REAGRUPAMENT EXIGEIX MODIFICAR LA LLEI DE PRESIDÈNCIA I INVESTIR CARLES PUIGDEMONT COM A PRESIDENT DE LA REPÚBLICA CATALANA

La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida aquest dissabte a Lleida, arran dels darrers esdeveniments que s'han esdevingut en el país i a l'estranger recentment, fa públic el seu posicionament al respecte.

En primer lloc, RCAT reconeix com a President legítim a Carles Puigdemont i Casamajó, escollit en el seu moment pel Parlament de Catalunya, i ratificat clarament en les eleccions del darrer 21 de desembre, al capdavant de la candidatura Junts per Catalunya.

En conseqüència, exigim la modificació de la llei de Presidència al Parlament i la seva immediata investidura com a President de la República catalana.

En el mateix sentit demanem que s'implementi al més aviat possible la formació del Consell de República en l'anomenat Espai Lliure de Brussel·les i format pel President i pels representants dels tres partits republicans i que actuarà en un context de plena llibertat, com a referent polític en la construcció de la República de Catalunya. També en aquest sentit, considerem que la formació de l'Assemblea de Representants, constituïda pels càrrecs electes, és de summa importància, perquè comptarà amb plena llibertat per a la vertebració de la República.

També felicitem les autoritats judicials alemanyes per decretar l’alliberament del President Puigdemont i agraïm el posicionament de molts polítics i mitjans de comunicació alemanys per donar suport a aquesta decisió. També a gran part dels ciutadans alemanys que han demostrat el seu suport al nostre President.

Per descomptat, exigim l'alliberament de la resta de presos polítics catalans i el lliure retorn dels exiliats. No podem més que felicitar  les autoritats escoceses, belgues i suïsses per la seva actuació en favor dels drets polítics i civils dels patriotes catalans assetjats judicialment per Espanya. Fem una crida a la comunitat internacional perquè aturi l’ofensiva jurídico-judicial espanyola.

RCAT es congratula també de les decisions preses per organismes de defensa dels drets humans de l'ONU a favor dels drets polítics i civils de Jordi Sànchez i que representen una desqualificació en tota regla del sistema polític i judicial espanyol. I també, en la mateixa línia, de les sentències recents emeses pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, que revisen les sentències emeses tant pel Tribunal Suprem com pel Tribunal Constitucional espanyols.

RCAT crida també a les forces polítiques catalanes a consolidar la República declarada el passat 27 d'octubre pel Parlament de Catalunya, i més concretament, fa una apel·lació directa a les formacions republicanes en el següent sentit:

Al Partit Demòcrata Europeu Català (PDECAT), a no separar-se ni un mil·límetre del suport al President Puigdemont. Qualsevol dubte al respecte el convertirà en part del problema i no de la solució. Com a organització associada, RCAT considera que el PDECAT ha de demostrar una lleialtat total i completa al President legítim.

A Esquerra Republicana de Catalunya, la comminem a deixar d'escoltar les propostes espanyolistes de creació de fronts d'esquerres, que no són més que cants de sirena de l'espanyolisme. L'experiència demostra que les propostes espanyolistes adreçades a trencar la transversalitat ideològica del moviment republicà (abans independentista) acaben sempre en fracàs, perquè les formacions espanyolistes no estan disposades a reconèixer l'autodeterminació del Poble de Catalunya.

A la CUP-CC, felicitem per la seva decisió d'implicar-se finalment en les institucions nacionals, amb la seva predisposició de ser present a la Mesa del Parlament i de mostrar-se desacomplexadament partidària de tornar a investir el President Puigdemont. Igualment l'engresquem a aprofundir en aquesta línia, tenint sempre present el seu pes en l'actual bloc republicà, fet que no vol dir que renunciï a res, però sí que tingui en compte de forma desacomplexada i sincera, l'actual correlació de forces.

RCAT també vol fer pública la seva satisfacció per l'elecció d'Elisenda Paluziè, com a nova Presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d'una patriota de pedra picada, amb una militància independentista que es remunta a molts anys enrere, i una persona altament capacitada i qualificada, amb una formació global i que no genera cap dubte sobre el seu compromís polític fins a les darreres conseqüències.

Reagrupament ha celebrat avui la Junta Directiva Nacional a Lleida, on hem visitat el museu de la ciutat i l'exposició dels presos polítics de Santiago Sierra i hem fet una fotografia a la bifurcació de la via del tren de Sant Llorenç de Montgai, escenari del cartell de promoció del referèndum de l'!-O.

Lleida, 14 d'abril 2018

Aniversari de la Proclamació de la República Catalana pel President Francesc Macià

REAGRUPAMENT HOMENATJA HERIBERT BARRERA

Aquest dilluns, 28 d’agost , farà sis anys de la mort del que el que va ser President del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Heribert Barrera i Costa, nascut, precisament, el 1917.

Per tot això des de Reagrupament hem decidit fer-li un homenatge.

