PATRIOTES!

Patriotes! Us traurem i construïrem, tots plegats, una República lliure, forta i segura!

CATALAN NEWS 01.09 & 31.08

'One month to the independence referendum'

'A CIA warning to the Mossos?'

L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

ALGÚ PENSA QUE....

...si fóssim un país petit, la televisió eslovena entrevistaria el nostre Ministre d'Afers Exteriors en horari de màxima audiència?

EL RESSÒ DEL PROCÉS AL MÓN*

Tot i que quan es llegeixi aquesta edició de La Veu, ja hauran passat unes quantes setmanes, l'eco de l'acte celebrat al Parlament Europeu, amb les intervencions del President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva, encara és ben present. Sense cap mena de dubte va marcar un punt de no retorn. Va commoure la dinàmica política i va esgarrifar el govern espanyol, a l'hora que va omplir d'orgull els milions de catalans i catalanes que volem enllestir la feina d'assolir la nostra independència. Alguns dels europarlamentaris més veterans van confessar que mai havien vist aquella sala tan plena a vessar de gent. Va ser, en definitiva, una mostra de força, però també una mostra d'europeïsme, de fe, des de Catalunya, en la Unió Europea.

Pocs dies després d'aquell acte, el President Puigdemont rebia al Cos Consular acreditat a Barcelona. És ja un acte que es repeteix anualment, i que aplega a tots els cònsols, diplomàtics o no, acreditats a Barcelona. És sabut, que Barcelona és una de les ciutats no capitals d'estat -de moment- que més en té de cónsols de tot el món. Fet que demostra la seva rellevància, fins i tot abans d'assumir la capitalitat del nou estat. No em puc imaginar els cops de colze que hi haurà en els diferents serveis diplomàtics quan finalment qui vagi destinat a Barcelona siguin del rang d'ambaixador. Es treuran els ulls els uns als altres. I a l'hora, Barcelona i tota Catalunya, es veurà beneficiada pel fet que la presència d'ambaixades i tot el personal i serveis que això comporta, enriquirà encara més la seva oferta cultural, social, econòmica, i també, no cal dir-ho, política, estratègica i militar. S'obriran múltiples possibilitats de contactes, negocis, campanyes de tot tipus.

Però abans de tot això, és obvi que com deia abans, cal enllestir la feina. I precisament, un dels elements clau per aconseguir-ho, és el front internacional. I en aquest sentit, que la comunitat internacional tingui clar que anem a per totes i que no es desviarem de l'objectiu de la Independència, és una condició sine qua non per aconseguir que, en primer lloc, ens escoltin i, posteriorment, ens reconeguin, quan arribi el moment. El reconeixement internacional a la nova República de Catalunya, tindrà l'efecte de situar la nostra lluita fora de la qualificació de problema intern, que encara avui en dia, si bé cada cop amb la boca més petita, se'ns considera. Un cop un estat qualsevol ens reconegui, i millor si són molts, i encara més, si són potents i amb pes en l'escenari internacional, entrarem en una nova dimensió. En aquest sentit, hi ha pel cap baix 193 portes a les que trucar, tantes com membres de la ONU, però, lògicament, no totes elles tenen el mateix pes, tot i que el seu vot és idèntic a l'Assemblea General. No així, com és ben conegut, al Consell de Seguretat, on només hi ha quinze estats, cinc d'ells permanents i la resta de rotatoris.

Lògicament, el discurs que el President Puigdemont va adreçar al Cos Consular, va anar en aquesta línia, la d'assegurar-los que el poble català vol aconseguir el més aviat possible la Independència i que no escoltarà propostes de tercera vies que, per altra banda, ni hi són ni se les esperen, atès que Espanya està optant cada cop més per la via contrària, la de l'enduriment, la recentralització, la repressió, la judicialització. Això no obstant no és descartable que, un cop ho vegin tot perdut, Madrid aposti, de forma desesperada, per fer alguna oferta peregrina. Aquest, des del meu punt de vista, pot ser un moment clau. No ens podem permetre caure en la trampa. Qualsevol dubte que generem en aquest respecte pot ser fatal, perquè podem omplir de dubtes els estats que es plantegin reconèixer-nos, i que es tiraran enrere si percebem que nosaltres no anem fins al final.

