UN NAZI ESPANYOL TERRORITZA LLEIDA EN PLENA HISTÈRIA DE LA BRUNETE MEDIÀTICA I ELS SEUS ACÒLITS POLÍTICS

En plena histèria mediaticopolítica de l'espanyolisme catalanofòbic, un descerebrat nazi, espanyol, per descomptat, ha apunyalat cinc ciutadans catalans pel simple fet de ser d'una altra raça. Ha succeït a Lleida, probablement, una de les ciutats que més ha patit històricament, l'odi anticatalà dels espanyols. 

No és Síria, ni Iraq, és Lleida

És un exemple fefaent de les conseqüències que provoca el bombardeig continu i per tots els canals que té per objectiu, Aznar dixit, la disgregació de Catalunya. 

Darrerament aquesta ofensiva està assolint nivells paranoics, i com ha quedat demostrat amb aquest incident, les conseqüències poden ser molt perilloses. És el moment d'aturar aquesta onada espanyolista, que per descomptat no afectarà per res la determinació del poble català de votar el proper dia 9 de novembre, i votar, per descomptat, a favor de la independència, entre d'altres raons, per tallar d'una punyetera vegada amb aquesta morralla que és un atemptat als drets humans, a la democràcia i a la dignitat.

És el moment de dir ben clar als polítics espanyolistes, i als opinadors de Fatxanet, que les seves opinions i comentaris fomenten l'odi contra tot allò que no és espanyol. Uns opinadors, per cert, que s´han fet homes i dones gràcies al procés independentista, perquè si no fos per ell, ningú no els coneixeria. 

Amb la Independència, no només hi haurà més llibertat, més benestar, i més felicitat, sinó que també no hi haurà impunitat per al feixisme, ni lleis d'amnistia, i tindrem tolerància zero amb els atacs catalanofòbics, en particular,  i xenofòbics en general.

Queden advertits,

CATALAN FEDERATION CRICKET TEAM

Fa alguns anys, des del tren vaig veure que s'estava jugant un partit de cricket en un camp de futbol entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs. Vaig comprendre, de seguida, que aquella era una imatge de la Catalunya global. La Catalunya que pensa en els més de 7 miliards de persones que viuen al planeta. Des de Catalunya al món i el món a Catalunya. No la Catalunya que només pensa en Espanya. No la Catalunya que acota el cap davant l'enèssima demostració de catalanofòbia o de supremacisme exhibida per un ministre, un jutge, un guàrdia civil, una revisora de la Renfe, o qualsevol quinqui amb tatuatges de la Legión.

Llavors vaig comprendre que guanyarem la Independència. El món, la societat, la globalització ens beneficia. La catalanofòbia i el supremacisme és essencialment espanyol, i els espanyols hardcore són cada cop menys, i a més, és una actitud que es mama des del bressol quan els nens i les nenes senten des de la seva infantesa insultar els catalans, els uns, o quan els pares i les mares aconsellen els seus fills que parlin espanyol sempre, i si pot ser sense accent, els altres. Sense oblidar el detall de posar-li el nom de pila en espanyol (Carlos, Javier, Alejo, Felipe...), o que sigui bilingüe, per tal que el reietó o la reina, després no tinguin "problemes d'identitat". 

Però aquesta tribu, perquè acabarà sent una tribu, és cada cop més irrellevant. El fanatisme catalanòfob no té cap mena de credibilitat. Ni tan sols la immensa majoria a qui s'adreça, als catalans amb arrels a Espanya, no li foten ni punyetero cas. No deixa de ser una simple caricatura del Torrente.

En la Catalunya independent i republicana els catalans que formin la selecció de cricket podran dir amb orgull que ells van ser-ne els pares-fundadors, i que ningú no els va exigir pureses de sang i que per això mateix, ja tenen un lloc en la Història.

Avui (ahir) he llegit que la Federació Catalana de Cricket ha participat en una competició i se n´ha valorat la qualitat. Anem bé.

JO TAMBÉ EN MENJO!

A prendre pel sac els racistes i els catalanòfobs!

ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!

CONTRA ELS ESPANYOLS D’ESQUERRES (&2)

Amb aquest segon post continuo el de la setmana passada, dedicat als espanyols de dreta. Si no m’erro, va ser en Pla qui va escriure fa molts i molts anys que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes… que un espanyol d’esquerres. I és la pura veritat.

