PROU D'AQUESTA COMÈDIA!

INDEPENDÈNCIA!

MÉS DECIDITS QUE MAI!

Magnífic titular de L'Indépendant de Perpinyà. Efectivament, més decidits que mai! Aquest és el titular que segur que atraurà l'atenció de les cancelleries de molts estats, i principalment de la pròpia França.

Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant!

CRACKS, 25 ANYS DESPRÉS!

 Comparar la realitat d'avui amb la de fa 25 anys de la febrada espanyolista,em fa sentir més que orgullós com a militant independentista. Cracks, que som uns cracks!

GUANYAR LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA*

En la lluita per la independència, el poble català ha anat generant organitzacions polítiques, cíviques, associacions, plataformes, que han teixit un moviment popular que, des de les darreries del segle XIX, ha anat bastint espais d'autogovern, d'auto-organització, guanyats pam a pam a un Estat que sempre ens ha volgut sotmesos i subordinats.

Ha estat un procés dur, amb molts de sacrificis, però victoriós i engrescador. Catalanitat i modernitat s'han donat la mà i continuen de forma inseparable. La Catalanitat és la fórmula per trencar amb la subordinació provinciana i messella a Espanya. La modernitat ha potenciat la catalanitat i ha fet que, a diferència d'altres nacions que no s'hi van afegir, avui Catalunya es trobi a la seva immediata accessió a la Independència.

Catalunya és la seva gent i les interaccions entre els seus individus i les organitzacions que aquests creen. Unes organitzacions que, a manca d'un Estat propi, han sorgit de la societat civil, de la cultura popular, de les iniciatives individuals, col·lectives, territorials, de persones que comparteixen empenta, voluntat de transformació, de servei, d'ambicions, desitjos, necessitats, urgències, i ho han fet sense obeir ningú, sense respondre a cap ordre, perquè no hi havia ningú que ordenés.

Durant segles, Catalunya s'ha fet a ella mateixa. La seva memòria històrica, no esborrada per dècades de repressió, actuava d'ariet per recuperar el poder públic, la República catalana, que en el seu moment ens va ser arrabassada per la força de les armes. Provincianisme, Regionalisme, Autonomisme, van ser fórmules polítiques per les quals el poble català va apostar de forma massiva i sincera, però que el pas dels anys, i sobretot l'actuació de l'Estat espanyol, va demostrar que no responien a les necessitats materials i morals peremptòries.

L'independentisme, ja present des dels inicis del catalanisme, com a opció política, va anar creixent, lentament, però sense pausa, com a resposta alternativa global. Els seus militants i activistes, durant molts anys, van patir la resposta repressiva de l'Estat, però tot i així, l'opció es va multiplicar, fins que, ja entrat el segle XXI, ha acabat esdevenint el projecte polític amb més suport dels catalans i les catalanes. Avui en dia, ens plau veure com s'ha estructurat una transversalitat independentista clarament majoritària a Catalunya, formada per activistes de tota la vida, i per sectors que havien apostat abans pel regionalisme, l'autonomisme, o per fórmules federalistes més o menys complexes, que han demostrat la seva ineficàcia per la simple raó que a Espanya, ningú no vol ser federal. Sectors, doncs, que s'han cansat d'estendre la mà o de parar la galta, de rebre l'insult, el menyspreu, de la no acceptació per part de l'Estat, del pluralisme cultural, lingüístic i que van arribar a la conclusió que per ser espanyols de primera, s'ha de deixar de ser català.

Com a nou President de Reagrupament, em sento orgullós de la història, curta però densa, que aquesta associació ha protagonitzat. Independentisme i transversalitat, així com transparència i regeneració han estat els nostres referents. Ens plau veure com cada cop hi ha més catalans que s'acosten a aquests referents. I per això, ara que ho tenim a tocar, cal deixar-s'hi la pell, fer els darrers esforços i aconseguir una fita històrica: la recuperació de la nostra sobirania, de la nostra independència, per organitzar un futur lliure als nostres ciutadans.

Cridem tothom a participar-hi, amb grandesa, generositat i complicitat, deixant enrere les actituds obstruccionistes, i fixar-nos només en allò que ens permetrà decidir amb llibertat. Contra aquells que volen governar Catalunya sense passar per les urnes, perquè la consideren més un objecte que un subjecte, no ens quedem a casa, sortim al carrer, a la xarxa, arreu per promoure i difondre la nostra llibertat. Guanyar la nostra Independència!

