LA GRAN LLIÇÓ DELS VERDS ALEMANYS

Els verds alemanys acaben de donar una lliçó de realisme polític, que més d'uns, i particularment, els nostres cupaires haurien d'aprendre.  I és que els verds alemanys, que podem considerar l'avantguarda de l'esquerra no socialdemòcrata europea, és a dir, poca broma, formaran govern amb l'SPD, és a dir, el partit socialdemòcrata alemany i fins i tot, amb l'FPD, això és el partit liberal alemany. Dos partits, per cert, amb una història totalment contrària als principis dels ecologistes, sobretot pel que fa a la política exterior i a la política de seguretat i de respecte dels drets humans. 

Però els Die Grünen, o, com es diuen ara Aliança 90/Els Verds, no s'han tallat un pèl, i sense cap mania, han acceptat formar part de la nova administració federal. Sense punyetes ni històries. Pas al realisme i rebuig al purisme. El primer que ha de fer un partit és saber quin és el seu lloc en una societat, i sobretot, saber quin és el seu pes i, en tot cas, només lluitar les batalles que sap que pot guanyar i no les que sap, que no pot guanyar.

Tot el contrari del que està fent la CUP, que a més reparteix desenganys i decepcions entre els votants de l'independentisme, que tard o d'hora li passaran factura. La veritat, pocs partits a Europa, són tan radicals i tan allunyats de la realitat com els cupaires, que de tan extremistes han permès ara que els vulgars es converteixin en socis dels erkis. Una jugada pèssima. Però no hi ha cap cupaire amb dos dits de front, que no doni ales a la vulgaritat?

El més curiós de tot, és que aquest enrocament cupaire, és en gran conseqüència una reacció histèrica a l'elecció d'Ona Curto, cupaire d'Arenys, com a nova presidenta de l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Una jugada mestra del President Puigdemont, i que ha descol·locat la cúpula cupaire, que ni tan sols ha gosat felicitar-la pel nou càrrec, com ella mateixa va reconèixer en una entrevista recent.

Seria un gran encert que la CUP deixés d'emmirallar-se en sistemes polítics d'altres escenaris mundials i es fixés en les experiències europees de democràcia ciutadana. I sobretot en el context europeu, on la democràcia s'ha lluitat des de fa segles. Sobretot en una conjuntura, on els seus competidors immediats estan en plena crisi de credibilitat: els erkis són una pena i estan arrossegant a Junts a derivar en un partit de la vella escola, acabant amb tota la il·lusió que havia generat els seus inicis. 

Un panorama ben galdós, que únicament el Consell per la República i els moviment popular independentista pot regenerar i girar la truita. Les victòries judicials i cada cop més polítiques a Europa, han de culminar amb el retorn triomfal del President Puigdemont, de la mateixa manera o potser més encara que ho feren els retorns del President Macià, el 22 de febrer de 1931 i el President Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977.

QUÈ HEM DE FER AMB ELS LÍDERS PUTSCHISTES?

Els líders i els partits putschistes del 20-S poden sortir-se sense una rascada, després de la seva implicació en el cop d'estat contra la democràcia catalana? És més, pot la República catalana néixer amb el llast d'unes forces anti-democràtiques com són, ja a hores d'ara, el PSC, C's i el PP? Per Higiene democràtica i per salut pública republicana, aquests elements contrarevolucionaris, han de quedar exclosos, expulsats de la nova República, per tal que aquesta neixi neta com una patena. 

Patata Calenta

No només això, els seus responsables, així com tots els batlles que han atemptat contra els drets fonamentals dels seus ciutadans, negant-los el dret democràtic de votar, han de ser destituïts i processats per un tribunal internacional, si s'escau, per tal que no hi hagi cap dubte sobre la independència del procés. 

El mateix cal dir del representant del govern espanyol a Catalunya, i doncs màxim responsable sobre el terreny del cop d'estat del 20S, del qual s'ha d'investigar la seva pretensió d'assumir de forma violenta la Presidència de la Generalitat. Si es confirma, hauria també de ser processat per traïció i eventualment condemnat a la pena màxima. Els seus subordinats territorials (subdelegats), també haurien de ser sotmesos al procés corresponent.

