Durant les setmanes posteriors a la seva victòria electoral, Donald Trump no ha deixat pràcticament passar un dia sense ser notícia bé per les seves declaracions, les seves decisions, el seu capteniment i, perquè no dir-ho, algun estirabot, que ha deixat mitja humanitat sorpresa i l’altra bastant o molt preocupada.
En aquest article ens proposem analitzar dos àmbits molt delicats, que cada cop centren més l’atenció d’analistes, polítics i periodistes, i naturalment, també de molts ciutadans, no només dels Estats Units, sinó també d’arreu del món. El primer és el de la Intel·ligència i el segon el pes creixent que els militars estan obtenint en els nomenaments de la futura (immediata) Administració Trump. Mentre que en el primer àmbit, es considera que Trump deixa entreveure una gran desconfiança, una fòbia, envers l’anomenada Comunitat d’Intel·ligència, en el segon, per contra, es detecta una proximitat amb veterans militars, ja retirats del servei actiu, però que si finalment són confirmats, poden assumir un protagonisme polític molt rellevant i, atès el seu full de serveis militar, certament inquietant, si més no per una part important de l’opinió pública americana i global. Vegem-ho.
Trump obvia els Informes d’Intel·ligència
Des de fa dècades, els Presidents dels Estats Units, reben cada dia, un document ultrasecret, l’Informe Diari Presidencial (Presidential Daily Brief,PDB), que conté les darreres informacions sobre seguretat nacional i internacional elaborades pels diferents serveis d’intel·ligència, i que és clau per prendre decisions, sobretot en moments delicats. És un document que requereix una enorme capacitat de síntesi, per exposar en un espai forçosament reduït, allò considerat imprescindible per tal que les decisions que, si s’escau, es prenen, siguin el màxim de fonamentades.
El PDB també es fa arribar al President-electe, durant les setmanes que transcorren entre la seva elecció (novembre) i el seu accés al càrrec (gener). A diferència dels seus immediats antecessors Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els quals van fer durant aquestes setmanes una immersió completa en el llenguatge específic de la intel·ligència, Donald J. Trump ha alarmat pel fet de dedicar un escàs interès a la lectura i comprensió d’aquest material, fins al punt que fins al moment de redactar aquest article, només es té constància d’haver llegit tres d’aquests informes diaris, un mes després de la seva elecció.
Aquest aparent desinterès per una font d’informació tan delicada, s’ha atribuït a la profunda desconfiança que Trump ha demostrat envers la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, formada per un total de 16 agències, entre les quals trobem la CIA, l’FBI, la NSA, la NRO o la DIA.
Considerades com la quinta essència de l’establishment, és a dir de l’Administració Federal, durant la campanya electoral, el llavors candidatTrump no va perdre oportunitat per criticar o menysprear les alertes que des d’aquestes agències es llançaven sobre una hipotètica intromissió russa en el seu desenvolupament. Trump també atribuïa a aquesta comunitat una major proximitat a la seva oponent Hillary Clinton. Paradoxalment, un cop assumeixi la presidència, Trump haurà de procedir al nomenament dels nous responsables d’aquestes agències, si s’escau, alguns dels quals, per cert, ja han començat a sonar públicament, tot i que cal veure si es confirmaran definitivament.
L’alarma generada, s’ha vist en part, només en part, esmorteïda, pel coneixement que en el cas del vicepresident electe Mike Pence, l’actitud és totalment la contrària, és a dir, que, ell sí, s’ha submergit en el coneixement diari dels temes d’intel·ligència i seguretat nacional al llarg de les darreres setmanes. Una diferència que, en certa mesura, alimenta la interpretació de considerarPence com un polític de pes, provinent, a diferència de Trump, de l’establishment republicà de sempre, i que, si es donés la hipotètica situació que l’hagués de substituir, significaria un cert retorn a la normalitat, que l’ascens de Trump ha trencat.
L’ascens dels militars
Quan el 7 de desembre es va conèixer que Trump proposava el general retirat dels Marines, John Kelly, com a nou Secretari de Seguretat Interior (Homeland Security), van començar a sonar les alarmes. I és que era el tercer militar, el tercer general, que ocuparà un lloc clau en la nova administració presidencial. Ja amb anterioritat, s’havien fet públics dues altres designacions. La del Secretari de Defensa, per al també general dels Marines retirat, James“Mad Dog” Mattis (foto), que haurà de ser confirmat pel Senat. I la del Tinent General de l’Exèrcit de Terra (Army) retirat, Mike Flynn, com a Conseller de Seguretat Nacional, una posició, que no requereix confirmació senatorial.
Però la cosa no acaba aquí, atès que entre els noms que corren, també hi ha la del polèmic general retirat David Petraeus, antic director de la CIA amb Obama, i que sona com a Secretari d’Estat, la de l’Almirall de l’Armada (Navy) Michael S. Rogers, com a nou Director Nacional d’Intel·ligència (DNI).
La sobrepresència de militars en llocs claus de l’administració Trump, que encara es pot incrementar més, presenta, lògicament, importants incògnites i no poques inquietuds.
Per una banda, cal tenir en compte que molts d’aquests militars es van caracteritzar en el seu moment per parlar amb una franquesa impròpia del registre dels polítics, en temes tan delicats com les tècniques d’interrogació reforçades, com el waterboarding, o envers els musulmans, o l’oposició al tancament de Guantanamo, o a la presència de dones en unitats de combat. Són, doncs, persones no acostumades a les subtileses, i que tampoc està clar que puguin entendre’s amb l’estil de gestió personalista que, ben probablement, Trump donarà a la seva presidència.
No obstant això, el mateix Trump, al llarg de la seva campanya electoral, no es va estar de valorar l’estil directe d’autèntics referents de la història militar nord-americana, com els casos dels generals Pershing, Patton i McArthur. Uns referents, que alguns dels ara escollits per Trump, semblaria que tracten d’emular.
*(NOTA: Article aparegut a Geopolitica.cat, 09.12.2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada