JURO QUE SEREU VOSALTRES QUI ACABAREU EN UNA PRESÓ CATALANA I REPUBLICANA

A VEURE... QUI ÉS EL GUAPO QUE TORNA A PRONOSTICAR LA NO-INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA?

I vosaltres, tampoc no voleu veure Catalunya independent?????

A aquest, deixeu-li que dormi en el seu Ave espanyol fadaralista, quan es desperti, ja serem independents!

2016: L'ANY QUE L'ESPANYOLISME CIVIL ES VA RENDIR

En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.

La derrota de l'espanyolisme civil

El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.

El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.

El fracàs de la Família Adams

La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.

El setè de cavalleria al rescat

I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli... 

La derrota exterior

Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil. 

També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).

Un règim en estat d'implosió

Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:

El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.

Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.

Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.

Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.

Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

EL DIA QUE PEDRO SÁNCHEZ VA DONAR PEL SAC ICETA

Nova lliçó de realpolitik dels espanyols envers els catalanets que ho volen ser, però no tenen ni idea de com fer-ho. Ahir, en Sànchez va dimitir com a diputat per evitar votar contra el sistema. D'aquesta manera deixava amb el cul enlaire els catalanets del PSC, que van acabar fent-ho, i ara hauran d'assumir les conseqüències. 

Aquest episodi ens recorda, per enèsima vegada, que mai un espanyol és de confiar en el tema de Catalunya. Tard o d'hora, per molt que digui que estima Catalunya, en el darrer moment, o quan ho consideri adient, deixarà tirats als seus amigos catalanes, fins i tot aquells que de tant arrossegar-se per terra, llepant culs i vores madrilenyes, mai, repeteixo, mai, comptaran amb la plena confiança dels seus amos espanyols.

Encara que aquesta reflexió sigui inútil per als Iceta de torn, penso que sí que pot ser-ho per aquells que no siguin totalment dogmàtics, i vegin que un espanyol mai serà de plena confiança, mentre que, ni que sigui subconscientment, continuï mantenint actituds supremacistes... per molt d'esquerres que es presentin. Està bé que ens estimin, però no que ens considerin una part seva, i no un alter ego amb qui negociar i arribar a pactes, d'igual a igual.

L'ESPANYA DIVISIBLE*

Les declaracions del senyor Miquel Iceta, segons les qual s’apuntava a la, segons ell, via canadencamereixen una reflexió. En primer lloc, cal explicar què s’entén per aquest concepte. Procedeix de l’anomenada Llei de la Claredat, o Clarity Bill, aprovada l’any 2000 pel Parlament del Canadà, i estableix quines han de ser les condicions en virtut de les qual el govern federal del Canadà s’asseurà a negociar amb un província del país que en virtut d’una majoria clara i en resposta a una pregunta referendària clara, és a dir que contempli la separació total respecte el Canadà, vulgui separar-se’n. No concreta, però, l’esmentada llei, què entén per majoria clara, ni la quantifica. Cal dir, a més, que aquesta llei és ordinària, no constitucional, de manera que una majoria parlamentària contrària la podria derogar o modificar.

L’origen d’aquesta Llei, diguem-ho, es remunta al referèndum d’autodeterminació que es va celebrar al Quebec el mes d’octubre del 1995. Llavors els partidaris del no a la sobirania, que inicialment se les prometien molt felices, van guanyar per un estretíssim marge de vots: 50.58% votaren pel No i 49.42% pel Sí a la Independència. I naturalment, malgrat la victòria, als federalistes els va agafar la por al cos, perquè ells pensaven que guanyarien de carrer, com ja havia passat en l’anterior referèndum del 1980 (59,56% pel No/40.44% pel Sí), i es van trobar que quasi perden.

Llavors van decidir fer una consulta jurídica a la Cort Suprema del Canadà, tot adreçant-li un seguit de preguntes sobre el dret del Quebec a la secessió unilateral segons l’ordenament constitucional canadenc, l’ordenament internacional, i sobre l’eventualitat d’un conflicte entre ambdós ordenaments sobre aquesta qüestió.

Clarament, les preguntes estaven formulades de forma capciosa, perquè pràcticament ja assenyalaven quina havia de ser el sentit de la resposta. Però l’alt tribunal canadenc, no es va deixar prendre per un enquestat de carrer, i quan el 1998 va emetre la seva resposta, va deixar el govern federal i els federalistes amb la boca oberta.

Concretament, el tribunal opinava que en el cas que el Quebec es posicionés de forma clara i per una majoria clara a favor de la Independència, el govern federal i la resta de províncies canadenques estaven obligades a negociar de bona fe amb el Quebec. En conseqüència, el tribunal reconeixia el caràcter divisible del Canadà i també advertia sobre els intents d’entorpir o aturar la negociació. Va ser en base a aquesta opinió, que el govern federal va aprovar la famosa llei abans esmentada.

És particularment interessant, en aquest sentit, l’opinió d’Stéphane Dion, l’inspirador de la Llei de la Claredat, al respecte. Dion, naturalment, partidari del federalisme i acèrrim opositor de la independència, declarà el següent:

aquest país ha acceptat que és divisible, i cap força política del Canadà vol mantenir els quebequesos en el país en contra de la seva voluntat expressada clarament. Això ho sé. Sé que aquest no és el cas en altres països. Diverses democràcies força respectables diuen que són indivisibles. Bé, em sento orgullós del meu país, perquè la seva unitat està basada en una adhesió mútua; sabem que no tindrem un país sense un consens mutu.

En quina democràcia, “força respectable”, penseu que estava pensant el senyor Dion? S’accepten respostes…

Tornem a Catalunya. ¿Vol dir, doncs, que el senyor Iceta, partidari de la via canadenca, accepta la possibilitat que Catalunya sigui independent si ho aprova seguint les condicions establertes per la legislació canadenca i després d’una negociació de bona fe? Si la resposta és que sí, ho celebraré.

Tanmateix, cap dels partits del búnquer espanyolista contemplen aquest escenari. El seu tancament és total i absolut. La independència, ni com a hipòtesi ni res que s´hi assembli. La veritat, és que jo estaria més tranquil si, a banda del senyor Iceta, els seus companys a Madrid, també s’apuntessin a la via canadenca, i acceptessin doncs, que el resultat de la negociació bilateral de bona fe, pogués concloure en la Independència de Catalunya. Començant pels seus companys del taller d’ebenisteria del carrer Ferraz. Sí home, aquells que fan anar dia sí i dia també el ribot.

Si els ribotaires es fessin canadencs potser encara… però em temo que ni els de Ferraz, ni els de Gènova, ni tampoc, és clar, els naranjitos estan pel tema. I quant als podemites, no té gaire interès, perquè ells sols no poden fer res, més que marejar la perdiu o vendre gat per llebre. Oi senyor Domènech (on és el grup parlamentari català que tan prometia? A la panxa del bou?).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 31.03.2016)

ELS PALLASSOS DE LA TELE

La fatxenderia dels espanyols no té límits. I la seva voluntat de reescriure la història, tampoc. Ara, del que es tracta és de fer veure que les eleccions del 27S no van passar, i en conseqüència, els seus resultats, tampoc. El Parlament de Catalunya, ergo, no existeix. És un actor que no compta, perquè té majoria independentista, naturalment. 

És des d'aquesta perspectiva que cal entendre la iniciativa que ara s'han tret de la màniga aquests dos pallassos de la tele que són en Miquel Iceta, àlies el canadenc, i en Xavier Domènech, àlies el bolivarià.

Aquests dos tipus, sense encomanar-se a ningú, han decidit que es reuniran ells i que resoldran la cuestión catalana. Així, amb dos collons. Perquè daixonses ha d'existir el Parlament de Catalunya, si amb aquests dos cracks n'hi ha prou. Que s'apartin les criatures!

