TONTO, TONTO, TONTO ... EN NART

El candidat dels C's al Parlament Europeu, Kavier Nart, és conegut per la seva fatxenderia i el seu milhomisme. Ara, també serà conegut per ser un tonto. Com quan algun esportista la pífia de manera tonta i el públic l'increpa enfotent-se'n, doncs ara hem de fer el mateix amb aquest bufó catalanòfob. 

Ningú no li ha explicat que si vas de guay no pots tenir un compte a Suïssa, que queda lleig, i més si et presentes de martell de corruptes? I més si està vinculat amb el Fèlix Millet!!! Però el xaval això no ho capeix. Instal.lat en la seva supèrbia típicament espanyola, això sí que ho ha mamat bé, agumenta excusa de mal pagador per justificar-ho. Naturalment, entre elles, no manca la referència a ETA, com estableix el manual anti-terrorista.

Patètic. Millor que no obri la boca. Al Rivera, entre el Tapas i el Nart, aviat el xiringuito se li complicarà. Ja es deu haver destrossat el cap de tants cops que s'ha fotut contra la paret, en ple atac de desesperació. Malgrat que les enquestes li són favorables, cosa molt positiva des des la perspectiva independentista, perquè ensorra encara més els partits tradicionals espanyols, és evident, com ja vaig dir en un post recent, que l'ironia d'aquesta tribu és que volen ser espanyols, però cap partit espanyol els vol, probablement perquè els veuen massa catalans, per al seu gust catalanofòbic. Bé qui els entengui que els compri.

Nart, tonto, tonto, tonto!

L'ESPANYOLÍSSIMA CABALLÉ IMPUTADA PER FRAU FISCAL

Una de les icones de l'espanyolisme, Montserrat Caballé, imputada per frau fiscal. Això sí que és una notícia com cal, que il.lustra el cinisme que es viu en aquesta societat. Els sectors, residuals, de l'espanyolisme fan grans proclames patrioteres, però després intenten prendre el pel a Hisenda i no declarar un mig milió d'euros. I segurament que això és la punta de l'iceberg. O el cas del Tapas, per cert.

És obvi, que en la República Catalana també hi haurà defraudadors fiscals, assassins, canalles, etc, però farem l'impossible perquè en comptes de ser considerada una virtut el delinquir, com passa al Regne d'Espanya, començant per les seves més altes autoritats -de fet la Monarquia, com a forma d'Estat, ja és delicte-, en comptes de ser considerada una virtut, repeteixo, sigui causa de menyspreu i rebuig social. Per això, també, la independència és més necessària, i urgent, que mai.

QUAN...

Quan Albert Rivera sigui metrallat en ple míting ...

Quan Sànchez Camacho sigui decapitada, i el seu fillet passi a mans de la Direcció General de l'Atenció a la Infància, que el convertirà en un membre destacat del Club Super3, i de gran en un professor de català per als inmigrants espanyols que voldran obtenir la nacionalitat catalana, vint anys després de la Independència.

Quan en Tapes sigui apunyalat en un bar de quinquis i ionquis, que era on habitualment prenia unes canyes...

Quan en Duran i Lleida mori d'uns dosi de Poloni 210, o tingui un atipament fatal de cargols...

Quan en Pere Navarro sigui linxat per les masses i el pengin cap avall, com els italians feren amb Mussolini...

Quan passi tot això... No us ho cregueu.

Serà tot, tot, un muntatge fet pels espanyols per intentar fer desviar el procés serè, ferm, decidit, democràtic, pacífic del poble català cap a la Independència.

Qui dubta que els espanyols són capaços de fer el que calgui per mantenir Catalunya sotmesa a Espanya? 

O és que penseu que el Todo por la Patria, és només una frase de màrketing empresarial?

La qüestió és si els ho deixarem fer. I la resposta és evidentment, no.

No caurem en les seves provocacions. No caurem en la seva guerra bruta. No caurem en les seves intoxicacions.

No caurem, però compte: no oblidarem.

No oblidarem les males pràctiques i la manipulació del cens de residents exteriors que impediren a milers de catalans i catalanes votar en les eleccions del 2012.

