8 ANYS DESPRÉS....

BUFFF!

DONALD TRUMP: FÒBIES I FÍLIES D'UN PRESIDENT ELECTE*

Durant les setmanes posteriors a la seva victòria electoral, Donald Trump no ha deixat pràcticament passar un dia sense ser notícia bé per les seves declaracions, les seves decisions, el seu capteniment i, perquè no dir-ho, algun estirabot, que ha deixat mitja humanitat sorpresa i l’altra bastant o molt preocupada.

En aquest article ens proposem analitzar dos àmbits molt delicats, que cada cop centren més l’atenció d’analistes, polítics i periodistes, i naturalment, també de molts ciutadans, no només dels Estats Units, sinó també d’arreu del món. El primer és el de la Intel·ligència i el segon el pes creixent que els militars estan obtenint en els nomenaments de la futura (immediata) Administració Trump. Mentre que en el primer àmbit, es considera que Trump deixa entreveure una gran desconfiança, una fòbia, envers l’anomenada Comunitat d’Intel·ligència, en el segon, per contra, es detecta una proximitat amb veterans militars, ja retirats del servei actiu, però que si finalment són confirmats, poden assumir un protagonisme polític molt rellevant i, atès el seu full de serveis militar, certament inquietant, si més no per una part important de l’opinió pública americana i global. Vegem-ho.

Trump obvia els Informes d’Intel·ligència

Des de fa dècades, els Presidents dels Estats Units, reben cada dia, un document ultrasecret, l’Informe Diari Presidencial (Presidential Daily Brief,PDB), que conté les darreres informacions sobre seguretat nacional i internacional elaborades pels diferents serveis d’intel·ligència, i que és clau per prendre decisions, sobretot en moments delicats. És un document que requereix una enorme capacitat de síntesi, per exposar en un espai forçosament reduït, allò considerat  imprescindible per tal que les decisions que, si s’escau, es prenen, siguin el màxim de fonamentades.

El PDB també es fa arribar al President-electe, durant les setmanes que transcorren entre la seva elecció (novembre) i el seu accés al càrrec (gener). A diferència dels seus immediats antecessors Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els quals van fer durant aquestes setmanes una immersió completa en el llenguatge específic de la intel·ligència, Donald J. Trump ha alarmat pel fet de dedicar un escàs interès a la lectura i comprensió d’aquest material, fins al punt que fins al moment de redactar aquest article, només es té constància d’haver llegit tres d’aquests informes diaris, un mes després de la seva elecció.

Aquest aparent desinterès per una font d’informació tan delicada, s’ha atribuït a la profunda desconfiança que Trump ha demostrat envers la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, formada per un total de 16 agències, entre les quals trobem la CIA, l’FBI, la NSA, la NRO o la DIA.

Considerades com la quinta essència de l’establishment, és a dir de l’Administració Federal, durant la campanya electoral, el llavors candidatTrump no va perdre oportunitat per criticar o menysprear les alertes que des d’aquestes agències es llançaven sobre una hipotètica intromissió russa en el seu desenvolupament. Trump també atribuïa a aquesta comunitat una major proximitat a la seva oponent Hillary Clinton. Paradoxalment, un cop assumeixi la presidència, Trump haurà de procedir al nomenament dels nous responsables d’aquestes agències, si s’escau, alguns dels quals, per cert, ja han començat a sonar públicament, tot i que cal veure si es confirmaran definitivament.

L’alarma generada, s’ha vist en part, només en part, esmorteïda, pel coneixement que en el cas del vicepresident electe Mike Pence, l’actitud és totalment la contrària, és a dir, que, ell sí, s’ha submergit en el coneixement diari dels temes d’intel·ligència i seguretat nacional al llarg de les darreres setmanes. Una diferència que, en certa mesura, alimenta la interpretació de considerarPence com un polític de pes, provinent, a diferència de Trump, de l’establishment republicà de sempre, i que, si es donés la hipotètica situació que l’hagués de substituir, significaria un cert retorn a la normalitat, que l’ascens de Trump ha trencat.

