6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

Joan Carretero

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023

Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023

El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.

En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)

Joan Carretero: “ERC té una dissonància greu entre els dirigents i els electors” (publicat a El Món, 19.5.2024)

 

ENTREVISTA a l'exdirigent i exconseller d'ERC i fundador de Reagrupament, que trenca un silenci d'anys per analitzar els paral·lelismes entre l'actual crisi republicana i la que ell va viure

Sílvia Barroso
19/05/2024 20:28

Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les veus més combatives que han sorgit d’ERC en les últimes dècades. Combatives amb l’Estat espanyo, però també amb el que va ser el set partit durant dues dècades. Com a representant dels republicans, va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i Administracions Públiques durant el primer govern tripartit de la Generalitat, el de Pasqual Maragall, d’on va sortir després d’una polèmica per unes declaracions sobre Rodríguez Zapatero, poques setmanes abans que tots els consellers d’ERC en fossin expulsats pel president. Creador de la famosa expressió que definia el tripartit com “un govern instal·lat al Dragon Khan”, després encara va passar uns anys d’agitació amb la creació de Reagrupament com a corrent intern d’ERC i després com a escissió i partit independent. Ara fa anys que viu apartat dels focus. Continua treballant de metge i trenca el silenci en aquesta entrevista sobre la situació del seu antic per la seva antiga formació.

Vostè va viure des de dins la gestació de l’anterior gran crisi d’ERC, després d’uns anys al Govern. És comparable amb la d’ara o són diferents?

És comparable, però aquesta vegada les posicions d’ERC encara han anat més enllà del que s’havia vist a l’època del tripartit. I això els passa factura perquè ERC té una dissonància greu entre el que pensen els seus dirigents i el que voten els seus electors. O una bona part d’aquests electors. Quan els dirigents ensenyen què pensen i el que volen fer, molts electors els giren l’esquena.

“El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans”

En què considera que han anat més enllà aquesta vegada?

L’altra vegada tant el sector Carod com el sector Puigcercós volien aparcar la qüestió nacional, dedicar-se a les polítiques socials, sobretot en l’època del tripartit de José Montilla. I això els va castigar durament. El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans. I aquesta vegada ha sigut encara més acusat, fins al punt de presentar les tradicions catalanes com una tonteria. Juguen a ser més d’esquerres que ningú i deixen de banda la part, ja no de la independència, sinó fins i tot la nacional. Abandonen la llengua, abandonen la cultura, fins i tot la menyspreen. I pretenen que la gent s’ho empassi. I els seus votants això no s’ho empassen. Ells volen tenir votants de la mena que els té el PSC, i ERC té una altra mena de votants, i aquest és el seu dilema de sempre. Des que hi ha aquesta mena de dirigents.

Però aquesta vegada els dirigents són uns altres. Alguns han passat per la presó i, en el cas de Marta Rovira, és a l’exili. Per una qüestió nacional.

Però pensen el mateix. El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran. Perquè ja hi són el PSC i els Comuns. Els votants que volen això ja tenen l’original.

Vostè hi va creure molts anys en aquest partit. Fins a ser-ne conseller.

Hi vaig creure gairebé vint anys, hi vaig militar gairebé vint anys. Però és que jo vivia lluny [a Puigcerdà] i no havia vist els dirigents nacionals de tan a prop. Pensava que eren d’una altra manera. La decepció va començar quan els vaig veure en directe, en el dia a dia. I com més a prop hi era, més ganes tenia de sortit corrents. En tot cas, durant el primer tripartit, del qual mai n’he explicat ‘les glòries’, es va intentar no menystenir la part nacional. Es va intentar fer un Estatut, que després va sortir com va sortir, però es volia fer un Estatut més potent. Quan es trenca això és amb el segon tripartit, moment en què es deixa de parlar del tema nacional. Amb això no vull dir que el primer tripartit fos una meravella, però nacionalment no era tant un zero com el segon, o com el govern d’ara.

“El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran”

Ara som de dirigents que han anat tan lluny com per anar a la presó per un referèndum d’independència…

Hi ha vegades que la gent fa malament els càlculs. Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic. La sorpresa va ser que la gent va aguantar i va votar. Aleshores no sabien què fer. I van fer riure. Ni van proclamar la independència ni van fer res del que havien promès mil vegades que farien.

