LA FARAONA NO FA BROMA

La faraona Díaz no fa broma. Les seves declaracions recents, pretenen ni més ni menys que implicar la Caixa en el debat polític sobre la Independència. Vol que la Caixa es mulli... encara més. Com si no s'hagués mullat prou, ja a hores d'ara. La Faraona, però no en té prou. 

No en té prou amb el fet que, a hores d'ara, el partit que té el cor robat a la Caixa i al Banc Sabadell no és altre que Ciudadanos, al qual li plouen favors per totes bandes. El missatge reformista que pretén encarnar Rivera i la seva troupe, però és de bastant pa sucat amb oli. No arriba ni a la cantonada. Ja és públic i notori que de reformistes, no en tenen res. Pur feixisme i supremacisme espanyol, igual que els sectors més ultres. I tot i així, reben l'ajut de la gran oligarquia financera espanyola. És això el que no entén la CUP, que és més curta que no veu tres en un burro. L'infantilisme revolucionari, és aquell que centra el seu odi contra el veí que, com en el vídeo de la campanya electoral, va amb un Audi ... mentre no veu el gran capital que va amb un jet privat que li passa a 3.000 metres per damunt del cap. És el de sempre, l'enemic és el conegut, l'assequible. El que te'l trobes cada dia... o quasi. Aquell que està una mica més per damunt de tu en quant a la seva capacitat de consum. Però el veritable enemic de classe, ni el coneixes, ni l'ensumes. Pitjor encara, en el teu odi cap al conegut, el desconegut t'ofereix avantatges per a matxacar-lo... que així li neteges una mica el camí. Li treus la brossa.

Salvant la distància... o no, es torna a repetir el primitivisme revolucionari de liquidar els capellans, perquè eren els més a l'abast, mentre que els grans capitans d'indústria, van salvar la pell. És tan elemental, que va mandra fins i tot escriure-ho.

M'encanta

Ara allò que m'ha encantat es veure la cutrada del C's posant la pantalleta per veure el partidet de futbol. En unes poques paraules: és l'assumció, la interiorització, de la derrota que van patir el 27S, que han de recórrer a aquests happenings, perquè saben que són minoria, encara que no ho reconeixen públicament.

Aquest anar contra les autoritats, és el que fèiem sempre nosaltres. I ara ho fan ells. És la prova palmària que la truita s'ha girat. Nosaltres manem, i vosaltres, espanyols, us toca fer les pallassades. 

Això sí, amb el suport d'en Fainé i de l'Oliu. No us podeu queixar, doncs. 

LA FAMÍLIA MONSTER DELS SOCIATES

Ridícul espantós dels sociates catalans. De fet, ja no és cap notícia. Bé. sí que hi ha notícia. Ja sabem com es diuen el pare (Pedro Sànchez) i la mare (Susana Díaz). D'aquesta manera, ja han deixat de ser fill espuris.

El nen Iceta i els seus amiguets i amiguets van fer una festa, i sota l'atenta mirada dels papàs, van fer xerinola, i van menjar anisos i begueren dotzenes de llaunes de coca-cola. Van jugar al federalisme i es feren un panxó de riure.

Però el moment més divertit, va ser quan tots els nens i nens s'abraonaren damunt de l'avi Àngel i li digueren "Geli!", "Geli!", i el iaio, va negar-ho fins a tres vegades abans de caure als peus del nen Iceta i, besant-los, exclamava amb vehemència, "Gràcies, gràcies, sant Miquel".

Alguns nens van adonar-se precisament llavors, que dels pantalons del nen Miquel, apareixia com una muntanyeta, petitona i que immediatament després també ho feia una taqueta. En Miquelet, va mirar llavors els seus papàs, Pedro i Susana, i s'aixugà la boca, que li salivava... El Papà li féu una moixaina, la Mamà no va tenir temps de fer-ho, perquè el nen Miquel va tornar a emprendre-la amb l'avi, tot cantant-li, "Ton pare no té nas ..." 

NO ES POT AMAGAR L'OU ETERNAMENT*

Aquestes setmanes i dies caniculars està avançant amb força la constatació d’allò que alguns ja dèiem fa uns quants anys, i que d’altres han fet l’impossible per evitar-ho. Cada cop és més clar que l’accessió a la Independència de Catalunya és un afer primordialment dels … catalans i catalanes. Una obvietat, oi? Però això traduït políticament, només vol dir, que l’única via per assolir la independència és la declaració unilateral d’independència –DUI. Una declaració que ha de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, el qual passarà a convertir-se en el representant de la sobirania nacional i popular de Catalunya.

Qualsevol altra opció, que impliqui la participació dels espanyols, ens la podem treure del cap. Els espanyols i les espanyoles no estan per la tasca de legitimar políticament el procés de transició nacional de Catalunya. Hi posaran tots els pals a les rodes que siguin possibles i els impossibles, també. No els cap al cap deixar anar la seva principal font d’ingressos via espoli fiscal. En aquest sentit, l’anunciat relleu al capdavant de la Junta d’Andalusia, ja pronostico que portarà cua. La nova Presidenta, Susana Díaz, ja ha donat mostres de ser una espanyola totalment desacomplexada i que no filarà prim a l’hora d’intervenir en als afers del que alguns anomenen la novena província d’Andalusia.

Però tornem a la DUI. La resta d’opcions alternatives, són una via morta, perquè els espanyols no hi posaran de la seva part: ni la reforma constitucional, ni la reforma estatutària, ni cap mena de consulta popular, ni tan sols les eleccions plebiscitàries, que segurament boicotejarien cridant a la no participació.

Fins ara l’estratègia era ignorar la possibilitat d’una DUI. Ara, però fins i tot el primer report del Consell Assessor per la Transició Nacional en parla i el té en compte. Fet que fa posar dels nervis al sector més espanyolista d’Unió Democràtica de Catalunya i també d’Iniciativa.

L’única hipotètica possibilitat d’usar una via alternativa seria la pressió internacional, particularment dels EEUU i d’Alemanya, d’Obama i de Merkel. Però Espanya és tan insignificant en el context internacional, que dubto que moguin fitxa en condicions normals.

En definitiva, deixem-nos d’històries, no amaguem més l’ou i preparem-nos per a l’escomesa, que serà dura, però  no insalvable, I és que la Independència no pot esperar.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 31.07.2013)