DESCONVERGENCIALITZAR

Permeteu-me que innovi i proposi un nou concepte al vocabulari polític català. O potser no és nou, però sí que puc afirmar que és de collita pròpia, perquè no l'he manllevat d'altri.

Es tracta el concepte desconvergencialitzar, i el podem definir com el procés de disminució d'antics dirigents i electes convergents en la nova organtizació que, això no obstant, malda per conservar una part, la més presentable, del patrimoni polític de CDC. Aquesta nova organització és, naturalment, el PDeCAT. Som uns quants, que mai hem militat a CDC, i que per contra, o bé hem participat en la fundació del PDeCAT, o bé en el seu desplegament, dels darrers mesos. I m'agradaria que cada cop fóssim més, seria un bon senyal. 

Però aquest procés d'eixamplament, ha d'anar correlacionat amb un altre, el de la presència d'associats sense passat convergent en els òrgans del nou partit. Sé que això pot ofendre molts exconvergents que durant molt anys van militar de forma sincera i honesta en aquell partit. Però només cal constatar que el fet que a hores d'ara el 100% dels responsables polítics del PDeCAT hagin militat a CDC, no és precisament un argument que afavoreixi la percepció que el PDeCAT és quelcom nou, o, com es diu sovint, una altra cosa.

I això no obstant, penso que cada cop som més que, veiem en el PDeCAT uns brots verds, un partit inequívocament independentista, i que té una percepció de Catalunya com una societat oberta, tolerant, no sotmesa a imperatius ideològics caducs,que fracassen a la major part dels estats europeus, i no gens acomplexat per dir les coses com cal, entre d'altres, que la seguretat interna i externa, ha de ser una prioritat en el moment actual.

Ens trobem que altres formacions estan en una mena de cursa a l'infern per veure qui és més d'esquerres, i qui aconsegueix eliminar de l'equació independentista el component del PDeCAT. Així no es construeix un país, no es construeix una república. 

Per contra, des del PDeCAT, només cal llegir la seva ponència ideològica que es va aprovar en el congrés fundacional, on s'aposta per una república ideològicament transversal, on es poden sentir ben còmodes des de sectors socialcristians, liberals a sectors de l'esquerra no autoritària, i aquesta diversitat és el que el fa atractiu. I això és, repeteixo, el que pot atraure nova gent.

Modestament, des de Reagrupament, en el congrés fundacional, vam intentar fer un pas en aquest sentit. Els resultats són ben coneguts. Molts de nosaltres, els vam acceptar, com no podia ser d'una altra manera. D'altres no se'n van refer. Però penso que, malgrat el resultat, vam contribuir a la victòria de la regeneració democràtica i de la unilateralitat, com s'ha demostrat en els darrers mesos. 

També cal reconèixer que la direcció actualment existent, una direcció jove, una nova fornada, malgrat ser 100% provinent de Convergència, està fent passos interessants. De fet, no té cap més alternativa. És això, o el fracàs del procés de transició d'un partit a l'altre, amb l'agreujant que això pot repercutir en com es posen les bases del nou estat, que sense la presència d'un flanc ideològicament no acomplexat, les pot tenir molt esbiaixades i totalment al marge dels estats europeus als que molts de nosaltres aspirem, com a mínim a equiparar-nos.

Hem de fugir dels enormes errors que es van cometre en l'elecció de Barcelona del 2015, i en les eleccions al Congrés del 2016, on es va prioritzar el tancament a l'obertura, amb uns resultats ben coneguts.

La meva crida és bàsicament a posar al mateix nivell els canvis en la societat catalana, on hi ha una sanció evident cap a l'antiga CDC, malgrat que a molts de vosaltres us sembli injust, i la construcció d'un PDeCAT adaptat a aquesta societat. Si els dos processos no van a l'hora, tindrem un problema.