El que ha de quedar clar, és que els 52 diputats colpistes, han de ser depurats, no poden continuar sent diputats per haver atemptat contra la democràcia catalana i han de ser processats. Aquests escons hauran de ser coberts, de manera proporcional, pels tres grups parlamentaris restants, és a dir Junts pel Sí, els QWERTY i la CUP, de manera que el Parlament depurat de morralla colpista, serà compost per 101 diputats juntistes, 18 QWERTY i 16 cupaires. Lògicament aquesta composició es mantindrà fins a la convocatòria de les eleccions constituents previstes per al març-abril del 2018.

No podem deixar que el càncer espanyol arreli en l'inici de la República. Si volem un estat sa i fort, hem d'eliminar els tumors que poden atacar-lo des del seu inici.

AZNAR, DE NOU

Torna la brama. Per les xarxes socials torna la brama, que l'estratègia espanyola per torpedinar el procés serà el recurs a la Llei de Partits, aznarista, que ja va fer la seva feina a Euskadi. Certament, aquesta opció ja havia estat esmentada fa uns mesos, potser un any. Però l'absència de violència en el moviment independentista català, la feia inviable. Cap dels partits independentistes, justificava la violència.

Però darrerament, això ha canviat. O, per ser més exactes, ells ho han canviat. Les accions de turismefòbia per part d'Arran, i la seva justificació per part de la CUP, per boca de la diputada Mireia Boya, obren un nou escenari que ha fet que el recurs a la Llei de Partits, torni a estar de moda.

La cosa aniria així: primer de tot s'il.legalitzaria Arran, titllada d'organització violenta i extremista (VE). Aquí la paradoxa serà que sempre es pensava que la violència la posarien els espanyols, però gràcies  aquests impresentables, que vés a saber si són agents del CNI, ara, ells poden vendre la moto que els violents pertanyen al bloc independentista, pel vincle amb la CUP, En aquest sentit, Arran no tenen res a envejar quant a la seva estratègia, a la dels colons radicals sionistes, a l'hora de posar contra les cordes al seu propi govern.

Ben probablement, els jutges de l'Audiència Nacional ordernaran als Mossos d'Esquadra, l'execució de la sentència, per tal de crear més tibantor en el bloc independentista. Els Mossos acatarien l'ordre, entre d'altres raons perquè n'estarien encantats. Dit sigui de passada,  

La il·legalització d'Arran, lògicament, encara que no hauria de ser així, però ho serà, arrossegarà la CUP, que s'hi oposarà frontalment. D'aquesta manera, la CUP, sobretot gràcies a les intel·ligents declaracions de la Boya, quedarà directament tacada com a còmplice d'Arran i se li obrirà un procés d'il.legalització en base a la Llei de Partits. No cal dir que aquest pas, també taca, de retop, a Junts pel Sí, atès els acords parlamentaris que hi tenen. De totes maneres, és poc probable que es proposi la seva il·legalització, atès que la seva condemna dels atacs turismefòbics, ha estat immediata i contundent.

Però la veritat és que, als espanyols no els cal fer-ho. Només il·legalitzant la CUP, en tenen prou. Amb la seva desaparició del Parlament, l'independentisme perd la majoria i tot se'n van en orris.

Per altra banda, la il·legalització de la CUP, penseu que donaria lloc a una reacció popular en contra, dels altres sectors independentistes? Sincerament, penso que no. Qui juga amb foc, es crema.

En definitiva, la il·legalització de la CUP, en base a la Llei de Partits, té una avantatge,pels espanyols, Que ja ha estat emprada, al País Basc, i saben com fer-la anar, a diferència de les altres possibles vies, com la de l'article 155, per exemple, que no en tenen ni idea.

Com he dit, il·legalitzant la CUP, la baula feble del proces, per molt que els pesi, en base a la Llei de Partits, es dinamita la majoria parlamentària, amb l'objectiu de fer fracassar el procés.