Ha de quedar clar que no estic plantejant aquí cap dubte respecte el compromís del govern, i dels partits que li donen suport, en la consecució de la independència. Però el fet cert, és que hem de ser conscients que, arribat el moment, la pressió, mediàtica, econòmica, empresarial (d'alguns empresaris, si més no) serà tan forta, que no és sobrer, recordar que el nostre futur només és viable si tenim el màxim d'instruments per gestionar els nostres recursos, entre ells, lògicament, l'estat. De manera que hem de descartar tots els cants de sirena. De totes maneres, també és cert, que els espanyols ja s'han passat tants pobles en el seu menyspreu i rebuig a la catalanitat, que resulta ben poc probable que, llevat de sectors molt concrets, i que ja coneixem, els escoltin.

La millor resposta, en definitiva, és continuar la mobilització i la unitat de la que hem fet gala en els darrers anys. Ja queda molt poc. Però encara hem de fer alguna conquesta més.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 64, FEBRER 2017)

EL REFERÈNDUM JA ÉS UN AFER EUROPEU*

El polític valencià, però espanyolista, Esteban Gonzàlez Pons va en camí de convertir-se en un referent de l’independentisme català. La seva intervenció, pressionant per evitar que molts eurodiputats assistissin a l’acte The Catalan Referendum, que es va celebrar ahir a una de les sales més grans del Parlament Europeu, va ser decisiva per tenir … l’efecte contrari. En una sala amb un aforament de 350 seients, hi assistiren al voltant de 500 persones, lògicament moltes d’elles a peu dret. Les cafeteries, a partir d’ara, ja no seran més el que eren. I no només això, molts dels assistents eren eurodiputats, diplomàtics, corresponsals o enviats especials, analistes de think tanks, de manera que l’impacte de l’esdeveniment superà els seus pitjors temors.

Puigdemont, Junqueras i Romeva

L’acte havia estat organitzat pels eurodiputats Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras i Jordi Solé, que van ser els encarregats de reservar-la. El seu objectiu era portar el debat sobre el referèndum d’independència de Catalunya que s’ha de celebrar com a molt tard a finals de setembre d’enguany, al cor d’Europa. I ningú no pot negar, sobretot per l’interès políticomediatic que va generar, que es va assolir amb escreix. Un èxit en tota regla, de l’impacte del qual, de ben segur, es continuarà parlant en els propers dies, no descartant-se fins i tot, que a algun fiscal espavilat se li ocorri, be iniciativa pròpia o per suggerència del govern, iniciar una querella, de tan avesats com estan darrerament.

Els oradors convidats eren els tres polítics amb la màxima responsabilitat en la preparació del referèndum. El President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Afers Exterios, Oriol Romeva, que entraren a la sala acompanyats pel delegat permanent de la Generalitat a Brussel·les Amadeu Altafaj, enmig d’una gran ovació.

Parlaments

Després de dues breus introduccions per part dels eurodiputats Terricabras i Tremosa, el primer en intervenir va ser el Conseller Romeva.

El seu parlament va ser trilingüe, català, francès i anglès. El contingut se centrà en afirmar que els catalans ja fa molts anys que gaudim de la ciutadania europea, i que en aquest sentit no som uns nouvinguts, per la qual cosa la Unió Europea no pot obviar una reivindicació que és democràtica i pacífica. La UE, segons Romeva, ha de formar part de la solució i no del problema, i aquesta ha de ser avantposant sempre la democràcia, així com altres valors fundacionals com la solidaritat, la justícia, la diversitat i la unió. Si no ho fes aniria contra els seus propis principis.

