LA TURISMEFÒBIA, OBJECTIU DEL CNI

L'atac, perfectament coordinat, contra un hotel de Barcelona, ha de ser la gota que fa vessar el got. La turismefòbia es converteix ja en una actitud violenta, que suposo que a hores d'ara ja està sent analitzada pels Mossos d'Esquadra, i no dubto que més aviat que tard, els seus responsables siguin identificats, detinguts, jutjats i condemnats. No es pot deixar passar. La condemna, per part de jutges espanyols, és més incerta.

I és que la turismefòbia és, no tinc cap mena de dubte, una operació d'intel·ligència dirigida pels aparells de l'estat, probablement el CNI. I la raó és ben senzilla.

Barcelona s'ha convertit en un referent turístic mundial, i sobretot des del 2011, quan CiU va arribar al govern local, de la mà de Xavier Trias, i en ple procés independentista, Barcelona va deixar de ser la segona ciutat d'Espanya, per ser la Capital de Catalunya. De manera que els milions de turistes que la visiten de seguida els quedava clar aquest missatge. Això implicava que quants més turistes menys Espanya. De seguida van saltar les alarmes a Espanya i es va posar en marxa l'operació turismefòbia, mitjançant l'impuls de suposades plataformes ciutadanes que intenten boicotejar l'auge internacional de Barcelona, i sobretot, seguint la línia estratègica dels serveis d'intel·ligència espanyol, donar una imatge de la ciutat i per extensió de Catalunya, d'una societat violenta i dividida. 

El CNI ha obtingut diversos èxits: animar una paleoesquerra, totalment passada de voltes; l'al·lucinant i incomprensible arribada al poder local de l'agent espanyola Ada Colau, després de terribles errors dels partits independentistes (de tots, començant per CiU, seguint per ERC, i per no parlar de la CUP, actuant de tontos útils); i ara, convertir el turisme en una cosa negativa per a l'opinió pública, o per una part molt important d'ella. 

És obvi que una societat sotmesa a una monoactivitat econòmica és un risc que s'ha d'evitar de totes, totes. Però fer una política turística planificada i diversificada, pot ajudar econòmicament, socialment i en tots els sentits a una Catalunya que encara té molts problemes laborals, De manera que cal unes polítiques publiques concertades, que aportin valor, que contractin persones, que converteixin els barris de Barcelona, en llocs de qualitat i acabin amb situacions de misèria, d'habitatges precaris, insalubres, i on és impossible portar una vida sana en ple segle XXI.

Cal ser valents, desemmascarar la paleoesquerra, col·laboradora del CNI, i sobretot desarticular aquests brots de violència, que si no es controlen ja, poden evolucionar, per la pròpia lògica de l'espiral de violència, en quelcom molt més seriós.

EL PERIÓDICO DEL CNI S'OBLIDA DE ....

Exercici de comparació de portades del Periódico de Catalunya de les edicions d'ahir i d'avui. Ahir gran megaportada del 3%, de CDC i de Mas i Trias. Detencions massives hores abans del judici del 9N.

Però vés per on, quan tots els detinguts han quedat en llibertat, en la portada d'avui, el tema quasi ha desaperegut, i es limita a un titular menor, i on a més es fa referència al PP.

És així com les gasta el CNI-El Periódico. A mi em faria fàstic treballar per aquest mitjà. Les Operacions de Guerra Psicològica tenen aquest objectiu. Emmerdar, i després oblidar-se, perquè de fet l'objectiu era el primer, no la recerca de la veritat. 

El procés independentista català ha viscut de forma permanent aquest tipus d'atac sempre en els moments crítics dels darrers anys. Certament, la manera d'impedir-los és que operacions d'aquest tipus no tinguin cap mena de credibilitat.

EL CNI ACTUA DE NOU...

... EN ELS MOMENTS CLAU, PER DESESTABILITZAR

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

L'AGENT ESPANYOL DE ALFONSO DESTITUÏT PEL PARLAMENT

Així estàs més maco, espia espanyol!

