CAL COMPRAR-LO I LLEGIR-LO!

 

How Joan Laporta Brought Barcelona Back From The Dead Twice

 

EL REFERÈNDUM DEL BARÇA COM A EXEMPLE

L'altre dia vaig seguir atentament la roda de premsa del Barça on es presentava el referèndum sobre l'espai Barça que es farà aquest proper dia 19. Hi participà el president Laporta i altres executius del club. 

Vaig pensar que aquesta votació ha de servir d'exemple, en un moment com l'actual. D'exemple per al país i per a la classe política, naturalment.

La lectura que faig d'aquest referèndum és que el Barça, de nou, es converteix en l'avantguarda de la societat civil catalana en termes de democràcia, participació, republicanisme, en definitiva, de llibertat. 

Des d'aquest punt de vista, seria una irresponsabilitat no fer, d'aquesta votació, una lectura política. Que la té, naturalment.

El 19 de desembre, es reprèn la tradició dels darrers anys de participació dels ciutadans en els afers públics, encara que es tracti d'una entitat privada. Una tradició que es remunta als referèndums locals del 2009 i anys posteriors, a la consulta del 9N i naturalment a la de l'1-O. En definitiva a la revolució democràtica que hem protagonitzat els catalans i les catalanes en els darrers anys. 

Una revolució que compta també amb mecanismes de participació digitals, capdavanters. Tot i que si he de ser sincer, la implicació d'un empresa com Indra, no és precisament una garantia, atesa la seva vinculació amb el govern espanyol, i més concretament amb els socialistes. 

Tot i això, la campanya referendària ha de cridar a la participació, a la implicació dels socis. Ha de ser una crida a la democràcia contemporània, sense obstacles espanyols, un exemple per a la resta de catalans i catalanes.

El Barça ha de continuar sent un referent de tota la Nació, com sempre ho ha estat en els seus 122 anys d'història!

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

ELS CANDIDATS DEL BARÇA HAN APRÈS LA LLIÇÓ D'EN TRIAS!

NO AMAGARÀS LA INDEPENDÈNCIA EN LA TEVA CAMPANYA!

PER UN BARÇA EN UNA CATALUNYA LLIURE

Mapa de punts de recollida de signatures: http://goo.gl/ZQ07uI
Telèfon gratuït d'atenció: 900 828 818

HI HA PARTIT, SI HI HA CORATGE

La pregunta clau és quina opció sobiranista pactarà amb la Colau. Tenint present que el 27S se celebraran eleccions. Quin partit sobiranista pot arribar a acords amb una patuleia de cafres que ahir xiulaven la Colau quan ella va gosar referir-se al dret a decidir. Naturalment, tot és possible, i a aquestes alçades de la pel.lícula, pot passar de tot i ja res ens sorprèn.

Però faig una proposta. Abans, però, és obvi que la possibilitat d'un acord espanyolista 100% és matemàticament possible, amb 23 regidors. Cert. Però seria quelcom inaudit. 

Al marge d'aquesta possibilitat n'hi ha una altra que plantejo: un acord de govern entre CiU-ERC-PSC-CUP. Sumarien 22 regidors, majoria. En base als següents supòsits:

1. Dimissió de Xavier Trias. Trias va dir que no governaria si no guanyava les eleccions. I amb la dimissió compliria la seva promesa i quedaria com un senyor. Per altra banda, em sorprèn que no ho hagi fet a hores d'ara. Quin recorregut té Trias com a cap de l'oposició? És que es vol tornar a presentar d'aquí a quatre anys? 

2. Rotació a la iugoslava del càrrec de batlle de Barcelona entre Alfred Bosch, en Collboni i la Lecha, de forma proporcional al seu pes respectiu o bé fins i tot donant una mica més de peixet als dos darrers. Un any i escaig aproximadament cadascun d'ells. Barcelona tindria doncs, quatre anys de batlle d'esquerres.

3. CiU no ocuparia la batllia durant tot el mandat, però sí que comptaria amb una presència rellevant en el cartipàs municipal i en l'estructura política dels districtes.