Una darrera consideració. No estic demanant quotes de res. Ha de quedar molt clar. Els reagrupats, no necessitem quotes, si em permeteu, una mica l'atreviment. Estic intentant fer una anàlisi el màxim de sincera possible. Intento posar-me en la pell de molts patriotes que no són dogmàtics. Hi ha molts catalans i catalanes que esperem una proposta política que respongui a allò que volem: una Catalunya lliure, democràtica i europea, amb valors, però sense complexos. Espero que s'hagi entès.

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 

1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,

Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 

2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.

3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.

4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

IGNASI PLANAS (RCAT): "ARTUR MAS NO HA DE TENIR FUNCIONS EXECUTIVES AL NOU PARTIT"*

El president de Reagrupament ha oficialitzat la seva candidatura a liderar la nova CDC que començarà a emergir en el congrés d'aquest cap de setmana

Ignasi Planas (Rcat) està disposat a liderar un nou partit que no amagui que l'objectiu és la independència, des de la transversalitat política i amb noves cares, però també amb una separació clara entre aparell del partit i Govern. Reagrupament ha aportat 1.000 associats al nou projecte polític, que de moment mantindran la doble militància.

A les portes del Congrés de refundació de CDC, vostè presenta una candidatura per liderar la nova Convergència en nom de Reagrupament. Quin projecte ofereix?D'entrada, no volem refundar CDC, sinó crear un nou espai polític en el qual efectivament s'hi identifiqui l'estrat social que Convergència representava, però a partir d'un nou projecte polític construït sobre l'espai de centralitat, radical en algunes coses, com per exemple el compromís de culminar el procés d'independència que va començar amb el president Mas i que segueix amb el president Puigdemont. Però també amb el compromís d'assumir les màximes cotes de democràcia interna del partit, amb un funcionament absolutament depenent de les votacions dels associats pel que fa a l'elecció dels representants i els dirigents, amb un règim d'incompatibilitats fort, limitació de mandats i amb una participació de tots els associats en les decisions importants. I tot plegat ho fem amb voluntat de total renovació tant en el nom del partit com en l'equip directiu, en les maneres de fer i en el fons. 

Des del punt de vista ideològic, un dels debats que hi ha sobre la taula és si el nou partit ha de tendir més a la socialdemocràcia o al liberalisme. Quina és la seva proposta?

Nosaltres fem bandera d'un concepte que creiem que en el nostre país s'entén perfectament i que potser en altres no tant, que és la transversalitat. El partit, més que definir-se com a socialdemòcrata o com a liberal, ha de tendir a fer propostes que acullin a la gran majoria de ciutadans del nostre país, que té un concepte de país en què la iniciativa privada és molt important, però que alhora no permetria que deixéssim gent enrere. A partir d'aquí, aquesta transversalitat ens permet abordar polítiques tant de justícia social com de producció industrial, que són dos caps d'una mateixa cosa. Per repartir riquesa primer cal crear-la, és aquest pragmatisme que durant molt de temps han tingut les classes mitjanes, però que alhora va revestit d'un idealisme a l'hora de fer les coses ben fetes per tal que el benefici sigui compartit per tot el país. 

Pel que fa als lideratges del partit, quina relació s'ha d'establir amb el Govern de la Generalitat?

Defensem de forma radical una separació absoluta entre el partit i el Govern, és una qüestió de qualitat democràtica però sobretot, és la primera frontera que posem a qualsevol risc de mala gestió i del problema de corrupció que ens hem trobat en aquest país els darrers anys. El partit ha de ser una eina que assorteixi d'idees i de sentiments, que serveixi de corretja de transmissió de la societat catalana i el Govern, i no a la inversa, que és com moltes vegades ha succeït, que el partit només ha estat un altaveu de les polítiques que el Govern volia imposar en cada moment. Això ens marca molt quina és la renovació que necessitarà aquest partit, perquè així com afirmo sense cap matís que el president de la Generalitat és el millor candidat que té Convergència i el nou partit en el futur, alhora penso que és positiu per a aquesta nova organització que neix que el president Puigdemont no estigui vinculat a la direcció del partit, cosa que crec que no pretén fer. Per tant, quan sentim noms d'alcaldes i alcaldesses, diputats i diputades que sonen per dirigir el partit, creiem que la direcció ha d'estar regida per persones que no tinguin cap mena de representació institucional.

