L'ONU I LA INSIGNIFICÀNCIA D'ESPANYA*

L'ONU té nou Secretari General. Es tracta d'António Guterres, portuguès, antic Primer Ministre (1995-2002), antic President de la Internacional Socialista (1999-2005), i antic Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (2005-2015). La notícia ha passat gairebé desapercebuda a l'Estat espanyol, com ja acostuma a passar amb tot el referit a Portugal. Recordo, la famosa foto de les Açores, on els mèdia espanyols van retallar convenientment ni més ni menys que l'organitzador de la cimera, el llavors primer ministre José Manuel Barroso, per només mostrar l'Aznar amb Tony Blair i George W. Bush. Poc després, el propi Barroso va ocupar el càrrec de President de la Comissió Europea, per cert, entre els anys 2004 i 2014. 

El menyspreu espanyol per Portugal és històric, i es remunta al fet que en el seu dia, Portugal es va alliberar del jou castellà. Com sempre fan els espanyols, quan surten escaldats de les seves fantasies imperialistes, la reacció immediata és esborrar-les del seu imaginari, com si no haguessin existit mai. 

Però el fet cert és que Portugal, és un altre exemple de com d'insignficant és Espanya en el context europeu i global, malgrat les seves ridícules manifestacions de grandiositat i fatxenderia cada cop que pot, i que, també cal dir-ho, França li dóna permís. 

A nivell de la Unió Europea, els espanyols pressumeixen de ser un dels estats grans, després d'Alemanya, França, el Regne Unit i en competència directa amb Itàlia. Però el fet cert és que els socis europeus no li tenen gaire confiança. Un exemple d'això, és que no hi ha cap espanyol en els llocs claus de la UE. Zero. 

En canvi, Itàlia està més que sobrerepresentada. Mario Draghi és el President del Banc Central Europeu. Un organisme on tampoc hi ha cap espanyol en el seu Comitè Executiu -i on sí que hi ha un altre portuguès. Per la seva banda, Federica Mogherini, és l'Alta Representant de la Unió per la Política Exterior i la Seguretat, i vice-presidenta de la Comissió Europea**. Per cert que Espanya no ocupa cap vice-presidència europea, cosa que sí que ho fan Holanda, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Finlàndia, i no cal dir que el seu President, és luxemburguès, Jean Claude Juncker. 

Però encara hi ha més. El President del Consell Europeu, és un polonès -d'ètnia caixubi, per cert- Donald Tusk. Polònia té una demografia semblant a l'espanyola, però ara mateix, és la potència econòmica més important de l'Europa Oriental, la qual cosa li dóna un pes específic considerable. 

Per si no n'hi ha prou, un altre estat, Holanda, a més de tenir el primer vice-president de la Comissió Europea, com ja he dit, també compta amb la presidència de l'eurogrup, és a dir, la reunió dels ministres de finances de la zona euro, una instància estratègica per raons òbvies. El seu actual president és Jeroen Dijsselbloem. Precisament, aquest càrrec era molt cobejat per Espanya, tant que quan va tenir lloc la votació per escollir-lo, es va presentar com a alternativa a l'holandes -que volia i va aconseguir, ser reelegit- el propi Ministre d'Economia, Luís de Guindos, que va protagonitzar un episodi de vergonya aliena a l´hora de fer campanya perquè el votessin. 

En definitiva, a la Unió Europea, Espanya pinta ben poc. La confiança que rep dels seus socis és escassa. Però això també passa en altres nivells. 

Per exemple, el cas més cridaner, és el del G20, el fòrum internacional que aplega els vint governs i governadors de bancs centrals econòmicament més grans del món, més la Unió Europea. Doncs, bé, Espanya no n'és membre, mentre que sí que ho són estats com el Canadà, Mèxic o fins i tot Argentina o Turquia. El seu estatus és el de país convidat (guest country) de forma permanent, però no com a membre oficial. I és que el fet de ser la catorzena economia mundial (incloent l'aportació catalana, de moment), a nivell regional (això és, a nivell europeu), no és de les 4 economies més fortes, en canvi Mèxic i Argentina, sí que ho són, després del Brasil, de l'America del Sud. 

En definitiva, estats amb una població o una economia inferior a l'espanyola (fins i tot incloent-hi l'aportació catalana) tenen una visibilitat i una presència internacional molt superior. És una dada que cal tenir en compte, sobretot quan afirmen que una Catalunya independent no tindria cap pes. En aquest sentit, i per acabar per on hem començat, bo està recordar que Catalunya té una economia més forta que estats de la Unió Europea com Grècia, Finlàndia i sí, també Portugal.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 63, Gener 2017)

** (NOTA: Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, un altre italià, Antonio Tajani, va ser escollit President del Parlament Europeu)

GARCIA MARGALLO KO, NEXT PLEASE!*

El nou govern espanyol el podem considerar com un homenatge a l'èxit de la diplomàcia catalana des del 2012. Brutal. Els ministres d'Exteriors, de Defensa i d'Interior, carteres hard per definició, han estat rellevats de les seves funcions. Espanya, ha entomat una nova derrota.

