LA GRAN LLIÇÓ DELS VERDS ALEMANYS

Els verds alemanys acaben de donar una lliçó de realisme polític, que més d'uns, i particularment, els nostres cupaires haurien d'aprendre.  I és que els verds alemanys, que podem considerar l'avantguarda de l'esquerra no socialdemòcrata europea, és a dir, poca broma, formaran govern amb l'SPD, és a dir, el partit socialdemòcrata alemany i fins i tot, amb l'FPD, això és el partit liberal alemany. Dos partits, per cert, amb una història totalment contrària als principis dels ecologistes, sobretot pel que fa a la política exterior i a la política de seguretat i de respecte dels drets humans. 

Però els Die Grünen, o, com es diuen ara Aliança 90/Els Verds, no s'han tallat un pèl, i sense cap mania, han acceptat formar part de la nova administració federal. Sense punyetes ni històries. Pas al realisme i rebuig al purisme. El primer que ha de fer un partit és saber quin és el seu lloc en una societat, i sobretot, saber quin és el seu pes i, en tot cas, només lluitar les batalles que sap que pot guanyar i no les que sap, que no pot guanyar.

Tot el contrari del que està fent la CUP, que a més reparteix desenganys i decepcions entre els votants de l'independentisme, que tard o d'hora li passaran factura. La veritat, pocs partits a Europa, són tan radicals i tan allunyats de la realitat com els cupaires, que de tan extremistes han permès ara que els vulgars es converteixin en socis dels erkis. Una jugada pèssima. Però no hi ha cap cupaire amb dos dits de front, que no doni ales a la vulgaritat?

El més curiós de tot, és que aquest enrocament cupaire, és en gran conseqüència una reacció histèrica a l'elecció d'Ona Curto, cupaire d'Arenys, com a nova presidenta de l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Una jugada mestra del President Puigdemont, i que ha descol·locat la cúpula cupaire, que ni tan sols ha gosat felicitar-la pel nou càrrec, com ella mateixa va reconèixer en una entrevista recent.

Seria un gran encert que la CUP deixés d'emmirallar-se en sistemes polítics d'altres escenaris mundials i es fixés en les experiències europees de democràcia ciutadana. I sobretot en el context europeu, on la democràcia s'ha lluitat des de fa segles. Sobretot en una conjuntura, on els seus competidors immediats estan en plena crisi de credibilitat: els erkis són una pena i estan arrossegant a Junts a derivar en un partit de la vella escola, acabant amb tota la il·lusió que havia generat els seus inicis. 

Un panorama ben galdós, que únicament el Consell per la República i els moviment popular independentista pot regenerar i girar la truita. Les victòries judicials i cada cop més polítiques a Europa, han de culminar amb el retorn triomfal del President Puigdemont, de la mateixa manera o potser més encara que ho feren els retorns del President Macià, el 22 de febrer de 1931 i el President Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977.