Així us esperem aquest DILLUNS, 28 d'agost, a les 19.30 hores, a la nostra seu Nacional (c/ Roger de Llúria, 5, 2-2. Barcelona), a tocar de la Plaça Urquinaona.

L’acte comptarà amb la presència d'un dels seus successors, el Molt Honorable Joan Rigol, i també de l'editor Quim Torra.

En farà la presentació el President de Reagrupament, Josep Sort.

Qui va ser Heribert Barrera?

Heribert Barrera és una figura cabdal de la història del nostre país. 

Fill del conseller Martí Barrera, sindicalista de la CNT. El 1931, Martí entrà a ERC i fou Conseller de Treball i Obres Públiques entre 1933 i 1936, si bé la major part d'aquest període va estar empresonat, arran dels fets del 6 d'octubre, com tot el govern català, encapçalat pel President Companys.

Per la seva banda, l'Heribert, inicià el seu activisme a la FNEC (1934) i també de l'específic Bloc Escolar Nacionalista (BEN), on militaven els estudiants més compromesos. Poc després entrà a militar a les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i al propi partit (ERC).

Soldat de Catalunya

Heribert Barrera, va participar en la Guerra dels Tres Anys, com a soldat d'artilleria, fet del qual sempre es va sentir molt orgullós, per haver "defensat Catalunya amb les armes a la mà", segons les seves pròpies paraules en una de les seves darreres compareixences, més de 70 anys després. Combaté als fronts d'Aragó i del Segre.

Marxà a l'exili amb la seva família el 1939 i s'establiren a Montpeller, amb gran part de la intel·lectualitat catalana. Hi romangué fins el 1952, quan tornà a Catalunya.

Durant l'exili va desenvolupar una exitosa carrera acadèmica: Llicenciat en Química i Matemàtiques i enginyer químic per la Universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller ( 1948-1951). També agregat de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire. Més endavant, entre 1970 i 1984, va ser catedràtic contractat de Química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quim Torra

Encara a l'exili, però sobretot, a partir del seu retorn, treballà intensament per reorganitzar ERC, sota el franquisme, arribant a ser el seu màxim dirigent a l'interior. Va treballar, lògicament, a l'Assemblea de Catalunya. El 1976, en va ser escollit Secretari General del partit, càrrec que ocuparà fins al 1987. 

En les eleccions del 1977, però, a diferència del PSUC, ERC no va poder participar-hi, per dir-se "republicana", de manera que es va veure obligada a fer una coalició, Esquerra de Catalunya, amb un partit d'extrema esquerra espanyola. Tot i això, Barrera va sortir escollit diputat, després d'obtenir 143.954 vots (un 4,72%). 

En el referèndum sobre la Constitució espanyola (6.12.1978), va advocar per l'abstenció. Per contra, en el referèndum sobre l'Estatut del 1979, va inclinar-se pel Sí, si bé n'era molt crític.

President del Parlament de Catalunya (1980-84)

En les eleccions del 1980 al Parlament de Catalunya, va encapçalar la llista d'ERC i obtingué uns resultats del tot inesperats, amb 14 diputats i el 8,90% dels vots. Això li permeté tenir un considerable protagonisme en les negociacions posteriors, fins al punt que, va aconseguir ser escollit President del Parlament, durant la primera legislatura del seu restabliment, Una legislatura que es va caracteritzar per l'aprovació d'algunes de les lleis que han influenciat Catalunya durant els darrers quaranta anys: la Llei de Normalització lingüística, la immersió lingüística, TV3 i els Mossos d'Esquadra, entre d'altres. Van ser lleis que van transformar la dinàmica d'un país que fins llavors estava en mans de partits espanyolistes i que sense el patriotisme de Barrera, no haurien prosperat mai. De lluny, aquesta primera legislatura va ser la més agosarada, nacionalment parlant, i no seria superada fins a la del 2012-15.

El 1984, va tornar a ser escollit diputat al Parlament, en la segona legislatura, fins al 1988. El 1987 abandona la Secretaria General d'ERC, però el 1991, és escollit President del partit, càrrec que havia estat vacant des del 1940. L'ocuparà fins al 1995. També va ser escollit eurodiputat en la coalició Per l'Europa dels Pobles.

Allunyament, sense trencament, d'ERC

Les relacions amb els dirigents que aniran encapçalant el partit s'aniran deteriorant progressivament: Joan Hortalà, Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, però tot i això, la fidelitat va fer que mai es decidís a estripar el carnet. El partit era la seva vida. 

Amb el President, en un dels sopars

Un exemple d'aquest  allunyament es va donar arran de les negociacions per a la resolució dels casos dels independentistes empresonats el 1992. Segons alguns d'ells,  si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, gràcies a ell es va aconseguir una solució política col·lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d'ERC (criteris polítics d'Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida).