No oblidarem la manipulació i l'enginyeria social amb les comunitats immigrades que ha practicat, practica i practicarà l'espanyolisme desacomplexat.

No oblidarem els intents de divisió i d'enfrontament de la societat catalana com a estratègia per afeblir la democràcia catalana.

No oblidarem els intents de manipulació del cens electoral, amb la concessió de milers de nacionalitats espanyoles, sota la coacció de jurar fidelitat a Espanya

No oblidarem la crida de Madrid als ajuntaments a no col.laborar amb la Generalitat.

No oblidarem el desembarcament d'apoderats del PP de fora de Catalunya en les eleccions del 2012 per condicionar el vot dels ciutadans.

No ens ho creurem.

I no ho oblidarem.

I, per damunt de tot, no perdonarem.

FESTIVAL HERÈDIA: LES ENTREVISTES

L'aterratge de la Lídia Herèdia als Matins de TV3 no ha pogut ser més lamentable. La noia que sap-allò-que-realment-interessa-a-la-gent, no ha trigat gaire en marcar terreny. I òbviament, no hi ha hagut cap sorpresa. És el que tenen els espanyols. Que són fàcilment predictibles i molt escadusserament et sorprenen.

Ara mirava quins han estat els convidats entrevistats al plató en els dies que porta al capdavant del programa. I sabeu què? Els favorables a la independència són una escassíssima minoria.

A veure, fem-ne un repàs. El primer entrevistat va ser en Jordi Tapas (o és Canyas?), en ple escàndol judicial. Després van venir dos que, siguem prudents, i diguem que no els podem classificar, per desconeixement, es tracta d'Agustí Cordón, de Fira de Barcelona, i de Joan Alarcón, de PIMEC autònoms. El quart va ser el conseller Mas-Colell, que el comptarem com favorable a la consulta i fins i tot a la independència, tot i que no l'he sentit mai fer unes declaracions favorables, però no penso que li fes un lleig al President Mas. De manera que tenim un empat entre favorables i detractors a la consulta i dos diguem-ne que neutrals (caldria haver vist sengles entrevistes per afinar-ne la valoració, però la veritat és que no tinc temps de fer-ho). 

I a partir d'aquí festival Herèdia: l'empresari Luís Conde, el catedràtic d'Hisenda Angel de la Fuente, i l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín. Tres espanyolarros com una casa de pagès. Conde, el de la Fonteta, que vol acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència. La primera entrevista que vaig llegir d'aquest headhunter, ja fa uns quants anys, alertava sobre el perill del català i la seva normalització, per als executius que es volen establir a Catalunya. De manera que ja sabem de què va el paio. El de la Fuente, és l'encarregat d'ensarronar-nos amb les balances fiscals, d'acord amb el ministre Montoro. Per cert, fundador o proper a Ciudadanos. Ja en van dos. I això que és el sisè partit en el Parlament!!! I la Marín, que atia la rebel.lió contra la Generalitat, fins al punt que ha arribat a acords amb els de Plataforma x Catalunya en contra de la consulta. Deixeble directe del seu mentor polític, Celestino Corbacho, l'home del PSOE a Catalunya.

Amb aquesta troika, es produeix un desequilibri d'1 a 4 entre els entrevistats, a favor dels que estan rotundament en contra. Curiós.

El següent va ser un altre conseller, en Felip Puig, aquest és rotundament un SÍ+SÍ, és a dir partidari de la consulta i, com ho recorda així que pot, de la Independència. El desequilibri, ara es retalla, 2 a 4. 

Paradoxalment, no hi ha efecte troika, car els dos darrers convidats fins ara, són novament contraris a la consulta. Ens referim a Esperanza Aguirre i, el plat gros, en Pere Navarro. A més en el cas de la primera, resulta que és una empleada, de luxe, això sí, del senyor Luis Conde ja esmentat, de manera que en pocs dies, l'amo i una empleada d'una mateixa empresa han estat entrevistats per l'Herèdia. Curiós, oi?

Fem comptes? Doncs resulta que en els dies que porta presentant els Matins, l'Herèdia ha entrevistat a 6  personatges contraris a la consulta. Tots ells i elles, rotundament, oposats. A sac. Sense una escletxa de dubte. 