"Hem d'assumir un compromís amb la veritat i amb la finalització del procés d'independència"

Això és trencador. 

Sí, i és important, perquè si la direcció està ocupada per càrrecs institucionals, és quan es creen elits que no fan més que allunyar els partits de la gent. 

Al vostre entendre, quin paper ha de jugar Artur Mas en el nou partit?

Nosaltres no serem els que diguem que l'Artur Mas s'ha de retirar, perquè és un patrimoni del procés cap a la independència. És una persona que ha demostrat valentia i lleialtat a la llibertat de Catalunya molt superior a la majoria en altres àmbits. En aquest sentit, pensem que fóra bo que Artur Mas no tingués funcions executives al partit, sinó que les seves funcions estiguin més en l'àmbit del pensament, de la reflexió i de la representació internacional, perquè té la qualitat i la dignitat personal per fer un gran paper en aquest àmbit. En definitiva, ha de ser un think tank del nou partit. 

Els darrers dies, l'exconseller de Justícia Germà Gordó ha donat a entendre que aspirarà a liderar el partit, i que la seva idea és un partit de centre i obert als no independentistes. Per a Reagrupament, el nou partit podria admetre matisos sobre l'objectiu de l'Estat propi?

En cap cas. És una estratègia absolutament equivocada dir que per sumar gent a l'independentisme hem de fer veure que no som independentistes, perquè és exactament al contrari. Per ampliar la base social hem de parlar de les virtuts de tenir un Estat propi, de la impossibilitat de desenvolupar-nos com a poble i com a ciutadans sense les eines que representa un Estat propi i mostrar alhora com els partits independentistes poden governar i fer molt bé la gestió de govern d'un país. Hem de ser molt honestos i ser molt clars en això, assumint un compromís amb la veritat i amb la finalització del procés d'independència. És una de les decisions estratègiques que hauria de prendre qualsevol nou partit polític. 

La candidatura de Reagrupament ha pensat en aliances amb una altra llista? 

La resposta és no. En tot cas, la direcció del nou partit sortirà de les decisions que es prenguin aquest cap de setmana, i en aquest sentit nosaltres lluitarem per les llistes obertes, és a dir, perquè totes les persones de la direcció hagin de ser votades una per una. Això difumina molt la possibilitat de pactes. A partir de dilluns es quan veurem exactament davant de què ens trobem. Aquest cap de setmana coneixerem quina és la estructura de direcció marcada pels estatuts, que ara estan oberts, i després ja es votaran els candidats o candidates i de quina manera es voten, si de forma personal o en llistes tancades. Lamentablement, hi ha negociació entre "famílies", i això ens fa pensar que ens podem trobar amb una renovació relativa.

Si la refundació acabés en un simple maquillatge, Reagrupament es plantejaria abandonar l'aliança amb CDC?

Sens dubte que reconsideraríem la nostra vinculació amb la nova formació política si no es garanteix una renovació de dalt a baix en la direcció i en les formes, unes mesures de funcionament democràtic intern potents i un compromís clar amb culminar la independència.

*(NOTA: Entrevista penjada a El Món, 05.06.2016)

UNES ELECCIONS DE SEGONA*

Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant. I que representa el nivell de desconnexió creixent que tenim respecte la política espanyola. És una gran notícia. Si a Escòcia la desconnexió ja és abismal, no anem pas enrere a Catalunya respecte la resta de l'Estat.

Resulta veritablement patètic els discursos espanyolistes dels comuns que es pensen que han guanyat no se què. Mireu, només cal comparar el 1,6 milions de catalans i catalanes que vam votar Junts pel Sí amb els 0,8 milions que han votat a aquest artefacte podemita. I recordo que han baixat quasi 80.000 vots respecte el desembre, o sigui, que sent generosos, s'estanquen. I cal tenir present que, desgraciadament, una part no petita d'aquests votants, són independentistes d'extrema esquerra, que en un referèndum, probablement votarien "sí", a diferència del que faria en Xavier Domènech.