I, si bé encara no hi ha un acord, naturalment, els trets van per intentar introduir el tema del federalisme en la travessa que ara només està composta per o Independència o Statu Quo, és a dir, Espanya. Del que es tractaria és oferir una nova -i ditxosa- tercera via, federal. Una via que no té cap sentit, com és ben sabut, perquè per ser federal, se n'han de ser dos, i, a Espanya, no hi ha ningú que en sigui partidari, de debò. I a Catalunya, cada cop són més minoria, perquè no té cap mena de credibilitat.

De l'Iceta, no cal fer gaire presentacions. Té un currículum prou conegut, que es remunta als incis locals, que inclou el salt a la Moncloa per fer d'analista i prospectivista de Narcís Serra quan era Vice, per després retornar a cas per tallar el cap a Maragall, com a capità i finalment, un cop liquidat per manifesta incapacitat, en Navarro, convertir-se ell en la Reina del Carnaval, pujant als escenaris a moure l'esquelet i tocar cuixa del Sànchez, que segur que està per menjar-se'l, xato. 

Darrerament, però, se'ns ha tornat, canadenc. Vaja, doncs, si és veritat, serà un gran pas endavant, atès que, el fet d'apuntar-se a la via canadenca, tal i com ja he escrit en un altre lloc, pressuposa considerar Espanya divisible. És a dir, o Iceta es declara insubmís a la Constitució espanyola, o ens enganya. Ara, aquesta insubmissió constitucional, és creïble? I més enllà d'això, què li diran els seus hermanos espanyols? Sobretot aquells afeccionats a fer anar al ribot... li riuran les gràcies? Em penso que no.

I què dir del New Kid in the Block, en Xavier Domènech? Un xaval que ha passat del no-res a ser un Master del Univers, en pocs dies, i que encara està en ple subidón. És el típic apparatxik, que històricament ha segregat l'engrunisme català. Un sobrat de collons que mira l'independentisme per damunt de l'espatlla, i que de tant en tant, si li rota i està tovet, li perdona la vida. Però quan està high, el menysprea olímpicament, com quan va declarar que mai s'havia plantejat la qüestió de la independència. I això és un historiador? 

El xaval, a més, és prou hàbil per haver estat tota una campanya electoral gallejant que serien el primer grup parlamentari català, i enganxant amb aquesta idea-força molts catalanets i catalanetes que encara els falta un bull per arribar a ser majors d'edat, políticament, i no combregar amb rodes de molí d'aquesta mida. Naturalment, un cop passades les eleccions, vés i busca'l el "primer" grup parlamentari català, que no el trobaràs pas, però ell ja s'havia quedat ben tip! 

Per acabar-ho d'arreglar, un cop desembarcat a Madrid, que per un català normal, és el cul del món, però per ell és el no-va-plus, va i els seu amo amb coleta li diu que serà el ministre de la plurinacionalitat, que és la seva manera diplomàtica de dir que és un puto pijo provinent de la Santa Cruz bolivariana, però ell s'estarrufa de satisfacció i li comencen a caure entrevistes de totes bandes, i el seu ego està a punt de rebentar com Mr. Creosote de The Meaning of Life.

En definitiva, que aquests dos pàjarus, single-handedly, arreglarant el tema, i la voluntat dels catalans i les catalanes, doncs a fer, directament, la mà, i tal dia farà un any. 

L'estratègia ja està clara, és aturar el rellotge. El rellotge dels 18 mesos, lògicament. Que ara ja són 15 -estem al mes d'abril. Per aturar el rellotge és fonamental que a Catalunya es tingui la percepció que els espanyols accepten fer un referèndum pactat. Només d'aquesta manera, s'ha dit de forma bén il·lusa, s'acceptaria aturar el procés, o, tornar unes quantes pantalles enrere. 

Però, a banda d'en Tardà, hi ha algun sòmines que es pensa que els polítics espanyols són bona gent? 

Aturar el rellotge, és la primera etapa d'un procés que després implicarà la desnaturalització del suposat referèndum, que es pot fer de mil-i-una maneres: fent una pregunta trinària, incloent l'opicó federal, com ja s'ha dit abans; o bé lligant independència amb sortida de la UE; o bé incident en un mínim de participació o en una majoria qualificada, seguint el cas de Montenegro.... I així, anant desinflant el globus, fins a liquidar-lo.

