UN PARDAL A TV3

Engego la televisió i apareix un pardal a TV3, amb la Garcia Melero fent-li un massatge complert. No he volgut veure si la cosa acabava amb un happy end, perquè amb dos minuts escassos n'he tingut prou. Resulta que el pardal, que és com la gent de la vella escola anomenava els guàrdies civils i no picoletos, que això és influència basca, i doncs, de la nova escola, era un capità que fanfarronejava de la desarticulació d'una xarxa de no sé què a Badalona, i en feia, com no podia ser d'una altra manera, un enorme espectacle mediàtic. 

Quan he sentit Badalona, se m'han encès totes les alarmes. I no, naturalment perquè tingui res contra la ciutat, naturalment, sinó perquè no crec en les coincidències. L'associació d'idees ha estat immediata: Badalona governada pel PP ---> Gran èxit policial de la Guàrdia Civil ---> Gran campanya mediàtica a tots els canals.

A veure si ens entenem: portem una setmaneta on la guàrdia civil i la policia nacional no paren de sortir dia sí i dia també als mitjans de comunicació: que si inauguració de quartelillo a Gandesa -on diuen que destinen els guàrdies castigats- per la inefable delegada del govern espanyol; inauguració d'una comissaria de la policia nacional no sé on, amb l'assistència del Ministre d'Interior, aquell que segons sembla la Camacho va dir en la seva conversa a La Camarga que estova la seva dona de valent; i ara com a colofó espectacular acció dels pardals a Badalona.

A mi digueu-me desconfiat, però, òbviament, no és pas casualitat. I encara diria més. Agafeu un mapa de Catalunya i situeu tots els municipis on el PP té el govern, bé directament, amb el batlle, o bé és en el govern, on probablement controlarà la regidoria de seguretat i la policia municipal, que ja és un clàssic.

Llavors, m'aposto un pèsol que en les properes setmanes, en alguns d'aquests municipis, uns quants, es faran públics grans èxits policials de la guàrdia civil o de la policia nacional. Segurament un d'aquests municipis serà Castelldefels, que és l'altra nineta dels peperos. Uns èxits que també es poden donar en muncipis governats pels sociates, que en la seva deriva espanyolista ja no es preocupen ni de guardar les formes. Recordo, per cert, que a Castelldefels, la policia urbana patrulla conjuntament amb la policia espanyola i no amb els mossos d'esquadra... Sense comentaris.

Naturalment aquesta planificiació respon a l'estratègia marcada pel CNI i que es va fer pública ja fa unes setmanes: reivindicar el paper dels cossos de seguretat espanyols en detriment dels mossos d'esquadra. Aquí les senyores Camacho i Llanos de Luna, naturalment, hi juguen un paper de protagonistes de primera línia.

També m'ha cridat l'atenció, i estic segur que no és cap casualitat tampoc, que en els darrers dies s'ha difòs a bombo i plateret la convocatòria de noves places, unes nou-centes, si no vaig errat, de policies i guàrdies civils. Realment resulta ben curiós que en un context econòmic com l'actual, hi hagi aquesta convocatòria, tenint present, és clar, que és impossible ni convocar ni una sola plaça més de Mossos, quan de fet hi ha una mancança evident d'efectius -que podríem establir entre 7.000 i 8.000 pel cap baix. Doncs bé, resulta que els espanyols sí que ho poden fer, i a més, com sempre fan, en fanfarronegen...

Tornant a TV3 -redéu quin nom més lleig!!!- és del tot segur que el CNI tingui elements infiltrats que quan decideixin activar-los muntin un pollastre considerable. Us imagineu, per exemple, que la conductora d'un magazin de TV3, un dia comencés a parlar en espanyol? Doncs prepareu-vos perquè tard o d'hora pot passar.

En fi, ja sabeu, si demà, l'endemà o d'aquí tres setmanes, la Guàrdia Civil s'apunta un tanto en un municipi amb fort pes pepero, ja sabreu perquè passa ... encara que el tanto igual és un muntatge mediàtic i propagandístic, en tota regla.