Vies per evitar-ho

La primera i la més evident, és que la CUP condemni els actes de turismefòbia. La possibilitat que això passi, és, des del meu punt de vista, 0, és a dir, zero. La cursa cap al radicalisme d'extrema esquerra ha anat massa lluny perquè això passi.

Aquí hi ha un tema, que no es pot obviar. El pas donat per Arran d'exercir accions violentes i reivindicant-les, és la culminació d'un pols que ha existit en els darrers anys entre l'extrema esquerra catalana i les opcions de l'extrema esquerra espanyola, per veure qui la tenia més llarga, l'esquerra. En aquest pols, les opcions espanyolistes (per exemple, els colauistes), han fet d'esquer, per radicalitzar més el missatge i posar en dificultat un pacte transversal independentista. I d'aquesta manera, han arrossegat els anticapitalistes catalans a caure en la violència, mentre que ells no hi han caigut. 

D'aquesta manera, es pot ben bé dir, que el suposat extremisme d'esquerra espanyol ha jugat, objectivament, un paper beneficiós per al govern espanyol, perquè ha provocat que l'extremisme català caigui en la trampa de la violència, de manera que ha fet un servei al govern del PP. Una servidora ja va dir, en el seu moment, que els Podemites no són més que un producte de laboratori de la FAES, En aquest sentit, ara es demostra aquest fet.

Una segona via, seria defensar que les accions turismefòbiques, fins ara portades a terme, no poden ser considerades o equiparades a actes de violència terrorista: punxar rodes d'autobusos o de bicicletes i fer pintades, no són estrictament parlant actes de terrorisme, equiparables amb matar, posar bombes, cremar establiments, etc. Però, o es talla de soca-rel, o el més probable és que s'entri en un procés de radicalització, tipus acció-reacció, que pot acabar amb vessament de sang, és a dir, a un camí sense retorn. Lògicament, aquí els més interessats en què això passi, ha de ser el govern de Junts pel Sí. L'actuació dels Mossos sota les seves ordres, hauria de ser immediata per desarticular aquests grups violents, idealment, amb la col·laboració dels sectors contraris a Arran, dins de la galàxia cupera, perquè són conscients que són la baula feble, però que la il·legalització de la CUP suposa on cop duríssim a tot el procés.

Una tercera via, que la veritat, ja hauria d'estar en funcionament, i potser ho està, però ho ignoro, és la reacció immediata de la societat civil independentista, bàsicament l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, per condemnar sense pal·liatius aquestes accions, i d'aquesta manera intentar ofegar socialment els sectors més radicalitzats.

En definitiva, ningú va dir que seria fàcil. I és ara, quan falta menys de dos mesos, que es presenta el moment clau. L'independentisme, a hores d'ara, sembla clar que guanyarà el referèndum de l'1-O, això, els primers que ho saben, són els espanyols. Per això, intentaran evitar-ho. I la millor manera de fer-ho, la que els donarà més rèdits, sobretot de cara a la comunitat internacional, és embolicar l'independentisme català amb la violència, i ara, amb el sorgiment dels atacas turismefòbics, se'ls obre una finestra que fins ara no tenien.

Hem de procurar-la tancar-la el més aviat possible. I si cal clavar-li dues dotzenes de claus perquè no s'obri més,

ESPANYA TOLERA ELS POSTCOMUNISTES, PERÒ NO ELS INDEPENDENTISTES*

Sense aturador. La justícia espanyola no descansa i treballa a preu fet. I ho fa cada cop amb més desacomplexament i pràcticament sense guardar les formes. La nova querella contra Carme Forcadell i els altres tres membres de Junts pel Sí de la Mesa del Parlament, n’és la prova més fefaent. Ahir es coneixia que la Fiscalia de Catalunya, per ordre directa de la Fiscalia General de l’Estat presentava una segona querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i també contra el Vicepresident primer Lluís Corominas i les secretàries Anna Simó i Ramona Barrufet, tots quatre de la candidatura de Junts pel Sí. La querella es presenta per desobediència i prevaricació, concretament per haver permès l’aprovació per part del Parlament de la resolució del Pla que contempla la celebració del referendum per la independència.