ELS TRES OBJECTIUS DEL CNI

L'estratègia del govern Rajoy contra el procés independentista ha estat prou intel·ligent per no caure en l'ús de la força bruta... si més no fins ara. Per contra, ha utilitzat altres recursos més civilitzats:

- El front mediàtic

- El front judicial/constitucional

- El front diplomàtic

- L'escanyament financer i econòmic

- La intel.ligència (guerra psicològica)

Sense oblidar, és clar, el front estrictament polític.  I les gotetes de militars, policies i guàrdies civils, que dia sí i dia també, es despengen amb declaracions, maniobres o cremes d'estelades. Tots ells mereixeren una anàlisi detinguda, que en alguns casos ja s'ha fet, si més no, parcialment. 

Però ara em vull centrar en els que penso que han estat els tres objectius del CNI, en els darrers mesos. Recordo que fa unes setmanes, el seu actual director, el troglodita Félix Sanz Roldán, va dir que el CNI a Catalunya no tenia pas més agents que a Castella La Manxa... I es va quedar tan panxo. Lògicament, no cola.

Per altra banda, si llegim els Informes Anuals de Seguretat Nacional del 2013, 2014  i 2015, s'hi identifiquen fins a 12 àmbits de la Seguretat Nacional, però cap d'ells fa referència a la Independència de Catalunya, curiosament. Com sempre, en aquests negocis, allò interessant no és el que s'esmenta públicament, sinó el que no s'esmenta. I la prova d'això que dic, és que el govern espanyol, va aprovar el 2015 la Llei de Seguretat Nacional, que està pensada, clarament, per intervenir els poders de la Generalitat, sense recórrer ni a l'article 155 (entre d'altres raons, perquè no tenen ni punyetera idea de com aplicar-lo), ni tampoc als estats d'alarma, d'excepció i de setge, que apareixen a l'article 116 de la constitució espanyola. 

Per cert, tot això està dirigit des del Departament de Seguridad Nacional (DSN), creat el 2012, i que actua com a secretariat del totpoderós Consejo de Seguridad Nacional (CSN), que és qui pren les decisions claus en aquesta matèria, en tant que òrgan delegat del govern espanyol. Val a dir que són dos catalans, qui porten la veu cantant en aquest negociat: un és el Director del DSN, Alfonso de Senillosa Ramoneda (no fa falta afegir res més, foto), i l'altre, el seu protector i amic, el totpoderós Jorge Moragas Sanchez, cap de Gabinet de la Presidència del Govern, és a dir, la mà dreta de Rajoy. A aquests, naturalment, caldria afegir la Sorayita, el ja esmentat cap del CNI, Sanz Roldán, i la seva número 2 i virtual successora, segons diuen, Beatriz Méndez de Vigo, germana, per cert, del Ministre d'Educació espanyol.

Tota aquesta tarregada, i segurament algun més que em deixo, o fins i tot desconec, es van marcar, tres objectius per desactivar el procés català: decapitació, col.lapse i destrucció. Vegem-los amb més detall.

1. Decapitació: Aplicant tècniques bàsiques de la contrainsurgència, el primer pas era el de la decapitació del procés. I naturalment, l'objectiu era l'Artur Mas. Calia carregar-se'l, per tal d'eliminar el cap visible (no importa si és cert o no, importa la visibilitat). I ho van aconseguir, emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Val a dir que l'estratègia no va ser del tot reeixida, perquè l'astut Artur es va treure de la màniga la solució Puigdemont, que ha resultat ser francament competent, però tot i així, no es pot negar que el pas al costat de Mas va ser de fet, un pas enrere del procés. Si Mas hagués estat investit, seria un autèntic poder fàctic, enfront un afeblit Rajoy i l'incompetent Sánchez i els aspirants Iglesias i Rivera.

2. Col.lapse: Un cop neutralitzat (o semi-neutralitzat) Mas, el segon objectiu era aturar el procés, i particularment, els maleïts 18 mesos, que anaven avançant de forma inexorable. La declaració del 9N, no cal dir-ho, va fer saltar totes les alarmes. I calia col.lapsar l'acord JxSI-CUP. Bé, acabem d'assistir al seu col.lapse. I ho han aconseguit emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Tanmateix, el cost ha estat enorme: el seu asset  ha anat a parar a la paperera de la història, de manera que ha quedat totalment cremat per continuar oferint els seus serveis a la causa. I a més, de nou, l'estratègia no ha estat del tot reeixida: la resposta de Puigdemont (se suposa que amb el vist-i-plau de Mas i de Jonqueres), ha estat òbvia i intel·ligent. Fins i tot pot generar un nou impuls del procés en els propers tres o quatre mesos, i naturalment, l'11 de setembre serà emprat com una llançadora a tutti pleni. I el que és pitjor -per Espanya, és clar- és que o bé Puigdemont rep la confiança, o bé, la CUP es trenca i es convoquen noves eleccions, que en aquest cas es convertirien directament, amb un Referendum Unilateral d'Independència (RUI), que ara s'ha posat de moda. I si ens imaginem unes eleccions amb JxSI reforçats amb la incorporació de la meitat de la CUP que ja s'han cansat de perdre, tipus el sector Poble Lliure? Seria una candidatura imbatible, però hauria de treure una majoria absoluta en vots i en escons, sense dependre de ningú més.

3. Destrucció: Per això, pels espanyols, és clau que en el cas que es convoquin noves eleccions, JXSÍ no es presenti. Si no que ho facin per separat ERC i el nou partit sorgit de les cendres de CDC. I òbviament, impedir la incorporació de sectors provinents de la CUP. Recordo en aquest sentit, l'enquesta publicada per un dels portaveus mediàtics del CNI, com és El Periódico de Catalunya, on ja donava per fet (és a dir, afavoria, propugnava) que JxSÍ no es tornava a repetir, i que, naturalment, ERC apallissava CDC (a veure si piquen). I és que la clau per a la liquidació definitiva del procés és la destrucció de JxSÍ, si aconsegueixen això, probablement hauran guanyat la partida... per als propers anys (esperem que pocs, però). Per això, les pressions per aconseguir-ho seran, de fet ja són, enormes, i caldrà veure si els implicats es mantindran ferms o acabaran cedint als cants de sirena espanyols. Per contra un JXSí reforçats amb els sectors normals de la CUP, repeteixo, pot arrassar. I en el cas que arrassés, i guanyés el RUI, llavors, sí que els espanyols haurien de decidir si apliquen la situació de seguretat nacional, a la que ens referíem més amunt, que probablement estaria en funció de la magnitud dels resultats, amb una zona grisa entre el 50-55%, probablement.

En definitiva, caldrà veure com evolucionen els fets en les properes setmanes.

EL CNI ESTÀ GUANYANT LA PARTIDA

A aquesta alçada de la pel·lícula, a ningú no li pot estranyar que digui que el CNI està guanyant la partida. Ja portem tres nits d'avalots, i la cosa s'expandeix ara cap a Nou Barris, i si no m'equivoco també ho farà a Sants i a Sant Andreu. De manual. De manual de contrainsurgència. I si no m'equivoco, algú acabarà demanant la intervenció dels cascos blaus de la Policia Nacional i si m'apures, de la Guardia Civil. 

Aquí només hi ha una solució: desarticular el nucli de guerrilla urbana-CNI que s'ha enquistat a BCN, i que vol engegar tot el procés a dida. I per fer-ho, la Brimo no és l'instrument adient. Ho és la intel.ligència. Però és que és de manual. El que s'ha d'aconseguir és que aquests agents encaputxats que trenquen tot el que volen, per provocar terror i desestabilització, no arribin a les concentracions. Tenir-los controlats i desarticular-los de forma immediata. Ja sé que tot el que dic és elemental. 

La pregunta, per altra banda, és la més terrible: Hi ha voluntat de fer-ho? O hi ha ha algú que l'interessa que això que passa, passi?

Cal tenir clar que, de vegades, l'enemic et pot atacar per les dues bandes. I naturalment, el paper ben galdós de la suprema agent del CNI, que ocupa el govern local de Catalunya per la inutilitat dels partits independentistes. Està fent un mal terrible, demolidor.

Per acabar-ho d'adobar, els legionarios semblen que volen plantar cara. No si encara es trobaran en el mateix bàndol aquests nazis i els guerrillers urbans del CNI, ambdós juntets contra la força pública de la Generalitat.

Doncs, si el govern local de Barcelona no mou un dit, ha de ser la Generalitat qui ho faci. Una Catalunya lliure, ha de ser sinònim d'una Catalunya segura. 

President Puigdemont, doni un plaç màxim per restablir l'ordre. Actuï, si us plau, no podem deixar que això s'eternitzi.