L’ascens dels militars

Quan el 7 de desembre es va conèixer que Trump proposava el general retirat dels Marines, John Kelly, com a nou Secretari de Seguretat Interior (Homeland Security), van començar a sonar les alarmes. I és que era el tercer militar, el tercer general, que ocuparà un lloc clau en la nova administració presidencial. Ja amb anterioritat, s’havien fet públics dues altres designacions. La del Secretari de Defensa, per al també general dels Marines retirat, James“Mad Dog” Mattis (foto), que haurà de ser confirmat pel Senat. I la del Tinent General de l’Exèrcit de Terra (Army) retirat, Mike Flynn, com a Conseller de Seguretat Nacional, una posició, que no requereix confirmació senatorial.

Però la cosa no acaba aquí, atès que entre els noms que corren, també hi ha la del polèmic general retirat David Petraeus, antic director de la CIA amb Obama, i que sona com a Secretari d’Estat, la de l’Almirall de l’Armada (Navy) Michael S. Rogers, com a nou Director Nacional d’Intel·ligència (DNI).

La sobrepresència de militars en llocs claus de l’administració Trump, que encara es pot incrementar més, presenta, lògicament, importants incògnites i no poques inquietuds.

Per una banda, cal tenir en compte que molts d’aquests militars es van caracteritzar en el seu moment per parlar amb una franquesa impròpia del registre dels polítics, en temes tan delicats com les tècniques d’interrogació reforçades, com el waterboarding, o envers els musulmans, o l’oposició al tancament de Guantanamo, o a la presència de dones en unitats de combat. Són, doncs, persones no acostumades a les subtileses, i que tampoc està clar que puguin entendre’s amb l’estil de gestió personalista que, ben probablement, Trump donarà a la seva presidència.

No obstant això, el mateix Trump, al llarg de la seva campanya electoral, no es va estar de valorar l’estil directe d’autèntics referents de la història militar nord-americana, com els casos dels generals Pershing, Patton i McArthur. Uns referents, que alguns dels ara escollits per Trump, semblaria que tracten d’emular.

*(NOTA: Article aparegut a Geopolitica.cat, 09.12.2016)

EL BÚNQUER ESPANYOL A EUROPA

Ara que es pot dir clarament que el fracàs de la diplomàcia espanyola en mobilitzar els suports internacionals contra la Independència de Catalunya ha estat total i absolut, atès que només ha obtingut mers declaracions vagues, diplomàticament ordinàries (algú es pensava que Obama parlaria d'una Espanya feble davant dels morros del Borbonet?), arriba el moment de la pantomima i fer el ridícul més espantós. I per aconseguir-ho, en un atac de desesperació, han recorregut als seus sospitosos habituals. Em refereixo, és clar al Partit Popular Europeu, que ha estat habitualment una eina poderosa d'intervenció dels espanyols en la política europea. Però que, tot sembla indicar, aviat deixarà de ser-ho.

En els darrers dies, s'ha sabut que la muller del portaveu de la Comissió Europea, no és altra que una destacada militant del PP espanyol, la qual cosa demostra de fins a quin punt de desesperació arriben els espanyols a tenir, que fa fins i tot recorren als marits propis per intentar aturar el tsunami català.

Malgrat comptar amb una representació diplomàtica brutal a Brussel.les, composta per 300 membres -enfront els aproximadament 20 de la representació catalana- encapçalada per un ambaixador que no para d'intentar tapar els forats que generem els catalans amb el nostre activisme europeu, penso que no podem deixar de banda, un altre personatge clau que, segons va informar el diari El Punt-Avui ja fa uns quants mesos "s'encarrega d'incterceptar i de tallar de soca-rel qualsevol intent català de buscar el suport" tant del President de la Comissió Europea, com de la resta d'eurocomissaris. 

Martínez Alberola, a segona fila, entre Juncker i Selmayr

Em refereixo a la Subcap de Gabinet del President de la Comissió Europea, Clara Martínez Alberola, valenciana però espanyola, i que és la número 2 de l'staff del President, Jean Claude Juncker, immediatament rere de la seva mà dreta, el maquiavèlic i ambiciós Martin Selmayr. 