4. Naturalment l'objectiu és foragitar la Colau i els cafres que l'acompanyen que poden fer una autèntica atzagaiada al país. Si ells han jugat brut, nosaltres no podem quedar-nos amb els braços creuats. Ens hi juguem massa.+

Quines raons portarien a acceptar aquest pacte:

a) CiU continuaria tenint una presència a Barcelona i per altra banda, Artur Mas es desempallegaria de la figura d'en Trias, que és dels pocs, de fet diria que l'únic, que encara li pot cantar les quaranta si li rota... i es queda tan fresc. En Puig no compta, perquè està al caire del cingle pel tema Pujol, etc. Unió no plantejaria problemes, sobretot perquè s'evitaria el govern dels cafres ( a no ser que temi més a la CUP que a la Colau and company).

b) ERC a més d'ocupar la batllia durant més d'un any, podria tenir molta visibilitat i influència en la ciutat, i en Bosch es podria preparar de cara a les properes eleccions municipals.

c) El PSC, seria com renèixer de les cendres, ara està en estat catatònic, i sap perfectament que molts dels votants colauistes abans eren seus. Naturalment, això no agradaria al PSOE, però l'alternativa de formar un pacte espanyolista amb les altres forces, és una perspectiva poc excitant. A més ocuparia la batllia de nou, tornaria a tocar cuixa, o en aquest cas, pebrotada. (És significatiu que Iceta s'hagi apressat a posar-se bé amb la Colau, però tal vegada és perquè tem, que, com semblava clar abans de les votacions, hi havia un pacte CiU-ERC-PSC cantat si Trias obtenia més vots). 

d) La CUP ja ha pactat amb CiU abans. I a més també obtindria la batllia, fins i tot amb una temporada proporcionalment superior a la que li correspondria a nivell aritmètic. I podria consolidar la seva presència a Barcelona i convertir-se en un referent de l'esquerra patriòtica desacomplexada i clarament rebel. A més els pactes amb CiU han estat molt ben rebuts per molts catalans que han destacat el sentit d'estat dels cupaires. D'estat català, s'entén, sense que això afecti el més mínim al seu radicalisme social.

En definitiva, un acord, que segurament situaria Barcelona en una situació de mig hivernació durant quatre anys, però que evitaria la catastrofe d'un govern colauista, o, en darrer terme del engrunes d'ICV.

Cal tenir en compte que la Colau no aguantarà gaire la pressió mediàtica. Aquesta gent, els mediàtics, per pròpia definició no acaben de consolidar-se en la política. Viuen massa el dia a dia. Recordem el cas, antic (eheheh) de la Rahola i el més recent, d'en Laporta. El tempo mediàtic és incompatible amb el tempo electoral, molt més lent. Colau no aguantarà, i qui realment aniran assumint protagonisme seran, com sempre, els culs de ferro d'Iniciativa, aquests no se'n van ni amb lleixiu, i se situaran de forma inexorable en els llocs claus del govern municipal, si no ho impedim amb el pacte que proposo.

Un pacte dur. Un pacte de sang. Un pacte d'un país madur que sap que s'està jugant molt, massa, per convertir-se en un titella de La Sexta i d'un nou procés constituent espanyol on, tot ho sembla indicar les coses anirien de molt mal borràs per Catalunya. Un procés, naturalment, condemnat al fracàs, perquè sempre l'espanyolisme ha emprat l'espantall del revolucionarisme per desactivar en primera instància la reivindicació nacional catalana (lerrouxisme, faisme, psuquisme, sociates, indignats, odiemos...)

Bé, és una proposta que ofereixo gratia et amore, ara comprendré que em tireu pedres, però la pregunta incial és la clau de la qüestió: quina força sobiranista gosarà pactar amb una Colau rampant?

En definitiva: hi ha partit, si hi ha coratge. I al fons, però no gaire, el 27S.

EL NOI VOL MORIR EN COMBAT...

EN L'ALTRE COMBAT...

