ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!

FESTIVAL HERÈDIA: LES ENTREVISTES

L'aterratge de la Lídia Herèdia als Matins de TV3 no ha pogut ser més lamentable. La noia que sap-allò-que-realment-interessa-a-la-gent, no ha trigat gaire en marcar terreny. I òbviament, no hi ha hagut cap sorpresa. És el que tenen els espanyols. Que són fàcilment predictibles i molt escadusserament et sorprenen.

Ara mirava quins han estat els convidats entrevistats al plató en els dies que porta al capdavant del programa. I sabeu què? Els favorables a la independència són una escassíssima minoria.

A veure, fem-ne un repàs. El primer entrevistat va ser en Jordi Tapas (o és Canyas?), en ple escàndol judicial. Després van venir dos que, siguem prudents, i diguem que no els podem classificar, per desconeixement, es tracta d'Agustí Cordón, de Fira de Barcelona, i de Joan Alarcón, de PIMEC autònoms. El quart va ser el conseller Mas-Colell, que el comptarem com favorable a la consulta i fins i tot a la independència, tot i que no l'he sentit mai fer unes declaracions favorables, però no penso que li fes un lleig al President Mas. De manera que tenim un empat entre favorables i detractors a la consulta i dos diguem-ne que neutrals (caldria haver vist sengles entrevistes per afinar-ne la valoració, però la veritat és que no tinc temps de fer-ho). 

I a partir d'aquí festival Herèdia: l'empresari Luís Conde, el catedràtic d'Hisenda Angel de la Fuente, i l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín. Tres espanyolarros com una casa de pagès. Conde, el de la Fonteta, que vol acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència. La primera entrevista que vaig llegir d'aquest headhunter, ja fa uns quants anys, alertava sobre el perill del català i la seva normalització, per als executius que es volen establir a Catalunya. De manera que ja sabem de què va el paio. El de la Fuente, és l'encarregat d'ensarronar-nos amb les balances fiscals, d'acord amb el ministre Montoro. Per cert, fundador o proper a Ciudadanos. Ja en van dos. I això que és el sisè partit en el Parlament!!! I la Marín, que atia la rebel.lió contra la Generalitat, fins al punt que ha arribat a acords amb els de Plataforma x Catalunya en contra de la consulta. Deixeble directe del seu mentor polític, Celestino Corbacho, l'home del PSOE a Catalunya.

Amb aquesta troika, es produeix un desequilibri d'1 a 4 entre els entrevistats, a favor dels que estan rotundament en contra. Curiós.

El següent va ser un altre conseller, en Felip Puig, aquest és rotundament un SÍ+SÍ, és a dir partidari de la consulta i, com ho recorda així que pot, de la Independència. El desequilibri, ara es retalla, 2 a 4. 

Paradoxalment, no hi ha efecte troika, car els dos darrers convidats fins ara, són novament contraris a la consulta. Ens referim a Esperanza Aguirre i, el plat gros, en Pere Navarro. A més en el cas de la primera, resulta que és una empleada, de luxe, això sí, del senyor Luis Conde ja esmentat, de manera que en pocs dies, l'amo i una empleada d'una mateixa empresa han estat entrevistats per l'Herèdia. Curiós, oi?

Fem comptes? Doncs resulta que en els dies que porta presentant els Matins, l'Herèdia ha entrevistat a 6  personatges contraris a la consulta. Tots ells i elles, rotundament, oposats. A sac. Sense una escletxa de dubte. 

Per acabar-ho d'adobar d'aquests 6, 2 militen al tercer partit del Parlament, i uns altres 2 són o han estat a Ciutadans, que és la sisena força del parlament.

Per contra només ha entrevistat a 2 polítics, tots dos membres del govern, fet que fa que no puguin expressar-se de forma excessivament contundent. D'aquests dos, a més a més, només un d'ell és un ferm partidari de la independència, de manera, mentre que l'altra mai s'ha significat en aquest sentit i com a màxim s'ha posicionat, seguint el seu president, a favor de la consulta. I punt.

Un es pregunta si, per exemple, la senyoreta Herèdia, sap que hi ha un partit que és el segon del Parlament, i al qual ha ignorat fins al moment. I un es pregunta, també, si aquest mateix partit, sap que li estan passant la mà per la cara, o és que està massa entretingut i atrafegat en reconstruir la socialdemocràcia catalana, i no pressiona el suficient per defensar, diguem-ne, una certa quota mediàtica.

I un, també es pregunta, si la senyora Herèdia, sap que hi ha uns dirigents del sobiranisme civil, que és el que ha protagonitzat les mobilitzacions ciutadanes més importants dels darrers anys, i que potser seria interessant portar-los, per tal que expressessin el seu parer. No us sembla?

En definitiva, i per concloure: 6 entrevistats rotundament en contra no només de la independència, sinó també de la pròpia consulta. 2 entrevistats partidaris de la consulta, dels quals només un d'ells és igualment partidari, públicament, de la Independència. I 2 neutrals, en principi, que segur que tenen la seva opinió, però que la ignorem.

Aquest 6-2-2, representa realment el parer de la ciutadania catalana? No us resulta una xic o molt xocant aquesta tergiversació entre el que ens mostren les enquestes: entre un 70 i 80% a favor de la consulta i entre un 50 i 60% a favor de la Independència, per una banda, i l'arrenglerament polític dels 10 convidats so far per la Lídia Herèdia? 

A què juga TV3, a contrabalancejar el Govern i el Parlament i, el més important, la ciutadania del país? Aposta per Espanya? Serà així fins al 9 de novembre? 

Caldrà fer alguna cosa?