Resulta curiós que d'un personatge tan important, membre del cos d'eurofuncionaris, no se'n parli gaire. Potser és perquè assumeixen el rol d'una mena de Sir Humphrey de la sèrie inolvidable Sí, Primer Ministre, que ho volen controlar tot, però sense donar la cara.

En una recerca ràpida, només he trobat un article on la titllen de lampista de Juncker, la qual cosa no deixa de ser una mica preocupant, sobretot si tenim en compte que qui ho va escriure era un periodista de Las Províncias, diari blavero per excel.lència. 

Per cert, durant la seva carrera eurofuncionarial, va arribar a ser la màxima responsable dels afers relacionats amb la Indústria farmacèutica europea... Després va passar a ser col.laboradora estreta de l'anterior President de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, que com tothom sap no era més que un noi dels encàrrecs del PP, per després saltar a l'equip de Juncker.

En definitiva, davant l'expectativa que s'obre en els propers 18 mesos, caldrà estar molt amatents als moviments dels principals actors espanyols a Brussel.les, tant a nivell del Parlament, com de la Delegació a Brussel.les i també en els budells de la Comissió. No s'hi valdrà a badar.

NOW, POTUS TURN...

Before today's Frau Merkel big slap in the Spaniard moron's face, in the coming days will be POTUS turn. 

Believe me when I say I count the days, the hours, the minutes and even the seconds for this to happen.

In the meantime, just a reminder of Japan's PM words...

“We shall respect the right of self-determination of all peoples around the World” (14.08.2015)

WE THE PEOPLE*

En la seva al.locució en la Universitat de Columbia, Nova York, el President Artur Mas no va perdre l'oportunitat de llançar diverses frases o reflexions que tenien per objectiu reforçar el lligam entre Catalunya i els Estats Units. Un objectiu bàsic, quasi bé diríem que imprescindible, per tal que el procés de reconeixement internacional de la Independència de Catalunya triomfi.

D'entre les citacions esmentades, cal destacar la que obre la pròpia Constitució dels Estats Units, el més que famós We the People que és tot un referent a la democràcia, però també a la nació, a la igualtat i a la solidaritat, que el President Mas va utilitzar per reforçar la tesi del dret a decidir. Qui decideix és el Poble, no els seus representants, ni encara menys, els jutges. I no cal dir, que tampoc ho fan uns magistrats escollits amb un biaix polític tan evident com és el cas dels del Tribunal Constitucional espanyol. No, és el poble. El poble català, en el nostre cas, naturalment.

A continuació, i seguint amb la lògica abans esmentada, va recordar el We shall overcome, referent del moviment dels drets civils dels anys 60, una cançó de protesta interpretada per molts autors entre ells Pete Seeger i Joan Baez, i que ha esdevingut un símbol de la victòria del poble contra les lleis injustes. El poble sempre guanya, someday. Una cançó, per cert, que guarda molts paral.lelisme amb l'Estaca de Lluís Llach, tant en el sentit cronològic, com estrictament polític, de contingut.

Finalment, el que més va ser reproduïda mediàticament, va ser el famós We Can del candidat Obama, en les eleccions del 2004. D'aquesta manera, repeteixo, el President Mas volia atraure l'atenció i la solidaritat de l'audiència americana que l'escoltava.

Catalan and American Patriots in Montserrat

Un objectiu que encara es va reforçar més arran la referència a la creació per part de John Adams, un dels Pares Fundadors dels Estats Units, del consolat a Barcelona, en una data tan inicial com fou la de 1797. Un Consolat que, a hores d'ara, cal dir-ho, és molt més que un simple Consolat, atès que té una importància estratègica fins i tot diríem que regional, en l'àmbit euromediterrani, com ho demostra el fet d'incloure una oficina de seguiment de temes de seguretat. Per això, resulta patètic, els intents matussers del ministre de l'interior espanyol, d'intentar vendre a l'opinió pública mundial, els Estats Units inclosos, naturalment, algun tipus de relació o complicitat entre l'independentisme i el gihadisme. Washington, a través del consolat, és el primer en rebutjar de ple aquesta intoxicació, aquesta guerra bruta malaltissa, que no fa més que augmentar la desconfiança envers Espanya dels seus suposats aliats.