Aquesta galàxia filocolauista, doncs, va de baixa. Que ho tinguin molt clar i que no s'atreveixin a parlar en nom de tots els catalans i les catalanes. Farts i tips de les seves pocasoltades. L'altre tema, òbviament, són les forces independentistes. ERC ha continuat practicant el joc de posar-se de perfil, que tants rèdits li està donant. Totes les guitzes judicials li cauen a CDC, i les mediàtiques i de les xarxes socials, ben merescudament, a la CUP. Mentre que ella, ERC, queda més neta que una patena. S'ha tornat a demostrar que la seva força rau en la indefinició de CDC.

I és que CDC ha tornat a fer “un Trias”, en el sentit que la seva aposta per assajar d'anar per primera vegada en solitari i amb les seves sigles de partit, s'ha demostrat que no engresca la gent, més aviat al contrari. La seva negativa a fer una candidatura transversal  i tancar-se en ella mateixa, només es pot valorar tenint present que era la darrera oportunitat que tenien per fer-ho després de quaranta anys d'història.

Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.

Als qui no som militants de CDC, la llagrimeta per la seva desaparició, realment, ens rellisca. No estem per a aquestes comèdies. Estem per crear una força de xoc electoral que culmini el procés independentista d'una vegada, i si pot ser, per sempre. I en aquesta força, naturalment, els que procedeixen de CDC hi tenen un lloc rellevant, però en cap cas, de monopolització. Per dir-ho més clarament, en el nou partit hi han de cabre tant els que procedim de Reagrupament, com els de Solidaritat  i, naturalment els Demòcrates, que estan fent una feina excel.lent, per cert. Si no es dóna aquesta confluència, tindrem un problema. I per que això passi, no hi ha d'haver ni una engruna de processisme, és a dir, de voluntat d'allargar innecessàriament el procés cap a la independència (com per exemple esperar que el 100% de catalans hi votaran a favor). I per descomptat, no rebutjar el recurs a la unilateralitat, conscients com suposo que som, a aquestes alçades, que els espanyols mai acceptaran cap mena d'acord o de pacte. També ha de quedar clar que l'aposta és per la Independència, i res de mitges tintes o de sobiranismes de pa sucat amb oli.

Cal tenir clar que, paradoxalment, els esdeveniments al Regne Unit, poden fer accelerar tot plegat. Escòcia ja ha demanat una interlocució directa amb la Unió Europea i aquesta porta, no podem deixar que es tanqui als nostres morros. Amb això vull dir, que no podem perdre el temps. No es tracta de ser un hiperventilat, es tracta d'aprofitar el moment. I ara, se'ns presenta un escenari que no podem desaprofitar, i que cal emprar-lo al nostre favor. Cal ser-ne conscients. I actuar en conseqüència.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 27.06.2016)

LES ENQUESTES DEL CNI

Com ja vaig dir en un post recent, la guerra psicològica menada per Espanya, té com a tercer objectiu estratègic, després d'haver decapitat i col.lapsat el procés, si més no parcialment, la destrucció de JuntsXSí. I la manera més sibil·lina de fer-ho és creant dissensions internes entre les dues principals forces polítiques que el formen (CDC i ERC). Més concretament, es pretén crear una atmosfera on es dóna per suposat que JxSí ja no es tornarà a presentar en unes hipotètiques noves eleccions motivades per la traïció de la CUP, i que mai no haurien de tenir lloc. I la manera d'aconseguir-ho és creant unes expectatives enormes per a un d'aquests dos partits, temptant-lo a anar per lliure amb el missatge que arrassarà l'altre. 

