. Aquell que quan el poli dolent ha sortit picant la porta de la sala, s’acosta al detingut amb posat tranquil i li ofereix una cigarreta, adoptant una actitud de col.leguisme. O aquell que, com em va passar a mi al calabós de Via Laietana, i adoptant un comportament paternalista, de poli veterà enfront el rampellut poli jove que ha amenaçat amb trencar-te la cara, et diu que ser radical no és bo, que tothom té les seves raons i que cal dialogar, perquè parlant la gent s’entén, etc. etc,
L’amabilitat de l’esquerra espanyola, però, té un recorregut més aviat curt. Tant que no s’ha estat d’elevar als altars propis individus que han considerat assenyat bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Que per ser d’esquerres, déu n’hi do. No us sembla?
El problema de l’esquerra espanyola és que es troba totalment dependent d’un model d’estat construït pels moderats (1840-1868), els conservadors (1876-1898), i les dictadures militars (1923-31 i 1936-1976), el qual no han sabut reformar perquè d’ell també n’han tret profit. Paral.lelament, es troba subordinat d’un discurs espanyolista, jacobí, que no s’arronsa en incorporar elements de supremacisme lingüistic, de manera que es converteix en ostatge del seu oponent ideològic.
Per obviar la qüestió nacional, l’esquerra espanyola recorre a la seva hiperideologització. Ser d’esquerres és ser favorable a la causa catalana, mentre que ser de dretes, és ser-ne contrari. Naturalment, determinar què vol dir ser d’esquerres, això ja és més difícil. Tot i que sempre podem trobar un Alfonso Guerra que amb tot el desevergonyiment pot afirmar que socialisme és allò que fan els socialistes… De la mateixa manera, que la política d’esquerres és allò que fan els partits d’esquerres… Amb aquesta mentalitat, és evident que la porta a tots els abusos és ben oberta, i aquells que gosin criticar-la, no dubteu que seran titllats d’aliats de la dreta.
Més enllà de l’esquerra caviar, no ens podem oblidar de la burocràcia sindical, la qual viu des de fa dècades de les subvencions estatals, de manera que no té cap interès de trencar amb un estat que encara avui en dia enfonsa la seves arrels pel que fa a les relacions laborals heretades de l’etapa franquista.
En definitiva, què podem esperar dels espanyols d’esquerra? Res. Pur i simple menyspreu, perquè no estan disposats a renunciar a governar un estat, en gran mesura construït per la dreta espanyola, però que els proporciona una enorme influència social, política i econòmica.
Pérez Rubalcaba, que com molts altres dels seus correligionaris de l’esquerra, però també de la dreta, és un alt funcionari de l’estat, ho va deixar molt clar quan la militarització dels aeroports espanyols fa uns anys: “Qui planteja un pols a l’estat, el perd“.
De manera que cap confiança amb aquesta gentola, i ni cap acomplexament quan et vénen amb discursos d’un radicalisme rabiós i més falsos que un duro sevillano.
A Catalunya, i atesa la situació concreta de les classes treballadores i assalariades en general, obviar l’enorme i terrible espoli fiscal, que se situa entre els 16 i 20 miliards d’euros, en un discurs contra la crisi actual, és pura i simplement una estafa, un engany, una aixecada de camisa. Una presa de pèl.
El Noi del Sucre ja va dir fa molts anys que els obrers catalans sortirien beneficiats de la Independència. Els obrers, i molts altres sectors, afegim nosaltres.
Qui lluita per una societat més justa, més cohesionada, més igual a Catalunya, ha de lluitar per la seva Independència com a primer pas per eliminar les estructures de domini que permeten segregar una ideologia de masses que ha estat secularment emprada per les elits governants: la catalanofòbia. Una ideologia que ha jugat un paper de distracció dels veritables interessos dels treballadors.
La Catalanofòbia avui en dia ha penetrat tant en el cervell dels espanyols, que fa totalment impossible aspirar a un acord ni amb els uns ni amb els altres. Només des d’una fermesa interna catalana i una contundència internacional contra les fatxenderies espanyoles, es pot fer front a aquesta calamitat que hem hagut de patir en les darreres dècades, per no dir segles.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 08.05.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada