Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA VEU DE REAGRUPAMENT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA VEU DE REAGRUPAMENT. Mostrar tots els missatges
divendres, 7 d’abril del 2023
dimarts, 28 de febrer del 2023
dissabte, 14 de maig del 2022
dilluns, 31 de gener del 2022
dissabte, 4 de desembre del 2021
divendres, 12 de novembre del 2021
divendres, 8 d’octubre del 2021
dissabte, 31 de juliol del 2021
dijous, 1 de juliol del 2021
divendres, 4 de juny del 2021
dilluns, 3 de maig del 2021
dissabte, 3 d’abril del 2021
dijous, 4 de març del 2021
diumenge, 31 de gener del 2021
diumenge, 24 de gener del 2021
PREPAREM-NOS!*
S’acosta el 14F, i doncs les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa uns dies s’ha aprovat el document Preparem-nos! Pel Consell per la República. Ambdós esdeveniments són d’una gran transcendència, i hem de preparar-nos-hi.
Les primàries de JxCAT ens han donat una llista de candidats brutal, i tot i que encara no s’ha aprovat la llista definitiva, no tinc cap dubte que incorporaran també al President Puigdemont i espero que també a en Josep Costa, com a candidat a la presidència del Parlament, i a la Clara Ponsatí i el Toni Castellà entre d’altres. Conjuntament amb la Laura Borràs, el Joan Canadell, conformarem un equip potent. Precisament, en el moment de redactar aquestes línies, les enquestes ja ens situen ben a prop del primer partit, i tot sembla indicar que quan tinguem tot tancat i accelerem la campanya, l’embranzida serà tan brutal, que deixarem tothom enrere.
Cal una victòria absoluta, la necessitem com l’aire que respirem. Hem d’evitar la possibilitat d’un tripartit espanyolista. Com diu la Laura, cal un govern i un parlament nítidament independentistes. Únicament així podrem tirar endavant. Europa i el Món han de veure que anem a per totes i que s’ha acabat la comèdia amb Espanya.
L’altre dia, quan escoltava el President Puigdemont presentar el Preparem-nos! vaig sentir una forta emoció. Cal aplicar-lo fil per randa, i aconseguir desbancar Espanya en tots els fronts. També cal bastir una estructura digital republicana que quedi al marge de la repressió espanyola. Com va passar amb els 17.000 atacs digitals espanyols que van fracassar contra l’Assemblea de Representants. No podran amb nosaltres.
Bastir un «estat al marge», tal i com en el seu moment va exigir en Joan Carretero, és el que estem fent amb el Consell per la República. Cal incrementar-ne el cens de membres individuals i d’entitats, i des de Reagrupament estem col·laborant a fer-ho, des dels seus inicis.
Que s’acosten moments èpics i cal obtenir-ne victòries contundents es demostra també amb el triomf en les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona. Després de setmanes d’una campanya duríssima per part de sectors espanyolistes a favor del fins ara rector, que s’ha desentès totalment de la defensa de professors i estudiants propis represaliats per Espanya, finalment ha estat derrotat per un candidat amb el ferm suport de l’independentisme! Quina extraordinària notícia que demostra que la societat civil està cada cop més en línia amb ell.
Cal ara fixar-se en altres institucions civils que estan en mans espanyolistes, particularment el Col·legi d’Advocats de Barcelona, veritable catau catalanòfob, que hem de netejar el més aviat possible.
Des de Reagrupament fem una crida a la mobilització, a la victòria, a la unió independentista. Guanyem i fem de les institucions i del carrer les nostres avantguardes de la Catalunya Lliure!