L’espanyolisme d’esquerres sempre ha jugat a fer la puta i la ramoneta amb Catalunya. Aprofitant-se de la deriva reaccionària de l’espanyolisme conservador, sempre ha intentat presentar-se davant dels Catalans, com la cara amable d’Espanya, quan de fet, no deixa de ser més que el poli bo de l’interrogatori. Aquell que quan el poli dolent ha sortit picant la porta de la sala, s’acosta al detingut amb posat tranquil i li ofereix una cigarreta, adoptant una actitud de col.leguisme. O aquell que, com em va passar a mi al calabós de Via Laietana, i adoptant un comportament paternalista, de poli veterà enfront el rampellut poli jove que ha amenaçat amb trencar-te la cara, et diu que ser radical no és bo, que tothom té les seves raons i que cal dialogar, perquè parlant la gent s’entén, etc. etc,

L’amabilitat de l’esquerra espanyola, però, té un recorregut més aviat curt. Tant que no s’ha estat d’elevar als altars propis individus que han considerat assenyat bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Que per ser d’esquerres, déu n’hi do. No us sembla?

El problema de l’esquerra espanyola és que es troba totalment dependent d’un model d’estat construït pels moderats (1840-1868), els conservadors (1876-1898), i les dictadures militars (1923-31 i 1936-1976), el qual no han sabut reformar perquè d’ell també n’han tret profit. Paral.lelament, es troba subordinat d’un discurs espanyolista, jacobí, que no s’arronsa en incorporar elements de supremacisme lingüistic, de manera que es converteix en ostatge del seu oponent ideològic.

Per obviar la qüestió nacional, l’esquerra espanyola recorre a la seva hiperideologització. Ser d’esquerres és ser favorable a la causa catalana, mentre que ser de dretes, és ser-ne contrari. Naturalment, determinar què vol dir ser d’esquerres, això ja és més difícil. Tot i que sempre podem trobar un Alfonso Guerra que amb tot el desevergonyiment pot afirmar que socialisme és allò que fan els socialistes… De la mateixa manera, que la política d’esquerres és allò que fan els partits d’esquerres… Amb aquesta mentalitat, és evident que la porta a tots els abusos és ben oberta, i aquells que gosin criticar-la, no dubteu que seran titllats d’aliats de la dreta.

Més enllà de l’esquerra caviar, no ens podem oblidar de la burocràcia sindical, la qual viu des de fa dècades de les subvencions estatals, de manera que no té cap interès de trencar amb un estat que encara avui en dia enfonsa la seves arrels pel que fa a les relacions laborals heretades de l’etapa franquista.

En definitiva, què podem esperar dels espanyols d’esquerra? Res. Pur i simple menyspreu, perquè no estan disposats a renunciar a governar un estat, en gran mesura construït per la dreta espanyola, però que els proporciona una enorme influència social, política i econòmica.

Pérez Rubalcaba, que com molts altres dels seus correligionaris de l’esquerra, però també de la dreta, és un alt funcionari de l’estat, ho va deixar molt clar quan la militarització dels aeroports espanyols fa uns anys: “Qui planteja un pols a l’estat, el perd“.

De manera que cap confiança amb aquesta gentola, i ni cap acomplexament quan et vénen amb discursos d’un radicalisme rabiós i més falsos que un duro sevillano.

A Catalunya, i atesa la situació concreta de les classes treballadores i assalariades en general, obviar l’enorme i terrible espoli fiscal, que se situa entre els 16 i 20 miliards d’euros, en un discurs contra la crisi actual, és pura i simplement una estafa, un engany, una aixecada de camisa. Una presa de pèl.

El Noi del Sucre ja va dir fa molts anys que els obrers catalans sortirien beneficiats de la Independència. Els obrers, i molts altres sectors, afegim nosaltres.

Qui lluita per una societat més justa, més cohesionada, més igual a Catalunya, ha de lluitar per la seva Independència com a primer pas per eliminar les estructures de domini que permeten segregar una ideologia de masses que ha estat secularment emprada per les elits governants: la catalanofòbia. Una ideologia que ha jugat un paper de distracció dels veritables interessos dels treballadors.

La Catalanofòbia avui en dia ha penetrat tant en el cervell dels espanyols, que fa totalment impossible aspirar a un acord ni amb els uns ni amb els altres. Només des d’una fermesa interna catalana i una contundència internacional contra les fatxenderies espanyoles, es pot fer front a aquesta calamitat que hem hagut de patir en les darreres dècades, per no dir segles.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 08.05.2013)