L'ONU I LA INSIGNIFICÀNCIA D'ESPANYA*

L'ONU té nou Secretari General. Es tracta d'António Guterres, portuguès, antic Primer Ministre (1995-2002), antic President de la Internacional Socialista (1999-2005), i antic Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (2005-2015). La notícia ha passat gairebé desapercebuda a l'Estat espanyol, com ja acostuma a passar amb tot el referit a Portugal. Recordo, la famosa foto de les Açores, on els mèdia espanyols van retallar convenientment ni més ni menys que l'organitzador de la cimera, el llavors primer ministre José Manuel Barroso, per només mostrar l'Aznar amb Tony Blair i George W. Bush. Poc després, el propi Barroso va ocupar el càrrec de President de la Comissió Europea, per cert, entre els anys 2004 i 2014. 

El menyspreu espanyol per Portugal és històric, i es remunta al fet que en el seu dia, Portugal es va alliberar del jou castellà. Com sempre fan els espanyols, quan surten escaldats de les seves fantasies imperialistes, la reacció immediata és esborrar-les del seu imaginari, com si no haguessin existit mai. 

Però el fet cert és que Portugal, és un altre exemple de com d'insignficant és Espanya en el context europeu i global, malgrat les seves ridícules manifestacions de grandiositat i fatxenderia cada cop que pot, i que, també cal dir-ho, França li dóna permís. 

A nivell de la Unió Europea, els espanyols pressumeixen de ser un dels estats grans, després d'Alemanya, França, el Regne Unit i en competència directa amb Itàlia. Però el fet cert és que els socis europeus no li tenen gaire confiança. Un exemple d'això, és que no hi ha cap espanyol en els llocs claus de la UE. Zero. 

En canvi, Itàlia està més que sobrerepresentada. Mario Draghi és el President del Banc Central Europeu. Un organisme on tampoc hi ha cap espanyol en el seu Comitè Executiu -i on sí que hi ha un altre portuguès. Per la seva banda, Federica Mogherini, és l'Alta Representant de la Unió per la Política Exterior i la Seguretat, i vice-presidenta de la Comissió Europea**. Per cert que Espanya no ocupa cap vice-presidència europea, cosa que sí que ho fan Holanda, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Finlàndia, i no cal dir que el seu President, és luxemburguès, Jean Claude Juncker. 

Però encara hi ha més. El President del Consell Europeu, és un polonès -d'ètnia caixubi, per cert- Donald Tusk. Polònia té una demografia semblant a l'espanyola, però ara mateix, és la potència econòmica més important de l'Europa Oriental, la qual cosa li dóna un pes específic considerable. 

Per si no n'hi ha prou, un altre estat, Holanda, a més de tenir el primer vice-president de la Comissió Europea, com ja he dit, també compta amb la presidència de l'eurogrup, és a dir, la reunió dels ministres de finances de la zona euro, una instància estratègica per raons òbvies. El seu actual president és Jeroen Dijsselbloem. Precisament, aquest càrrec era molt cobejat per Espanya, tant que quan va tenir lloc la votació per escollir-lo, es va presentar com a alternativa a l'holandes -que volia i va aconseguir, ser reelegit- el propi Ministre d'Economia, Luís de Guindos, que va protagonitzar un episodi de vergonya aliena a l´hora de fer campanya perquè el votessin. 

En definitiva, a la Unió Europea, Espanya pinta ben poc. La confiança que rep dels seus socis és escassa. Però això també passa en altres nivells. 

Per exemple, el cas més cridaner, és el del G20, el fòrum internacional que aplega els vint governs i governadors de bancs centrals econòmicament més grans del món, més la Unió Europea. Doncs, bé, Espanya no n'és membre, mentre que sí que ho són estats com el Canadà, Mèxic o fins i tot Argentina o Turquia. El seu estatus és el de país convidat (guest country) de forma permanent, però no com a membre oficial. I és que el fet de ser la catorzena economia mundial (incloent l'aportació catalana, de moment), a nivell regional (això és, a nivell europeu), no és de les 4 economies més fortes, en canvi Mèxic i Argentina, sí que ho són, després del Brasil, de l'America del Sud. 

En definitiva, estats amb una població o una economia inferior a l'espanyola (fins i tot incloent-hi l'aportació catalana) tenen una visibilitat i una presència internacional molt superior. És una dada que cal tenir en compte, sobretot quan afirmen que una Catalunya independent no tindria cap pes. En aquest sentit, i per acabar per on hem començat, bo està recordar que Catalunya té una economia més forta que estats de la Unió Europea com Grècia, Finlàndia i sí, també Portugal.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 63, Gener 2017)

** (NOTA: Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, un altre italià, Antonio Tajani, va ser escollit President del Parlament Europeu)

DONALD TRUMP: FÒBIES I FÍLIES D'UN PRESIDENT ELECTE*

Durant les setmanes posteriors a la seva victòria electoral, Donald Trump no ha deixat pràcticament passar un dia sense ser notícia bé per les seves declaracions, les seves decisions, el seu capteniment i, perquè no dir-ho, algun estirabot, que ha deixat mitja humanitat sorpresa i l’altra bastant o molt preocupada.