La Llumanera de New York (1874-1881)

Fet que de retruc, beneficia a la causa per la Independència de Catalunya. No debades, el President Mas, va deixar ben clar, que la Catalunya Independent seria un soci de confiança dels Estats Units, i un factor d'estabilitat per a la zona euromediterrània. Una zona que, a ningú se li escapa, s'està convertint en objecte d'atenció creixent arran dels darrers esdeveniments a Líbia i a Tunísia.

Per això, la Independència de Catalunya és una garantia de seguretat. Per contra, Espanya, amb el seu enfrontament permanent amb el Regne Unit pel tema de Gibraltar; amb la tossuderia de mantenir Sabta i Mililla, convertits en porta d'entrada de gihadistes a la Unió Europea, i, naturalment, la seva política sistemàtica de boicotejar o amagar informació d'intel.ligència als Mossos d'Esquadra, que és el cos encarregat de la seguretat pública a Catalunya, no només posa en risc els catalans i les catalanes, sinó els milions de ciutadans d'arreu del món, molts d'ells americans, que ens visiten cada any. Un risc que es mitiga, val a dir, per l'excel.lent feina de la nostra policia, com s'acaba de demostrar. 

En definitiva, la necessitat estratègica d'una forta entesa entre els Estats Units i Catalunya, farà aquesta part del món més segura i estable. Un escenari que també serà ben vist per la Unió Europea. No debades, l'Europa Mediterrània està més que necessitada d'ambdós escenaris.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 46, Abril 2015)

OBAMA I EL NEW YORK TIMES DEIXEN EN RIDÍCUL ESPANYA I RAJOY

Dues dianes entre cella i cella de Rajoy. La primera, el discurs de Barack Obama ahir a Estònia. Genial. Posant la democràcia com la mesura de totes les coses. Un discurs històric, possiblement. 

"We’re stronger because we’re democracies.  We’re not afraid of free and fair elections, because true legitimacy can only come from one source -- and that is the people."

Un discurs que sembla inspirat en el missatge que fa uns dies va pronunciar el President Mas, posant la democràcia, com un referent substancial.

Per acabar-ho d'adobar l'editorial d'ahir del New York Times, deixa amb el cul enlaire Espanya, quan fa una comparació amb el cas escocès. Particularment, el darrer fragment és brutal.

"It is testimony to democratic values in Britain and in Spain, where a vote on Catalonia’s independence is scheduled for November, that the question can be put to the people peacefully — in stark contrast to Russia’s armed campaign to punish and dismember Ukraine for trying to break out of the Kremlin’s orbit. In Scotland, there is no threat of reprisals for either choice, and the only pressure is the complexity and fatefulness of that simple question."

Tot i que l'editorial va dedicada al referèndum d'Escòcia, afirma que és un testimoni (exemple) de valors democràtics que a la Gran Bretanya i a Espanya, on s´ha programat una votació "per la independència de Catalunya" al mes de novembre, es pugui fer de forma pacífica,en contrast amb la campanya armada russa per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar alliberar-se de l'òrbita del Kremlin. I afegeix, que a Escòcia no hi ha cap amenaça de represàlies surti el resultat que surti...

És a dir. Primer: dóna per suposat que es podrà fer la consulta a Catalunya el mes de novembre. És més se'n mostra favorable i ho considera un fet plenament normal. 

Segon: Ho contrasta amb el cas rus, que recorre a la campanya armada en contra la voluntat d'una nació, per tal de castigar-la i desmembrar-la (i aquí no he pogut evitar recordar les paraules d'Aznar sobre la divisió de Catalunya).