Josep Sort

President de Reagrupament

* (NOTA: Article penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Extra Juny 2017)

DIGUEM SÍ!

LA VICTÒRIA ÉS NOSTRA, I ELLS HO SABEN!

QUE NO T'ENSARRONIN!

O TAL VEGADA, POT L'ESTAT ESPANYOL EMPRESONAR 2.000.000 DE CATALANS I CATALANES?

ESTÀ L'ESTAT ESPANYOL DISPOSAT A EMPRESONAR 2.000.000 DE CATALANS I CATALANES?

56,58% PER LA INDEPENDÈNCIA, SEGONS L'ICPS

Conec l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) des de fa molts anys, de quan estudiava a l'Autònoma. I us puc ben assegurar que de simpatia per a l'independentisme, ni gota. Més aviat al contrari. És un reducte de la casta politològica inicial. Per això és significatiu que en la seva darrera publicació acadèmica, no tingui més remei que reconèixer que, en el cas d'un referèndum per la Independència, el vot favorable arribaria al 56.58%, és a dir, superaria fins i tot els resultats del Sí al Independència a Montenego, el 2008. Fins i tot supera les meves pròpies expectatives, que arribaven al 56%. Brutal.

Ara, aquells que s'amaguen rere el 48% de marres, què diran? Que no és suficient? Que fins que no arribem al 75%, res? Al 85%? al 95%? Si us plau, deixem de fer el pallasso. A Europa s'escriuen articles que ja comencen a dir que la cosa ja cansa, que a veure si anem per feina, i ens deixem de prevencions, pors i dubtes.

Que la Independència guanyarà de carrer ho sap tothom. Per això els espanyols es tanquen en banda. Però que la independència superarà fins i tot la zona grisa del 55%, em sembla que només ho havia dit una servidora... fins ara. Ara, un institut gens sospitós de ser independentista, més aviat al contrari, no només ho diu, sinó que ho incrementa encara més. Me n'alegro. No m'interessen les medalles... m'interessa que el meu país sigui lliure, i jo, d'una punyetera vegada, deixi de ser independentista, per ser un català normal, ciutadà d'un estat normal. 

Així que deixem-nos de fricades per atraure els qwerties i comuns de pacotilla. El país està preparat, i no ens pararà ni déu.

THIS IS HOW SPANIARDS SEE THE WORLD

TO KILL BULLS IS

CULTURE

MAKE BALLOT BOXES AVAILABLE IS A

CRIME

Hey Brussels, Got it?

SIGNES DELS TEMPS*

Com un signe dels temps, Catalunya ha assolit un ressò internacional com mai abans ho havia assolit, i la dimensió o el front internacional ha esdevingut un dels principals camps de batalla contra el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics. No deixa de ser significatiu que el ministre espanyol que més, inútilment, tot s'ha de dir, s'ha oposat al procés independentista, sigui el d'afers exteriors. Tota una declaració d'intencions.

I és que el balanç d'aquests darrers anys pel que fa a la visibilitat internacional de Catalunya és francament positiu. Guardo encara una notícia publicada el 2003, on el llavors encara candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, prometia que si guanyava, crearia la Conselleria d'Afers Exteriors... Una promesa que no es va acomplir fins a les darreries del 2015, i que ha provocat una reacció histèrica dels espanyols i la corresponent intervenció del seu Tribunal Constitucional, que no va perdre l'oportunitat de tornar a fer el ridícul, ja que intentar que una nació com Catalunya, amb un PIB superior a Grècia, Portugal o Irlanda, no pugui desenvolupar els seus afers exteriors amb normalitat, és com intentar posar portes al camp.

Però hi ha una cosa que vull destacar per damunt de les altres: el que he anomenat silenci eixordador de la comunitat internacional respecte el cas català.

Em refereixo al fet que davant una demanda clarament democràtica, avalada electoralment, d'independència de Catalunya, cap nació del món, repeteixo, cap nació, ha gosat donar la cara pel govern espanyol, i oposar-s'hi públicament. Brutal. Ni tan sols el propi govern espanyol ha gosat adreçar-se oficialment a la Unió Europea per a preguntar-li com reaccionaria al respecte. Ni tan sols ells. 