Per acabar-ho d'adobar d'aquests 6, 2 militen al tercer partit del Parlament, i uns altres 2 són o han estat a Ciutadans, que és la sisena força del parlament.

Per contra només ha entrevistat a 2 polítics, tots dos membres del govern, fet que fa que no puguin expressar-se de forma excessivament contundent. D'aquests dos, a més a més, només un d'ell és un ferm partidari de la independència, de manera, mentre que l'altra mai s'ha significat en aquest sentit i com a màxim s'ha posicionat, seguint el seu president, a favor de la consulta. I punt.

Un es pregunta si, per exemple, la senyoreta Herèdia, sap que hi ha un partit que és el segon del Parlament, i al qual ha ignorat fins al moment. I un es pregunta, també, si aquest mateix partit, sap que li estan passant la mà per la cara, o és que està massa entretingut i atrafegat en reconstruir la socialdemocràcia catalana, i no pressiona el suficient per defensar, diguem-ne, una certa quota mediàtica.

I un, també es pregunta, si la senyora Herèdia, sap que hi ha uns dirigents del sobiranisme civil, que és el que ha protagonitzat les mobilitzacions ciutadanes més importants dels darrers anys, i que potser seria interessant portar-los, per tal que expressessin el seu parer. No us sembla?

En definitiva, i per concloure: 6 entrevistats rotundament en contra no només de la independència, sinó també de la pròpia consulta. 2 entrevistats partidaris de la consulta, dels quals només un d'ells és igualment partidari, públicament, de la Independència. I 2 neutrals, en principi, que segur que tenen la seva opinió, però que la ignorem.

Aquest 6-2-2, representa realment el parer de la ciutadania catalana? No us resulta una xic o molt xocant aquesta tergiversació entre el que ens mostren les enquestes: entre un 70 i 80% a favor de la consulta i entre un 50 i 60% a favor de la Independència, per una banda, i l'arrenglerament polític dels 10 convidats so far per la Lídia Herèdia? 

A què juga TV3, a contrabalancejar el Govern i el Parlament i, el més important, la ciutadania del país? Aposta per Espanya? Serà així fins al 9 de novembre? 

Caldrà fer alguna cosa?

TRES PÀJARUS... I UNA PÀJARA

La setmana ens deixa amb el protagonisme de tres pàjarus ... i una pàjara. Anem a pams. 

El primer pàjaru ha estat l'impresentable Jordi Tapas. Us ho puc ben jurar, quan vaig saber la notícia, em vaig fer un tip de riure... i vaig donar gràcies a providència pel fet que un bocamoll com aquest individu sigui tan babau com per deixar-se enxampar. Si un se la juga, com a mínim no siguis tan imbècil perquè t'enxampin a la primera! Mare de Déu senyor, quina situació més kafkiana! El Martillo de Herejes caçat. Us ho juro, no podia. Em sembla que el contractaré com a tractament contra les hores baixes.

Però si el pàjaru Tapas no deixa de ser un tema marginal, perifèric, en definitiva un entreteniment de segon nivell, quan em vaig assabentar de la dimissió d'en Sandrusko, per boca d'un vell i digital amic, la il.lusió es va convertir en joia. Aquest pàjaru, ja eren paraules majors. Un element clau de Fatxanet liquidat. Quasi salto d'alegria i em cauen les llàgrimes de felicitat. Seriosament que un individu com el Sandrusko dimiteixi vol dir que els espanyolistes estan fatal, ja no aguanten ni un round, i fins i tot, practiquen el Froilan, és a dir, es disparen ells mateixos al peu. Com els soldats covards que volien marxar del front simulant una ferida. 

Inicialment no esperava incloure cap pàjaru més, però l'akelarre pepero dels darrers dies ens ha donat un altre cas digne d'estudi psiquiàtric. Em refereixo a Jorge (pronunciat jorja) Moragas, veritable cap del PPC i de Fatxanet, que ha declarat que una Catalunya independent seria un país de hòbbits. Aquí sí que la paranoia voreja amb el tema psiquiàtric. M'explico. El nen Moragas pateix segurament un complex freudià d'inferioritat o de petitesa sexual que el sublima fent-se espanyol -pensant, erròniament, que sent un orc, el solucionarà. Deixem el pobre noi que s'arregli ell solet, tot i que hem d'agrair-li que el seu akelarre a Barcelona, ens ha donat entre 10.000 i 30.000 independentistes més. I recordant-lo que amb la Independència, el tractament de les disfuncions sexuals tipus hobbitianes com les que ell pateix, seran una prioritat en el Servei Català de la Salut, perquè el seu cas no és, ni de lluny, l'únic.