A continuació va intervenir el vicepresident Junqueras, que va parlar més en la seva condició de conseller d’economia. En el seu cas va emprar les llengües anglesa i espanyola. Va centrar la seva participació en destacar la ineficiència econòmica espanyola, de la injustícia social que això genera i de la insuficiència democràtica de l’actual règim polític espanyol. Va esmentar diverses macromagnituds de les economies espanyola i catalana, destacant, per exemple, com el deute públic creix més que la producció a la primera, i menys a la segona. També va fer referència al delicat tema del fons de pensions que està sent esgotat per Madrid, i de com l’atur català va baixant a uns ritmes cada cop més equiparables a la mitjana de la UE. No faltaren referències crítiques al Tribunal Constitucional i a la juridicialització de la política.

El Parlament de Puigdemont

Però sense cap mena de dubte, la intervenció més esperada era la del President Puigdemont. Emprà en el seu cas, tres llengües: el català, el francès i l’anglès, per un espai de temps quasi bé idèntic.

Va començar fent referència a la demanda del reconeixement del català com a llengua d’ús a les institucions europees, i s’alegrà que sembla que això estigui en camí, segons sembla, de resoldre’s de forma més o menys immediata. A continuació va recordar les arrels carolíngies de Catalunya, per remarcar la seva profunda identitat europea.

La part més política la inicià fent un repàs al procés català recent que s’inicia el 2010, amb la sentència del tribunal constitucional, continua amb les mobilitzacions massives dels darrers anys, la celebració del 9N i els resultats de les eleccions del 27S que donen lloc a un parlament explícitament de majoria independentista que escull un president i un govern que també ho són. A partir d’aquí, però sorgeix el bloqueig sistemàtic del govern espanyol que no vol sentir a parlar d’un referèndum acordat, i que a l’hora inicia una profunda contraofensiva judicial que està culminant amb el processament i judici dels responsables de la consulta del 9N. És aquí on adreça les crítiques més dures a la qualitat democràtica espanyola, i on afirma que sigui de forma acordada o no, el referèndum es farà, i cal que els estats europeus i la resta ho tinguin ben present. Un missatge de fermesa molt contundent, en aquest sentit. L’objectiu, lògicament era deixar clar que el referèndum català del 2017 no serà un afer intern espanyol, sinó que forma ja part de l’agenda europea, per la qual cosa la UE no s’hi pot desentendre. Paral.lelament, també va deixar clar que la predisposició a negociar amb el govern espanyol sempre hi serà.

Un referendum va concloure, que serà legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 25.01.2017)

DE CONSELLERIA A MINISTERI*

 

La compareixença del Conseller Romeva davant la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, presidida, per cert, per la Marta Pascal, va començar amb tota una declaració de principis. Romeva, abans fins i tot d’entrar en matèria, va afirmar taxativament que s’està en procés de crear el Ministeri d’Afers Exteriors de la Catalunya independent i republicana. Unes paraules que van ser reproduïdes amb entusiasme per alguns i amb desdeny per d’altres dels portaveus parlamentaris.

I la matèria era la presentació del projecte de pressupost de la seva conselleria, que havia de ser discutit en l’esmentada Comissió, i respecte el qual s’havien presentat fins a quatre esmenes a la totalitat, per part de tots, sense excepció els grups de l’oposició (C’s, PSC, CSQP i PP). Totes elles, finalment, però, van ser rebutjades pel bloc independentista (JxS i CUP) que, en aquest cas, sí va actuar de comú acord.

El 0,28% del pressupost

Paradoxalment, la Conselleria que encapçala, segons va informar ell mateix, i que en principi és una de les peces clau del procés independentistat, només rebrà el 0,28% del total del pressupost de 2017. En total, uns 64 milions d’euros. La seva distribució per àrees assenyala ben a les clares quines són les prioritats.