No tinc cap dubte, que malgrat l'ofensiva mediàtica espanyola favorable als pallassos de la tele serà immensa, començant pel gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernandez, els catalans i les catalanes no ens empassarem aquesta hòstia no precisament consagrada, i centrarem els nostre esforços tant en la tasca infatigable del Parlament, com en la mobilització popular arreu del país, com en la creació d'aliances arreu del món. Així per quan el rellotge arribi al final del compte-enrere tot plegat serà un pur tràmit, amb el punt d'èpica necessari, però que farà justícia a una de les demandes més antigues d'Europa.

ERA EL MESTRE PAU CASALS UN NAZI, ICETA?

Les declaracions del kapo (més kapo que mai) dels sociates, Miquel Iceta, fent un poc subtil paral.lelisme entre la consulta del 9N i l'Alemanya nazi, mereixen tot el nostre més absolut menyspreu. No només per la seva mala llet, sinó també perquè demostren una voluntat ferma d'ocultar la pròpia història.

Ja fa uns mesos, vaig escriure un post que reivindicava un antecedent directe al moment històric present. Em refereixo és clar, al Plebiscit del 2 d'agost del 1931, en el qual, el poble català, passant absolutament de la legislació vigent espanyola, va exercir el seu dret a decidir respecte el conegut com Estatut de Núria, o del 1931. Llavors, amb una taxa de participació del 75%, el 99% dels votants (només homes), van donar el seu suport al nou text.  

Naturalment, quan el text va passar per les Corts de Madrid, va patir la corresponent retallada, de manera que l'Estatut que finalment s'aprovà, el de 1932, s'assemblava al del 1931 com un ou a una castanya, en detriment de Catalunya, naturalment.

Que l'Iceta ignori el Plebiscit de 1931 és totalment coherent amb la tendència historiogràfica frontpopulista que ha exercit una enorme pressió a casa nostra en les darreres dècades. Aquesta tendència, i es pot seguir en els manuals d'història per a batxillerat, l'ignora completament. Llei del silenci que cau com una llosa. 

Això no obstant, la importància d'aquell plebiscit va ser enorme. I demostra que ja hi ha un antecedent, i que no només a l'Alemanya nazi, sinó a la Catalunya Republicana, també se'n feien.

O és que el senyor Iceta suggereix que el Mestre Pau Casals, que apareix en la foto superior exercint el seu dret a decidir aquell 2 d'agost del 1931, era un nazi?

LA FAMÍLIA MONSTER DELS SOCIATES

Ridícul espantós dels sociates catalans. De fet, ja no és cap notícia. Bé. sí que hi ha notícia. Ja sabem com es diuen el pare (Pedro Sànchez) i la mare (Susana Díaz). D'aquesta manera, ja han deixat de ser fill espuris.

El nen Iceta i els seus amiguets i amiguets van fer una festa, i sota l'atenta mirada dels papàs, van fer xerinola, i van menjar anisos i begueren dotzenes de llaunes de coca-cola. Van jugar al federalisme i es feren un panxó de riure.

Però el moment més divertit, va ser quan tots els nens i nens s'abraonaren damunt de l'avi Àngel i li digueren "Geli!", "Geli!", i el iaio, va negar-ho fins a tres vegades abans de caure als peus del nen Iceta i, besant-los, exclamava amb vehemència, "Gràcies, gràcies, sant Miquel".

Alguns nens van adonar-se precisament llavors, que dels pantalons del nen Miquel, apareixia com una muntanyeta, petitona i que immediatament després també ho feia una taqueta. En Miquelet, va mirar llavors els seus papàs, Pedro i Susana, i s'aixugà la boca, que li salivava... El Papà li féu una moixaina, la Mamà no va tenir temps de fer-ho, perquè el nen Miquel va tornar a emprendre-la amb l'avi, tot cantant-li, "Ton pare no té nas ..."