En compareixença davant dels mitjans de comunicació, els quatre querellats, per boca de la pròpia Forcadell, han denunciat el caràcter ideològic del procediment judicial. Fins i tot, afegeixen que aquesta segona querella té la virtut de deixar per escrit que no respon a actes sinó per ideologia.

Nuet no querellat

La sorpresa, que de seguida s’ha convertit en indignació, ha saltat quan s’ha comprovat que la querella no afecta un cinquè membre de la Mesa, Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que es Pot, que malgrat haver votat en el mateix sentit que els anteriorment esmentats, la Fiscalia ha decidit deixar-lo al marge. L’argument que sustenta aquesta decisió que pretén justificar que la justícia tracta de forma diferent persones que realitzen accions idèntiques és, pura i simplement de caràcter ideològic, és a dir, el fet que els quatre querellats són independentistes i es comporten com a tals, mentre que el diputat, i secretari de la Mesa, Nuet, no. Concretament, les paraules que utilitza l’escrit del fiscal, segons ha transcrit algú mitjà, per justificar aquesta decisió, és que troba, en l’actuació parlamentària prèvia de Nuet, “la falta de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional…”, això és que en votacions anteriors, Nuet no havia votat en clau independentista. I deixa entendre que, probablement el diputat postcomunista s’hauria equivocat a l’hora d’exercir el seu vot favorable de la ja esmentada resolució. Es tracta, doncs, clarament no de castigar una actuació, sinó una ideologia, un projecte polític.

Val a dir que el propi Nuet, ha estat el primer que ha sortit al pas d’aquesta decisió de fiscalia, i ha deixat ben clar que va votar de forma plenament conscient, i ha mostrat la seva solidaritat amb els seus companys de Mesa.

La Fiscalia, ha demanat que s’acumulin les dues querelles contra Forcadell, perquè hi troba una evident relació. Recordem que la primera querella, que afecta exclusivament a la Presidenta, també es va presentar pels mateixos càrrecs, fa referència al fet que va permetre la votació de les conclusions de la Comissió d’estudi sobre el procés constituent.

La CUP s’ofereix

Una demostració fefaent de com l’ofensiva judicial espanyola està provocant efectes no previstos la tenim en el fet que, de forma quasi immediata, un cop coneguda la querella, la CUP s’ha ofert a ocupar un lloc en la Mesa del Parlament. Cal recordar que en el moment de la seva constitució, després de les eleccions del 27S, la CUP va rebutjar-hi ser present, tot i que Junts pel Sí li ho va oferir. Va ser, a més, un rebuig ostensible, formulat molt de cara a la galeria, i que va provocar que des del grup majoritari se li recriminés la falta de coratge d’assumir responsabilitat.

A hores d’ara, però, i com dèiem, arran dels reiterats atacs judicials espanyols, sembla que les reticències abans existents han desaparegut del tot. Una bona notícia per a la unitat independentista.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 24.02.2017)

DIGUEM SÍ!

PRESIDENT PUIGDEMONT....

O agafa el toro per les banyes, o perd el control

El foc creuat entre la CUP i Espanya té un objectiu:

EL SEU CAP!

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

ENTREVISTA A RACÓ CATALÀ*

'Una Catalunya independent podria oferir un paper important en la seguretat del Mediterrani', 

Josep Sort. Doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració. Expert en afers internacionals i seguretat. 

En pocs mesos el govern de Catalunya hauria d'organitzar un referèndum unilateral d'independència. En cas de ser així, seria l'enèsim intent de la Generalitat per demostrar al món que l'opció independentista és la majoritària i que la unilateralitat és raonable i fonamentada. 