*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 106, Desembre 2020)
dilluns, 28 de desembre del 2020
dissabte, 5 de desembre del 2020
dimarts, 3 de novembre del 2020
ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ESTÚPIDS!*
Sí, d’acord, el títol no és molt original, però és la veritat, no fotem. La falsa dicotomia que alguns pretenen imposar entre Independència versus Gestió, és més falsa que un duro sevillanu. La Independència és la millor manera de gestionar el país. La que ens permetrà disposar de tots els recursos que generem per fer front a totes les adversitats, a totes les calamitats, així com generar tots els recursos per garantir els benestar de la nostra gent. Punt. No hi ha res més a discutir. Independència i mil vegades independència. I quant abans millor. Si pot ser el 15 de febrer. No el 16. Des de Junts per Catalunya hem de ser claríssims al respecte. Cap dubte, cap matisació. Només així ho farem possible, només així obtindrem una victòria aclaparadora que evitarà qualsevol alternativa que només serà espanyolista. I és que a més, serà la Independència la que portarà a la unitat, seguint un efecte arrossegament. De manera que, repetim-ho, cap dubte.
Llavors em preguntareu, què farem, després de la victòria. I jo contesto, què farem abans. I abans avisarem el món sencer que la victòria portarà inevitablement a la Independència. I ho direm a viva veu a tot el món mundial. Que ho sàpiga tothom, des de Brussel·les, Washington, Beijing, Moscou o Ougandodou. Des de tots els mèdia globals fins al mitjà més modest de l’Àfrica.
I ho direm en totes les llengües del món mundial. Que ningú no pugui al·legar desconeixement, al respecte. Som un país que això ho pot fer perfectament. No som una petita potència, que no tingui mitjans. Prou d’auto-flagel·lar-nos amb el mantra de ser un país petit. El «petitisme» és quelcom patètic i d’ell n’estic fins al capdamunt.
Naturalment no serem tan babaus com per anunciar quines mesures concretes portarem a terme després d’una victòria definitiva sobre Espanya. Ja els agradaria. Alguna cosa hem après en els darrers anys, oi? Ara som molt més savis, després de viatjar tants anys cap a Ítaca. Molt més savis i sabem de què són capaços els espanyols.
Ara, en plena crisi mundial, Espanya és una desgràcia. Es troba a pocs centímetres de caure i d’esclatar, ja no en tenim cap dubte. Només sospira per rebre els fons europeus que els necessita com l’aire que respira. Són la seva esperança. Però és obvi que, si els rep, només els repartirà entre els seus acòlits, i mai amb un criteri de racionalitat, ben al contrari. Una Catalunya independent i membre a la UE, en rebria, segons algunes fonts, 30 milards, moltíssims més que una Catalunya autonòmica i espanyola. Però és que moltíssims més. De manera que no hi ha color. Amb aquests recursos sí que es podria fer front les demandes socials, econòmiques, d’infrastructures. I si sumem la fi de l’espoli fiscal que representarà la Independència, uns altres 16 miliards, encara en tindrem per construir un exèrcit modern, augmentar el nombre de funcionaris (jutges, policies, sanitat, servei diplomàtic, etc.) que ens faria augmentar la qualitat de vida, la seguretat pública i privada, l’ensenyament). També per reorganitzar el sistema financer i convertir Barcelona en una plaça fintech, canviant les experiències fracassades (Bancaixa, Sabadell) i acabar amb el monocultiu del turisme en moltes comarques, a favor de l’economia digital, la intel·ligència artificial, la universitat d’excel·lència, inspirant-nos en models capdavanters com els escandinaus, centre-europa o Israel. També serà el moment de determinar el sistema electoral propi, que reforci la cohesió nacional, la planificació territorial, amb l’impuls de les vegueries i la desaparició de les províncies i les diputacions.
I naturalment, un impuls de la presència internacional: a Europa, al Mediterrani i al món. Amb uns thinks tanks que sempre tinguin Catalunya com a referència, no com ara. I unes empreses globals, unes 10, 20 o fins i tot 30, que portin la marca Catalunya arreu del món, sense peatges reials de cap mena.
Last but not least, un element clau serà l’elaboració de la Constitució de la República, on quedarà ben palès la defensa dels Drets i Llibertats de tots els catalans i catalanes, la persecució de tota mostra de catalanofòbia i la defensa i promoció de la llengua catalana.
Tenim tantes coses per fer que quant abans les comencem, molt millor.