Societat Civil

En el camp de la societat civil, Barrera també destacà. Ja a finals dels 60 va ser un dels responsables de l'àrea científica de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Més endavant fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i de la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual esdevingué posteriorment membre emèrit. També era membre d'institucions científiques estrangeres, com la Societé Française de Chimie i l'American Chemical Society.

Tingué una activitat molt intensa a la societat catalana: fou president del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona, president (1989-1997) i president d'honor de l'Ateneu Barcelonès i president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya (1997-2003). Als darrers anys, va ser membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural. L'any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya

Els darrers anys: Barrera i Reagrupament

El distanciament de Barrera amb el seu partit de sempre, es va fer encara molt més evident arran de la campanya de desprestigi a la qual va ser sotmés des de l'espanyolisme i que va tenir un important impacte mediàtic, sense que el partit el defensés.

L'adveniment dels dos Tripartits (2003-2006 i 2006-2010), encara aprofundí més la distància. Mai, però, va fer el pas d'abandonar-lo.

Així, en els darrers anys de la seva vida, no va quedar-se, com mai havia fet, a segona fila. 

L'any 2009, Barrera va expressar públicament el seu allunyament de les posicions de la direcció del seu partit, ERC, per mitjà d'un article publicat el 20 de maig a l'Avui titulat Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. 

En aquest article, l'històric dirigent d'ERC, considerava "oportuna i viable" la proposta que l'exconseller de Governació, Joan Carretero, va formular en un article al mateix diari publicat el 18 d'abril de 2009 titulat Patriotisme i dignitat, el qual va desencadenar que la direcció obrís expedient a Carretero i el suspengués de militància. 

De fet, Barrera donà suport al corrent Reagrupament Independentista en la seva campanya per assumir el lideratge d'ERC i també en mostrà les simpaties quan aquest es va convertir en una associació, fora ja del partit.

Tenim molta pressa!

El 10 de juliol de 2010, Barrera va encapçalar la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim" juntament amb els altres presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament encara vius llavors, en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional i que es reconvertí en un clam massiu per la Independència.

Heribert Barrera i Joan Rigol, votant a les Consultes pel dret a decidir

El 2011, poc abans del seu traspàs, Barrera va participar intensament, malgrat l'edat, en les consultes pel Dret a Decidir. La seva aparició en un dels vídeos de la campanya, afirmant que Tenim Pressa! era de les més colpidores i commovedores.

També ho fou en el mateix sentit, la que per molts va ser la seva darrera actuació pública. Enfilat dalt d'un camió, perquè l'Ajuntament no havia cedit cap espai, i acompanyat pel Doctor Moisès Broggi, un altra patriota exemplar, Barrera va ser contundent: 

"Deixem-nos d’eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l’Estat espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra."

MIQUEL, SEMPRE FIDEL, DEP

Avui ha mort, després d'una llarga malaltia, en Miquel Mas i Albà, de Badalona, als 83 anys. Patriota de llarguíssima trajectòria independentista i marit de la Teresa Casals i Rubio, professora de català i una de les principals impulsores de Som Escola.

Tots dos van participar en l'antifranquisme. Posteriorment, s'implicaren en la creació de Nacionalistes d'Esquerra, dels quals en Miquel va ser un dels responsables a Badalona. 

Durant el 23F, en Miquel es va arriscar en amagar les fitxes de tota la militància de NE, entre les quals, per exemple, hi havia la de Lluís Llach i altres militants i dirigents, traient-les de la seu, per evitar que caiguessin en mans dels colpistes espanyols.

Posteriorment, com una part molt significativa del partit, es van incorporar a ERC, fins al 2009, que van passar a Reagrupament Independentista (RCAT). En Miquel, mentre la salut li ho va permetre, sempre va fer costat a la Teresa, que va arribar a formar part de la Junta Directiva Nacional.

És una gran injustícia que en Miquel, quan falten poques setmanes per a la consecució de la Independència, per la qual ell tan havia treballat, ens deixi. 

És ben veritat, que sense el seu compromís, la seva fidelitat, al país, avui no seríem on som ara. Li devem molt, a en Miquel, com també a molts que, com ell, patiren el franquisme i no defalliren, i després continuaren, humilment, treballant per la Llibertat de Catalunya.

Sempre Fidel, descansa en pau, Miquel. I un petó molt fort per tu, Teresa, i la resta de la família.

Demà es farà la cerimònia civil de comiat al Tanatori de Can Ruti, a les 12.00 h.

DIGUEM SÍ!

PER UNA CATALUNYA SEGURA

Que el procés va endavant ho certifica el fet que cada cop es plantegen temes fins ara ignorats pel mainstream polític català. 

Un d'aquests temes, central, imprescindible, és el tema de la seguretat nacional i la defensa. Val a dir que és un tema al qual li he dedicat diversos posts, i no des d'ara, si no des de fa temps (1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,12,13,14,15,16,17,18). La meva tesi central és que obviar un exèrcit català, és com obviar els mestres, els jutges, les infermeres, els bombers. Ras i curt, l'exèrcit és imprescindible, i de fet tenir un exèrcit, és un exemple de civilització, sense exèrcits, viuríem en una llei de la selva, diària i matant-nos els uns als altres. Punt. 