A la Secretaria General del departament aniran destinats 27 milions, 35 milions a la Secretaria d’Afers Exteriors i 1,3 milions a Transparència. La d’Afers Exteriors, doncs, és la que surt més beneficiada, i la que incrementa més els seus recursos, concretament, un 107%.

Aquests milions de més (18 en total), aniran destinats, segons va informar el Conseller, a la cooperació per al desenvolupament, al reforçament de les delegacions a l’exterior, i a mesures estructurals en l’àrea del Mediterrani.

La CUP demana més

El diputat anti-capitalista, Carles Riera, va demanar encara més recursos tant per la cooperació internacional com per a les entitats catalanes que des de la societat civil treballen per a la internacionalització del procés, fins i tot traient-ne dels corresponents a les delegacions del govern. I va anunciar en aquest sentit que presentarien sengles esmenes parcials.

*(NOTA: Article penjat a l'Unilateral, 19.01.2017)

VATUA L'OLLA!

Aquest Hernàndez que dirigeix això, és un freaky dels collons

ENTREVISTA A L'UNILATERAL*

Josep Sort: “El nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana” Referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d'un arcaisme que tomba d'esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d'estats que s'han creat en les darreres dècades.”

Per Mercè Feliu - 10 de novembre de 2016

Josep Sort, (Barcelona, 1964), doctor en Ciències Polítiques, historiador, professor associat de ciència política a l’UB. Militant independentista des de 1983. Publica el llibre Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Recull d’articles d’àmbit internacional publicats a la Veu de Reagrupament, durant els darrers anys, que presenta a Barcelona, dilluns 14 de novembre a les 19:15 a la Llibreria Claret, c/Roger de Llúria, 5.

- Anglicismes pel títol de llibre, Del soft al hard, què indica aquesta terminologia?

- En l’àmbit de la política internacional, enfront el model de la hard politics, que és la política dura, tradicional, la que es basa en la força i l’hegemonia, en la diplomàcia tradicional es va desenvolupar el model de la soft politics, basat en la seducció, l’atracció, les tècniques de relacions públiques i màrqueting, amb l’ús de referents mediàtics, esportius, artístics, per part d’un estat per convèncer un altre estat. És a dir, no en base als contactes entre diplomàtics i polítics respectius, sinó sobretot adreçant-se a l’opinió pública, a la ciutadania de l’estat objectiu.

- Concretant en el cas català…

- Catalunya, lògicament, en no tenir un estat propi, amb un servei diplomàtic reconegut, ni un exèrcit, ha hagut d’utilitzar de forma molt astuta, tot s’ha de dir, tècniques de soft politics, com per exemple l’anomenada diplomàcia pública, per arribar a l’opinió pública de molts estats, per tal de donar a conèixer la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir de forma democràtica i cívica. I hem tingut un gran èxit! A ningú se li escapa, per exemple, que el Barça és un referent mundial de la catalanitat.

- Ara és l’hora de passar al hard?

- Per descomptat. El procés ja està arribant a un punt que considero que es fa necessari que Catalunya, el seu govern, el seu parlament, també comenci a parlar clar sobre aquells temes que són considerats cabdals pels estats, com és el de la seguretat, els compromisos internacionals, els tractats internacionals, etc., perquè ens agradi o no, seran aquests temes els que interessaran realment a la comunitat internacional, en general, i a les grans potències, en particular, a l’hora de posicionar-se d’una manera més o menys clara quan arribi el moment decisiu de decidir si ens reconeixen diplomàticament. És per això, que cal ser molt clars en aquests àmbits hard, sense deixar cap mena de dubte al respecte.

I òbviament, ho hem de fer deixant molt clar que la República de Catalunya serà un “peace-loving state” com exigeix l’ONU, també que la nostra Independència contribuirà a incrementar la seguretat, l’estabilitat del món en general, del nostre entorn geopolític, i dels nostres aliats, tant en l’àmbit de la Unió Europea, com en l’àmbit euromediterrani, com també de l’OTAN. D’aquí, en deÒnitiva, deriva el títol del llibre.