En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l'ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l'independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comitè, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi, foto inferior) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més. Espanya s'està convertint en un destorb per a Europa. Fa nosa a Kosovo, fa nosa i molt a Gibraltar. Representa un problema de seguretat europea a Ceuta i Melilla. I a les Canàries, també. I ara, per més inri, la seva deslleialtat amb l'OTAN, ajudant logísticament a la flota russa que es dirigeix al Mediterrani oriental a atacar la ciutat d'Alep, de manera que Espanya té tacades de sang siriana, kurda, les seves mans. Aquí, els Estats Units i els caps de l'OTAN, han dit que enough is enough i s'han plantat. I Espanya, lògicament, ha hagut de fer marxa enrere. La indignació i el menyspreu envers ella, de portes endins, és, ara sí, sideral. Espanya, per no ser, no és ni membre titular del G20, on sí que hi són, en un signe dels temps, Mèxic i Argentina, per exemple. Si hi assisteix és en condició d'special guest, normalment sota el paraigua humiliant de França o de la Unió Europea, perquè per ella mateixa no se'n surt. Podem dir que és una okupa.

Si hi ha una prova encara més convincent de l'obsessió espanyola amb impedir l'èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d'Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l'antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l'Amadeu Altafaj. Per entendre’ns, és l'anti-Altafaj, designat amb l'objectiu explícit d'anul·lar la política exterior catalana, en general, i l'europea en particular, d'on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers mesos tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l'agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir del perill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l'antecessor.

Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

Addenda: L'anàlisi de la victòria de Trump, i el seu impacte sobre el procés d'independència de Catalunya la faré en el proper article. Recordo també que Trump és d'ascendència escocesa (per part de mare), i aquest és un detall no precisament menor.

*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 61, Novembre 2016)

DEL SOFT AL HARD O LA DERROTA D'ESPANYA*

Aprofito l’avinentesa de l’aparició del meu darrer llibre, que porta per títol Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que naturalment us convido a llegir i si s’escau a fer-me arribar els vostres comentaris, per reflexionar sobre els darrers esdeveniments que s’han succeït en la dimensió internacional del procés cap a la Independència de Catalunya.

Bàsicament, aquests darrers esdeveniments es concreten en el fet que Espanya, o si voleu el Govern espanyol -per cert, sabeu que l’acrònim que utilitza la CIA per a referir-s’hi és el de GOS, per Government of Spain? i que li escau d’allò més, si no fos que és un atemptat contra l’honor caní- ha reconegut de facto, naturalment mai no ho farà de iure, el seu total i absolut fracàs en la seva contraofensiva diplomàtica per impedir la promoció de la independència de Catalunya que s’ha fet d’ençà el 2012 sota els mandats dels presidents Mas i Puigdemont, i que s’ha concretat encara més des de l’establiment explícit de la Conselleria d’Afers Exteriors, que literalment ha aixecat ampolles a Espanya, i els ha posat dels nervis. Una conselleria que ja va anunciar que es crearia, si guanyava la presidència, el llavors candidat Artur Mas, l’any 2003! Tretze anys després, feta realitat, i després d’uns pocs mesos de funcionament, el resultat, no cal dir-ho, és excel·lent. Així com també la feina desenvolupada, al llarg dels darrers anys, pel Diplocat, exemple paradigmàtic de diplomàcia pública qu ha anat arreu del món fent actes d’explicació i sensibilització de l’argumentari català pel dret a decidir, havent d’entomar constantment les provocacions de la diplomàcia espanyola, que s’ha comportat ben poc diplomàticament per cert, arribant a fer el ridícul en nombroses ocasions.

El corolari d’aquest fracàs permanent i continu dels espanyols s’ha concretat, lògicament, en el relleu del Ministre de torn, que és la demostració fefaent que Espanya no se n’ha ensortit. En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l’ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l’independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comité, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més que Espanya.

Tanmateix encara hi ha més. Si hi ha una prova encara més convincent de l’obsessió espanyola amb impedir l’èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l’antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l’Amadeu Altafaj. I és que el nomenament d’Altafaj va exaltar sobremanera Espanya, tant que la va portar al Tribunal Constitucional a fer el paripè. I és que aquesta tria, la del nou ministre, demostra ben a les clares, que els espanyols consideren que el camp de batalla se centrarà al cor de la Unió Europea, i d’on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l’agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir delperill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l’antecessor.

Per acabar, una Espanya derrotada per la diplomàcia catalana, s’ha vist obligada a canviar de titular d’Afers Exteriors. Paradoxalment, aquesta victòria no ha estat prou esbombada pels mèdia catalans, probablement perquè estan imbuïts del fatalisme dels que pensen que mai acabaran triomfant. Però el fet cert, és que anem pel bon camí. De victòria en victòria, fins a la victòria final. Naturalment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 8.11.2016)

JA SOM AL CAP DEL CARRER!

Després de la decisió del Banc Central Europeu, de no comprar deute públic de la Catalunya-comunitat autònoma espanyola, i després de l'ultimàtum del ministre espanyol, considero que ja som al cap del carrer. 

Quinze mesos? I un bé negre! Cal tallar ara mateix, de forma immediata i unilateral amb Espanya. Màxim tres mesos. Que el proper 11 de setembre ja celebrem una Festa Nacional lliures i independents.

Gràcies al senyor Draghi, Catalunya ja és un problema intern de la Unió Europea. Perquè ha estat una decisió europea, la que ha actuat com a detonant del procés final de declaració d'Independència.

Més que aprovar mocions peregrines, per repetitives, avui s'hauria d'haver aprovat un Missatge als Ciutadans de la Unió Europea i als seus Estats Membres afirmant que, atès que com a Comunitat Autònoma espanyola, Catalunya està condemnada a la pobresa, a la dependència i a l'espoliació econòmica, el Parlament de Catalunya declara la Independència i crida tots els estats deL món a reconèixer-la i a iniciar contactes econònomics, comercials i financers mútuament beneficiosos.

No podem deixar perdre aquesta oportunitat. Brussel·les, bé, de fet, Frankfurt, ens ho ha posat en safata.