Alguns contraris a la Independència han fet i fan el ridícul comparant-nos amb casos tan extrems com Somaliland, Transdniester, la República Turca de Xipre, Ossètia del Sud o Abkhàzia... La mateixa col-i-flor, sinó que era un bròquil. Sense comentaris. Aquest és el nivell d'alguns ambaixadors espanyols, o d'alguns opinadors... 

La independència de Catalunya, fins i tot més que la d'Escòcia, serà un esdeveniment d'abast global. De fet, ja ho està sent, per això els governs d'arreu, i sobretot els europeus, juguen al wait and see. Alguns, sobretot els que encara recorden la seva Independència recent, cada cop s'estan desacomplexant més. Perquè la veritat ha de ser dita, només cal que un, un sol estat sigui el primer en fer el pas, per a que tot s'acceleri de forma immediata. Repeteixo, només en cal un que porti el tema a una instància internacional i ja serem al cap del carrer.

Ara bé, per a que això passi, cal una fermesa i una contundència sense escletxes per part de Catalunya. Tenim un President, un Govern i un Parlament independentistes. A nivell popular, la Independència és de lluny l'opció preferida a qualsevol altra. I no em parleu del 48%, que això és una camama, que només afavoreix el processisme. Si els espanyols no volen que hi hagi un referèndum és perquè saben que estem probablement per damunt del 55%, que marca la zona grisa, i que implicaria una allau de reconeixements internacionals immediata.

Llavors hem de continuar en el full de ruta i sobretot mantenir un alt grau de credibilitat sobre els nostres objectius. Això és fonamental. Com sempre he dit, la Independència la guanyarem els catalans i les catalanes, en primer lloc, però en funció de la percepció que la resta del món tingui de la nostra determinació, la seva acció, ens pot facilitar molt la feina, àdhuc accelerar-la. Una acció, naturalment, que no serà desinteressada, però així és com funciona la política internacional. Però que sense cap dubte donarà lloc a un escenari molt millor que el de continuar subordinats, espoliats, menysprats a Espanya.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 59, Setembre 2016)

OI QUE MOLA?

EL DE SOTA ...

NO GENS!

SPAIN PREPARES ELECTIONS, CATALONIA PREPARES INDEPENDENCE

Is that simple!

QUE DESOBEEIXIN ELLS!

Això que escriuré ara és molt senzill. Però sembla que hi ha alguna gent que li costa d'entendre-ho. Perquè hi ha gent que encara no s'ha assabentat que el 27S vam guanyar i vam apallissar els espanyols.

Perquè hi ha gent que, després de viure tota la vida lluitant contra el poder, quan l'aconsegueix, no se'n sap avenir. I perquè quan el té, no sap què fer amb ell a les mans. La seva vida ja no té sentit, perquè es definia sempre a la contra. Són així de limitats i limitades.

A veure, ha de quedar clar que els qui han de desobeir són els espanyols, perquè van perdre. Fer apel.lacions a la desobediència des del poder, i la CUP, encara que es faci el ximple, en té, de poder, encara que no li resulti estètic dir-ho, és de psiquiàtric total. 

Perquè dimonis hem de desobeir, si hem guanyat? Algú es pensa que els espanyols gosaran tocar un pèl a un polític català pel tema del procés? I un bé negre amb potes rósses! Una altra cosa és el postureig judicial, si voleu. Però cap, repeteixo, cap polític català entrarà a presó per això. Els espanyols no tenen el que s'ha de tenir per fer-ho!

Aquí el que ha de quedar clar és qui mana. I manem nosaltres. Perquè vam guanyar democràticament. I si no, que es digui clar. Es digui clar que la democràcia, a Catalunya, no s'aplica. Oi que això és una bajanada, en ple segle XXI i dins la Unió Europea?

Els espanyols, com sempre, juguen a la por escènica. Amb les seves audiències nacionals, amb els seus tribunals suprems i constitucionals, amb els seus guàrdies civils amb les ulleres fosques, amb els seus fiscals i els seus generals... tot això és un postureig que no s'ho empassa ningú. Perquè en el precís moment que algú entrés a la presó per defensar la democràcia, la Independència seria immediata i no d'aquí 15 mesos.