- Centrant-nos en la dimensió internacional del procés, quins han estat els moments clau en l’evolució diplomàtica del govern català?

- Catalunya sempre ha tingut una clara vocació internacional. Som realment un exemple de país que malgrat no tenir un estat propi, i tenint un estat en contra, com és l’espanyol, ha atret sempre un gran interès internacional. I la prova la tenim en el fet que Barcelona té una gran nombre de consolats internacionals. De fet és una de les ciutats amb més consolats d’arreu del món.

Naturalment, de moment, no tenim ambaixades, però el fet cert és que alguns consolats tenen una sobrerellevància. És el cas, per exemple, del d’Estats Units, amb rang de Consolat General, i amb un pes en l’àmbit mediterrani molt important. També, naturalment, França, Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya, històricament han tingut una important presència diplomàtica a Barcelona. Més recentment, la Xina, Japó, el Marroc, han esdevingut consolats importants per diversos motius.

Aquest context actual mostra que els successius governs catalans han desplegat una activitat para-diplomàtica molt ambiciosa, en gran part seguint l’exemple del Quebec, Flandes, Baviera, des dels anys vuitanta. La presència exterior catalana amb oficines comercials, lectorats de català en un gran nombre d’universitats d’arreu del món, l’èxit del programa Erasmus en les universitats catalanes, així ho acrediten. La novetat, però, és que en els darrers temps, s’ha reforçat el caràcter polític de les Delegacions del Govern, el nombre de les quals no para de créixer per a major indignació dels espanyols. I particularment, el nomenament d’un Representant Permanent a Brussel·les, davant de la Unió Europea, deixa ben clara la determinació del Catalunya d’anar a per totes, i d’això, en pren bona nota la comunitat internacional.

- Com valoraries la tasca actual d’en Raül Romeva?

- Tot i que fa pocs mesos que ocupa el càrrec, la valoració no pot ser més que positiva. En primer lloc, el sol fet que definitivament, el nou govern decidís crear una Conselleria d’Afers Exteriors, va ser una enorme pas endavant. Sempre recordo que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat Artur Mas, ja va anunciar el seu compromís de crear-la. Han hagut de passar tretze anys fins a fer-se realitat, durant els quals, també s’ha de reconèixer, també es van fer passos positius, entre els quals la creació del Diplocat, encarregat de la diplomàcia pública, a la que em referia abans. En segon lloc, la tria de Romeva, un polític jove, però amb deu anys d’experiència al Parlament Europeu, va ser molt encertada, com s’ha demostrat en el temps que porta en el càrrec. No només ha ajudat a fer més transversal el projecte independentista, sinó que ha introduït elements de modernitat, empenta, imatge, cosmopolitisme i capacitat.

- Configuració de govern a l’estat espanyol, i vint-i-quatre hores després, un nou atac judicial a un representant polític català. Com es veuen des de l’exterior aquests atacs i com s’han de solucionar des de l’interior?

- Si hi ha alguna cosa positiva en la cultura política espanyola és la seva previsibilitat. No enganyen. És un clàssic això de començar marcant paquet, fent un avís per a navegants o, si es vol, un globus sonda per a veure quina és la resposta que hi ha. Segons les pròpies declaracions dels responsables d’afers exteriors catalans, des de l’exterior estan cada cop més astorats per la manca de cintura política del govern espanyol que es nega a dialogar amb el govern català. Consideren que enrocar-se en aquesta actitud contradiu el pragmatisme que sempre ha caracteritzat la forma d’actuar dels estats implicats en la integració europea, que sempre han avantposat la voluntat política de dialogar i de trobar solucions per desencallar els problemes per damunt de fonamentalismes legalistes. Les lleis sempre han d’estar al servei dels ciutadans, no a l’inrevès. Per altra banda, referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d’un arcaisme que tomba d’esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d’estats que s’han creat en les darreres dècades.

