EL SOUFFLÉ D'EN DURAN

La Unió Democràtica d’en Duran i Lleida és un veritable soufflé. Un bluf, vaja. Aquí qui falla realment és Convergència Democràtica de Catalunya, que és com el lleó que té la santa paciència de suportar les mini atzagaiades de la mosca collonera duranista. Hi ha en aquesta actitud permissiva, una certa dosi de massoquisme. CDC s’ha caracteritzat sempre per ser un partit força acomplexat. No només amb Unió, sinó també amb els socialistes, amb els del PP i fins i tot, sí amb l’antic PSUC. I això que CDC és un cas digne d’estudi, perquè ha tingut uns èxits innegables, i malgrat això continua sotmès a uun acomplexament que fa feredat. Històricament, si és que es pot parlar d’història en referir-nos a la vida orgànica d’un partit que aviat farà 40 anys que es va constituir, el nacionalisme transversal de CDC, organitzat en base a una doble dimensió, la territorial i la sectorial, ha demostrat una resistència força contundent que es concreta en un terra molt alt. Això implica que compta amb un gruix de simpatitzants i militants que tenen una fidelitat a prova de bomba. Passi el que passi, ells i elles sempre són al peu del canó, per al bo, i també per al dolent.

Per tot plegat sobta molt aquesta actitud franciscana davant de les deslleialtats sistemàtiques de Duran i Lleida. Fins on arribarà aquesta paciència infinita?

Jo tinc la certesa, basada en una observació detallada del món polític català, que si CiU finalment decideix quadrar-se, Unió no gosarà plantar-li cara. I és que Unió necessita de CDC per sobreviure. I la prova és que, més enllà de les recurrents provocacions de Duran, al capdavall sempre passen per l’adreçador i acaben dient sí bwana al Big Brother. De manera que deixem de banda els focs d’artifici del seu màxim representant i fixem-nos en allò realment important. UDC no fa més que seguiment de CDC.

Per altra banda, a hores d’ara, penso que és ben obvi que el que ha de fer CDC és centrar-se en reforçar el seu màxim dirigent, que, com era d’esperar, està rebent de totes bandes. Salvant les distàncies, l’estratègia duranista és molt semblant a l’emprada pel Real Madrid, durant els darrers anys d’hegemonia blaugrana. Fixem-nos que des del 2008, el Barça ha estat el millor equip del món, mentre que els merengues no s’han menjat un quico. L’única manera d’intentar treure el cap era referenciar-se amb el Barça. Per això els estrategues mediàtics merengues van començar a difondre el concepte de “El Clásico”, que mai abans s’havia sentit amb tanta força. D’aquesta manera el madridisme sobrevivia a rebuf dels èxits blaugranes.

Doncs exactament això és el que fa Duran respecte CDC. Ara que Mas ha fet un pas endavant sense cap precedent, l’única manera de sortir a la foto de Duran és referenciar-se sempre amb Mas. Mantenir el cos a cos és el que li dóna vida, si no seria un zero a l’esquerra. Com ell mateix reconeix, la seva situació és desesperada: els espanyols no es refien d’ell, malgrat que pensen que el poden utilitzar per posar pals a les rodes, pel que el tenen agafat per allà on fa mal, a causa dels enormes problemes judicials que ha viscut, viu i viurà UDC. Per altra banda, molta gent de CiU, d’ambdós partits, doncs, n’estan fins al capdamunt i el fan responsable de la pèrdua de suport electoral.

M’agradaria pensar que la fi política de Duran és ben a prop. En tot cas, el que sí que sé és que un President Mas ferm en la seva estratègia pot comptar amb gent que no tremolaran ni trairan per l’esquena quan arribi el moment de fer el pas definitiu.

PD. No puc cloure aquesta col.laboració sense referir-me al nostre company de diari, i abans, de bloc, l’Enric Canela, al qual desitjo un immediat restabliment i que continuï amb la seva tasca de lluitar pel nostre objectiu comú, la Independència de Catalunya. Ànims, Enric.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 19.06.2013)