Que la Catalunya a punt de ser independent es plantegi d'una vegada i per totes aquest tema, ja és un signe de maduresa. Lògicament, en una societat on aquest tema ha estat tabú, que ignora que tot al llarg del segle XIX els moviments democràtics i republicans es delien per formar part de la Milícia Nacional, i que durant la guerra del 36-39, es va crear una Conselleria de Defensa, que va cridar lleves, etc., no és estrany que apareguin freakies dient ximpleries en contra. Ni cas.

En els propers dies assistirem, en aquest sentit, a tres actes que considero claus. Dos seran impulsats pels dos partits centrals de Catalunya, el PDeCAT i ERC, els que tenen el mandat i el deure de fer la independència. Amb ells tot és possible. Contra ells, res és possible. Qui no entengui això, ha de tornar a Primer de Polítiques... També hi haurà un presentació d'un llibre, que ja he recomanat en aquest modest i humil bloc. Vegem-ho.

11 de març

Aquest proper dissabte, ERC presenta el seu programa de Seguretat i protecció civil a la República Catalana. He de dir que les taules rodones que s'hi contemplen no acaben de satisfer-me, perquè tenen un plantejament exclusivament de seguretat interior, i no entren de ple en el tema de la defensa. Més aviat l'obvien. Hi traspua un acomplexament que tan m'indigna. Però vaja, com a mínim tracten el tema genèric, de la seguretat. Paciència.

13 de març

Aquest dia es presenta públicament el llibre Política de Defensa i Estat Propi, elaborat per diversos autors, alguns dels quals conec i hem col·laborat i compartit punts de vista. És una gran notícia que hagi aparegut. La presentació es farà a la Llibreria Documenta a les 19.30 hores.

20 de març

Finalment, el proper dia 20, a les 18.00 hores, i al Museu Marítim, se celebrarà una jornada Start Cat del PDeCAT, sota el títol La Seguretat i les nostres llibertats en el món actual. Particularment d'interès serà la segona Taula Rodona, amb ponents clarament compromesos amb el reforçament de la seguretat de la nova República. De totes maneres, trobo a faltar més atenció a temes com la ciberseguretat i la intel·ligència. 

En definitiva, el panorama és cada cop molt engrescador. Hem de tenir clar una cosa. Ens ha costat més de 300 anys recuperar la Independència. I tenim l'obligació de preservar-la per sempre més i de col·laborar per fer un món més segur que ho permeti.

2017: O FAIXA O FAIXA

Aquest segon post de l'any, el dedicaré a fer una mica de prospectiva sobre el que ens espera en els propers 12 mesos, o més concretament, en els propers 9 mesos, que són, efectivament, de faixa o faixa. És a dir, de victòria o victòria. Per als que necessiten millorar, dir-los que ens referim a la faixa dels generals victoriosos, aquesta peça que se'ls penja quan guanyen una batalla, i que és súmmament ridícula i carrinclona, però que ells flipen per obtenir-la. Tranquils, puc assegurar-vos amb un cent per cent de certesa, que en l'Exèrcit Català, aquestes xuminades no existiran. Ni espasetes ni res que s'hi assembli... Dit això passem als temes.

El supremacisme espanyol no respectarà res

Qui es pensi que els espanyols respectaran qualsevol llei, norma, campanya referendària, acord, pacte, entesa, proposta, plataforma, emanada del Parlament de Catalunya, o de qualsevol instància cívica, popular de Catalunya, relacionada amb el procés, millor que s'ho repensin. Aniran a sac, i l'objectiu és acoquinar, espantar, aterrir, amenaçar... Qui es pensi que es pot ser equidistant amb els espanyols, millor que rectifiqui quan encara s'és a temps, que de fet ja cada cop resta menys marge. Els espanyols atacaran amb fúria, amb una fúria fora mida, si més no aquesta serà la seva intenció. Es passaran per l'arc de triomf tots els formalismes catalans. Per ells l'autogovern català és una carta atorgada que es va fer en un moment de feblesa, però que la poden desfer en qualsevol moment. Precisament, aquest és el tema. El gran repte dels catalans és demostrar-los que s'equivoquen, que ja no hi ha marxa enrere, i que el que hem obtingut no és per una cessió magnànima i paternalista, sinó que és fruit de la nostra lluita, dels nostres èxits per aconseguir-ho, i dels nostres fracassos per no haver aconseguit anar més enllà, bé per incapacitat, per inexperiència, per manca de confiança, o bé, no cal dir-ho per les renúncies o traïcions que hi va haver en la transició i la post-transició.