Joan Carretero, quan era líder de Reagrupament com a corrent intern d’ERC, l’any 2007 / ACN

En aquest cas també hi havia Junts, i la CUP, des de fora del Govern…

És que parlo de tots aquests. No parlo només d’ERC. I el màxim responsable n’era Carles Puigdemont. Si parlem del referèndum, hem de parlar de tots els implicats, i cap d’ells esperava que la gent aguantés. Cap.

En tot cas, després de tot això ERC torna al mateix punt de trencadissa que vostè va viure directament, tot i la renovació de lideratges que es va fer en aquell moment. Els tornarà a passar?

Si tornen a fer el mateix que aleshores, sí. En aquell moment el lideratge canvia quan en les eleccions del 2010 ERC aconsegueix deu diputats, que en perd onze. Els que manaven aleshores al partit, encapçalats per Joan Puigcercós, pleguen. Però qui tria Oriol Junqueras? Joan Puigcercós. No és que es renovés el lideratge amb un gran canvi, sinó que impulsen perfils com els seus. I ara faran el mateix. ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres. Fins i tot al logo, només hi diu Esquerra o Esquerra Republicana, no Esquerra Republicana de Catalunya. I als mítings no hi posen ni la senyera, ja no dic l’estelada. Això té un risc, que és que la gent catalanista o independentista els deixa de votar.

“Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic”

Però ara hi ha una sacsejada evident, fins i tot s’ha trencat el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. I el segon cop que s’hi troben en menys de 15 anys.

Si trien els mateixos perfils una altra vegada, el que faran serà dissimular una temporada per tornar a remuntar. I després tornarà a sortir el que pensen els que manen de debò. Que només volen ser d’esquerres, i de l’esquerra woke que no serveix per a res. Quan es va fer el congrés de 2008, que jo em vaig presentar per a president del partit [el que va guanyar Joan Puigcercós per rellevar Josep-Lluís Carod-Rovira], un periodista va fer una mena d’enquesta als quatre candidats [Carretero, Puigcercós, Ernest Benach i Jaume Renyer]. La pregunta era ‘defineixi Esquerra Republicana de Catalunya’. I un altíssim dirigent que es presentava, Benach, va dir una cosa que ningú el va contradir. Va dir que ‘esquerra’ era el substantiu, que ‘republicana’ era l’adjectiu i que ‘de Catalunya’ era el complement circumstancial de lloc. I per a mi, el que era substancial era ‘Catalunya’, i per a ell, que formava part dels que manaven [era president del Parlament], la part substantiva era ‘esquerra’. I això està molt allunyat del que pensa una bona part de l’electorat. Per això contínuament es claven patacades. Sempre que són al poder eliminen la part de Catalunya.

Aquesta crisi està dins de la crisi de l’independentisme, o és simultània.

L’independentisme no està en crisi. Estan en crisi aquests partits. Perquè hi ha molts independentistes, jo mateix, que no hem anat a votar. No és que ja no siguem independentistes, és que no votem aquesta gent. Qui ho ha vist clar és l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, que precisament perquè ell no n’és ha advertit que l’independentisme continua. Ser independentista imprimeix caràcter. Ningú deixa de ser independentista. Una vegada ets independentista ho ets per sempre. Una altra cosa és el que votes o si votes.

“ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres”

Té el convenciment que tothom que va fer un vot independentista en el moment més àlgid i que va anar al referèndum és independentista, o hi va haver una part de febrada?

Clar qui hi són tots aquests independentistes. D’acord que hi va haver un moment de sensació d’‘ara sí que ho aconseguirem’, que animava molta gent a anar a Brussel·les o on fos, però la gent no deixa de ser independentista. Una altra cosa és que estiguin farts de polítics que els han enganyat o els han manipulat. Ara només faltava Artur Mas deixant decaure la seva demanda a Estrasburg. Aquestes notícies indignen, però no per això deixes de ser independentista. Si hi ha independentistes, necessiten partits per vehicular els seus anhels. I no se’n surten. Perquè els que diuen que ho faran, no ho fan.

Però l’independentisme té un problema crònic d’escissionisme. Vostè mateix es va escindir d’ERC, i altres exdirigents també.

Perquè, com més lluny estàs del poder, més faccions i més escissions tens, i més problemes. El que més cohesiona és el poder. I estem lluny del poder. I no podem oblidar que l’enemic intenta per damunt de tot dividir l’independentisme.