En un context de ruptura amb l'estat espanyol, la plana internacional hauria d'agafar força i en mig d'aquest escenari, Josep Sort, doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració, acaba de publicar 'Del Soft al Hard. Catalunya, la independència i els Afers Exteriors'. Aquest llibre és una selecció dels seus articles publicats des del 2011 a la secció d'Internacional de La Veu de Reagrupament.

El llibre analitza l'actualitat catalana centrant-se en dos àmbits: els afers exteriors i la seguretat. Són àreas poc tractades, curiós tenint en compte que el procés català deixarà milers d'articles d'opinió i d'anàlisi. Ja sigui en els mitjans de comunicació com a les xarxes socials: a cada microdetall del procés català se li ha dedicat una reflexió. 

Sort fa anys que escriu sobre afers exteriors i seguretat. I es nota. Són temes complexos i els raona com si comentés un partit de futbol. Teixint dades i precedents, Sort explica que el futur del procés passa inevitablement per saber jugar la partida a l'escenari internacional.

Com d'avançades estan les accions externes de la Generalitat?

No sóc qui per saber-ho, però és evident que hi ha una situació que ens és favorable: no hi ha cap estat que hagi explicitat res contra la independència de Catalunya. És un bon senyal. Hi ha un silenci eixordador, un 'wait and see'. Si no fos així, la meva opinió seria diferent. 

Alguna veu en contra deu haver-hi...

L'únic ambaixador que ha parlat malament de la independència de Catalunya és el de Palestina. Òbviament, els palestins deuen rebre moltes ajudes del govern espanyol.

Però quan falten pocs mesos pel referèndum, no hi hauria d'haver algun suport?

Depèn. 3 dies abans de la independència d'Eslovènia, Alemanya va dir que no la reconeixeria mai. En aquests processos tot va molt de pressa i quan els estats veuen que un procés és irreversible no s'hi posen de cul.

Quins països reconeixerien amb més facilitat una proclamació unilateral de Catalunya?

Els bàltics, per exemple, estan més desacomplexats. Jo formava part del Comitè Olímpic Català durant l'any 1990, quan tots aquests països encara no eren independents. Els vam tractar bé, com si ja fossin estats independents. Tenen memòria. Potser no faran el primer pas, però no tenen manies.

Què ha de passar perquè es posicionin a favor?

No mouran un dit si no saben del cert que les autoritats catalanes van a per totes. Quan un estat faci el primer pas sortiran tots. El que hem de vigilar és que quan es mulli el primer, les autoritats catalanes no es tirin enrere. 

Creus que França també reconeixeria una Catalunya independent?

La gent té la percepció que França estarà en contra. Però quan l'estat francès vegi que hi ha més estats que estan disposats a reconèixer una Catalunya independent, França s'afanyarà a fer el mateix. Som el seu pati del darrere. Els francesos no podrien tolerar que altres s'avancessin en un tema que els afecta directament. Són fronterers amb Catalunya. 

És important el que pensin les grans potències com Xina?

A Xina no li preocupen aquests temes. Pel poble xinès, Espanya és com una cantonada.

El procés català està realment a l'agenda internacional?

De manera subjacent. Hi ha dubtes del que pot passar però això no es dirà mai públicament. S'ha d'internacionalitzar el procés. Portem 5 o 6 anys amb manifestacions massives, però també hi ha d'haver passos importants en política. Anar acceptant la realitat espanyola eternament no és viable. Algun dia t'has de plantar. 

Quin pas haurien de fer les autoritats catalanes perquè la comunitat internacional es prengui seriosament el procés?

Hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència, això segur. Amb un referèndum de ratificació. El que no pot ser és que hi hagi dubtes. El que no pot passar és que un polític del Govern faci declaracions dubtoses sobre el procés. I tots sabem a qui em refereixo. Inclús alguns corresponsals internacionals comenten que aquestes escenes no són serioses.

...

Nosaltres hem de mantenir-nos ferms. Si hi ha un país que fa un pas endavant i després veu que nosaltres el fem cap enrere, no voldrà saber res del procés.

De cara a la internacionalització del procés, la CUP és un plus o una llosa?