Dit això, doncs, qui apel.li a la desobediència, qui vulgui sortir a fer no sé quins happenings, que sàpiga que alegra d'allò més als espanyols, perquè els fa creure que ells van guanyar. I no, no van guanyar ni de conya.

De manera que menys fricades, i més feina seriosa, que s'han d'aprovar les lleis i anar cara a barraca.

LA PARANOIA DEL 48%

En tot procés polític, un element estratègic és el de la lluita per imposar un discurs hegemònic, en el sentit que la societat vegi la "realitat" en base a uns determinats plantejaments i no a un altres, que existeixen però que queden arraconats en benefici del primer. Un cop un discurs assoleix l'hegemonia, obliga els actors polítics i socials, i als altres, a posicionar-se en base a les seves coordenades, és a dir, presenta els seus objectius o fites com els racionals i els que han de dirigir el comportament i capteniment col.lectiu i sanciona o rebutja els que s'hi oposen. Les veus crítiques amb el discurs hegemònic són silenciades de fet. La lluita per esdevenir discurs hegemònic, que existeix en totes les societats humanes, assoleix unes característiques pròpies en les societats més mediatitzades, que són, per descomptat, les més desenvolupades, i on l'impacte dels mass media, en tots els sentits és molt més intens, i fins i tot més problemàtic, perquè també la capacitat de resistència a aquesta hegemonia pot ser més exitosa. En les societats menys mediatitzades, per una banda, qui pretén esdevenir hegemònic no té la capacitat d'imposar el seu discurs, però els crítics tampoc tenen la capacitat d'arribar al conjunt de la societat.

Aquesta reflexió prèvia ve a tomb del que considero que està passant en les darreres setmanes a casa nostra, una societat, no cal dir-ho, intensament mediatitzada, i on el discurs hegemònic que sembla voler imposar-se és que la independència té el suport del 48% dels catalans i les catalanes, i que en conseqüència, en no tenir una majoria de la societat hem de reajustar el nostre discurs, i la nostra estratègia, per arribar a superar la barrera del 50%. Així estem veient com s'estan generant discursos i plantejaments cada cop més preocupants que ens semblen retrotreure a les tesis duranistes, o si voleu, a un neo-duranisme, on es torna a optar per fer discursos confusos respecte la independència i la sobirania o per recórrer de nou a opcions d'arreplega el que puguis de manera que en una mateixa formació es poden trobar persones que estan a favor i persones que estan en contra de quelcom tan decisiu com és la independència de la nostra nació.

Tanmateix, el fet cert és que aquest discurs del 48% és una veritable paranoia en el qual, per una banda, hi cauen aquells que de bona fe s'empassen acríticament el discurs hegemònic. I de l'altra, aquells que, de mala fe, s'hi agafen com a ferro roent els que encara guarden una lleugeríssima esperança d'evitar la Independència. 

Llavors, diguem-ho ben clar i ben fort. Que a Catalunya hi hagi un 48% a favor de la independència és una paranoia, una camama.

La veritat és que no sabem, a hores d'ara, quants catalans i catalanes hi estan a favor i quants hi estan en contra. El 48% és el percentatge de catalans i catalanes que van votar a dues candidatures que sí que sabem del cert que volen la Independència. Això i només això ho sabem del cert. Només sabrem del cert quants n'estan a favor quan hi hagi un referèndum al respecte, si és que cal que n'hi hagi i si és que es pot celebrar. Mentrestant, fer ajustaments de discursos per fer-se el simpàtic i el guai, tal i com estem veient en els darrers dies, és d'una irresponsabilitat manifesta, perquè amb l'objectiu de guanyar per una banda es poden perdre per una altra, de manera que es fa mal negoci. 

I és que, a més a més, és innecessari, perquè tot sembla indicar, que els partidaris de la independència, és a dir, aquells que votarien a favor de la independència en un referèndum, són més del 48%, molts més, que no pas menys, de manera que el lògic seria no fer reajustaments, sinó en aprofundir en el discurs independentista per cohesionar-se encara més. 