Tercer (i més important): El NYT acaba dient que "A Escòcia" no hi ha perill de represàlies, quan en bona lògica argumental respecte la frase anterior també hauria d'haver dit "A Escòcia i a Catalunya",però no ho fa. De manera que llança un avís per a navegants, dirigit naturalment a Espanya, al govern espanyol, respecte el possible recurs a represàlies en general, pel referèndum català, i particularment respecte el recurs a la força armada. 

No hem d'oblidar, que va ser precisament el NYT qui va titllar de troglodytes els militars espanyols que van amenaçar els catalans durant el procés de negociació de l'infaust Estatut del 2006. I que entre aquests militars hi havia el general Felix Sanz, que en l'actualitat és ni més ni menys que el director del CNI,organisme que està dedicant milions d'euros a fer guerra psicològica contra la independència de Catalunya, com bé se sap.

En defintiva,dues notícies, la del discurs d'Obama, i la de l'editorial del NYT, que ens donen força per encarar aquestes properes setmanes. La Independència és al nostre abast, i la guanyarem amb fermesa i determinació.

EL MEDALLAM DEL COMISSARI TRAPERO

En l'acte del Dia de les Esquadres, el Comissari Trapero va lluir a la pitrera tota una col.lecció de medalles que quasi no li cabien. El fet em va sobtar. I de seguida vaig recordar l'episodi recent protagonitzat per l'Ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos (en la foto, amb el President Obama)

En un tweet de fa uns dies, que arran de la polèmica que va generar, de seguida el va eliminar, Costos, per cert un destacat membre del lobby gay dels Estats Units, i eficaç recaptador de fons per a les campanyes electorals d'Obama, escrivia Only in Spain, il.lustrant el text amb una foto d'un militar espanyol que acabava de rebre o de saludar, farcit no només amb medalles per tota la pitrera, sinó també, per acabar-ho d'arrodonir, amb faixa i banda.

Tot plegat ben ridícul, barroc, cutre, caspós. En Costos, segurament se'n fotia, perquè hi ha raons per enfrotre-se'n d'aquests personatges.

Llavors jo em pregunto: no podrien els Comissaris dels Mossos (i Comissària, que n'hi ha una, també), seguir més un estil més modern, i en comptes de lluir medalletes i quincalla diversa, optar per les xapetes o com es diguin, més discretes, com les que lluïa, per exemple, l'ara caigut en desgràcia General Petraeus?

No li sembla, Comissari Trapero, que quedaria més polit, modern i racional aquesta opció, que no el nyap espanyol de les medalletes?

Only in Spain?

CONTRA L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ*

Els espanyols estan del nervis. En la seva desesperació, han començat a implementar una estratègia de la tensió més vella que l’anar a peu. Atacs nocturns a locals, robatoris i atemptats contra banderes estelades, que, com ja he dit en multitud d’ocasions, el Parlament de Catalunya les hauria de dotar d’una protecció legal, de manera que la seva destrucció fos considerada un delicte i doncs els seus autors detinguts, processats i condemnats.

Aquesta estratàegia de la tensió vol fer realitat la ruptura de la societat catalana que és l’objectiu que en el seu moment va esmentar Aznar, i que de fet és el full de ruta de la FAES, (Per cert, suposo que ja sabeu, que les sigles FAES coincideixen amb les de Falange Espanyola, oi?). Es vol provocar, enfrontar, i si és possible que hi hagi batusses i, encara pitjor, agressions físiques. Llavors, l’estratègia serà la de sempre. L’agressió serà presentada davant del jutge corresponent com una baralla entre dos grups, i el més probable és que se’n surtin de rositas. Repeteixo, més vell que l’anar a peu.

Ara bé, hi ha dues coses que han canviat. La primera és que els terroristes espanyols, que és així com cal denominar-los, juguen en camp contrari, i han d’anar de clandestins, si bé, relativament, car estic segur que compten amb totes les connivències possibles que li garanteixen una seguretat i una impunitat que demostra que realment no és un moviment de base, de la gent, sinó una instrumentalització dels serveis d’intel,ligència. No hi ha res que m’animi més que veure quatre panolis espanyols pressumint de les seves activitats en fotos cutres, quasi clandestines. Òbviament no tenen valor de fer-ho a plena llum del dia. És la demostració fefaent que actuen en territori apatxe. Apatxe per ells, és clar.

