ELS CARTELLS

Síiiiii, ja sé que pertocaria fer una anàlisi de la campanya digital, dels comptes a twitter, instagram, facebook, dels vídeos.... però què voleu que us digui, potser ja és l'edat, però ara vull analitzar els cartells dels partits polítics o candidatures que es presenten a les eleccions en concret a la nostra Capital Nacional, és a dir, Barcelona.

Millor Barcelona

Millor Barcelona és la candidatura unitària de l'independentisme desacomplexat, lliure i que per això es declara profundament compromes amb la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya. Pel que fa al cartell, hi destaquem dos aspectes. 

El primer és la imatge omnipresent del seu candidat i cap de llista, l'Ignasi Planas, advocat, secretari de Reagrupament, és a dir, legalment, el número 3, i President de la Federació Catalana de Rugby. Planas ja havia format part de la candidatura UxB en les eleccions del 2011, i que no s'ha reeditat per la negativa de l'actual candidat d'ERC, més preocupat en fitxar sociates que vagaven per l'espai sideral després del Big Bang del PSC. En Planas dóna una imatge de tipus enrotllat i a l'hora com cal, i a mesura que passen els dies, el seu reconeixement és cada cop més alt.

El segon element és la idea força de la unitat independentista que es concreta clarament amb la reproducció dels logos de les dues forces polítiques que el composen: Reagrupament i Solidaritat, que acompanyen al logo de la candidatura. La idea és molt clara, la unió de les opcions independentistes és el que pertoca ara. Una idea que d'haver-se generalitzat al conjunt de forces patriòtiques ens hauria situat en una posició molt més avantatjosa que l'actual. Però ja se sap, que als catalans ens agrada complicar-nos la vida ... tot i que al final ens en sortim. Sempre.

CiU

Bé, dir que aquest cartell és de CiU és un eufemisme, entre d'altres raons per que com es pot veure clarament, el logo de la federació ocupa una posició marginal, en benefici de la imatge del candidat. És l'exemple paradigmàtic d'un cartell electoral on el partit del candidat fa nosa, i quasi se l'obvia, per reforçar la imatge potent del candidat. De fet, penso que és un cartell que fa un flac favor al partit, perquè és un reconeixement explícit que el partit (la federació) està en hores baixes. De fet, a manca de mesures més contundents, com per exemple l'expulsió de tots, vull dir tots, els corruptes, sobretot si són confessos, que penso que ja han fet tard, el més lògic seria desempallegar-se'n d'una marca que fa més nosa que servei. Fet que de passada serviria per fer net d'altres elements indesitjables que són un enorme llast o una creu que arrosseguen, i que cada divendres encara pesa més.

Dit això, des d'un punt de vista artístic, diríem, el cartell és genial. Sobretot el detall de les ulleres, és una gran troballa, que aconsegueix, en les diferents versions, fer del candidat un tipus proper, entranyable, un avi o un tiet que tots voldríem a casa. També és interessant el text emfatitzat amb negreta, que assenyala una vocació transversal, que al no anar associada a res, vol dir que aspira a recollir vots arreu, tant d'independentistes com de no independentistes, d'esquerres com de dretes, de corruptes com de no corruptes. etc. etc. El problema del senyor Trias, que l'ha obligat a corregir en plena campanya, i això és sempre un passiu, és el seu acomplexament envers La Vanguardia i els sociates (encara que sembli increïble), que l'ha dut primer a formar una candidatura pretoriana, que no ha recollit les noves sensibilitats de la societat catalana en marxa cap a la Independència, la qual cosa ha estat lamentable i que ha obligat a l'aparició d'altres opcions menys tiquis-miquis. I després, a desvincular la campanya del procés independentista que estem vivint, negant-se inicialment a signar el compromís per la Independència... per després signar-lo cuita corrents quan ha vist el cataclisme que li queia a sobre. Per sort, per ell, la correcció es va fer en els primers dies de campanya, quasi diríem, en les primeres hores. D'haver persisit la negativa a fer-ho, l'ensorrament hauria estat total.

ERC

El cartell d'ERC associa clarament el candidat amb un dels símbols recuperats recentement a Barcelona, com són les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i també amb el SÍ del suport a la Independència,tot i que aquesta paraula no surt en el cartell. Tal vegada, venint del segon partit més important del país, es podria haver esperat més. Sembla un cartell d'un partit petit, com si encara no es creguessin que són els destinats a governar un dia Catalunya, en general, i Barcelona en particular. Clar que si tenim en compte, que l'elecció del candidat en les primàries, va ser traumàtica, i que un cop elegit es desempallegà dels seus socis en les eleccions del 2011, tot ja s'entén una mica més. De fet, en la imatge del cartell hi veig una mica la paradoxa de la faula de La lletera: uns que s'ho prometien molt feliços i que s'ho menjarien tots, i que em temo que, com a molt es quedaran a mig camí. Una llàstima.

CUP

Quan vaig veure el cartell de la CUP, em van venir al cap dues idees. La primera, un record del mític cartell del PSUC on un suposat obrer, probablement un buròcrata sindical, mostrava les seves mans, com dient que eren l'únic que tenia per treballar. La segona, és que es tracta, també aparentment, de mans exclusivament masculines, fet que, sincerament, contrasta amb el discurs públic del partit, en les assemblees del qual s'acostuma molt sovint a utilitzar les formes femenines d'autoreferència. Dit això, és evident que el recurs a l'element casteller és sempre agraït, no debades és una de les aportacions culturals no materials que els catalans i les catalanes hem fet a la cultura humana universal. Sense complexos ni agafar-se-la amb paper de fumar. 