Des d'un punt de vista internacional, la CUP és quelcom positiu, però crea contradiccions. Dóna una imatge de transversalitat, ja que quan un procés només el lidera un partit està mal vist. Serà més complex amb la CUP? És clar. Però com a projecte d'estat, Catalunya ha de ser prou oberta perquè hi càpiga tothom.

Què pot oferir Catalunya al món perquè tingui aliats en el procés?

Podem oferir infraestructures o cultura. Però el que realment interessa a la comunitat internacional són altres coses: política de defensa, política diplomàtica, aliances, etc. Fins ara hem fet una política soft, de seducció: el Barça, els castellers... Tot això està molt bé. Però la diplomàcia és una altra cosa. Hem de dir si estarem a l'OTAN, si ens comprometem amb la seguretat europea, etc.

Tenim quelcom singular a oferir que no ho puguem fer amb Espanya?

Geopoliticament, sí. Els Estats Units tenen un Consolat General a Barcelona molt important, estratègic

Què vols dir?

Catalunya podria oferir un paper molt important en seguretat al Mediterrani. França, Itàlia i Espanya tenen altres fronts oberts. En canvi Catalunya, gràcies a la posició que ocupa en el mapa, es podria centrar més atenció en la seguretat del Mediterrani. 

Catalunya estaria preparada per assumir aquest paper?

Sí, però l'actual industria militar catalana està totalment marginada. L'estat espanyol ho vol així. De fet, és una prova fefaent que Espanya no les té totes amb el futur de Catalunya. 

Més enllà de l'economia, creus que els altres estats diferencien el poble català de l'espanyol?

Cada cop més. Ja no representem els tòpics espanyols: sol, paella, etc. Per exemple, la prohibició dels toros a Catalunya i la posterior suspensió del Tribunal Constitucional ha tingut molta presència mediàtica internacional.

Què et sembla que part de la societat catalana també busqui complicitats exteriors?

És un pas important. De fet, felicito a l'ANC i a totes aquelles organitzacions catalanes que s'han inscrit en el registre de lobbies de la Unió Europea. És un gran pas i els espanyols ja han reaccionat. Els hi hem tocat l'ull de poll. 

No creus que hi ha un cert esgotament del procés entre alguns independentistes?

La situació no es pot allargar molt més. En condicions normals hauríem d'estar esgotats. Jo també vull fer altres coses. Però s'ha d'acabar la feina, estem a la recta final. 

En un any hi haurà referèndum d'independència a Catalunya?

Segur.

L'estat espanyol pot utilitzar la 'guerra bruta' i crear "aldarulls"?

El context internacional ja està prou fotut com perquè juguin aquesta carta. Els espanyols ja porten 20 o 30 anys a Europa i veuen que hi ha coses que ja no poden fer. Seria d'una irresponsabilitat tan gran que els primers a denunciar-los serien els mateixos socis europeus. 

El govern català ja té pactes amb altres estats?

Hauria de ser així, però tampoc es tracta que ho anem explicant en públic. Per exemple els quebequesos tenien un pacte amb França per si guanyava el sí durant el seu segon referèndum. El tracte establia que la República Francesa reconeixeria l'estat quebequès des del minut zero. Però tot això es va saber molt després. 

Creus que pot sortir el no?

No. Des d'un punt de vista racional és evident que es viurà millor amb la independència. Inclús el més espanyolista ho sap. Si els espanyols sabessin que guanyarien el referèndum, ens el deixarien fer. 

Guanyarà el sí amb una majoria clara?

No ho sé. Però si et fixes amb el comportament de la gent, veuràs que guanyarem amb més del 55%. En condicions civilitzades, clar. 

Que vols dir?

Hem de saber les possibles estratègies de l'Estat. Nosaltres hem de fer el nostre partit, per posar-hi un símil futbolístic.

*(NOTA: Entrevista publicada a Racó Català, 07.12.2016. En subratllat he modificat la versió original publicada perquè no s'adeia amb la meva resposta)

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 

1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,

Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 

2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.

3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.