Dos, el discurs ètnic cada cop més ferm dels ideòlegs espanyolistes i del complex Fatxanet. Al.lucinant i no me l’esperava pas, Recordo els Onze de Setembre dels anys 80, quan després de la gresca, els diaris informaven de la detenció de 30, 40 o 50 o més manifestants independentistes. Particularment el diari El País llavors fidel col.laborades del PSOE em el poder, tenia la paciència d’anar concretant de quina edat eren els detinguts. Per exemple, deia “3 de 14 anys, 8 de 15, 10 de 16, etc.” i així anar fent. L’objectiu és clar era demostrar que l’independentisme era una qüestió d’acné, que es curava amb l’edat. El que no explicava pràcticament ningú, és que en més d’una o de dues ocasions, la policia nacional espanyola -llavors els Mossos eren als inicis- separava els detinguts per cognoms, i als que tenien espanyols, els apallissaven amb més ràbia por traidores. Doncs bé, aquest plantejament etnicista, torna a emergir com a darrera trinxera, atès que l’econòmica, o la internacional, les han perdudes i les han abandonades davant l’empenta de bloc independentista. El fracàs de la visita a Obama, per part de Rajoy, així ho testimonia.

Apel.lar als nascuts a la resta de l’estat, per tal de mobilitzar el vot espanyolista és una demostració més de la ignorància enorme que aquests paios tenen de Catalunya. En primer lloc, el discurs ètnic espanyol basat en laraza espanyola, no és més que un cuento xino. No existeix cap raza espanyola. Els espanyols, mal que els pesi a alguns d’ells, no són cap raça. Però és que en segon lloc, els destinataris d’aquest discurs ètnic, en la seva major part opten pel projecte polític català basat en el benestar i la promoció social, cultural i econòmica. Els únics que poden ser receptius són bàsicament el típic home madur, sovint ex-legionari, alcohòlic, masclista, sense entorn familiar, o amb un entorn degradat. O bé els ni-nis, si bé aquests poden ser gestionats, tan bon punt es compti amb els recursos corresponents quan, amb la independència, desaparegui l’espoli fiscal.

Hi ha una darrera diferència. Els discurs espanyolista del PSC, està donant cobertura als grups violents espanyols. Ja hem vist com l’alcaldesa Marín, de l’Hospitalet, fins i tot ha coincidit en alguna votació amb Plataforma per Caralunya, de l’Anglada, És realment repugnant veure com aquesta tolerància amb el terrorisme espanyol, que pot comportar dolor, i que això no obstaculitzi la seva actitud, Ben al contrari, segur que si passa algun episodi rellevant, n’intentaran treure profit polític, La minimització dels incidents al Centre Blanquerna de Madrid, per part d’algun responsable socialista, també va en el mateix sentit.

Oimés si recordem que la creació de la Unió Socialista de Catalunya, es va esdevenir en plena dictadura de Primo de Rivera, com a conseqüència de la indignació de Rafael de Campalans, Serra Moret i d’altres pel suport del PSOE, i la UGT, al reègim dicatorial, i fermament catalanòfob.

Per sort, estic més que convençut que aquesta xarxa undergound espanyola està més que controlada pels Mossos i que mentre no hi hagi un perill imminentíssim no els trincaran, perquè la histèria espanyola se sentiria a l’altra punta del món.

Cal doncs, continuar treballant, no caure en les provocacions i sobretot, a nivell informatiu i policial per quan arribi el moment de tallar-los la iniciativa i desarticular-los. La millor resposta als intolerants, com va dir el President Mas en el discurs d’obertura del Tricentenari a Lleida, és la de “mobilització, democràcia i vots“. I això és el que cal fer.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 22.01.2014)

CONTINUEU LLEPANT-LOS CUL I VORES

A la trobada del President dels Estats Units, Barack Obama, amb el senyor Mariano Rajoy, els mitjans de comunicació catalans que més han defensat l´statu quo i que més sobrerepresentació mediàtica han donat a l'espanyolisme en les darreres setmanes, hi van ser exclosos.

