Joan Carretero: “ERC té una dissonància greu entre els dirigents i els electors” (publicat a El Món, 19.5.2024)

 

ENTREVISTA a l'exdirigent i exconseller d'ERC i fundador de Reagrupament, que trenca un silenci d'anys per analitzar els paral·lelismes entre l'actual crisi republicana i la que ell va viure

Sílvia Barroso
19/05/2024 20:28

Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les veus més combatives que han sorgit d’ERC en les últimes dècades. Combatives amb l’Estat espanyo, però també amb el que va ser el set partit durant dues dècades. Com a representant dels republicans, va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i Administracions Públiques durant el primer govern tripartit de la Generalitat, el de Pasqual Maragall, d’on va sortir després d’una polèmica per unes declaracions sobre Rodríguez Zapatero, poques setmanes abans que tots els consellers d’ERC en fossin expulsats pel president. Creador de la famosa expressió que definia el tripartit com “un govern instal·lat al Dragon Khan”, després encara va passar uns anys d’agitació amb la creació de Reagrupament com a corrent intern d’ERC i després com a escissió i partit independent. Ara fa anys que viu apartat dels focus. Continua treballant de metge i trenca el silenci en aquesta entrevista sobre la situació del seu antic per la seva antiga formació.

Vostè va viure des de dins la gestació de l’anterior gran crisi d’ERC, després d’uns anys al Govern. És comparable amb la d’ara o són diferents?

És comparable, però aquesta vegada les posicions d’ERC encara han anat més enllà del que s’havia vist a l’època del tripartit. I això els passa factura perquè ERC té una dissonància greu entre el que pensen els seus dirigents i el que voten els seus electors. O una bona part d’aquests electors. Quan els dirigents ensenyen què pensen i el que volen fer, molts electors els giren l’esquena.

“El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans”

En què considera que han anat més enllà aquesta vegada?

L’altra vegada tant el sector Carod com el sector Puigcercós volien aparcar la qüestió nacional, dedicar-se a les polítiques socials, sobretot en l’època del tripartit de José Montilla. I això els va castigar durament. El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans. I aquesta vegada ha sigut encara més acusat, fins al punt de presentar les tradicions catalanes com una tonteria. Juguen a ser més d’esquerres que ningú i deixen de banda la part, ja no de la independència, sinó fins i tot la nacional. Abandonen la llengua, abandonen la cultura, fins i tot la menyspreen. I pretenen que la gent s’ho empassi. I els seus votants això no s’ho empassen. Ells volen tenir votants de la mena que els té el PSC, i ERC té una altra mena de votants, i aquest és el seu dilema de sempre. Des que hi ha aquesta mena de dirigents.

Però aquesta vegada els dirigents són uns altres. Alguns han passat per la presó i, en el cas de Marta Rovira, és a l’exili. Per una qüestió nacional.

Però pensen el mateix. El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran. Perquè ja hi són el PSC i els Comuns. Els votants que volen això ja tenen l’original.

Vostè hi va creure molts anys en aquest partit. Fins a ser-ne conseller.

Hi vaig creure gairebé vint anys, hi vaig militar gairebé vint anys. Però és que jo vivia lluny [a Puigcerdà] i no havia vist els dirigents nacionals de tan a prop. Pensava que eren d’una altra manera. La decepció va començar quan els vaig veure en directe, en el dia a dia. I com més a prop hi era, més ganes tenia de sortit corrents. En tot cas, durant el primer tripartit, del qual mai n’he explicat ‘les glòries’, es va intentar no menystenir la part nacional. Es va intentar fer un Estatut, que després va sortir com va sortir, però es volia fer un Estatut més potent. Quan es trenca això és amb el segon tripartit, moment en què es deixa de parlar del tema nacional. Amb això no vull dir que el primer tripartit fos una meravella, però nacionalment no era tant un zero com el segon, o com el govern d’ara.

“El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran”

Ara som de dirigents que han anat tan lluny com per anar a la presó per un referèndum d’independència…

Hi ha vegades que la gent fa malament els càlculs. Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic. La sorpresa va ser que la gent va aguantar i va votar. Aleshores no sabien què fer. I van fer riure. Ni van proclamar la independència ni van fer res del que havien promès mil vegades que farien.