L'ENQUESTA CNI

Ahir El Periódico del CNI, que és el nom que li pertoca en tota justícia, publicava una operació psicològica en forma d'enquesta, que va ser convenientment difosa arreu, com sempre passa amb totes les ofensives espanyolistes. El titular era d'allò més contundent, "tal partit escombra tal altre", i després l'agent espanyol que el dirigeix atemptava amb un comentari que era, per variar, per fer venir basques.

De fet, no cal estendre-s'hi gaire en aquest nou, i enèsim, episodi de guerra psicològica, o fins i tot d'i-war, del camarada Hernàndez, equiparable als atemptats a la democràcia que cometen dia sí i dia també, personatges com Putin o Erdogan, però si he decidit penjar aquest post és perquè l'episodi delata les obsessions de l'espanyolisme, i des d'aquest punt de vista resulta interessant.

L'enquesta té un objectiu evident, que és dinamitar JuntsXSí, això és de calaix. Per fer-ho, assumeix que JXSí, ja no existeix, i que en unes properes eleccions els dos grans partits que el constitueixen aniran cadascun per separat. Naturalment, això és més un desig que una realitat, de fet, presentar els resultats d'aquesta manera, sense encomanar-se a ningú, és una manipulació grollera que demostra l'obsessió malaltissa del camarada Hernàndez, i per extensió de tot l'espanyolisme per dinamitar-lo, perquè els fa mal, perquè representa una coça a Espanya.

I és que JXSí, va ser i continua sent l'exemplificació de la voluntat unitària dels Catalans i les Catalanes, de caràcter transversal i patriòtic que és impensable que passi en la política espanyola. I perquè no dir-ho, als ulls del camarada Hernàndez, que és el mateix que dir als ulls del CNI, i de tota l'espanyolada, JXSí és un producte d'Artur Mas, que en un moment determinat va agafar pels collons als d'ERC -com també, en un altre moment, va agafar pels ovaris, a la CUP, i els va fer acordar un pacte indigne -sempre des de la perspectiva espanyola, i la de tontos del cul com el tal Sergi Palà de marres. Perquè per a l'espanyolisme, tot plegat és una conxorxa elitista, i el poble, naturalment, una mera comparsa... I l'única manera d'acabar-ho és la decapitació, és a dir, seguint el manual de la contrainsurgència clàssica, liquidant el líder.

De manera que del que es tracta és d'afavorir la destrucció de JXSí, donant-la ja per feta... abans que passi.

Hi ha, però, un tema que és el que, en definitiva m'ha mogut a escriure aquest post. Les operacions de guerra psicològica com la del Periódico del CNI dirigit pel camarada Hernàndez, per tenir un cert ressò i no ser preses en broma (tipus La Razón, per entendre'ns) han de contenir algun aspecte que, ni que sigui remòtament, els doni algun tipus de credibilitat. I en aquest cas, aquesta aparença de credibilitat consisteix en projectar damunt ERC l'odi africà que els partits espanyols tenen els uns respecte els altres, i que ha evitat el pacte de legislatura, envers CDC, i molt particularment, envers Artur Mas. I, certament, n'hi ha d'erkys d'aquesta calanya, com també a la inversa, però el que es pretén és que tot el partit caigui en aquesta trampa. I per fer-ho, naturalment, s'excita les expectatives per tal de desfermar el trencament del que realment importa, de la candidatura unitària i transversal que va derrotar Espanya en les eleccions més disputades de tota la història.

En definitiva, ens trobem davant un nou intent de manipulació mediàtica, inspirada, naturalment pels aparells d'intel.ligència espanyols, que pretén petar-se JxSí, i de passada, també afeblir el màxim possible la figura d'Artur Mas, en una tesitura delicada com és el del debat sobre la formació d'un nou partit pensat per a una Catalunya Independent, aprofitant, promovent o excitant la set de revenja d'alguns.

CATALUNYA COM A PROBLEMA D'INTEL·LIGÈNCIA*

El Cercle d’Economia, una de les entitats més reconegudes de la societat civil catalana, presidida actualment pel catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, Anton Costas, acaba de convidar a fer una conferència al màxim responsable, el seu director, de fet, del CNI, el general Felix Sanz Roldan. Una invitació que no es pot desvincular del moment polític que travessa la política catalana i també l’espanyola, i que ja per ella mateixa, és una autèntica declaració d’intencions. O és que és una casualitat que, precisament ara, se’l convidi? Naturalment que no. I tampoc no és cap casualitat, que en els seus darrers posicionaments públics, el Cercle cada cop sembla més combatiu en contra del procés independentista i crític amb el govern català i l’actual majoria parlamentària independentista. Fins i tot podem dir que està a punt de traspassar totes les línies vermelles de la proverbial prudència de la qual sempre ha fet gala a l’hora d’opinar sobre la situació política en cada moment de la seva ja dilatada història. I precisament, el fet de convidar el cap de la Intel·ligència espanyola, no pot ser interpretat més que com un pas més en aquesta direcció.