És així com Espanya paga als seus esclaus, aquells que llepen cul i vores a l'amo espanyol. Em refereixo, és clar, a TV3, Catalunya Ràdio i Rac1, que sistemàticament ignoren l'abassagadora majoria de ciutadans catalans favorables no només al referèndum del dia 9 de novembre, sinó també favorables a la Independència.

El pitjor de tot és que això en comptes de fer-los reflexionar, els portarà a humiliar-se encara més, a rebaixar-se encara més, a espanyolitzar-se encara més, a desinformar encara més... perquè de fet, allò que els agrada és que els bescantin, que els peguin, que els menyspreïn, un cop i un altre.

L'única manera d'arreglar aquest merder, aquest mess, és amb la mobilització en massa del poble català. Com va dir el President a Lleida, ens cal "vots, democràcia i mobilització".

Molta mobilització. Ni un sol poble, ni un sol barri n'ha de quedar verge, vull dir al marge.

FER EL RIDÍCUL AL MÓN*

Els darrers dies el govern espanyol no para de rebre disgustos. Fins i tot s’ha convertit en l’ase dels cops en el Parlament escocès, on el Primer Ministre Salmond li ha cantat les quaranta. Per cert, en el proper article del mes de gener parlarem del White Paper  sobre la Independència d’Escòcia, que fa pocs dies es va fer públic i que en aquests moments estic llegint amb molt d’interès.

 Ara, em limitaré a fer un seguit d’observacions sobre com està el front exterior. Abans, però, deixeu-me que dediqui unes breus paraules al recentment traspassat Nelson Mandela. Font d’inspiració del propi President Obama, Mandela ens mostra el camí cap a la Llibertat, per fer possible el que sembla impossible. I sobretot com conciliar la fermesa en els propis plantejaments amb un respecte envers els que tu derrotes, sempre i quan hi hagi un profund reconeixement dels abusos comesos, per part de tothom, primer pas cap a una reconciliació. Els polítics catalans, i els seus màxims dirigents, haurien d’emmirallar-se en Mandela. Només, repeteixo, la fermesa en les pròpies idees, garanteix arribar a aconseguir l’èxit esperat. I rebaixar-les és un mal negoci, perquè també es rebaixa la dignitat. L’única garantia indispensable és saber on vols arribar. Sense això no hi ha res que valgui la pena. Mandela ho va tenir molt clar, on volia arribar, i va emprar totes les estratègies al seu abast per arribar-hi. I ha mort com un autèntic Pare de la Nació, envoltat d’amor que ben segur l’allunya de tot el patiment que durant dècades va viure. Una mort dolça, si és que les morts dolces existeixen. Descansa en pau, germà.

Dit això tornem a la nostra realitat menys èpica, si més no de moment. Quan veus gegants com en Mandela, i després baixes el nivell, i te les heus amb tipus com el Mariano Rajoy o qualsevol altre, no pots més que pensar, “Déu meu, què he fet jo per merèixer aquest càstig”, i et vénen unes ganes boges de fotre el camp el més aviat possible. És com baixar de nivell.

El govern i la diplomàcia espanyola s’estan esforçant per tancar totes les portes a la independència de Catalunya en l’àmbit internacional. Els dos darrers viatges del President Mas a l’estranger, a Israel i a l’Índia, han estat uns èxits incontestables, i han vista com la diplomàcia espanyola (ministres, secretaris d’estat, ambaixadors) o bé es cobrien de glòria amb les seves declaracions o bé protagonitzaven episodis delirants per boicotejar els contactes bilaterals de Catalunya amb aquests països. 

La campanya de boicot ja no es limita a la UE, ara també arriba a l’OTAN, i segurament a altres instàncies, com la pròpia ONU. Passa, però, que ja han fet tard. La marxa del Poble Català cap a la independència és inexorable. I caldrà que sigui el més ferma i decidida possible.

Com Nelson Mandela ens van ensenyar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 31, DESEMBRE 2013)