4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

LES ENQUESTES DEL CNI

Com ja vaig dir en un post recent, la guerra psicològica menada per Espanya, té com a tercer objectiu estratègic, després d'haver decapitat i col.lapsat el procés, si més no parcialment, la destrucció de JuntsXSí. I la manera més sibil·lina de fer-ho és creant dissensions internes entre les dues principals forces polítiques que el formen (CDC i ERC). Més concretament, es pretén crear una atmosfera on es dóna per suposat que JxSí ja no es tornarà a presentar en unes hipotètiques noves eleccions motivades per la traïció de la CUP, i que mai no haurien de tenir lloc. I la manera d'aconseguir-ho és creant unes expectatives enormes per a un d'aquests dos partits, temptant-lo a anar per lliure amb el missatge que arrassarà l'altre. 

Els portaveus del CNI a Catalunya, això és, El Periódico i La Vanguardia, s'hi han posat de valent en aquesta estratègia. Publiquen enquestes on presenten els dos partits separats, com si JXSí hagués desaparegut del mapa. Perquè naturalment, els interessa que desaparegui aquesta gran coalició a la catalana. No la poden suportar.

El gran problema és si aquesta temptació d'anar per lliure, cala a l'interior d'ERC. La lògica, hauria de dir que no, que el seny i el patriotisme s'avantposarien a l'impuls d'arrassar. Però, és clar, això seria un escenari ideal. I a aquestes alçades, ja no ens empassem ni gripaus ni prínceps ni princeses blaves.

La pregunta clau és: ERC pensa que ella sola pot fer independència i la República en contra de CDC? Perquè aquí hi ha només dues opcions: 

a) Una Independència transversal, producte d'un gran pacte fundacional amb les dues principals forces polítiques nacionals, ERC i CDC, i les que es vulguin afegir.

b) Una independència producte d'un front d'esquerres, on ERC assumiria un cert protagonisme, però que hauria de compartir amb altres forces d'esquerres, que anirien posant pals a les rodes, i, com la història ens demostra, acabaria sent dirigida per opcions estatalistes molt més agosarades i desacomplexades. I, el pitjor de tot, seria una independència feta contra la dreta, i més en concret contra CDC, a la qual se la situaria a l'extrema dreta. deixant una part importantíssima de la societat catalana desemparada o titllant-la de feixista.

I és que ha de quedar clar dues coses. No hi ha independència sense Convergència. Com tampoc no hi ha independència, naturalment, sense Esquerra. De manera que són dues cares d'una mateixa moneda. Mal que els pesi a les dues.

Hi hauria una tercera opció, és clar, però que les probabilitats que es doni són quimèriques, que és que ERC realment arrassés, però no només a CDC, com volen els espanyols, sinó que arrassés i obtingués una victòria aclaparadora i sense discussió. Però això, repeteixo, no és probable que passi. Ni estan preparats per aconseguir-ho, ni compten amb un lideratge carismàtic, ni res de res.

En definitiva, en el cas d'unes noves eleccions no constituents, és a dir, en el marc encara de l'autonomia, motivades, repeteixo, per la immoral traïció de la CUP, JxSí, encara és necessària. I si per exemple la fracció menys sectària de la CUP, com és el cas de Poble Lliure, s'hi afegís, encara les expectatives d'èxit serien molt més altes. Perquè cal tenir clara una cosa, la destrucció de JXSÍ i la virtual volatilització parlamentària de la CUP -gran, enorme notícia, aquesta sí- faria molt complicat que ERC i CDC, obtinguin separadament els escons mínims que els permetin obtenir una majoria proindependència. Entre d'altres raons perquè molts catalans i catalanes se sentiran decepcionats per aquesta manca d'entesa. I, naturalment, perquès els espanyols posaran tota la carn a la graella per exacerbar les diferències socials i econòmiques entre les dues formacions. Una onada de radicalisme o d'alarma social envairia Catalunya, que és la manera que Espanya sempre ha fet quan ha volgut neutralitzar l'amenaça independentista. 

De calaix.