- Aleshores la DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és fonamental?

- Naturalment. En el context de negació del diàleg per part d’Espanya, els parlamentaris catalans hauran de fer un pas endavant i aprovar-la si compten amb la majoria. Que la tenen. I un cop aprovada, ratificar-la per via referendària legalment, ben probablement seguint la legalitat catalana o internacional, si s’escau.

- En el pròleg del llibre parles que som més del 48%, en què et bases? -

- Concretament el que dic és que aquest discurs del 48% és una enganyifa. Aquest percentatge no es refereix als partidaris de la Independència, sinó als ciutadans que van votar partits independentistes en unes eleccions parlamentàries. N’hi va haver d’altres que van votar per opcions partidistes que no es van definir explícitament, però que, i només cal veure les enquestes, en una votació referendària, optarien en una proporció suficient per fer clarament majoritària l’opció independentista. També n’hi va haver que no van votar per ser eleccions d’un parlament autonòmic. La independència és clarament l’opció més preferida pels catalans i les catalanes, i és una tendència que va augmentant, però és inconscient anant allargant el procés. Mai, repeteixo, mai serem el 99% ni el 100% els independentistes. De fet, aquesta mania d’anar donant llargues amaga un element subconscient poc democràtic, atès que aspira a un utòpic unanimisme que eviti el conflicte, quan el conflicte, i la seva gestió, és el nucli de tota democràcia.

- El llibre mostra una visió optimista del suport exterior que rebrem, hi parles sovint del silenci eixordador de la comunitat internacional vers el procés independentista català, ens ho expliques?

- Claríssim. El fet que la comunitat internacional apliqui la política del wait and see en el procés d’independència que estem protagonitzant, demostra clarament que Espanya no compta amb els suport dels seus socis europeus i mundials. L’únic ambaixador que s’ha posicionat explícitament en contra de la independència de Catalunya és el de Palestina. L’únic. La resta o no han badat boca, o han recorregut al típic i tòpic llenguatge diplomàtic l’essència del qual és que tothom el pot interpretar a la seva manera, i així s’eviten tensions. Cal tenir en compte que la Independència de Catalunya serà un esdeveniment d’una gran transcendència, no debades, el seu pes econòmic supera al de Grècia, Portugal, Irlanda, per exemple. No estem parlant d’un país de dimensions balcàniques o bàltiques, amb tot el respecte. Contràriament al que sovint sentim, Catalunya, de petita, en té poc.

- En Garcia Margallo i el seu espai sideral han fracassat davant d’actituds més pausades com la d’Amadeu Altafaj?

- El ministre Garcia Margallo, i amb ell el govern espanyol, i amb ell el propi Mariano Rajoy han fracassat miserablement. Espanya s’està convertint en un destorb per a Europa. Tenim el cas de Kosovo, el cas de Gibraltar, el cas de Ceuta i Melilla, i ara per més inri, la seva deslleialtat amb l’OTAN, ajudant logísticament la marina russa, i col·laborant amb la destrucció de la ciutat d’Alep. Tot això ha fet que cada cop tingui menys protagonisme a nivell de la Unió Europea, on per exemple Itàlia té un pes molt més gran, com ho demostra el fet que alts responsables de la UE són d’aquesta nacionalitat. Fins i tot Polònia i Holanda li passen la mà per la cara. Quan els grans de la UE decideixen reunir-se a banda, Alemanya, França i Itàlia ho fan, bandejant-la de forma humiliant. Espanya no és ni tan sols membre oficial del G20, com sí que ho són Mèxic i Argentina. Va de convidada, quasi podríem dir que d’okupa. I malgrat aquest desastre, continua assumint aires de gran potència, que sovint resulten ben patètiques i de vergonya aliena. Contràriament, i malgrat comptar amb uns recursos, humans i materials, molts més modestos, l’actuació de la Delegació del Govern a Brussel·les ha tingut grans encerts, com l’ajuda als catalans que es van veure afectats pels atemptats terroristes de fa uns mesos, a banda, és clar del profund coneixement de la burocràcia europea.