Els portaveus del CNI a Catalunya, això és, El Periódico i La Vanguardia, s'hi han posat de valent en aquesta estratègia. Publiquen enquestes on presenten els dos partits separats, com si JXSí hagués desaparegut del mapa. Perquè naturalment, els interessa que desaparegui aquesta gran coalició a la catalana. No la poden suportar.

El gran problema és si aquesta temptació d'anar per lliure, cala a l'interior d'ERC. La lògica, hauria de dir que no, que el seny i el patriotisme s'avantposarien a l'impuls d'arrassar. Però, és clar, això seria un escenari ideal. I a aquestes alçades, ja no ens empassem ni gripaus ni prínceps ni princeses blaves.

La pregunta clau és: ERC pensa que ella sola pot fer independència i la República en contra de CDC? Perquè aquí hi ha només dues opcions: 

a) Una Independència transversal, producte d'un gran pacte fundacional amb les dues principals forces polítiques nacionals, ERC i CDC, i les que es vulguin afegir.

b) Una independència producte d'un front d'esquerres, on ERC assumiria un cert protagonisme, però que hauria de compartir amb altres forces d'esquerres, que anirien posant pals a les rodes, i, com la història ens demostra, acabaria sent dirigida per opcions estatalistes molt més agosarades i desacomplexades. I, el pitjor de tot, seria una independència feta contra la dreta, i més en concret contra CDC, a la qual se la situaria a l'extrema dreta. deixant una part importantíssima de la societat catalana desemparada o titllant-la de feixista.

I és que ha de quedar clar dues coses. No hi ha independència sense Convergència. Com tampoc no hi ha independència, naturalment, sense Esquerra. De manera que són dues cares d'una mateixa moneda. Mal que els pesi a les dues.

Hi hauria una tercera opció, és clar, però que les probabilitats que es doni són quimèriques, que és que ERC realment arrassés, però no només a CDC, com volen els espanyols, sinó que arrassés i obtingués una victòria aclaparadora i sense discussió. Però això, repeteixo, no és probable que passi. Ni estan preparats per aconseguir-ho, ni compten amb un lideratge carismàtic, ni res de res.

En definitiva, en el cas d'unes noves eleccions no constituents, és a dir, en el marc encara de l'autonomia, motivades, repeteixo, per la immoral traïció de la CUP, JxSí, encara és necessària. I si per exemple la fracció menys sectària de la CUP, com és el cas de Poble Lliure, s'hi afegís, encara les expectatives d'èxit serien molt més altes. Perquè cal tenir clara una cosa, la destrucció de JXSÍ i la virtual volatilització parlamentària de la CUP -gran, enorme notícia, aquesta sí- faria molt complicat que ERC i CDC, obtinguin separadament els escons mínims que els permetin obtenir una majoria proindependència. Entre d'altres raons perquè molts catalans i catalanes se sentiran decepcionats per aquesta manca d'entesa. I, naturalment, perquès els espanyols posaran tota la carn a la graella per exacerbar les diferències socials i econòmiques entre les dues formacions. Una onada de radicalisme o d'alarma social envairia Catalunya, que és la manera que Espanya sempre ha fet quan ha volgut neutralitzar l'amenaça independentista. 

De calaix.

EL PRIMER CONSELL NACIONAL

Ahir vaig assistir per primera vegada -sempre hi ha una primera vegada- al Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho vaig fer com a representant de  la delegació de Reagrupament Independentista, entitat associada, la qual cosa vol dir que que tenia dret a veu, però no a vot. La casualitat, o el destí, va fer que la meva primera assistència coincidís amb una votació històrica que els consellers que m'envoltaven van fer a favor de convocar un Congrés Extraordinari en forma de superdissabte on militants i simpatitzants, decidiran si es crea un partit nou o es renova l'actual CDC. No podia ser més històrica, aquesta primera assistència, més de quaranta anys en joc. 

Tanmateix, he de dir que no sé si serà la primera i darrera, i doncs, única, assistència. Tot dependrà del resultat de l'esmentada votació, i si, des de Reagrupament es constata la voluntat de CDC de realment fer foc nou. 