Segons les cròniques periodístiques de l’acte, el conferenciant convidat es va limitar a fer una intervenció de cara a la galeria, donant una sèrie de dades genèriques, i fins i tot demostrant una capacitat de seducció notable envers l’audiència, que, tot sigui de passada, i veient la llista d’assistents, entre els quals no hi havia cap membre destacat del govern català, per cert, ja anava predisposada a ser seduïda.

Naturalment, però, la part més interessant va ser el de les preguntes d’aquesta mateixa audiència i el de les respostes del conferenciant. I com no podia ser d’una altra manera, “la” pregunta va aparèixer: em refereixo a la de l’actuació del CNI a Catalunya, que és el mateix que preguntar per la seva actuació en contra del procés independentista.

I és aquí, en la resposta que el general Sanz Roldán va donar, on es va veure clar que o bé prenia el pèl a l’audiència, o bé que la seva dosi de cinisme és màxima. I és que va contestar a l’esmentada pregunta, sempre segons les cròniques periodístiques, que l’actuació del CNI a Catalunya era la mateixa que la que podia ser a Castella La Manxa! Això és el que jo dic una resposta “café para todos“. Tret que, naturalment, no és creïble.

Per a un servei d’intel·ligència com el CNI, que té com a objectiu prioritari la Seguretat Nacional i prevenir, alertar sobre les amenaces en el conjunt de l’estat espanyol, és obvi que Catalunya no té la mateixa rellevància que Castella La Manxa, entre altres raons perquè concentra un potencial risc de militants gihadistes immensament superior que Castella La Manxa. De manera, que, tècnicament parlant, la resposta és una veritable barrabassada. No debades, els think tanks de la intel·ligència espanyola (Elcano, GEES, IEEE, etc.) s’han fet un tip d’alertar, amb òbvies intencions polítiques del risc gihadista a Catalunya, per tal de difondre el missatge que una Catalunya independent seria poc més que un objectiu fàcil del terrorisme gihadista.

En definitiva, és que fins i tot parlant des d’una perspectiva tècnica i no política, la resposta no s’aguanta.

Passa, però, i a ningú no se li escapa, que la intervenció del senyor SanzRoldán -i la voluntat dels qui el convidaren- tenia una evident dimensió política. En els darrers anys han sortit diverses notícies que informaven que elCNI estava portant a terme campanyes per influir en el procés polític català, en contra, naturalment, de l’expansió de l’independentisme, particularment en moments tan sensibles com les eleccions del 2012, o bé intentant influir en entitats de tanta rellevància com el mateix F.C. Barcelona, per evitar que, com a mínim, s’hi posicionés a favor. Fins i tot es va parlar d’una operació dotada amb 10 milions d’euros de pressupost per aconseguir que les opinions contràries a la independència fossin més visibles en els mitjans de comunicació de masses, i a fe de deu que, començant per TV3, i no cal dir 8TV, aquest increment dels contraris a la independència ha estat més que notable entre els tertulians i col·laboradors habituals d’aquestes cadenes, mentre que a les d’àmbit estatal, els partidaris de la independència pràcticament són testimonials.

Hi ha, però, aquí una reflexió que cal tenir en compte. El senyor Sanz Roldanmai reconeixerà que dedica ni un sol agent, ni un sol cèntim a combatre l’independentisme català. I això per una raó ben senzilla. Si ho fes, la resta de serveis d’intel·ligència europeus, que vol dir, la resta dels estats europeus per als quals treballen, posarien el crit al cel. Perquè cada agent, cada cèntim que Espanya gasta contra l’independentisme català és un agent menys, un cèntim menys que gasta en la lluita contra l’amenaça col·lectiva més important a la qual ha d’enfrontar-se la Unió Europea actualment, que és la del gihadisme, en totes les seves diferents manifestacions. És a dir, que cada agent, cada cèntim que dedica Espanya a combatre l’independentisme català, és una amenaça més gran per als milions de ciutadans que viuen a la Unió Europea. Per això, mai dels mais, Espanya, i molt menys el senyor Sanz Roldán, reconeixerà que destina milions d’euros i centenars d’agents d’intel·ligència a lluitar contra la Independència de Catalunya.