Però, repeteixo, els espanyols obvien l'independentisme. Per Rajoy, a Catalunya hi ha set milions i mig d'espanyols. Punt. L'importa un rave la realitat. I actua com si no existissin els partits independentistes. Són així de cafres. Doncs bé, els hem de fer veure la realitat. I quants més impertinents es posin, més dura serà la seva caiguda del cavall. Pactar amb els espanyols és del tot inútil. Se'ls ha de derrotar, i no es poden tornar a aixecar. Només cal fer un cop d'ull a la història, Mai han pactat res amb els pobles que han oprimit, Només entenen una paraula: la derrota. I fins i tot quan els derroten continuen retirant-se amb la cua entre les cames, però escopint grandiloqüència i fatxenderia, la qual cosa els converteix en elements patètics que els degrada als ulls de la comunitat internacional.

Ha de quedar clara una cosa i només una cosa: L'objectiu és la victòria i només la victòria, Amb els espanyols no es negocia, ni es pacta res. Se'ls derrota. I quant més humiliant sigui la derrota seva, millor. Més clar que ho tindran, i comprendran que se l'han d'embeinar. 

Desemmascarar la postveritat espanyola: No, ERC no obtindrà 250 diputats

La gestió espanyola del problema catalán que diuen ells, és clarament colonialista. El seu supremacisme els porta a tractar-nos com si fóssim infants, criatures que s'han d'educar en la veritat espanyola. Com els típics negritus, que se'ls ha de civilitzar, i que vegem la llum de la seva saviesa.

Una de les principals estratègies colonialistes contra els moviments d'alliberament nacional, és la de la divisió d'aquest. A Catalunya, aquest es representat per JuntsxSí, l'existència del qual, i la victòria del qual, el 27S, va trencar tots els esquemes dels espanyols. Que un pacte entre les dues grans forces centrals del catalanisme, transversals, i reforçades per independents de prestigi, rebentés les urnes com ho va fer, i obtingués una victòria històrica, amb una taxa de participació brutal, que va llençar a la paperera de la història, totes les prediccions de la politologia frontpopulista, sobre la correlació entre abstenció i qüestió nacional, no ho han sabut assimilar. 

I per això, el seu objectiu primer és rebentar JuntsxSí. I la manera d'aconseguir-ho és marejant la perdiu i apuntant a la baula que pensen que és la més feble. Que pensin que aquesta és la baula més feble, val a dir, hauria de portar als al·ludits a reflexionar. Però, no entraré en aquest tema... Ara el que tinc clar, és que utilitzen totes les armes per aconseguir l'objectiu. Com per exemple les enquestes. Aquí el paper del front mediàtic és clau. La Vanguardia, El Periódico i, cada cop més, TVC, estan jugant la carta de la postveritat. Incrementant les expectatives d'ERC, per tal de portar-la al trencament de la coalició. De fet, plantejar enquestes ja assumint que la coalició no es tornarà a presentar és en ella mateixa una opció política, és prendre partit descaradament. És apostar per un escenari polític concret. I és tanta la seva obsessió que ja estan arribant al ridícul. I ho puc dir sense cap temor d'equivocar-me: No, ERC no obtindrà 250 diputats, si es convoquessin noves eleccions al Parlament. I els primers que ho han de tenir clar, són els al.ludits, encara que estic segur que de ganes no els falten. Però també penso que hi ha gent suficientment vàlida per veure-ho clar que tot és una ensarronada.

L'objectiu, repeteixo, és fer volar pels aires la gran coalició catalana, i això és el que cal evitar a totes totes. 

Si mantenim la cohesió i a més, com tot apunta, afegim el suport dels sectors civilitzats i racionals de l'extemisme cupaire, que veuen clar que la proclamació d'una república socialista soviètica a la Catalunya del segle XXI, és, per damunt de tot, una fricada, doncs serem més forts i guanyarem la batalla dels propers nou mesos. 

És una tasca que ens implica tothom. O faixa o faixa.

LES ENQUESTES DEL CNI

Com ja vaig dir en un post recent, la guerra psicològica menada per Espanya, té com a tercer objectiu estratègic, després d'haver decapitat i col.lapsat el procés, si més no parcialment, la destrucció de JuntsXSí. I la manera més sibil·lina de fer-ho és creant dissensions internes entre les dues principals forces polítiques que el formen (CDC i ERC). Més concretament, es pretén crear una atmosfera on es dóna per suposat que JxSí ja no es tornarà a presentar en unes hipotètiques noves eleccions motivades per la traïció de la CUP, i que mai no haurien de tenir lloc. I la manera d'aconseguir-ho és creant unes expectatives enormes per a un d'aquests dos partits, temptant-lo a anar per lliure amb el missatge que arrassarà l'altre. 

Els portaveus del CNI a Catalunya, això és, El Periódico i La Vanguardia, s'hi han posat de valent en aquesta estratègia. Publiquen enquestes on presenten els dos partits separats, com si JXSí hagués desaparegut del mapa. Perquè naturalment, els interessa que desaparegui aquesta gran coalició a la catalana. No la poden suportar.