Em va agradar especialment la declaració que va fer el President Mas que "Sense Convergència no hi ha Independència!" , no per la seva originalitat, que no ho era, sinó pel fet que pronunciés "la" paraula, i no li agafés cap mal de panxa o es tallés la llengua, ja que sempre fins ara evitava pronunciar-la. Veus, Artur, com no passa res si la pronuncies en públic? El sol continua brillant i les estrelles no cauen damunt nostre... A veure si aquest desacomplexament se t'acaba consolidant i des d'ara la pronuncies més sovint.

Per altra banda, com determinar aquesta voluntat de fer foc nou que deia més amunt? Com a mínim hi ha alguns punts que són innegociables, perquè representen el nucli essencial de Reagrupament. Dos en concret.

Abans, però, dir que, lògicament, en la votació del superdissabte, em posicionaré a favor de formar un partit nou, al qual fins i tot ja l'hi he trobat un nom adient, molt poc orgànic, i inspirat precisament en l'actual logo: Gent de Catalunya (GdC, o GdCAT), que penso que recull el comú essencial compartit per centenars de milers de catalans i catalanes al llarg d'aquests 40 anys, la promoció de la catalanitat per damunt d'una ideologia o una altra, el seu caràcter, doncs, eminentment transversal.

Quant als punts innegociables als que em referia abans, són els següents:

a. La no renúncia en cap cas a la unilateralitat, és a dir a l'aprovació d'una Declaració Unilateral d'Independència, per part del nou partit, si, arribat el moment, aquesta es fa inevitable. La unilateralitat ha estat sempre la primera prioritat de Reagrupament, i de fet, a hores d'ara ja la podríem haver declarat, un cop constituït l'actual Parlament, atès que té una majoria independentista. Però, atès que no la podem fer efectiva des de Reagrupament per raons òbvies, acceptem que altres forces polítiques, i essencialment CDC i ara, JXSí, cerquin altres mecanismes per acumular forces, sempre i quan això no impliqui descartar totalment la DUI. De manera que una renúncia explícita i en qualsevol escenari (per exemple, fins i tot en el cas que Espanya gosés suspendre l'autogovern català), seria motiu suficient per desvincular-se de CDC. Per altra banda, també cal tenir clar, que aquesta acceptació d'altres mecanismes, no implica, ni de lluny, que els Reagrupats i Reagrupades deixem d'insistir en la necessitat d'aprovar una DUI el més aviat possible, de manera que ni callarem, ni, menys encara, ens faran callar.

b. La transparència, la regeneració i la qualitat democràtica del nou partit, amb l'objectiu de fer una organització horitzontal, participativa, oberta als catalans i catalanes, i que dificulti el màxim possible el risc de corrupció, abusos o qualsevol altra activitat que amenaci una vida política saludable i plena. Sense uns mecanismes clars, uns mandats limitats, una selecció de candidats democràtica, sense unes estructures de base participatives i dinàmiques, obertes a la societat, sense burocràcies ni comitès tancats, no hi haurà renovació possible. Naturalment, això ha d'implicar tolerància zero sobre aquells membres propis que violin aquests principis, així com no admetre a aquells amb un passat poc presentable en aquest sentit.

A partir d'aquí, penso que tot és negociable. En definitiva, el nou partit ha de representar una ruptura clara i sense embuts amb el passat... amb tot allò de rebutjable i negatiu que tenia aquest passat, sense que això impliqui mantenir o actualitzar, allò que tenia de bo, perquè és obvi que mai es comença de zero.

POST-CDC*

La transitologia és la branca de la ciència política que estudia les transicions polítiques, normalment aquelles que es donen entre un sistema o règim no democràtic a un de democràtic. Algunes de les aportacions que s’han fet al respecte distingeixen entre tres models teòrics (tipus ideals) de transicions polítiques: les completes, les parcials o moderades i les falses o incompletes.