- Què en penses del nou ministre d’afers exteriors de l’estat espanyol, n’Alfonso Dastis? Si la caiguda de Garcia Margallo ja és significativa del fracàs espanyol, encara ho és més el nomenament del seu successor. Per entendre’ns és l’anti-Altafaj, vull dir amb això que està designat amb l’objectiu explícit d’anul·lar la política exterior catalana. El nou ministre ocupava, precisament, el càrrec de Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la UE, és a dir, era l’antagonista d’Altafaj, per voluntat pròpia, i amb la diferència de comptar amb uns recursos humans i materials immensament més importants. Només cal veure el web de la representació espanyola a Brussel·les per comprovar-ho. Centenars de funcionaris hi apareixen, i malgrat això han estat incapaços de neutralitzar la delegació catalana. Dit ras i curt, el nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana al cor d’Europa. Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

*(NOTA; Entrevista publicada a L'Unilateral, 10.11.2016)

DEL SOFT AL HARD O LA DERROTA D'ESPANYA*

Aprofito l’avinentesa de l’aparició del meu darrer llibre, que porta per títol Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que naturalment us convido a llegir i si s’escau a fer-me arribar els vostres comentaris, per reflexionar sobre els darrers esdeveniments que s’han succeït en la dimensió internacional del procés cap a la Independència de Catalunya.

Bàsicament, aquests darrers esdeveniments es concreten en el fet que Espanya, o si voleu el Govern espanyol -per cert, sabeu que l’acrònim que utilitza la CIA per a referir-s’hi és el de GOS, per Government of Spain? i que li escau d’allò més, si no fos que és un atemptat contra l’honor caní- ha reconegut de facto, naturalment mai no ho farà de iure, el seu total i absolut fracàs en la seva contraofensiva diplomàtica per impedir la promoció de la independència de Catalunya que s’ha fet d’ençà el 2012 sota els mandats dels presidents Mas i Puigdemont, i que s’ha concretat encara més des de l’establiment explícit de la Conselleria d’Afers Exteriors, que literalment ha aixecat ampolles a Espanya, i els ha posat dels nervis. Una conselleria que ja va anunciar que es crearia, si guanyava la presidència, el llavors candidat Artur Mas, l’any 2003! Tretze anys després, feta realitat, i després d’uns pocs mesos de funcionament, el resultat, no cal dir-ho, és excel·lent. Així com també la feina desenvolupada, al llarg dels darrers anys, pel Diplocat, exemple paradigmàtic de diplomàcia pública qu ha anat arreu del món fent actes d’explicació i sensibilització de l’argumentari català pel dret a decidir, havent d’entomar constantment les provocacions de la diplomàcia espanyola, que s’ha comportat ben poc diplomàticament per cert, arribant a fer el ridícul en nombroses ocasions.

El corolari d’aquest fracàs permanent i continu dels espanyols s’ha concretat, lògicament, en el relleu del Ministre de torn, que és la demostració fefaent que Espanya no se n’ha ensortit. En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l’ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l’independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comité, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més que Espanya.

Tanmateix encara hi ha més. Si hi ha una prova encara més convincent de l’obsessió espanyola amb impedir l’èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l’antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l’Amadeu Altafaj. I és que el nomenament d’Altafaj va exaltar sobremanera Espanya, tant que la va portar al Tribunal Constitucional a fer el paripè. I és que aquesta tria, la del nou ministre, demostra ben a les clares, que els espanyols consideren que el camp de batalla se centrarà al cor de la Unió Europea, i d’on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l’agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir delperill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l’antecessor.