I sí, encara que no quadri la quota, també hi ha hagut una pàjara, aquesta setmana. I m'ensumo que en tindrem per unes quantes més, fins que el seny s'imposarà. Em refereixo, és clar, a aquest insult a la deontologia professional que respon al nom de Lídia Heredia. He seguit, fent un sacrifici considerable, les quatre edicions que ha conduit dels Matins a TV3, i he de reconèixer que és insofrible. Quina cosa més cutre. Quan locuta les intencions de Rajoy d'impedir el referèndum, la seva cara s'omple de joia, els seus ulls brillen, la seva boca -de rap- exhibeix un somriure sàdic. Memorable va ser el massatge que li va fer a en Tapas, per un moment pensava que s'ho farien damunt de la taula, davant de la càmara i tot. En fi, una prova més que TV3, després de rebre per totes bandes pel seguiment de la Via Catalana, ha canviat el xip i sembla seguir l'estratègia del gran pàjaru o ocellot, Duran, de fer de contrabalança al President Mas. Veritablement penós.

No vull acabar aquest resum setmanal sense donar carabasses a uns col.legues que aquests dies m'han demanat que em fes seguidor (follower) del seu compte de twitter. Són aquests.

Què catxondos que són. No els penso seguir, però catxondos sí que ho són. Ja veurem si també ho continuen sent el 10 de novembre.

TAPAS!!!!

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAH!!!!!!!!!

El TSJC investiga el diputat de Ciutadans Jordi Cañas per frau fiscal

Jordi Cañas va ser promotor d'un edifici il·legal de Manresa, segons el 'Regió 7'

El diputat de C's Jordi Cañas, investigat per presumpte frau a Hisenda

UNA CATALUNYA EN MARCHA HACIA LA LIBERTAD

NOTA PRÈVIA: Aquest post reprodueix un article que el passat dia 28 de desembre es va publicar al diari neo-fatxa i, doncs, ultra-espanyola, La Gaceta de Intereconomía. No va ser, doncs, producte d'una innocentada, De fet, la proposta de fer l'article me la va fer un company reagrupat, que per dir-ho suaument, em va passar el marrón. Vaig acceptar l'encàrrec, perquè ja estic fins al capdamunt de veure neo-fatxes en tertúlies de televisions pressuposadament independentistes. Llavors, vaig concloure que els podíem pagar amb la mateixa moneda, però a l'inrevès. No em vaig enrecordar de signar com a Responsable d'Internacional de Reagrupament, la qual cosa, no cal dir-ho, hauria estat un punt. I això és tot. Bona lectura. (Ah, per cert, les fotos, no apareixen en l'original, com sempren serveixen per il.lustrar el post)

Una Catalunya en marcha hacia la libertad

El año que despediremos en los próximos días ha sido testimonio de la que podríamos llamar la primavera catalana. Y no exageramos, teniendo en cuenta que en la manifestación del 11 de septiembre, aproximadamente el 20% de la población catalana se congregó en el centro de nuestra capital nacional, Barcelona. Remarco de nuevo, un 20% salió a la calle, en un día de sol, que muy bien se habría podido pasar en la playa o paseando por la montaña. Un porcentaje de dimensiones siderales en los anales de las mobilizaciones ciudadanas en cualquier estado democrático. Naturalmente, los adversarios se refirieron entonces, a la más que tópica mayoría silenciosa para desacreditarla. Incluyendo aquí, a la polémico Delegada del Gobierno, que no desaprovechó la ocasión para hacer el ridículo, cuando afirmó que los concentrados éramos unos pocos miles.