UNA AMENAÇA PER A LA SEGURETAT PÚBLICA

Alícia Sanchez Camacho és, ras i curt, una amenaça per a la seguretat pública a Catalunya. El fet de muntar una contravigilància per part dels policies espanyols hauria pogut acabar amb un tragèdia, i fins i tot, hauria pogut costar vides humanes, bé dels agents dels Mossos, o, més probablement, dels agents espanyols. O fins i tot de la pròpia agent aznarista.

A aquestes alçades de la pel.lícula, és evident que en la conspiració per trencar Catalunya, segons va amenaçar en el seu moment l'ex-president Aznar, la cap del PP a Catalunya, hi juga un paper clau, preeminent i no té cap mena d'aturador. El Todo por la Patria tan car al seu pare, ho és també per a ella, corregit i augmentat.

Jo és que no sé a què estem a esperar per citar-la de declarar per la seva pressumpta  implicació en l'espionatge polític, o si més no això és el que es dedueix de les declaracions d'algunes de les persones imputades.

Ara a més a més, sembla evident que la Policia espanyola també espia el Director General dels Mossos d'Esquadra, la qual cosa ja passa de mida.

Ja vaig dir fa uns dies, també, que el Parlament de Catalunya ha de crear una Comissió Parlamentària per investigar tot aquest afer, i en general el paper dels serveis d'intel.ligència i policials en els darrers mesos a Catalunya. És una manera d'evitar la marginació en la qual està caient la Generalitat i els partits sobiranistes de tot aquest afer. 

En definitiva, ara ja podem dir que la cosa va de veres. Els espanyols estan decidits a provocar una revolta dels seus cafres contra la Generalitat, de manera que s'armi un merder que legitimi la suspensió de l'autonomia, i el govern directe de Madrid sobre Catalunya. Així de clar.

I tot plegat amb la cobertura, faltaria plus, de l'altra peça clau d'aquest muntatge, la delegada Llanos de Luna.

La millor estratègia per ensortir-nos, és accelerar la marxa i fer que els esdeveniments se succeeixin de forma ininterrompuda, com van fer en el seu moment els alemanys orientals amb la caiguda del mur. 

Hem de treballar dur i sense descans. La independència la podem aconseguir molt abans del que tothom preveia. Ja no hi ha marxa enrere, i totes les sànchez camacho que s'interposin sortiran disparades, si pot ser, cap a l'infern.

UNA CATALUNYA EN MARCHA HACIA LA LIBERTAD

NOTA PRÈVIA: Aquest post reprodueix un article que el passat dia 28 de desembre es va publicar al diari neo-fatxa i, doncs, ultra-espanyola, La Gaceta de Intereconomía. No va ser, doncs, producte d'una innocentada, De fet, la proposta de fer l'article me la va fer un company reagrupat, que per dir-ho suaument, em va passar el marrón. Vaig acceptar l'encàrrec, perquè ja estic fins al capdamunt de veure neo-fatxes en tertúlies de televisions pressuposadament independentistes. Llavors, vaig concloure que els podíem pagar amb la mateixa moneda, però a l'inrevès. No em vaig enrecordar de signar com a Responsable d'Internacional de Reagrupament, la qual cosa, no cal dir-ho, hauria estat un punt. I això és tot. Bona lectura. (Ah, per cert, les fotos, no apareixen en l'original, com sempren serveixen per il.lustrar el post)

Una Catalunya en marcha hacia la libertad

El año que despediremos en los próximos días ha sido testimonio de la que podríamos llamar la primavera catalana. Y no exageramos, teniendo en cuenta que en la manifestación del 11 de septiembre, aproximadamente el 20% de la población catalana se congregó en el centro de nuestra capital nacional, Barcelona. Remarco de nuevo, un 20% salió a la calle, en un día de sol, que muy bien se habría podido pasar en la playa o paseando por la montaña. Un porcentaje de dimensiones siderales en los anales de las mobilizaciones ciudadanas en cualquier estado democrático. Naturalmente, los adversarios se refirieron entonces, a la más que tópica mayoría silenciosa para desacreditarla. Incluyendo aquí, a la polémico Delegada del Gobierno, que no desaprovechó la ocasión para hacer el ridículo, cuando afirmó que los concentrados éramos unos pocos miles.