Joan Carretero, quan era líder de Reagrupament com a corrent intern d’ERC, l’any 2007 / ACN

En aquest cas també hi havia Junts, i la CUP, des de fora del Govern…

És que parlo de tots aquests. No parlo només d’ERC. I el màxim responsable n’era Carles Puigdemont. Si parlem del referèndum, hem de parlar de tots els implicats, i cap d’ells esperava que la gent aguantés. Cap.

En tot cas, després de tot això ERC torna al mateix punt de trencadissa que vostè va viure directament, tot i la renovació de lideratges que es va fer en aquell moment. Els tornarà a passar?

Si tornen a fer el mateix que aleshores, sí. En aquell moment el lideratge canvia quan en les eleccions del 2010 ERC aconsegueix deu diputats, que en perd onze. Els que manaven aleshores al partit, encapçalats per Joan Puigcercós, pleguen. Però qui tria Oriol Junqueras? Joan Puigcercós. No és que es renovés el lideratge amb un gran canvi, sinó que impulsen perfils com els seus. I ara faran el mateix. ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres. Fins i tot al logo, només hi diu Esquerra o Esquerra Republicana, no Esquerra Republicana de Catalunya. I als mítings no hi posen ni la senyera, ja no dic l’estelada. Això té un risc, que és que la gent catalanista o independentista els deixa de votar.

“Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic”

Però ara hi ha una sacsejada evident, fins i tot s’ha trencat el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. I el segon cop que s’hi troben en menys de 15 anys.

Si trien els mateixos perfils una altra vegada, el que faran serà dissimular una temporada per tornar a remuntar. I després tornarà a sortir el que pensen els que manen de debò. Que només volen ser d’esquerres, i de l’esquerra woke que no serveix per a res. Quan es va fer el congrés de 2008, que jo em vaig presentar per a president del partit [el que va guanyar Joan Puigcercós per rellevar Josep-Lluís Carod-Rovira], un periodista va fer una mena d’enquesta als quatre candidats [Carretero, Puigcercós, Ernest Benach i Jaume Renyer]. La pregunta era ‘defineixi Esquerra Republicana de Catalunya’. I un altíssim dirigent que es presentava, Benach, va dir una cosa que ningú el va contradir. Va dir que ‘esquerra’ era el substantiu, que ‘republicana’ era l’adjectiu i que ‘de Catalunya’ era el complement circumstancial de lloc. I per a mi, el que era substancial era ‘Catalunya’, i per a ell, que formava part dels que manaven [era president del Parlament], la part substantiva era ‘esquerra’. I això està molt allunyat del que pensa una bona part de l’electorat. Per això contínuament es claven patacades. Sempre que són al poder eliminen la part de Catalunya.

Aquesta crisi està dins de la crisi de l’independentisme, o és simultània.

L’independentisme no està en crisi. Estan en crisi aquests partits. Perquè hi ha molts independentistes, jo mateix, que no hem anat a votar. No és que ja no siguem independentistes, és que no votem aquesta gent. Qui ho ha vist clar és l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, que precisament perquè ell no n’és ha advertit que l’independentisme continua. Ser independentista imprimeix caràcter. Ningú deixa de ser independentista. Una vegada ets independentista ho ets per sempre. Una altra cosa és el que votes o si votes.

“ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres”

Té el convenciment que tothom que va fer un vot independentista en el moment més àlgid i que va anar al referèndum és independentista, o hi va haver una part de febrada?

Clar qui hi són tots aquests independentistes. D’acord que hi va haver un moment de sensació d’‘ara sí que ho aconseguirem’, que animava molta gent a anar a Brussel·les o on fos, però la gent no deixa de ser independentista. Una altra cosa és que estiguin farts de polítics que els han enganyat o els han manipulat. Ara només faltava Artur Mas deixant decaure la seva demanda a Estrasburg. Aquestes notícies indignen, però no per això deixes de ser independentista. Si hi ha independentistes, necessiten partits per vehicular els seus anhels. I no se’n surten. Perquè els que diuen que ho faran, no ho fan.

Però l’independentisme té un problema crònic d’escissionisme. Vostè mateix es va escindir d’ERC, i altres exdirigents també.

Perquè, com més lluny estàs del poder, més faccions i més escissions tens, i més problemes. El que més cohesiona és el poder. I estem lluny del poder. I no podem oblidar que l’enemic intenta per damunt de tot dividir l’independentisme.

NOTA: Subratllat meu (JS)