MASSACRE, PERIODÍSTICA, A MADRID

Madrid és una ciutat acostumada a les massacres. I ahir en va viure una altra. Aquesta, afortunadament, només va ser periodística. He deixat passar unes hores abans d'escriure aquestes línies. Volia fer-ho amb el cap fred. 

I és que la intervenció, o si voleu, l'actuació, d'ahir del President Artur Mas, més President que mai, va ser per emmarcar. Va arribar, en alguns moments, amb algunes frases, els mèdia ja les han reproduïdes, a l'excel.lència, a la perfecció, a la sublimitat. Quan un polític et fa orgullós de ser d'un país, vol dir que l'encerta. I ahir, Artur Mas em va fer sentir orgullós de ser català. 

Només amb dues altres persones m´ha passat el mateix, cadascuna al seu nivell. Joan Laporta, com a President del Barça, i només com a President del Barça. I en Joan Carretero, com a President de Reagrupament, és a dir, com a guionista, de tot el que passa en aquest país... amb dos o tres anys d'anticipació. En tots tres casos, m´he sentit orgullós: com a català, com a culé i com a patriota.

Sembla paradoxal, però aquests darrers dies, i malgrat les circumstàncies que estem vivint, o potser a causa d'elles, s'està produint una autèntica revolució republicana entre la societat catalana, en el sentit que ha quedat palès que ningú, que cap persona, està per damunt del poble,  i que no es pot practicar el culte a la personalitat, cosa pròpia de règims no democràtics.

Ahir, i també el dimarts, en les dues rodes de premsa, Mas això ho va dir ben clar. I ho va dir, en el cas de Madrid, davant una audiència de periodistes freakis, em refereixo a molts que preguntaven en espanyol, que a mesura que passaven els minuts anaven degenerant en la seva qualitat periodística. 

Les intervencions de Mas van anar guanyant en qualitat, i fins i tot va tenir els pebrots, cosa que no he escoltat a ningú més, de fer una referència al cas Urdangarín, a tall d'avís a navegants. Un dels moments cabdals va ser quan va afirmar que aquest proper 11 de Setembre serà espectacular.

(I ho serà, naturalment, tot i que segur que ja n´hi hauran que pel sol fet d´haver-ho dit en Mas, són  capaços de no anar-hi, perquè es pensen que només ells són els predestinats a la glòria, però vaja, és el país que tenim).

En definitiva, una massacre, periodística. Una lliçó de política.

De fet, posats a trobar algun passiu, penso que s'han d'acabar aquestes rodes de premsa interminables, bilingües, on no hi ha cap control de qui pregunta, on no s'identifica el mitjà al qual pertany. Jo mai he vist rodes de premsa tan llargues i esgotadores com les que es fan ara. Aquesta mania de voler ser exquisitament oberts i transparents, sobretot en referència a uns mitjans de comunicació com els espanyols, que no només no ho agraeixen, sinó que ho interpreten com una feblesa, acostumats com ho estan a que els seus líders els tractin a hòsties, em sembla, en el fons com una mena de complex. No senyor, Una roda de premsa ha de tenir un temps taxat, 15, 30 o 45 minuts, com a molt, i qui l´ha de dirigir no són els periodistes, sinó els de l'Oficina de Premsa, o com es digui, en plena complicitat amb el President, és clar. Però la veritat, voler semblar tan atent, amb gent que no està acostumada a ser atesa com cal, és una veritable pèrdua de temps. Ni t´ho agrairan, repeteixo, i a més et diran el nom del porc.

CATALUNYA DES D'AUSTRÀLIA

Interessant vídeo d'una televisió australiana. A destacar que identifiquen els diputats de la CUP com a representants del moviment indignat i d'extrema esquerra, sense cap referència al seu independentisme. En Fernàndez sembla que no parla anglès. Potser hauria d'haver respost l'Arrufat que diuen que és un poliglota amb potes.

Un vídeo en general correcte, una mica superficial, i molt centrat en el paral.lelisme entre el Barça i Catalunya, clar que sovint això es fa inevitable.