Perquè si ho fes, correria el risc que molt probablement, molts dels serveis d’intel·ligència europeus, començant pels francesos, probablement, aconsellarien llurs governs respectius, que donessin suport a la Independència de Catalunya, per tal de tapar el forat negre que representa la negativa espanyola a negociar de forma civilitzada amb Catalunya un acord mútuament beneficiós d’entesa política i que de retruc també beneficiaria al conjunt de la UE.

Clar que perquè aquest consell es produís, també caldria que es complissin, de la part catalana, dues condicions imprescindibles. La primera, que els serveis d’intel·ligència europeus constatessin la determinació catalana, del poble, però també dels seus dirigents, d’arribar fins al final, i de no anar de bluf, com seria acabant acceptant qualsevol proposta tipus Devo Plus a l’escocesa, o tercera via. I la segona, la determinació del nou Estat Català, de contribuir responsablement a la seguretat interior (policia) i exterior (defensa) del conjunt de la Unió Europea. D’aquesta manera, la seguretat europea guanyarà en potència, i s’haurà esborrat una possible via d’entrada del terrorisme gihadista al cor d’Europa.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 23.04.2016)

EL CERCLE D'ECONOMIA I EL DIRECTOR TROGLODITA DEL CNI

En plena ofensiva espanyolista contra el Govern, el Parlament, i la immensa majoria de la poble de Catalunya, el Cercle d'Economia va i convida a una conferència el Director del CNI, Fèlix Sanz Roldan. Sí, exactament, el mateix que fa uns quants anys va ser titllat pel New York Times, literalment, de troglodyte, arran d'uns posicionaments polítics clarament colpistes. Un 10 per als pijus del Circulo! I com s'ha d'interpretar aquesta conferència? Com un avís per a navegants? És que el Cercle ha decidit deixar de fer de bon jan i pressionar el govern de la Generalitat? Una invitació, en definitiva, poc encertada.

I és que l'home, que ja té una edat, en les diferents cròniques que he llegit sobre la seva conferència, semblava que prenia l'audiència per tonta.

Doncs, va i resulta que li pregunten que si el CNI té una atenció especial envers Catalunya, i, òbviament, envers el tema de l'independentisme. I la resposta és de manual. No se li ocorre de

contestar res més que el CNI dedica els mateixos esforços a Catalunya que a Castella La Manxa! I es queda tan panxo. Tractant a la seva audiència d'idiotes. I l'audiència comportant-se, efectivament com a idiotes, perquè...

1. Si com diu el senyor director del CNI, el seu objectiu fonamental és la lluita contra el gihadisme, llavors no té cap lògica que Catalunya no sigui un escenari preferent de l'actuació del CNI, perquè naturalment aquí hi ha una potencial concentració de gihadistes molt més gran que, posem, a Castilla La Manxa. De manera que, si fos cert que, el CNI dedica els mateixos esforços a aquesta darrera comunitat autònoma que a Catalunya, estaria cometent una enorme irresponsabilitat.

2. El CNI, amb el seu director al capdavant, mai dels mais, no pot reconèixer que dedica ni un sol dels seus agents, ni un sol cèntim del seu pressupost de 243 milions d'euros, a lluitar contra la independència de Catalunya. Perquè dedicar un agent o un cèntim del pressupost a combatre l'independentisme català, és un agent menys i un cèntim menys per invertir en la seguretat nacional en la lluita contra el gihadisme, i que, en conseqüència posa en perill tota la seguretat de la Unió Europea, principalment, i de la resta del món. 

3. De manera que el CNI mai reconeixerà públicament que dedica tots els esforços possibles a la lluita contra la Independència de Catalunya. Si ho fes, els seus aliats li retraurien, i de fet, seria una raó de pes perquè la resta d'estats europeus reconeguessin la Independència de Catalunya, perquè no volen tenir un soci que no posa tota la carn a la graella en un tema tan sensible, com és la urgència contra el gihadisme. A París, a Brussel.les, a Berlin, a Roma o a Lodndres, per exemple, posarien el crit al cel!