Pero pasó que pocas semanas después los españolistas, sin encomendarse a nadie, intentaron emular a la buena gente catalana y se pegaron un enorme batacazo en su fiesta genocida del 12 de octubre. Por cierto, en esta fecha, ¿cuál era la mayoría silenciosa? Y de nuevo la señora delegada, ni corta ni perezosa, tuvo la desvergüenza de hacer pública una asistencia rojigualda que ni en el más libidinoso de sus sueños sería posible creerlo. Lo que pasa con esta señora es impresentable, y naturalmente ya se ha pedido su destitución, y de hecho pienso que el gobierno catalán la tendrá que recusar como interlocutora válida, de la misma manera, que, tarde o temprano, el gobierno de Londres acabará por recusar al cansino embajador español, de nombre Federico Trillo, que no para de tocar las narices hoy con el tema de Escocia y mañana con el tema de Gibraltar. Ahora bien, seguro que, fiel a su tan querido sostenella y no enmendalla, Madrid mantendrá la delegada contra viento y marea -al embajador, igual no. De hecho, no deja de ser positivo que continúe en el cargo, la señora es una auténtica fábrica de independentistas, desde el instante mismo que abre su boquita -posiblemente recauchutada de bótox. Como Mourinho en el futbol, a los catalanes ya nos va bien que elementos como De Llanos sean la imágen pública de España. Que no dimita jamás. Ahora bien, sepan que nunca la aceptaremos, y el Presidente de la República de Catalunya, jamás de los jamases, le dará el plácet, como embajadora del Reino de España. Entonces no se pedirá su dimisión. Simplemente se le dará puerta. Y punto. En algo se notará la Independencia, sí señor.

Después de la manifestación del 11 de septiembre, los hechos se han desarrollado a una velocidad de vértigo: el paripé en la Moncloa sobre el pacto fiscal, el debate sobre política general en el cual, el Presidente Artur Mas, anuncia la convocatoria electoral. Y hace público su compromiso de impulsar el derecho a decidir del Pueblo de Catalunya, que existe, aunque los españoles lo nieguen, o lo reduzcan a un hecho administrativo. La propia campaña electoral, que a nadie se le escapa que resultó un enorme éxito en cuanto a su impacto internacional, ocupando durante semanas los titulares de gran parte de los global media. Catalunya se convirtió así en el centro de atención mundial. Una demostración fehaciente que somos una nación, puesto que nuestras elecciones recibieron mucha más atención mediática que elecciones de estados soberanos. Y que, por supuesto, que cualquier elección autonómica, para desesperación de los amantes del café para todos.

Y queda, finalmente, el resultado. Un resultado espectacular, con una participación de impacto, y con una victoria incontestable de las fuerzas partidarias del derecho a decidir, y también de las que apuestan por la Independencia. Sin trampas, ni cartón. Mejor dicho, con trampas, las de España, que impidió descaradamente el voto a 150.000 catalanes que viven en el exterior. Y los intentos de golpe de estado electoral protagonizado por determinados medios de comunicación, los sindicatos (impulsando una huelga general en plena campaña), con la connivencia del gobierno del señor Rajoy.

Si bien es cierto que el resultado final no fue el que a quien esto escribe le habría gustado en primera opción, tiene la ventaja de demostrar que la Independencia no es una reivindicación asociada a una única fuerza política, o a un único líder. No, hoy en día la Independencia de Catalunya es reivindicada de forma transversal desde la democracia cristiana hasta la extrema izquierda. Es pues, una causa compartida, y esto la hace particularmente resistente a les embates españolistas.

Si Franco y su régimen no pudo con Catalunya, mal que le pese al señor Tapas (o es Cañas?), menos lo podran estos aprendices de brujo que cobran millones de euros en sus think tanks de lujo. De todas maneras y dado que el Titánic español se hunde a marchas forzadas, pienso que debemos espabilarnos los más rápido posible y cortar amarras con este lastre o peso muerto. El 2013 mejor que el 2014. En enero mejor que en febrero. Ya.

Los catalanes y las catalanas lo necesitamos como el aire que respiramos. Y Europa, y el mundo en su conjunto también, puesto que cuando se produzca, será más libre, el sol brillará más intenso y el aire será más puro. Y Mourinho seguirá entrenando el Madrid a mayor gozo de los culés.

(*) Josep Sort es miembro de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.

D'un article penjat a la Gaceta de Intereconomia del 28.12.2012)