Les transicions completes són rupturistes, de manera que hi ha un canvi de règim polític i també un canvi de personal polític. Això permet passar comptes amb els responsables del règim anterior i el coneixement de la veritat, sobretot dels abusos i violacions comeses pels governants no democràtics. Es fa una taula rasa, i es comença de nou.

Les transicions parcials o moderades, acostumen a ser el producte d’un pacte entre algunes elits del règim anterior i algunes elits de l’oposició democràtica, de manera que s’arriba a un acord entorn un règim polític que per una banda conserva elements i personal del règim anterior, i de l’altra incorpora elements i personal nous. Es tracta d’un consens que explícitament, deixa a banda i banda, sectors al marge, que no entren en l’acord. En aquestes transicions, la idea-força que predomina és la de la reconciliació, amb un reconeixement genèric que en ambdós bàndols es va patir i es van cometre excessos.

Finalment, les transicions falses o incompletes, són aquelles que es porten a terme sota el control de les elits en el poder, és a dir, les no democràtiques, que veuen arribat el moment d’adaptar-se a un entorn, normalment, internacional, i d’assumir una apariència o un barnís, si es vol, més democràtic. Llavors impulsen uns canvis institucionals superficials, fins i tot arriben a cooptar determinades personalitats de l’oposició democràtica, però tot es fa des de d’adalt. És un canvi controlat en tot moment des del poder i que pretén que la societat en el seu conjunt oblidi el passat més recent.

Salvant totes les distàncies, podríem dir que Convergència Democràtica de Catalunya, es troba a hores d’ara, davant el dilema de quin model de transició escollirà en el pas des de la l’etapa de l’autonomia a la de la independència. O el que és el mateix, des de l’etapa de la seva negació com a subjecte polític a la de l’etapa de la seva actuació com a tal, que es va assolir arran dels resultats de les eleccions del 27S, i de l’aprovació de la moció del 9N.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, la veritat és que CDC sembla optar més per un model de transició falsa o incompleta, atès que es pretenen fer canvis epidèrmics i que els aspirants a ocupar els màxims llocs de responsabilitat política, són tots ells i elles, vells coneguts, vells routiers, de l’etapa anterior. Fa la sensació que per poc que la base afluixi, determinats tics del putaramonisme i del peixalcovisme tornen a emergir a la superfície, tornen a ensenyar-nos la seva cara, bruta, ja prou coneguda.

A ningú no se li escapa que si la transició de CDC segueix aquest camí, serà un enorme fracàs, vorejant el ridícul.

Però sobretot serà una gran injustícia, per un doble motiu.

Per una banda perquè CDC és el partit amb més militants independentistes de Catalunya, de llarg, que aposten clarament per una Catalunya lliure sense complexos, i ho han fet des de fa molts anys, com és el cas del President Puigdemont i han esdevingut referents en els seus entorns territorials (local, comarcal) o sectorials, des de sempre.

Per altra banda, també serà una injustícia per a molts independentistes que no havent militat mai a CDC o, en alguns casos, havent-se allunyat en el seu moment per la seva dinàmica autonomista, hem vist com en els darrers anys, sota el lideratge d’Artur Mas, havia evolucionat cap a una dinàmica clarament independentista, amb l’afegit que no ha caigut en l’acomplexament ideològic d’altres formacions independentistes que dia sí i dia també semblen demanar perdó per ser-ho, al mateix temps que s’obsessionen en intentar posar tots els pals sota les rodes al procés, que només els interessa si s’adiu als seus plantejaments ideològics i no a uns de més transversals.

És per això que considero que CDC ha de fer un cop de cap i apostar per una transició sense complexos que, entre d’altres aspectes, ha de comportar una aposta orgànica i estratègica per la independència sense cap eufemisme ni mots crossa, incloent-hi naturalment, l’opció unilateral; un canvi més que substancial de personal polític executiu, una eliminació de qualsevol rastre dels elements més connotats de l’etapa autonomista-espanyolista, una transversalitat ideològica desacomplexada, que tingui com a base la llibertat, el benestar i la seguretat, que només es poden garantir amb la Independència. I last but not least una nova identitat, començant pel propi nom, i els seus referents corporatius. Hi ha molta feina a fer, però tot és possible. I si a més a més, és engrescador, molt millor.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 27.04.2016)

SENSE JUTGES, MESTRES I DOCTORS...