El gran problema és si aquesta temptació d'anar per lliure, cala a l'interior d'ERC. La lògica, hauria de dir que no, que el seny i el patriotisme s'avantposarien a l'impuls d'arrassar. Però, és clar, això seria un escenari ideal. I a aquestes alçades, ja no ens empassem ni gripaus ni prínceps ni princeses blaves.

La pregunta clau és: ERC pensa que ella sola pot fer independència i la República en contra de CDC? Perquè aquí hi ha només dues opcions: 

a) Una Independència transversal, producte d'un gran pacte fundacional amb les dues principals forces polítiques nacionals, ERC i CDC, i les que es vulguin afegir.

b) Una independència producte d'un front d'esquerres, on ERC assumiria un cert protagonisme, però que hauria de compartir amb altres forces d'esquerres, que anirien posant pals a les rodes, i, com la història ens demostra, acabaria sent dirigida per opcions estatalistes molt més agosarades i desacomplexades. I, el pitjor de tot, seria una independència feta contra la dreta, i més en concret contra CDC, a la qual se la situaria a l'extrema dreta. deixant una part importantíssima de la societat catalana desemparada o titllant-la de feixista.

I és que ha de quedar clar dues coses. No hi ha independència sense Convergència. Com tampoc no hi ha independència, naturalment, sense Esquerra. De manera que són dues cares d'una mateixa moneda. Mal que els pesi a les dues.

Hi hauria una tercera opció, és clar, però que les probabilitats que es doni són quimèriques, que és que ERC realment arrassés, però no només a CDC, com volen els espanyols, sinó que arrassés i obtingués una victòria aclaparadora i sense discussió. Però això, repeteixo, no és probable que passi. Ni estan preparats per aconseguir-ho, ni compten amb un lideratge carismàtic, ni res de res.

En definitiva, en el cas d'unes noves eleccions no constituents, és a dir, en el marc encara de l'autonomia, motivades, repeteixo, per la immoral traïció de la CUP, JxSí, encara és necessària. I si per exemple la fracció menys sectària de la CUP, com és el cas de Poble Lliure, s'hi afegís, encara les expectatives d'èxit serien molt més altes. Perquè cal tenir clara una cosa, la destrucció de JXSÍ i la virtual volatilització parlamentària de la CUP -gran, enorme notícia, aquesta sí- faria molt complicat que ERC i CDC, obtinguin separadament els escons mínims que els permetin obtenir una majoria proindependència. Entre d'altres raons perquè molts catalans i catalanes se sentiran decepcionats per aquesta manca d'entesa. I, naturalment, perquès els espanyols posaran tota la carn a la graella per exacerbar les diferències socials i econòmiques entre les dues formacions. Una onada de radicalisme o d'alarma social envairia Catalunya, que és la manera que Espanya sempre ha fet quan ha volgut neutralitzar l'amenaça independentista. 

De calaix.

INTERESSANT

El projecte que impulsa el President Mas m'interessa cada cop més. Considero que si es fa ben fet i no es té cap feblesa a tallar amb els errors del passat, pot significar la llavor de la gran força política que vertebri la Catalunya independent en els propers deu, quinze anys. La fermesa, la decisió i l'empenta han de ser trets consubstancials a aquest nou projecte. L'esquerra catalana, per la qual em refereixo a ERC i a la CUP, són opcions que encara no han trencat amb Espanya i estan acomplexades, fet que les invalida per a liderar amb garanties el procés. El President Mas ha demostrat amb fets, no amb paraules, que per ell Catalunya és el primer. I així els espanyols ho han entès. Cap, repeteixo, cap dels actuals dirigents de les dues opcions de l'esquerra catalana han arribat tan lluny com ell. Si el seu projecte aconsegueix ser prou transversal per tal que ens sentim còmodes persones que sempre ens hem considerat progressistes i anti-dogmàtics, no hi haurà color sobre quin serà el nostre projecte polític. Endavant!

NOU MENYSPREU DE COLAU A ERC I LA CUP

La proposta de la batllessa ni-ni Ada Colau de crear un nou espai polític és un nou menyspreu envers els dos partits que diuen ser els representants de l'esquerra catalana. Em refereixo, és clar a ERC i a la CUP. Dos partits que estan profundament acomplexats pel fet de ser partits independentistes, és a dir de base nacional catalana, però que pateixen quan els espanyolistes que van de progres, i que no ho són, els insulten i els menyspreen amb els típics arguments del marxisme de manual. 

El potent aparell politicomediàtic de l'esquerra engrunes torna a atacar de nou, ara amb l'ariet d'aquesta indocumentada i per això populista i estripadora que es diu Ada Colau, que naturalment no tolera el discurset dels dos partits esmentats, segons el qual ells són la l'esquerra catalana. 

Per a l'esquerra engrunes no existeix l'esquerra nacional (catalana), només existeix l'esquerra. Punt. El seu anacionalisme, és la demostració fefaent que estan al servei d'Espanya, per minar el projecte independentista.