NOTA: Subratllat meu (JS)

CREAR UN ESTAT AL MARGE*

En una conferència pronunciada al Born Centre Cultural, el mes de gener del 2015, el llavors President i fundador de Reagrupament, Joan Carretero, va proposar la creació d'un “estat al marge”. Carretero entenia per aquest concepte el fet que un cop declarada la sobirania ja no es podien reconèixer mai més les institucions i les lleis espanyoles com a pròpies i que els actes realitzats per l'estat espanyol ja no podien vincular els ciutadans catalans.

Salvant les distàncies entre aquella data i l'actual, podem traçar un cert paral·lelisme entre aquella proposta i l'actual, formulada pel President Puigdemont i el grup parlamentari de Junts per Catalunya, que respon al nom de l'Espai Lliure de Brussel·les. Aquest és una de les tres potes que conformen les vies d'acció per al desplegament de la República.

Concretament, aquesta fórmula té la virtut de desenvolupar-se fora de l'àmbit d'actuació de l'estat espanyol, per la qual cosa no pot ser objecte d'assetjament com sí que ho són les institucions ubicades a l'interior.

Tal i com s'ha explicat en moltes mitjans de comunicació, l'Espai Lliure de Brussel·les està compost per la Presidència, naturalment, exercida pel propi President legítim, Carles Puigdemont.

També el composa un Consell de la República, compost pel president i per cinc membres: 2 de Junts per Catalunya, dos d'Esquerra i 1 de la CUP. Es reunirà cada setmana marcarà les iniciatives polítiques que haurà de seguir el govern de la Generalitat format a l'interior. Personalment, penso que l'òrgan hauria de denominar-se Govern de la República, i els seus membres rebre el tractament de Ministres de la República. Lògicament, aquest òrgan es reunirà a Brussel·les o, en tot cas, fora de l'estat espanyol

Finalment, el tercer òrgan de l'Espai és l'Assemblea de Representants, compost pels parlamentaris independentistes i probablement també pels diputats, eurodiputats, senadors independentistes, així com per representacions dels ajuntaments, consells comarcals i fins i tot diputacions. El propòsit és que esdevingui un òrgan de control del consell i també de dinamització en el territori i en les respectives institucions. Naturalment, quan es reuneixi en sessió plenària, ho farà també a Brussel·les.

D'entre les tasques assignades a l'Espai Lliure hi ha l'estratègia i la direcció política; la primacia i coordinació amb les estructures organitzades a l'interior; la internacionalització i denúncia de la repressió; l'impuls del procés constituent i el desplegament del projecte e-Estat, consistent en construir un “Estat a la xarxa” que inclourà des d'una “identitat digital catalana”, una moneda digital pròpia, és a dir, un bitcoin català, un model fiscal bascat en “l'smartTax”, o crear aplicacions per poder oferir una xarxa d'assistència mèdica i social. I, naturalment, un sistema de democràcia digital, inspirat en el model estonià, i un model de democràcia i ciutadania activa seguint, en aquest cas, el model suís.

Podem veure, doncs, que aquest seguit d'iniciatives s'inspira en la filosofia de l'estat al marge, que consisteix en evitar, impedir l'intervencionisme sistemàtic de les autoritats espanyoles que, havent fracassat en impedir la declaració d'independència del 27 d'octubre, fan l'impossible per evitar el que ja és inevitable, la seva progressiva pèrdua de presència i rellevància a l'interior de la Catalunya lliure i republicana. Un procés que s'anirà escolant al llarg dels propers temps.

*(NOTA: Editorial de LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 76, Març 2018)

PATRIOTISME I DIGNITAT: 8 ANYS, EN FA

NOTA: Ahir va fer 8 anys de la publicació d'aquest article de Joan Carretero al diari Avui. Un article que va tenir la virtut de convèncer-me a tornar a treballar en una organització política, malgrat ser una associació. Cal llegir-lo i rellegir-lo, forma part de la Història de l'Independentisme.

JOAN CARRETERO

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar,l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 

1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,

Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 

2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.

3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.

4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

ESPANYA FLUIXEJA I FAROLEJA AMB LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ!

Aixx, l'estiu és temps de globus sonda! Quan no es tenen notícies, se'n creen i avall que fa baixada. I aquest cop ha estat el Ministre de Justícia que ha proposat una reforma de la constitució espanyola... en ple assolellada d'estiu... i en ple tsunami independentista encapçalat per les espectaculars expectatives de la candidatura Junts pel Sí! que aniran a més a mesura que passin els dies!