A més a més, aquest aprofundiment té una altra implicació que no podem deixar de passar. La percepció, més que estesa, que l'independentisme és omnipresent, fa un efecte de cavall guanyador, de manera que una part de ciutadans que, sistemàticament voten no en clau ideològica, si no en clau psicològica, es decantaran cap a la independència. I a Catalunya, per raons històriques ben conegudes, el vot psicològic no és gens negligible, i pot arribar a ser determinant. Milers de catalans i catalanes els aterra formar part dels perdedors o no compartir els beneficis (reals o suposats) de la victòria. I el fet cert és que aquest vot psicològic el necessitem, i el necessitem sense perdre ni un sol vot dels catalanes i les catalanes convençudes. És a dir, es tracta d'assolir una estratègia guanyadora en totes direccions, i no guanyar per una banda i perdre per una altra.

En aquest sentit, cal evitar reajustaments que generin dubtes, cal evitar fricades que posin en perill la cohesió del discurs victoriós de l'independentisme i en conseqüència el decantament del vot psicològic. Siguem normals i no excessivament originals. Un discurs diguem-ne "europeu", sense gaires estridències i, repeteixo, sense fricades. De fricades, les mínimes. Un discurs que garanteixi a l'hora la democràcia, la justícia, el benestar i la seguretat, sense contraposar-los, com hi ha alguns que estan encaparrats i encaparrades en fer-ho.

El discurs independentista i, el seu suport ciutadà, és, des del meu punt de vista, àmpliament majoritari dins la societat catalana, i no només no l'hem de reajustar, sinó que l'hem d'aprofundir i anar a sac amb totes les conseqüències que genera la construcció d'un nou estat, que sempre ha de ser vist com una oportunitat per tenir més democràcia, més justícia, més treball i més seguretat. I bandejar els dubtes i les tremolors de cames. Aquesta i només aquesta és l'estratègia que ens convé i no cap altra.

GREAT!

Spain: Calls for Catalan Independence... por TonyAndon

200 POBLES PER LA INDEPENDÈNCIA, I ENCARA NO HEM VOTAT!

El tsunami que s'acosta serà de dimensions descomunals. I pobre de qui gosi aturar-lo! Serà esclafat com un microbi. Ja a hores d'ara, sense haver baixat de l'autobús, com aquell que diu, ja hi ha 200 pobles que sabem del cert que ajudaran i faran tot el possible per fer de Catalunya, i doncs, d'ells mateixos, uns pobles i uns catalanes i unes catalanes, més lliures. És brutal!

Jo el que no acabo d'entendre, és com encara hi ha gent que no se n'adona que el carrer és nostre. I que cal anar a sac. Són gent que ancorada en el passat, que no tenen prou coratge i que encara parlen amb la boca petita, perquè encara estan en una pantalla espanyola. Per sort, són una ínfima minoria. La gent desacomplexada, la gent que sabem que la victòria és nostra, ens trobem moltes pantalles més endavant.

Ara només queda mantenir-nos tranquils, no perdre els nervis, ni deixar-nos endur per les emocions....

I naturalment, gaudir de l'espectacle de veure com els dos partits espanyols intenten fer totes les marranades possibles per intentar sobreviure, no adonant-se que quant més es mouen, més s'enfonsen. De forma irremeiable, de forma definitiva. Ni partidets crossa, ni punyetes. 

Deixem-los que s'enfonsin, o si voleu, que es cremin. A foc lent, que pateixin per tot el mal que han fet. I sobretot, que no hi hagi cap happyflower, que els pretengui estalviar ni cinc segons d'agonia. 

No s'ho mereixen.

UN DEBAT FRIKI

La manca de cultura d'estat fa que es torni a caure en el frikisme. Aquesta setmana hi haurà un debat que contraposa les nocions de país armat amb la de país de pau. Es pot ser més friki, per no utilitzar expressions més gruixudes? No, no es pot ser-ho.

El que és normal seria debatre som quin model de defensa per a la República de Catalunya. Aquí caldria debatre si s'opta per un model hiperprofessional o bé per un model de defensa total. Aquests serien els dos extrems: el primer es caracteritza per un exèrcit de dimensions reduïdes, però amb un personal totalment professionalitzat, que eventualment es pot completar amb un nombre de reservistes o soldats a temps parcial. El segon considera la defensa un afer que pertoca a tots els ciutadans i requereix una mobilització en massa, cosa que s'aconsegueix amb un servei militar obligatori i la difusió d'una cultura de defensa com un valor ciutadà a promoure. Aquests són els dos extrems que es donen, naturalment en els estats democràtics. Tots dos tenen pros i contres. I és això el que s'hauria de discutir. I no imbecil.litats de primer de primària! 