Que tant ERC com la CUP siguin víctimes d'aquest assetjament ideològic és el que em treu de polleguera i el que em dol més. 

Per sort, això no passa en l'espai progressista liberal. Un cop desempallegat de la creu i el llast dels duranistes, Artur Mas té les mans lliures per fer un partit nou, modern, desacomplexat i declaradament independentista. 

Fóra bo que, sobretot ERC fes el seu propi aggiornamento, i que deixés de banda el seus complexos. Penso que ara, amb el pes institucional que té sobretot al govern pot fer passos en aquest sentit, convertint-se en l'esquerra nacional catalana que marqui paquet enfront les escorrialles del PSC i sobretot de la pròpia Colau, a la qual se li ha de recordar permanentment que governa Barcelona de forma diríem que rellogada i a la qual caldria posar sistemàticament entre l'espasa independentista i la paret espanyola. Cosa que és molt senzill de fer, però que increïblement no es fa.

Pel que fa a la CUP, la veritat, o hi ha una revolta de les bases locals i comarcals contra la casta dirigent infiltrada per agents espanyols, disfressats de grupuscles anti-capitalistes, o acabaran apuntat-se a la teranyina colauista. Molt trist.

ELS CARTELLS

Síiiiii, ja sé que pertocaria fer una anàlisi de la campanya digital, dels comptes a twitter, instagram, facebook, dels vídeos.... però què voleu que us digui, potser ja és l'edat, però ara vull analitzar els cartells dels partits polítics o candidatures que es presenten a les eleccions en concret a la nostra Capital Nacional, és a dir, Barcelona.

Millor Barcelona

Millor Barcelona és la candidatura unitària de l'independentisme desacomplexat, lliure i que per això es declara profundament compromes amb la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya. Pel que fa al cartell, hi destaquem dos aspectes. 

El primer és la imatge omnipresent del seu candidat i cap de llista, l'Ignasi Planas, advocat, secretari de Reagrupament, és a dir, legalment, el número 3, i President de la Federació Catalana de Rugby. Planas ja havia format part de la candidatura UxB en les eleccions del 2011, i que no s'ha reeditat per la negativa de l'actual candidat d'ERC, més preocupat en fitxar sociates que vagaven per l'espai sideral després del Big Bang del PSC. En Planas dóna una imatge de tipus enrotllat i a l'hora com cal, i a mesura que passen els dies, el seu reconeixement és cada cop més alt.

El segon element és la idea força de la unitat independentista que es concreta clarament amb la reproducció dels logos de les dues forces polítiques que el composen: Reagrupament i Solidaritat, que acompanyen al logo de la candidatura. La idea és molt clara, la unió de les opcions independentistes és el que pertoca ara. Una idea que d'haver-se generalitzat al conjunt de forces patriòtiques ens hauria situat en una posició molt més avantatjosa que l'actual. Però ja se sap, que als catalans ens agrada complicar-nos la vida ... tot i que al final ens en sortim. Sempre.

CiU

Bé, dir que aquest cartell és de CiU és un eufemisme, entre d'altres raons per que com es pot veure clarament, el logo de la federació ocupa una posició marginal, en benefici de la imatge del candidat. És l'exemple paradigmàtic d'un cartell electoral on el partit del candidat fa nosa, i quasi se l'obvia, per reforçar la imatge potent del candidat. De fet, penso que és un cartell que fa un flac favor al partit, perquè és un reconeixement explícit que el partit (la federació) està en hores baixes. De fet, a manca de mesures més contundents, com per exemple l'expulsió de tots, vull dir tots, els corruptes, sobretot si són confessos, que penso que ja han fet tard, el més lògic seria desempallegar-se'n d'una marca que fa més nosa que servei. Fet que de passada serviria per fer net d'altres elements indesitjables que són un enorme llast o una creu que arrosseguen, i que cada divendres encara pesa més.

Dit això, des d'un punt de vista artístic, diríem, el cartell és genial. Sobretot el detall de les ulleres, és una gran troballa, que aconsegueix, en les diferents versions, fer del candidat un tipus proper, entranyable, un avi o un tiet que tots voldríem a casa. També és interessant el text emfatitzat amb negreta, que assenyala una vocació transversal, que al no anar associada a res, vol dir que aspira a recollir vots arreu, tant d'independentistes com de no independentistes, d'esquerres com de dretes, de corruptes com de no corruptes. etc. etc. El problema del senyor Trias, que l'ha obligat a corregir en plena campanya, i això és sempre un passiu, és el seu acomplexament envers La Vanguardia i els sociates (encara que sembli increïble), que l'ha dut primer a formar una candidatura pretoriana, que no ha recollit les noves sensibilitats de la societat catalana en marxa cap a la Independència, la qual cosa ha estat lamentable i que ha obligat a l'aparició d'altres opcions menys tiquis-miquis. I després, a desvincular la campanya del procés independentista que estem vivint, negant-se inicialment a signar el compromís per la Independència... per després signar-lo cuita corrents quan ha vist el cataclisme que li queia a sobre. Per sort, per ell, la correcció es va fer en els primers dies de campanya, quasi diríem, en les primeres hores. D'haver persisit la negativa a fer-ho, l'ensorrament hauria estat total.