Ahir penjava un article de la Societat d'Estudis Militars sobre la pregunta freaky inclosa en l'enquesta per als militants i simpatitzants de CDC. Sí, la que es referia a l'exèrcit en la Catalunya Independent. Realment, vaig tenir una gran decepció en llegir-la. Que una fricada com aquesta hagués sortit en un qüestionari d'ERC i de la CUP, ho hagués entès i no m´hauria estranyat gens ni mica. Ara en un partit seriós, realment va fer mal. Vol dir que la cosa és per preocupar-se.

A veure si ho entenem: els Estats s'han construït arreu del món amb unes estructures bàsiques, una de les quals és l'exèrcit. Fins i tot, hi ha entesos que diuen que l'Exèrcit és l'estructura estatal per excel.lència, al voltant de la qual es vertebra la resta, en un procés dinàmic. I això tant als estats democràtics com als no democràtics. Aquí i a la Xina Popular, que diria aquell. 

Mireu, sabeu què us dic? que jo ara no voldré, en la Catalunya independent ni jutges, ni mestres, ni doctors, apa! Estructures verament autoritàries que condicionen molt més la quotidianitat dels ciutadans que les militars, sobretot en temps de pau.

Oi que no té cap sentit? L'exèrcit, la institució militar, en un estat democràtic, és fonamental, com ho demostren tots els estats democràtics del món. No només garanteix la seguretat, sinó que també és un factor de dinamització econòmica, de creació d'ocupació, d'innovació tecnològica que beneficia a la societat, de vertebració i reequilibri territorial, d'igualtat en tots els sentits -i cada cop més també en el de gènere-, d'educació, etc. 

Qui pensi que no tenir exèrcit ens farà caure més simpàtics a la resta del Món, s'equivoca lamentablement. Serà ben bé el contrari. Seria un obstacle insalvable.

La pregunta a fer és quin model de Defensa Nacional, i doncs, d'Exèrcit (o de Forces de Defensa si sou primmirats) necessitem per a un país amb les dimensions del nostre i amb les prioritats estratègiques que tenim. I punt. Un exèrcit que també s'ha d'implicar en els reptes regionals i internacionals, perquè no vivim aïllats de la resta del món i a molts pocs quilòmetres de les nostre fronteres, de la nostra costa i del nostre espai aeri passen coses que ens afecten d'una manera o una altra i, o ens hi posem o d'altres ho faran a la seva i nosaltres en rebrem les conseqüències.

El repte de construir un Exèrcit Català modern, avançat, integrat en la societat, és de dimensions èpiques, però no tinc cap mena de dubte que ho farem, com va passar en la immediata transformació de la indústria catalana civil a una de militar en els primers mesos del 1936, fet que va proporcionar una gran quantitat de recursos a tots els fronts de guerra, sense els quals, probablement la resistència hauria estat molt menor. I ho farem fàcil, i ho farem bé.

Ara només cal que respirem fondo i veiem les coses clares. Som un poble que ha de construir un Estat, un estat que tingui tots els elements que el caracteritzen. I sobre allò que cal discutir és de quina model d'exèrcit serà el més adient per a assolir un estat més avançat, en tots els sentits.

CONSIDERACIONS SOBRE L'ENQUESTA DE CDC*

Soldats danesos a l'Afganistan

La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recentsnotícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la neceasitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"

Les possibles respostes eren: 

• A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
• B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
• C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre

Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.

Soldats estonians a l'Afganistan

Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.

Soldats eslovens a Mali

Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.

Soldats nord-catalans a Mali

Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.

*(NOTA: Post de la SEM, penjat el 15.03.2016)