Els estats democràtics, que són referents per elaborar constitucions, polítiques socials, polítiques educatives, polítiques de solidaritat, lleis electorals, participacions ciutadanes, etc. també ho són pel que fa a la política de defensa. I la militar, més concretament. O és que pretenem ser europeus en tot menys en seguretat i defensa? La pregunta és, volem ser presos com a un país seriós o que el món ens vegi com una patxangueta turística per treure el melindro de pena, i agafar unes turques memorables en ple passatge de l'adolescència a la maduresa?

La República de Catalunya serà un país armat. I serà, també, un país de pau. Però de pau democràtica, no com fins ara que ha estat de "la pau dels cementiris".

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ESPANYA JA ÉS HISTÒRIA PELS CATALANS

VISCA CATALUNYA LLIURE

LA INDEPENDÈNCIA ÉS TREBALL*

La propera declaració d’Independència de Catalunya, i l’adveniment d’un estat republicà, laic, democràtic i social, és una gran oportunitat per a centenars de milers de catalans i catalanes que ho estan passant malament. Fa unes hores, una amiga em deia pel whatsapp, “Agonitzo”. Fa més d’un any que és a l’atur. I no es tracta d’una nini, precisament, ben al contrari.

Aquesta situació de subordinació a un règim corrupte. com és el Regne d’Espanya, s’ha de tallar en sec. Una corrupció que s’estén des de les seves màximes autoritats i va davallant fins a arribar a les capil.laritats més locals. No és un somni, ho he dit milers de vegades, en aquest bloc i arreu, no és un somni, un desig, la Independència. És pura i simplement una necessitat material urgent de primer ordre. Això els espanyols ho saben, i per això corrompren els sindicats, per evitar que aquests, els més rellevants, s’apuntin a la reivindicació independentista. Escoltar els màxims responsables dels dos sindicats catalans, i constatar que eviten sistemàticament fer un discurs independentista, quan no el fan explícitiament anti-independentista, és indignant. Les seves manifestacions contra les retallades, mancades de tot tipus de realisme i sense denunciar la submissió a Espanya i el caràcter depredador de la seva dominació, són veritables actes de marcianisme o de frikisme, en el sentit més negatiu, polític. Són zombies, que es tapen els ulls i les orelles per no veure ni sentir el que no volen veure o sentir.

I és que la Independència és treball. I això, si fossin sincers, ho reconeixerien. De forma immediata, la independència podria crear 100.000 llocs de treballs directes i indirectes. Bàsicament per cobrir les estructures d’estats que ens manquen. Des de l’exèrcit, que representarien entre 25.000 i 30.000 (certament no tots de cop, però en un termini de 4 a 5 anys, sí), passant per la Justícia (molts més jutges), la polícia (més Mossos, més Policia Local), la Marina Mercant, els afers socials, l’educació, la sanitat, per descomptat.

I naturalment, aquest increment de la inversió pública (que no despesa), que serà possible per la desaparició de l’espoli fiscal, actuarà com a dinamitzador de l’economia privada, de les empreses i de les famílies, que generaran més llocs de treball, molts més llocs de treball. La gent, en tenir sou, consumirà més, i el consum generarà més activitat, i més activitat generà més ocupació. I el cercle virtuós de la Independència farà incrementar el benestar, la cohesió, la seguretat de la gent.

La Independència és treball, és una idea força que hem de difondre. I fins i tot m’atreviria a dir que és “el” missatge que hem de disseminar arreu. No ens podem conformar amb les visions idíliques, somniadores, que habitualment són tingudes com a actituds romàntiques i utòpiques.

No, la Independència és un tema material, clau per a la seguretat, el benestar i el progrés de la nostra gent, de les nostres famílies, dels nostres amics, de les nostres empreses, dels nostres barris, pobles, ciutats i comarques. Això fa que en definitiva, la Independència és un deure.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.04.2014)