ENTRE EL CARISME I L'ENTUSIASME: NO US LA PERDEU!

El Centre Municipal de Cultura de la Bisbal del Penedès acull durant aquest mes de juliol l’exposició “Entre el carisma i l’entusiasme: les visites oficials del president Macià a les viles i ciutats de Catalunya (1931-1933)”, elaborada per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A través d’una selecció d’imatges del fons fotogràfic de l’Arxiu Nacional de Catalunya, permet descobrir el carisma personal, l’expectació i les mostres d’adhesió popular que despertava el president Francesc Macià durant les seves visites institucionals arreu del país.

L’exposició se centra en els desplaçaments oficials que Macià va fer a diferents poblacions de Catalunya entre el maig de 1931 i els darrers mesos de la seva vida, abans del seu traspàs el dia de Nadal de 1933.

Els esdeveniments d’abril de 1931 —les eleccions municipals i la posterior proclamació de la República— van convertir el dirigent catalanista Francesc Macià, fins aleshores conegut per la seva oposició a la monarquia espanyola, en una de les figures polítiques més populars i carismàtiques del moment. Els seus darrers dos anys i mig com a president de la Generalitat de Catalunya van contribuir decisivament a la construcció del seu llegat polític i simbòlic.

Tal com el mateix Macià afirmava, aquests viatges, que habitualment es programaven durant els caps de setmana, tenien l’objectiu de “seguir els pobles de Catalunya per a fer-me càrrec del sentir del poble català”.

L’exposició s’ha complementat amb una aportació dels serveis de cultura de l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès, que han incorporat un recull de les visites que Francesc Macià va fer a la comarca del Baix Penedès. Entre aquest material destaca una fotografia de la visita a Llorenç del Penedès, recuperada gràcies a la tasca d’investigació que va dur a terme la directora de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, Nati Castejón.

La mostra es podrà visitar fins al 30 de juliol en l’horari següent: els dimecres de 10.30 a 13.30 hores i de dilluns a divendres, a les tardes, de 16.30 a 20 hores.

LA GRAN LLIÇÓ DELS VERDS ALEMANYS

Els verds alemanys acaben de donar una lliçó de realisme polític, que més d'uns, i particularment, els nostres cupaires haurien d'aprendre.  I és que els verds alemanys, que podem considerar l'avantguarda de l'esquerra no socialdemòcrata europea, és a dir, poca broma, formaran govern amb l'SPD, és a dir, el partit socialdemòcrata alemany i fins i tot, amb l'FPD, això és el partit liberal alemany. Dos partits, per cert, amb una història totalment contrària als principis dels ecologistes, sobretot pel que fa a la política exterior i a la política de seguretat i de respecte dels drets humans. 

Però els Die Grünen, o, com es diuen ara Aliança 90/Els Verds, no s'han tallat un pèl, i sense cap mania, han acceptat formar part de la nova administració federal. Sense punyetes ni històries. Pas al realisme i rebuig al purisme. El primer que ha de fer un partit és saber quin és el seu lloc en una societat, i sobretot, saber quin és el seu pes i, en tot cas, només lluitar les batalles que sap que pot guanyar i no les que sap, que no pot guanyar.

Tot el contrari del que està fent la CUP, que a més reparteix desenganys i decepcions entre els votants de l'independentisme, que tard o d'hora li passaran factura. La veritat, pocs partits a Europa, són tan radicals i tan allunyats de la realitat com els cupaires, que de tan extremistes han permès ara que els vulgars es converteixin en socis dels erkis. Una jugada pèssima. Però no hi ha cap cupaire amb dos dits de front, que no doni ales a la vulgaritat?

El més curiós de tot, és que aquest enrocament cupaire, és en gran conseqüència una reacció histèrica a l'elecció d'Ona Curto, cupaire d'Arenys, com a nova presidenta de l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Una jugada mestra del President Puigdemont, i que ha descol·locat la cúpula cupaire, que ni tan sols ha gosat felicitar-la pel nou càrrec, com ella mateixa va reconèixer en una entrevista recent.

Seria un gran encert que la CUP deixés d'emmirallar-se en sistemes polítics d'altres escenaris mundials i es fixés en les experiències europees de democràcia ciutadana. I sobretot en el context europeu, on la democràcia s'ha lluitat des de fa segles. Sobretot en una conjuntura, on els seus competidors immediats estan en plena crisi de credibilitat: els erkis són una pena i estan arrossegant a Junts a derivar en un partit de la vella escola, acabant amb tota la il·lusió que havia generat els seus inicis. 

Un panorama ben galdós, que únicament el Consell per la República i els moviment popular independentista pot regenerar i girar la truita. Les victòries judicials i cada cop més polítiques a Europa, han de culminar amb el retorn triomfal del President Puigdemont, de la mateixa manera o potser més encara que ho feren els retorns del President Macià, el 22 de febrer de 1931 i el President Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977.

ESTIMAR LA HISTÒRIA ÉS FER-SE RESPECTAR. LA DIGNITAT DE L'ÉSSER HUMÀ NO ES TOCA