Aquest cartell, per altra banda, i coherentment, és l'antítesi del de CiU, atès que aquí, les sigles i el logo són tan preeminents, que tapen la referència a la candidata. Una opció lògica des de la perspectiva d'aquells que no volen caure en la trampa dels mediàtics, és a dir, de la submissió als mitjans de comunicació, com ho van demostrar amb la negativa o el rebuig a fer candidat al polític més ben valorat del Parlament de Catalunya dels darrers anys.

Bé, si he de ser sincer, quan vaig veure el cartell, vaig pensar una tercera cosa. Concretament, en el meu interior, vaig saltar amb un "Hòstia, els de la CUP em copien!", o si no veieu què vaig escriure jo, en aquest mateix bloc, el 8 de novembre passat, és a dir, el dia anterior a la votació del 9N. Ep! Però cap problema, content i orgullós, si això fos així, de què hagi passat.

RIP POLÍTIC... JA ERA HORA!

Cartell del 1982!!!!

Aquest dissabte, el Consell Nacional de CiU ha rellevat Duran i Lleida com a Secretari General. 

Mileurista d´hotel!!!

 És una gran notíca. La seva defunció política segurament no serà immediata, segur que encara intentarà fer un cop de cua.

Carronyaire com el qui més...

Però avui, la política catalana, i més concretament, el sobiranisme, respira fondo per haver-se deslliurat d'aquest llast. 

EL SOUFFLÉ D'EN DURAN

La Unió Democràtica d’en Duran i Lleida és un veritable soufflé. Un bluf, vaja. Aquí qui falla realment és Convergència Democràtica de Catalunya, que és com el lleó que té la santa paciència de suportar les mini atzagaiades de la mosca collonera duranista. Hi ha en aquesta actitud permissiva, una certa dosi de massoquisme. CDC s’ha caracteritzat sempre per ser un partit força acomplexat. No només amb Unió, sinó també amb els socialistes, amb els del PP i fins i tot, sí amb l’antic PSUC. I això que CDC és un cas digne d’estudi, perquè ha tingut uns èxits innegables, i malgrat això continua sotmès a uun acomplexament que fa feredat. Històricament, si és que es pot parlar d’història en referir-nos a la vida orgànica d’un partit que aviat farà 40 anys que es va constituir, el nacionalisme transversal de CDC, organitzat en base a una doble dimensió, la territorial i la sectorial, ha demostrat una resistència força contundent que es concreta en un terra molt alt. Això implica que compta amb un gruix de simpatitzants i militants que tenen una fidelitat a prova de bomba. Passi el que passi, ells i elles sempre són al peu del canó, per al bo, i també per al dolent.

Per tot plegat sobta molt aquesta actitud franciscana davant de les deslleialtats sistemàtiques de Duran i Lleida. Fins on arribarà aquesta paciència infinita?

Jo tinc la certesa, basada en una observació detallada del món polític català, que si CiU finalment decideix quadrar-se, Unió no gosarà plantar-li cara. I és que Unió necessita de CDC per sobreviure. I la prova és que, més enllà de les recurrents provocacions de Duran, al capdavall sempre passen per l’adreçador i acaben dient sí bwana al Big Brother. De manera que deixem de banda els focs d’artifici del seu màxim representant i fixem-nos en allò realment important. UDC no fa més que seguiment de CDC.

Per altra banda, a hores d’ara, penso que és ben obvi que el que ha de fer CDC és centrar-se en reforçar el seu màxim dirigent, que, com era d’esperar, està rebent de totes bandes. Salvant les distàncies, l’estratègia duranista és molt semblant a l’emprada pel Real Madrid, durant els darrers anys d’hegemonia blaugrana. Fixem-nos que des del 2008, el Barça ha estat el millor equip del món, mentre que els merengues no s’han menjat un quico. L’única manera d’intentar treure el cap era referenciar-se amb el Barça. Per això els estrategues mediàtics merengues van començar a difondre el concepte de “El Clásico”, que mai abans s’havia sentit amb tanta força. D’aquesta manera el madridisme sobrevivia a rebuf dels èxits blaugranes.

Doncs exactament això és el que fa Duran respecte CDC. Ara que Mas ha fet un pas endavant sense cap precedent, l’única manera de sortir a la foto de Duran és referenciar-se sempre amb Mas. Mantenir el cos a cos és el que li dóna vida, si no seria un zero a l’esquerra. Com ell mateix reconeix, la seva situació és desesperada: els espanyols no es refien d’ell, malgrat que pensen que el poden utilitzar per posar pals a les rodes, pel que el tenen agafat per allà on fa mal, a causa dels enormes problemes judicials que ha viscut, viu i viurà UDC. Per altra banda, molta gent de CiU, d’ambdós partits, doncs, n’estan fins al capdamunt i el fan responsable de la pèrdua de suport electoral.

M’agradaria pensar que la fi política de Duran és ben a prop. En tot cas, el que sí que sé és que un President Mas ferm en la seva estratègia pot comptar amb gent que no tremolaran ni trairan per l’esquena quan arribi el moment de fer el pas definitiu.

PD. No puc cloure aquesta col.laboració sense referir-me al nostre company de diari, i abans, de bloc, l’Enric Canela, al qual desitjo un immediat restabliment i que continuï amb la seva tasca de lluitar pel nostre objectiu comú, la Independència de Catalunya. Ànims, Enric.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 19.06.2013)