En conclusió, Fèlix Sanz Roldán va mentir descaradament, dient que no té Catalunya com a objecte prioritari. L'ha de tenir com a mínim per dos motius:

a) Perquè és un dels focus principals de gihadisme

b) Perquè s'hi està desenvolupant un potentíssim procés d'independència

Però el servei d'intel.ligència espanyol no reconeixerà mai que dedica esforços ingents a la lluita contra la independència, per les raons ja argumentades més amunt.

De fet, de la pròpia Bèlgica, molt afectada en els darrers temps pel terrorisme, ja s'ha escrit que una de les raons d'aquests atemptats és la pràctica nul.la coordinació de les diferents agències d'informació belgues i dels diferents serveis policials, en relació al pols entre flamencs i valons. Per això és inimaginable que França, per exemple, toleri un pols semblant a la frontera del sud. I atès que els catalans i les catalanes ja hem decidit democràticament que la Independència és el nostre futur com a poble, dins el context europeu i mediterrani, tard o d'hora, quan sigui inevitable, els serveis d'intel.ligència francesos aconsellaran el seu President l'acceptació de la independència de Catalunya.

En definitiva, que el CNI no dedica esforços a lluitar contra l'independentisme, és una veritable camama, un engany en tota regla. Oimés quan ja s'ha publicat que en anteriors exercicis pressupostaris espanyols s'hi van dedicar milions d'euros, incloent, naturalment, la guerra bruta i les operacions psicològiques (psyops).

Que no som babaus!

SEGONA, BREVÍSSIMA, ANOTACIÓ ALS FETS D'AHIR

Com s'ho farà la nova batllessa de Barcelona per governar amb un govern local format només per 11 regidors? Molt fàcil, avui ja surt a un El Singular Digital: recórrer a la mobilització popular. És de calaix. Ja que a nivell institucional no tens prou força, empres els recursos on sí que pots marcar la diferència. I en el cas de la Colau. és la mobilització dels cafres que la seguiran allà on calgui i es concentraran allà on els ordenin a cop de piulada.

Tota la cultura de l'activisme digital dels darrers anys es posarà al servei de la batllessa per tal d'ajudar-la a superar els tràngols que haurà de passar i, sobretot, per impedir que hagi de passar pel tub de les exigències dels qui, com l'Alfred Bosch, li plantejaran per continuar donant el suport. Si es pensen que la podran collar, van ben errats. El mal ja està fet, la guineu ja ha entrat al galliner, i ara, seguint una estratègia a mig camí entre l'estalinisme clàssic i els moviments populistes llatinoamericans, anirà infiltrant-se en les estructures de poder (la policia, en primer lloc, en aquest cas, la Guàrdia Urbana, fixeu-vos que dependrà directament de Presidència), i després, la resta. Allà on prevegi oposició, enviarà a dotzenes o centenars, o si cal milers de cafres a fotre bronca i a acoquinar a qui calgui.

La Barcelona sense estelades ni res de res

Jo és que la veritat, ja em veig un 11 de setembre a la Meridiana ple de banderes espanyoles amb les sigles UHP, que no vol dir Uniros HijoPutas, però casi, com la que ahir havia a la Plaça Sant Jaume, on no vaig saber veure cap estelada, per cert. (Bé pel facebook algú va dir que n'hi havien tres, però arraconades... Sense comentaris, encara pitjor). 

El CNI ha mogut peça. Ningú no va dir que seria fàcil. Però cal tenir en compte que ara hi ha una nova variable que intentarà tocar-nos el que no sona. L'agent Colau, amb la col.laboració mediàtica de la Sexta, naturalment, és a dir, del Grup Planeta, és a a dir, de l'espanyolisme desacomplexat, ens presenta un repte, un darrer repte, que hem de derrotar. No és el temps de quedar-se a casa, o sortim i plantem cara i anem a per totes o això s'acaba.

El 27S s'acosta i la Unitat Independentista ha de ser un deure. Qui no ho entengui, haurà de ser assenyalat sense cap mena de complex. Ens hi juguem massa. Ens ho juguem tot.

