EXPULSAR CIUTADANS EUROPEUS? AU, VA!

El conte aquest que la Unió Europea podria expulsar 7,5 milions dels seus ciutadans, és del tot inversemblant. Que encara a hores d'ara s'utilitzi com a papu per a fer por a uns ciutadans, que se'ls pren per criatures espantadisses, diu molt poc de la cultura política democràtica d'un país, però sobretot dels qui el difonen i dels qui s'ho creuen.

La Unió Europea mai expulsarà Catalunya si aquesta decideix democràticament accedir a la independència i esdevenir un nou estat membre. Punt i final. Naturalment hi haurà d'haver ajustaments, però això és un tema tècnic que es pot resoldre relativament ràpid. Quants eurodiputats pertocaria a la República de Catalunya? Si ho comptem per població, seria si fa no fa com Bulgària, és a dir entre 17 i 18 eurodiputats. Tots ells treballarien full time per Catalunya, no com ara, que els qui ho fan es poden comptar amb els dits d'una sola mà, i encara en sobrarien. A més, és clar, de tenir un comissari propi.

Però tornem a conte de por. És cert que l'adhesió s'ha d'aprovar unanimitat, i que això pressuposa que cadascun dels 27 estats membres actuals, i ben aviat, també, Croàcia, tenen un dret de veto. Però aquesta arma, ni Espanya ni cap de la resta de socis l'empraria contra Catalunya. Amb tots els respectes, Catalunya és una realitat política i econòmica que està a anys llum de la majoria d'estats membres, tant en termes absoluts com relatius. A veure si ens ho clavem al cap això i deixem de parlar de “país petit”. En el món hi ha 150 estats més petits que Catalunya. Punt.

Tant a la Unió Europea com al Consell de Seguretat de l'ONU, els qui exerceixen el dret de vet són les potències hegemòniques. Les que no ho són cedeixen sempre a la pressió de les fortes, tot buscant contrapartides el més favorables als seus interessos, i que amagui la seva baixada de pantalons. La pregunta és: és Espanya una gran potència europea, que implica, naturalment, ser-ne un contribuent net al seu finançament? No, la resposta és que no. Tot al contrari. Espanya és qui para més la mà, de manera que no pot jugar a fer el fatxenda. I no només això, Espanya és morosa amb Europa i amb el món. Això en la pràctica la fa feble, perquè els socis europeus, arribat el cas sabran on cargolar si es mostra reticent a baixar de la muntanya.

Però fins i tot això no caldrà, perquè establir duanes entre Catalunya i Espanya, perjudicaria d'allò més a l'economia espanyola, començant pels grans bancs espanyoles, o a empreses capdavanteres com Telefònica o el propi El Corte Inglés. No, no ho faran. Una cosa és el “teiatro” que muntaran per intentar impressionar als espantadissos, però arribat el moment, “nastis de plastis”. Se l'embainaran, ara sí, amb un posat fatxenda i encara deixant anar alguna pocasoltada. La qüestió, doncs, no rau en el que farà Espanya, que, com ja hem dit, acabaran embeinant-se-la. No. La qüestió és com fer que els socis europeus pressionin els espanyols a que baixin del burro. I aquí és on hi ha el tema.

Per aconseguir-ho, com a mínim calen dues condicions. La primera, és que sapiguem vendre que la independència de Catalunya, beneficia a la UE en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. Això pressuposa una campanya de relacions públiques i de comunicació, de primer ordre. També pressuposa crear expectatives, de negocis, d'inversió, d'intercanvis, etc. Per sort Catalunya té un atractiu immens fins i tot a escala mundial, no només europeu. I si cal que el Barça vagi a fer uns quants bolos en aquest context, els fa i punt. Molts ja es donaran per ben pagats.

Però la segona condició és la més rellevant. No hi ha res que emprenyi més quan es negocia que un interlocutor frívol o poc seriós, perquè et fa perdre el temps, i amb ell, diners. Per això, el socis europeus han d'estar convençuts que el president de Catalunya i el poble que el recolza, estan realment compromesos amb el procés d'independència. Qualsevol mostra de dubte, d´hesitació, de marxa enrere, i no cal dir de qüestionament, pot ser interpretat com que els estem prenent el pèl, i llavors ens poden enviar a pasturar.

No, si es va, es va a per totes, i això no pot estar en qüestió. I ens trobem en un moment massa clau per engegar-ho tot a rodar. No ens ho podem permetre. Hem d'anar de cap cap al mur amb el convenciment ple que l'envestida serà exitosa. I només així comptarem amb el respecte dels nostres socis, que veuran un poble cohesionat, decidit a accedir democràticament a la seva sobirania i que a més pot representar una bona oportunitat econòmica o comercial. Ningú, repeteixo, ningú, s´hi podrà resistir.

(NOTA: Post publicat inicialment al Nació Digital, el 14.11.2012)