A veure, anem a pams. Primer l'interfecte. El Ministre del ram autor del globus no és, casualment, o més aviat, sospitosament, militant del PP. D'aquesta manera, el PP pot al.legar que ell no se llama Javier, i com deia, avall que fa baixada. Però el globus ja està llançat i els periodistes del règim el comencen a escampar. TV3 inclosa, naturalment, no sigui que la titllin de massa independentista (dit sigui de passada, els darrers telenotícies i 324 tenen una línia política clarament espanyolista, amb una quota de pantalla a formacions minúscules que és un escàndol absolut).

Però el que realment traspua la proposta independent del Ministre, és, en el fons, la por incommensurable que les altes esferes espanyoles, les que disposen d'informació privilegiada que, naturalment, encara no han fet pública, pateixen davant la victòria total i absoluta de la candidatura unitària de Junts pel Sí! Em jugo un pèsol que déu ser tan bèstia la pallissa que els fotrem que fins i tot s'han vist impel.lits a treure el Sant Cristo Gros de la reforma constitucional per veure si així els catalanets canvien el seu vot per una lleporia. 

Òbviament, se'n poden anar a cagar a la via, amb les seves reformes de pa sucat amb oli. No em cansaré de repetir que cal mobilitzar-se més que mai, ni que patim l'estiu més refotudament enganxifós, ni el setembre més ídem, cal moure's i cap poble, barri, ciutat o comarca ha de quedar verge de la nostra presència. 

Hem d'apallissar-los i assolir uns resultats estratosfèrics que callin moltes boques i sobretot obrin les boques europees i mundials. I llavors serà quan el senyor Rajoy rebrà la trucada corresponent, sigui de Mr. President o de Frau qual. I ja haurem guanyat. Amb el 20% del deute públic espanyol no s'hi juga. Madrid ho entendrà ràpid. A les bones o a les ... bones.

En poques hores, ja som milers els que ens hem fet candidats per Junts pel Sí! I en serem molts més en les properes hores. Molts més que els ja més de 40.000 que ho fórem en la consulta del 9N. Però que molts més, eh? Tot un senyal que només fa que confirmar que anem pel bon camí. I qui no s'apunti, doncs per a ell o ella anirà el pollastre!

Reagrupament

No vull acabar aquest post sense referir-me al candidat que Reagrupament Independentista (RCAT) hem triat per a formar part de la llista unitària. És tot un honor que en Marc Vinyoles ocupi el lloc 39 per Barcelona. Tenint present que hi ha 85 escons en joc, no tinc el més mínim dubte que en Marc sortirà diputat.Malgrat els energúmens obcecats en tractar-nos de dead man walkings, els reagrupats ens podem considerar orgullosos d'haver estat els guionistes de tot aquest procés. Tot el que vam dir s'ha acabat acomplint, i no hem tingut cap mena de mania d'anar-nos al llit amb qui ha calgut per tal de tirar endavant el procés. Vull felicitar tots i totes els que s'han mantingut lleials i combatius fins a límits difícils d'aguantar, i han demostrar tenir no una pell fina, sino una pell a prova de bomba. I com no, també dedicar un record al propi Joan Carretero, qui si no! El primer en cantar les quaranta a molta gent i que, encara que ell no sigui a la llista, des de Puigcerdà estant, veurà com el seu objectiu, que és el nostre, s'haurà acomplert!.

JOAN CARRETERO: “UN PAÍS QUE NO VOL EXÈRCIT ÉS DE DISNEY"*

Un metge que fa política . Així el definia el seu biògraf Francesc Orteu, que explicava que si un catedràtic fa teories i un advocat argumenta, un metge resol. Joan Carretero és metge d’atenció primària a Puigcerdà, ciutat on viu des de fa dècades tot i haver nascut a Tremp fa 59 anys. Fou militant d’ERC (“l’únic partit que aleshores parlava d’alguna manera d’independència”, diu) des del 1990 fins al maig del 2009, quan després de quedar segon en el congrés per decidir la nova direcció del partit, ERC el va suspendre temporalment de militància i ell es donà de baixa. Mesos després, va ser escollit president de la nova formació Reagrupament Independentista. Carretero, que també havia estat alcalde de Puigcerdà durant dos mandats entre 1995 i 2003, el segon dels quals en majoria absoluta, va ser nomenat conseller de Governació i Administracions Públiques del primer tripartit i va impulsar les vegueries. Després d’unes declaracions crítiques amb Zapatero, a l’abril de 2006 dimití del càrrec en una remodelació de l’executiu. El 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament encapçalant la llista de Reagrupament per la demarcació de Girona, però no va aconseguir representació. L’austeritat és un dels seus principals valors, fins al punt que va instal·lar un llit per a dormir al despatx, conduïa ell mateix el cotxe oficial i va renunciar als àpats pagats per la Generalitat. 

Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència presenten la candidatura unitària a Barcelona per les eleccions municipals del 24 de maig amb Ignasi Planas, exalumne de Costa i Llobera, al davant. Una estona abans, quan la gent de l’auditori del recinte modernista de Sant Pau comença a entrar, m’assec a l’última fila de cadires per parlar amb el líder de Reagrupament, Joan Carretero, de com veu el procés sobiranista i la seva trajectòria política, nou anys després de ser expulsat del primer tripartit. El també exalcalde de Puigcerdà parla amb laconisme però sense mossegar-se la llengua i, amb contundència, va dir fa quatre anys que els independentistes que votaven CiU eren idiotes.

No, mai he dit que una persona sigui idiota per votar un partit concret però abans de les eleccions a Madrid del 2010 vaig dir als reagrupats que “aquells que us vinguin i us diguin que són independentistes i que voten CiU, amb el senyor Duran i Lleida al davant, els podeu dir de part meva que són idiotes”. Qui diu que és independentista i vota el senyor Duran, té un problema.

En què es concretava el pacte al qual van arribar amb CDC l’any passat?

El nostre pacte és únicament i exclusivament per ajudar el president Mas i Convergència per tal que el país sigui independent.

I com és que pacten amb Esquerra a Madrid, amb Solidaritat a Barcelona, amb Convergència a la Generalitat? A què es deu aquesta diversitat?

Perquè nosaltres entenem que els independentistes hauríem d’anar tots junts fins que aconseguim la independència. Per tant, som capaços d’entendre’ns amb tothom.

Per què han arribat a un acord amb Solidaritat ara i no abans?

Perquè el món canvia i les circumstàncies d’un grup i de l’altre són molt diferents de fa uns anys. Ara no veiem les coses igual i hem estat capaços d’entendre’ns.

Estan oberts a ampliar la candidatura per sumar forces com Esquerra?

Sí, nosaltres hem intentat reeditar el pacte amb Esquerra de fa quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona, però Esquerra no vol.

Com es lluita per la independència des d’un municipi? No hi ha altres temes potser més propers a la gent?

La primera obligació dels municipis és treballar per donar bons serveis i equipaments als ciutadans. Ara bé, els ajuntaments que estiguin regits per independentistes s’han de distingir per fer una millor gestió, més transparent, i perquè el ciutadà estigui més satisfet que no pas en ajuntaments dirigits per autonomistes.

Com creu que s’ha d’arribar a la independència?

Calen unes eleccions com les que diuen que es fan el 27 de setembre, cal que la majoria de la població voti a favor de les forces independentistes i que aquestes, una vegada constituït el Parlament, proclamin la independència de Catalunya.

Com valora que les eleccions es convoquin finalment al mes de setembre?

El menys important és la data. L’important és què es fa en aquesta campanya electoral i, sobretot, què es fa a partir del 27 si guanyen les forces independentistes.

Llavors és vàlid convocar eleccions al setembre per crear estructures d’Estat?

Estructures d’Estat i no res és tot el mateix. Crec que les eleccions s’han de fer al setembre justament per arribar-hi amb un full de ruta pactat, consensuat i adequat.

Una DUI seria suficient per al reconeixement internacional?

La declaració unilateral d’independència és el primer pas per ser independents, però evidentment s’ha de demanar el reconeixement internacional, treballar per constituir l’Estat i al cap d’uns mesos de preparar la constitució, referendar-ho.

A l’hora de gestar un nou Estat amb quins models es fixa?

A mi m’agradaria que el nostre Estat s’assemblés als estats nòrdics europeus, tot i que atès que aquest Estat estarà ple de catalans, és difícil que ens hi assemblem.

En què es diferencia la constitució que vostès van proposar fa cinc anys de les que presenten ara el jutge Santiago Vidal o la sectorial de jutges de l’ANC?