ERC

El cartell d'ERC associa clarament el candidat amb un dels símbols recuperats recentement a Barcelona, com són les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i també amb el SÍ del suport a la Independència,tot i que aquesta paraula no surt en el cartell. Tal vegada, venint del segon partit més important del país, es podria haver esperat més. Sembla un cartell d'un partit petit, com si encara no es creguessin que són els destinats a governar un dia Catalunya, en general, i Barcelona en particular. Clar que si tenim en compte, que l'elecció del candidat en les primàries, va ser traumàtica, i que un cop elegit es desempallegà dels seus socis en les eleccions del 2011, tot ja s'entén una mica més. De fet, en la imatge del cartell hi veig una mica la paradoxa de la faula de La lletera: uns que s'ho prometien molt feliços i que s'ho menjarien tots, i que em temo que, com a molt es quedaran a mig camí. Una llàstima.

CUP

Quan vaig veure el cartell de la CUP, em van venir al cap dues idees. La primera, un record del mític cartell del PSUC on un suposat obrer, probablement un buròcrata sindical, mostrava les seves mans, com dient que eren l'únic que tenia per treballar. La segona, és que es tracta, també aparentment, de mans exclusivament masculines, fet que, sincerament, contrasta amb el discurs públic del partit, en les assemblees del qual s'acostuma molt sovint a utilitzar les formes femenines d'autoreferència. Dit això, és evident que el recurs a l'element casteller és sempre agraït, no debades és una de les aportacions culturals no materials que els catalans i les catalanes hem fet a la cultura humana universal. Sense complexos ni agafar-se-la amb paper de fumar. 

Aquest cartell, per altra banda, i coherentment, és l'antítesi del de CiU, atès que aquí, les sigles i el logo són tan preeminents, que tapen la referència a la candidata. Una opció lògica des de la perspectiva d'aquells que no volen caure en la trampa dels mediàtics, és a dir, de la submissió als mitjans de comunicació, com ho van demostrar amb la negativa o el rebuig a fer candidat al polític més ben valorat del Parlament de Catalunya dels darrers anys.

Bé, si he de ser sincer, quan vaig veure el cartell, vaig pensar una tercera cosa. Concretament, en el meu interior, vaig saltar amb un "Hòstia, els de la CUP em copien!", o si no veieu què vaig escriure jo, en aquest mateix bloc, el 8 de novembre passat, és a dir, el dia anterior a la votació del 9N. Ep! Però cap problema, content i orgullós, si això fos així, de què hagi passat.

MÉS CLAR, L'AIGUA

Ja hi tornem a ser...*

El passat dia 2 de desembre el president d'ERC sorprenia i donava un gran ensurt a un bon gruix de la ciutadania catalana amb una conferència/classe magistral on desgranava, un cop més, l'essència de la doctrina que s’ha anat condensant al llarg dels anys en aquest partit. No cal pas dir que alguns no teníem cap mena de dubte que aquesta performance aniria d’aquest pal.

ERC ha esdevingut un partit on el substantiu és Esquerra, l'adjectiu és Republicana i l'adverbi circumstancial de lloc és Catalunya. Per aquesta visió de la realitat fou elegit President de la Generalitat José Montilla i per aquesta ideologia va ser rebutjat, dimarts passat, el full de ruta d'Artur Mas.

La pluja fina i el patriotisme social que varen propugnar Carod i Puigcercós no varen ser una excepció en el camí, sinó que són el paradigma d'ERC. Per aquest partit, com va quedar absolutament palès l'altre dia a Barcelona, l'eix dreta/esquerra és l'eix que ha de vertebrar l'acció política a Catalunya, també a la Catalunya autonòmica.

Qualsevol persona que s'apropi a la realitat catalana, amb ulleres de veure- hi, se n’adona immediatament que, a Catalunya, no es poden fer polítiques de cap mena, ni de dretes ni d'esquerres. Amb un pressupost intervingut, uns ingressos fonamentalment recaptats per una administració enemiga i unes despeses fixes i financeres impossibles de ser assumides per una administració autonòmica que no pot legislar fora del marc espanyol, que l'escanya.

Que, a les darreries del 2014, un pretès líder independentista digui que no pot anar en una llista unitària per una qüestió ideològica, sense cap mena de dubte, és un insult a la intel·ligència dels milions de ciutadans que s'han mobilitzat cada vegada que han estat convocats.

Malgrat aquest entrebanc, tanmateix, no es pot defallir i cal empènyer per aconseguir que els que dirigeixen aquest històric partit canviïn el rumb i es posin a disposició d'una causa que exigeix determinació, coratge i generositat.

Joan Carretero Grau. 

*(NOTA: Article penjat al web de Reagrupament, 5.12.2014)