Pero pasó que pocas semanas después los españolistas, sin encomendarse a nadie, intentaron emular a la buena gente catalana y se pegaron un enorme batacazo en su fiesta genocida del 12 de octubre. Por cierto, en esta fecha, ¿cuál era la mayoría silenciosa? Y de nuevo la señora delegada, ni corta ni perezosa, tuvo la desvergüenza de hacer pública una asistencia rojigualda que ni en el más libidinoso de sus sueños sería posible creerlo. Lo que pasa con esta señora es impresentable, y naturalmente ya se ha pedido su destitución, y de hecho pienso que el gobierno catalán la tendrá que recusar como interlocutora válida, de la misma manera, que, tarde o temprano, el gobierno de Londres acabará por recusar al cansino embajador español, de nombre Federico Trillo, que no para de tocar las narices hoy con el tema de Escocia y mañana con el tema de Gibraltar. Ahora bien, seguro que, fiel a su tan querido sostenella y no enmendalla, Madrid mantendrá la delegada contra viento y marea -al embajador, igual no. De hecho, no deja de ser positivo que continúe en el cargo, la señora es una auténtica fábrica de independentistas, desde el instante mismo que abre su boquita -posiblemente recauchutada de bótox. Como Mourinho en el futbol, a los catalanes ya nos va bien que elementos como De Llanos sean la imágen pública de España. Que no dimita jamás. Ahora bien, sepan que nunca la aceptaremos, y el Presidente de la República de Catalunya, jamás de los jamases, le dará el plácet, como embajadora del Reino de España. Entonces no se pedirá su dimisión. Simplemente se le dará puerta. Y punto. En algo se notará la Independencia, sí señor.

Después de la manifestación del 11 de septiembre, los hechos se han desarrollado a una velocidad de vértigo: el paripé en la Moncloa sobre el pacto fiscal, el debate sobre política general en el cual, el Presidente Artur Mas, anuncia la convocatoria electoral. Y hace público su compromiso de impulsar el derecho a decidir del Pueblo de Catalunya, que existe, aunque los españoles lo nieguen, o lo reduzcan a un hecho administrativo. La propia campaña electoral, que a nadie se le escapa que resultó un enorme éxito en cuanto a su impacto internacional, ocupando durante semanas los titulares de gran parte de los global media. Catalunya se convirtió así en el centro de atención mundial. Una demostración fehaciente que somos una nación, puesto que nuestras elecciones recibieron mucha más atención mediática que elecciones de estados soberanos. Y que, por supuesto, que cualquier elección autonómica, para desesperación de los amantes del café para todos.

Y queda, finalmente, el resultado. Un resultado espectacular, con una participación de impacto, y con una victoria incontestable de las fuerzas partidarias del derecho a decidir, y también de las que apuestan por la Independencia. Sin trampas, ni cartón. Mejor dicho, con trampas, las de España, que impidió descaradamente el voto a 150.000 catalanes que viven en el exterior. Y los intentos de golpe de estado electoral protagonizado por determinados medios de comunicación, los sindicatos (impulsando una huelga general en plena campaña), con la connivencia del gobierno del señor Rajoy.

Si bien es cierto que el resultado final no fue el que a quien esto escribe le habría gustado en primera opción, tiene la ventaja de demostrar que la Independencia no es una reivindicación asociada a una única fuerza política, o a un único líder. No, hoy en día la Independencia de Catalunya es reivindicada de forma transversal desde la democracia cristiana hasta la extrema izquierda. Es pues, una causa compartida, y esto la hace particularmente resistente a les embates españolistas.

Si Franco y su régimen no pudo con Catalunya, mal que le pese al señor Tapas (o es Cañas?), menos lo podran estos aprendices de brujo que cobran millones de euros en sus think tanks de lujo. De todas maneras y dado que el Titánic español se hunde a marchas forzadas, pienso que debemos espabilarnos los más rápido posible y cortar amarras con este lastre o peso muerto. El 2013 mejor que el 2014. En enero mejor que en febrero. Ya.

Los catalanes y las catalanas lo necesitamos como el aire que respiramos. Y Europa, y el mundo en su conjunto también, puesto que cuando se produzca, será más libre, el sol brillará más intenso y el aire será más puro. Y Mourinho seguirá entrenando el Madrid a mayor gozo de los culés.

(*) Josep Sort es miembro de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.

D'un article penjat a la Gaceta de Intereconomia del 28.12.2012)