*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 104. Octubre 2020)
diumenge, 1 de novembre del 2020
dimarts, 6 d’octubre del 2020
ESPANYA ENTRA EN PÀNIC*
Les perspectives que ofereix la propera cita electoral, amb un President Puigdemont com a candidat de Junts x Catalunya, com a gran triomfador, a anys llum de la resta, ha fet entrar en pànic Espanya i els seus aliats a Catalunya. Tant és així que els partits ètnics espanyols ja fan crides a formar un bloc electoral conjunt per aturar no l'independentisme en general, sinó per aturar, literalment, “per aturar Puigdemont”. Molt significatiu, no? Saben perfectament quin és l'enemic a abatre i qui són els txitxarel·los que fan de decoració inútil.
Per la seva banda, el govern “més progressista de la història” ha activat una operació que intenta neutralitzar el tsunami que s'acosta. Que si indult, que si reforma del codi penal, que si tal i que si qual. Tot per engalipar Esquerra i dividir l'independentisme, fent que aquest partit s'allunyi de qualsevol temptació de pacte amb Puigdemont. Però cal tenir clar que aquesta estratègia és també fruit del terror que Sànchez té a una brutal victòria d'aquell i al seu impacte internacional, en un moment on Espanya depèn de la Unió Europea per rebre centenars de milers euros per fer front al seu desastre econòmic i polític.
Penso que és obvi que ha estat la tasca feta des de Waterloo, així com des de Barcelona, en aquest cas pel President Torra, les que han dinamitat la repressió dirigida des de Madrid i ha ensorrat l'estratègia de Sánchez. Concretament, ha posat l'estat espanyol al caire de l'abisme. Fem-ne un recompte: fugida del Borbó amb la cobertura del govern, crisi institucional entre els poders executiu i judicial, un congrés de diputats convertit en una olla de grills, una economia pel terra, una epidèmia que s'escampa des de Madrid a tot arreu, posant la capital espanyola en el punt de mira no només de la resta de l'Estat, sinó també a escala europea i fins i tot global. Tot, tot això ho hem provocat els catalans, amb els Presidents Puigdemont i Torra al capdavant. Los catalanes hacen cosas, que deia aquell. Per cert, un altre que comença a tenir problemes seriosos arran del cas Kitchen i del seu ministre Fernandez Díaz.
Hem de continuar empenyent, sense pausa. Però sobretot, hem d'aconseguir ser creïbles a escala internacional. Això és bàsic. Estem arribant a un moment clau: aquell on la desesperació d'Espanya respecte els nostres continus triomfs la portarà a oferir-nos qualsevol cosa, fins i tot la més freaky per tal que nosaltres acceptem prémer el fre i deixar la velocitat de creuer cap a la Independència. Si féssim això, Espanya de seguida ho vendria al món com una victòria pròpia consistent en la desactivació de l'independentisme català, a canvi d'un plat de llenties en clau de reforma de l'estat espanyol més o menys profunda (més aviat menys que més). Això faria que els Estats del món que serien partidaris d'un reconeixement internacional de la República de Catalunya, s'ho pensarien dos cops abans de fer-ho, davant el perill de quedar amb el cul enlaire si els polítics catalans opten per acceptar l'oferta espanyola.
Ha de quedar ben clar que això no pot passar. Hem de ser creïbles internacionalment, i que tota la comunitat internacional sàpiga que anirem fins al final. Que cap pacte que no sigui l'assoliment de la Independència i el seu reconeixement per part d'Espanya no serà signat. El estats del món han de veure que pels Catalans i les Catalanes allò que volem i allò que aconseguirem és la Independència i res més que la Independència i la correlativa derrota d'Espanya. No han de tenir cap dubte al respecte. Només d'aquesta manera, la possibilitat d'un reconeixement de la República de Catalunya per membres de la comunitat internacional, és a dir, per estats i organitzacions internacionals, serà més propera, més immediata.
Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units.
I el pànic d'Espanya, encara es multiplicarà.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 103, Setembre 2020)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)