Es podria dir que la Catalunya del jutge Vidal és “happylàndia”, la versió més progre del món mundial. Crec que un país que no vol majories absolutes ni exèrcit és un país de Disney World. Hem de fer un país seriós, semblant als que hi ha, que deuen ser normals. Voler ser sempre “progrelàndia” no ens porta enlloc. Nosaltres defensàvem tenir exèrcit i el català com a única llengua oficial… molt diferent.

Com ha de ser la llei electoral catalana?

Un país que amb 35 anys ha estat incapaç de fer una llei electoral pròpia té un problema greu. Em sembla que hauria de ser una llei semblant a l’anglesa: petites demarcacions, uninominals, on el que prima és la feina del diputat i no del partit.

Això vol dir que l’elector vota un diputat en concret d’una llista…

Vol dir que vota un diputat i prou. La llista no cal que hi sigui.

És possible que arribem a un Estat propi pitjor que la Catalunya autonòmica?

Pitjor en el sentit del comportament de la gent, no. Fer un Estat nou permet, si es vol, deixar pel camí certs vicis i ineficiències. Però dependrà de la voluntat dels catalans.

Valori el seu pas pel govern. Com ho va viure?

Ho vaig viure bastant malament perquè el president no exercia de president i hi havia tres partits que anaven al seu aire. Malgrat que es van fer coses positives, al no haver-hi una línia mestra, van quedar en anècdotes i la gent no les va captar.

Ernest Maragall va proposar una candidatura d’ERC, ICV i el nou Moviment d’Esquerres. Com valora la creació d’aquest moviment?

Sempre he vist a Catalunya que els moviments d’esquerres prioritzen l’esquerra per damunt del tema nacional i crec que aquí el més important ara és el nacional. És evident que el tema dretes-esquerres existeix al món però crec que primer hem de resoldre el tema nacional i després ja veurem si som més d’esquerres o de dretes.

Se sentiria còmode repetint una experiència amb els socis del tripartit?

Gens, perquè ells són molt espanyols malgrat que ara facin veure que no ho són tant.

Cal molta empenta per crear un partit?

Home, són molts esforços, molta suor i, a vegades, serveix de poca cosa.

Quan no van aconseguir cap diputat al Parlament es van plantejar abandonar?

Sí que t’ho planteges però el temps ens ha donat la raó, perquè ni CiU ni Esquerra han estat capaços de fer els deures. Per això calen forces netament independentistes que estirin la corda, perquè sinó els partits grans tenen tendència a replegar-se.

Vostè ha estat alcalde de Puigcerdà durant 8 anys, com valora l’actuació de la Generalitat a les comarques pirinenques?

Quan vaig ser alcalde em vaig trobar molt sol, la Generalitat ens va donar molt poc suport. És difícil que la gent que viu a les grans ciutats entengui que al Pirineu la gent vol viure, treballar i tenir les mateixes oportunitats que els de les grans ciutats.

Com viu les retallades des de la seva feina de metge?

Malament des del punt de vista personal perquè m’han retallat el sou i perquè penso que hem arribat a un punt que si es retalla gran cosa més, el país, que tenia un sistema sanitari públic força eficient, se’n veurà molt ressentit.

En la situació de crisi actual i dins d’Espanya, es podrien reduir o redistribuir?

Sempre es pot fer diferent, el problema és que Espanya des de fa segles ens tracta com una colònia: extreu tot el que pot en el seu benefici i mai ho reverteix en el territori. El tracte colonial comporta problemes greus per ser competitius, eficients i per donar bons serveis. A més, el tindríem sempre perquè no som espanyols de debò.

Creu que el fenomen Podemos pot perjudicar l’independentisme?

Sí, és l’enèsim intent espanyol per tal que, amb la conya de l’esquerra, es dilueixi el tema nacional.

Descarta per tant del tot una tercera via?

La tercera via és la via més morta de les que et puguis imaginar mai.

Ni que Podemos accedís al poder?

Ui, aquests serien pitjor que Stalin.

Estaria disposat a formar part d’alguna candidatura a les eleccions catalanes o a entrar a un govern de coalició?

Jo tot el que sigui una candidatura, un govern, un parlament… per anar cap a la independència, estic disposat a ajudar.

Una pregunta que fem sempre: què és la política per a vostè?

És l’activitat a través de la qual s’intenta donar satisfacció a la majoria de ciutadans.

*(NOTA: Entrevista penjada a El Dofí, 09.07.2015, Autor: Andreu Ausàs i Call)