PRIMERA, BREVÍSSIMA, ANOTACIÓ ALS FETS D'AHIR

Una revolucionària amb la banda borbònica i la vara militar

L'espectacle d'ahir, sobretot a Badalona i a Barcelona ens indica que ja estem plenament en l'etapa d'incrementar la tensió social que hi havia en l'operació Horizonte después elaborada pel CNI i a la qual el govern espanyol va destinar uns 12 milions d'euros.

Abans, però, si voleu un tema totalment simbòlic o marginal. Fixeu-vos en la foto de la senyora Colau, tot i que, en aquest cas seria generalitzable a tots i cadascun dels recentment elegits màximes autoritats municipals. No sé si hi ha hagut alguna remarcable excepció. Em refereixo, és clar, a la banda i a la vara, símbols de l'autoritat municipal... Són dos símbols que, com a catalans ens han de repugnar, però aquí es demostra que la Història, i particularment la Història Nacional de Catalunya, no gaudeix d'una bona salut. O si, voleu, que els nostres polítics i polítiques, independentment de la seva ideologia, no tenen ni punyetera idea (perdoneu-me la meva candidesa) d´història o no li donen cap mena d'importància.

Hi ha coses que mai no entendré

La desaparició de les institucions històriques catalanes arran del decret de Nova Planta del 1716, va tenir una especial incidència en el poder municipal, que es va oligarquitzar. És a dir, amb altres paraules, el poder municipal va caure en mans d'unes minories, bàsicament, els botiflers, els partidaris de Felip V (de fet era Felip IV per als Catalans). També es va militaritzar i naturalment es va castellanitzar, tant en la dimensió politico-administrativa, com naturalment, lingüístico-cultural. El model castellà de municipi es basava en els ayuntamientos, és a dir, concentració de nuclis dispersos, i en la figura de l'alcalde, paraula d'origen àrab, i de contingut eminentment militar, atès que prové d'al-qaeda, que vol dir la base, és a dir, una mena de fort o destacament militar, probablement en territori encara en disputa o que servia per controlar les rodalies. A grans trets, aquest esquema no va variar al llarg del segle XIX, quan es va substituir els corregimientos per les províncies, tret del fet que la dimensió militar va afeblir-se... en benefici d'una visió més civil...i política, atesa la creació del governador civil, veritable agent del govern espanyol de torn que acoquinava quan calia les autoritats locals. Naturalment, les dues dictadures del segle XX, van comportar un retorn de la rellevància dels militars i dels partidaris, sempre minoritaris de l'estat espanyol a Catalunya, fossin membres de la Unión Patriótica, o del Movimiento Nacional.

Joan Fiveller, membre del Consell de Cent

La transició política va comportar una democratització dels ajuntaments, en el sentit que els seus membres van passar a ser d'elecció popular, però no va comportar un canvi d'estructures ni tan sols de símbols. L'estructura del poder local espanyol continua sent eminentment oligàrquica en quant a la distribució del poder. Sempre poso l'exemple que a la Barcelona medieval i moderna, existia el(s) Consells dels Trenta, dels Quaranta, fins i tot el Consell de(ls) Cent, és a dir, quan Barcelona tenia unes poques dotzenes de milers d'habitants, el seu govern local el composaven 100 membres. En l'actualitat, i com a derivat del model castellà-espanyol, una ciutat com Barcelona amb 1,6 milions de ciutadans, el seu govern està en mans de tot just una quarantena d'individus.

Franco i altres caps militars amb la vara

I pel que fa als símbols, els ja esmentat la banda i la vara, sembla increïble que s'hagin convertit en la visualització del poder municipal, és a dir, que encara s'exhibeixin impunement i sense cap vergonya. La banda és clarament un símbol borbònic, o que com a mínim s'ha associat, a Catalunya, amb el borbonisme. Que regidors republicans catalans l'acceptin resulta un insult a la memòria històrica.

Però encara és pitjor amb el tema de la vara. Símbol de poder militar, la seva exhibició és repugnant i l'acte de lliurament de l'objecte hauria de ser suprimit. Més encara, el primer que s'hauria de fer en rebre-la seria trencar-la amb un cop de genoll ben sec i ben contundent, i oblidar-se'n d'ella d'una punyetera vegada. Les vares dels alcaldes estan xopes de sang i són un instrument de subordinació dels ciutadans a una autoritat incialment militar. Això és el que haurien de fer, si més els ciutadans electes d'ideologia independentista i democràtica.