En aquest article ens proposem analitzar dos àmbits molt delicats, que cada cop centren més l’atenció d’analistes, polítics i periodistes, i naturalment, també de molts ciutadans, no només dels Estats Units, sinó també d’arreu del món. El primer és el de la Intel·ligència i el segon el pes creixent que els militars estan obtenint en els nomenaments de la futura (immediata) Administració Trump. Mentre que en el primer àmbit, es considera que Trump deixa entreveure una gran desconfiança, una fòbia, envers l’anomenada Comunitat d’Intel·ligència, en el segon, per contra, es detecta una proximitat amb veterans militars, ja retirats del servei actiu, però que si finalment són confirmats, poden assumir un protagonisme polític molt rellevant i, atès el seu full de serveis militar, certament inquietant, si més no per una part important de l’opinió pública americana i global. Vegem-ho.

Trump obvia els Informes d’Intel·ligència

Des de fa dècades, els Presidents dels Estats Units, reben cada dia, un document ultrasecret, l’Informe Diari Presidencial (Presidential Daily Brief,PDB), que conté les darreres informacions sobre seguretat nacional i internacional elaborades pels diferents serveis d’intel·ligència, i que és clau per prendre decisions, sobretot en moments delicats. És un document que requereix una enorme capacitat de síntesi, per exposar en un espai forçosament reduït, allò considerat  imprescindible per tal que les decisions que, si s’escau, es prenen, siguin el màxim de fonamentades.

El PDB també es fa arribar al President-electe, durant les setmanes que transcorren entre la seva elecció (novembre) i el seu accés al càrrec (gener). A diferència dels seus immediats antecessors Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els quals van fer durant aquestes setmanes una immersió completa en el llenguatge específic de la intel·ligència, Donald J. Trump ha alarmat pel fet de dedicar un escàs interès a la lectura i comprensió d’aquest material, fins al punt que fins al moment de redactar aquest article, només es té constància d’haver llegit tres d’aquests informes diaris, un mes després de la seva elecció.

Aquest aparent desinterès per una font d’informació tan delicada, s’ha atribuït a la profunda desconfiança que Trump ha demostrat envers la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, formada per un total de 16 agències, entre les quals trobem la CIA, l’FBI, la NSA, la NRO o la DIA.

Considerades com la quinta essència de l’establishment, és a dir de l’Administració Federal, durant la campanya electoral, el llavors candidatTrump no va perdre oportunitat per criticar o menysprear les alertes que des d’aquestes agències es llançaven sobre una hipotètica intromissió russa en el seu desenvolupament. Trump també atribuïa a aquesta comunitat una major proximitat a la seva oponent Hillary Clinton. Paradoxalment, un cop assumeixi la presidència, Trump haurà de procedir al nomenament dels nous responsables d’aquestes agències, si s’escau, alguns dels quals, per cert, ja han començat a sonar públicament, tot i que cal veure si es confirmaran definitivament.

L’alarma generada, s’ha vist en part, només en part, esmorteïda, pel coneixement que en el cas del vicepresident electe Mike Pence, l’actitud és totalment la contrària, és a dir, que, ell sí, s’ha submergit en el coneixement diari dels temes d’intel·ligència i seguretat nacional al llarg de les darreres setmanes. Una diferència que, en certa mesura, alimenta la interpretació de considerarPence com un polític de pes, provinent, a diferència de Trump, de l’establishment republicà de sempre, i que, si es donés la hipotètica situació que l’hagués de substituir, significaria un cert retorn a la normalitat, que l’ascens de Trump ha trencat.

L’ascens dels militars

Quan el 7 de desembre es va conèixer que Trump proposava el general retirat dels Marines, John Kelly, com a nou Secretari de Seguretat Interior (Homeland Security), van començar a sonar les alarmes. I és que era el tercer militar, el tercer general, que ocuparà un lloc clau en la nova administració presidencial. Ja amb anterioritat, s’havien fet públics dues altres designacions. La del Secretari de Defensa, per al també general dels Marines retirat, James“Mad Dog” Mattis (foto), que haurà de ser confirmat pel Senat. I la del Tinent General de l’Exèrcit de Terra (Army) retirat, Mike Flynn, com a Conseller de Seguretat Nacional, una posició, que no requereix confirmació senatorial.

Però la cosa no acaba aquí, atès que entre els noms que corren, també hi ha la del polèmic general retirat David Petraeus, antic director de la CIA amb Obama, i que sona com a Secretari d’Estat, la de l’Almirall de l’Armada (Navy) Michael S. Rogers, com a nou Director Nacional d’Intel·ligència (DNI).

La sobrepresència de militars en llocs claus de l’administració Trump, que encara es pot incrementar més, presenta, lògicament, importants incògnites i no poques inquietuds.

Per una banda, cal tenir en compte que molts d’aquests militars es van caracteritzar en el seu moment per parlar amb una franquesa impròpia del registre dels polítics, en temes tan delicats com les tècniques d’interrogació reforçades, com el waterboarding, o envers els musulmans, o l’oposició al tancament de Guantanamo, o a la presència de dones en unitats de combat. Són, doncs, persones no acostumades a les subtileses, i que tampoc està clar que puguin entendre’s amb l’estil de gestió personalista que, ben probablement, Trump donarà a la seva presidència.

No obstant això, el mateix Trump, al llarg de la seva campanya electoral, no es va estar de valorar l’estil directe d’autèntics referents de la història militar nord-americana, com els casos dels generals Pershing, Patton i McArthur. Uns referents, que alguns dels ara escollits per Trump, semblaria que tracten d’emular.

*(NOTA: Article aparegut a Geopolitica.cat, 09.12.2016)