Per acabar, una Espanya derrotada per la diplomàcia catalana, s’ha vist obligada a canviar de titular d’Afers Exteriors. Paradoxalment, aquesta victòria no ha estat prou esbombada pels mèdia catalans, probablement perquè estan imbuïts del fatalisme dels que pensen que mai acabaran triomfant. Però el fet cert, és que anem pel bon camí. De victòria en victòria, fins a la victòria final. Naturalment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 8.11.2016)

CONGRATULATIONS CATALONIA FOREIGN AFFAIRS MINISTER

 Spanish FA Minister Sacked 

unable to stop Catalonia Independence

Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors*

En aquest llibre recullo la major part dels articles que he publicat des del 2011 fins a l’estiu del 2016 en la secció d’Internacional de La Veu de Reagrupament. En la secció d’Internacional de tota publicació política, el més habitual és parlar, lògicament de l’actualitat en altres estats o nacions diferents de la pròpia. Així, quan vaig assumir la responsabilitat d’aquesta secció el 2011, vaig començar a escriure peces sobre els casos flamenc i escocès.

Però aviat se’m va fer evident que en el context del procés cap a la Independència de Catalunya, la dimensió internacional agafava cada cop més i més volada. Amb els antecedents de la manifestació a Brussel·les (2009), i l’esclat de les consultes independentistes municipals, començant per la d’Arenys (2009), així com, naturalment, les manifestacions del 10 de juliol (2010), i les de les Diades que va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana, el ressò internacional que assolí Catalunya no tenia precedents. Això féu que el front internacional esdevingués un dels principals escenaris d’enfrontament amb el govern espanyol.

En aquest sentit, no deixava de ser significatiu que del nou govern espanyol (2011), el ministre que més directament assumís l’oposició al procés independentista era, és, el d’afers exteriors. Tota una declaració d’intencions.

Va ser llavors que vaig comprendre que, per primera vegada, el focus de la secció d’internacional era, precisament, Catalunya i la seva Independència, perquè era, conjuntament amb el cas escocès (fins a la celebració del referèndum del 2014), l’objecte de seguiment de molts dels grans mitjans de comunicació globals. Per això vaig centrar el meu interès en aquesta dimensió. Això implicava, naturalment explorar les connexions entre el procés independentista i actors claus com eren, com són, la Unió Europea, els Estats Units o l’ONU i seguir com el govern català treballava aquestes dimensions.

Precisament, un dels avantatges de l’estructura cronològica del llibre és que el lector podrà copsar com la valoració que faig de la política exterior dels governs de la Generalitat, evoluciona en sentit positiu. Així, des d’una percepció clarament crítica de l’etapa entre el 2010 i el 2012, on els Afers Exteriors van caure en mans de persones properes a la figura de Duran i Lleida, i en conseqüència molt poc decidits a assumir uns plantejaments no ja independentistes, sinó tan sols sobiranistes, es passa al període entre el 2012 i els inicis del 2016, és a dir, el segon govern Mas, on certament es fa un pas endavant, però no s’opta, encara per a la formació d’una Conselleria d’Afers Exteriors pròpia. I això que, aquesta promesa ja havia estat esmentada pel llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ja el 2003**! És en aquests anys que té lloc l’aparició del Diplocat, que actuarà com un element de diplomàcia pública, recorrent a una estratègia de diplomàcia pública i de diplomàcia digital, molt en línia amb les transformacions globals de les maneres d’actuar dels serveis d’afers exteriors o cossos diplomàtics.

Però no és fins al 2016, que amb la formació del govern Puigdemont, finalment es fa realitat l’establiment d’una Conselleria d’Afers Exteriors, i el nomenament d’un responsable polític de primera línia, ni més ni menys que el cap de llista de la formació abassagadorament més votada en les eleccions parlamentàries de setembre de l’any anterior. I encara es fa més: es reforça la rellevància política del Delegat del Govern a Brussel·les, i s’eixampla la xarxa d’oficines exteriors arreu del món. Ambdues iniciatives van indignar el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics, però el fet cert és que s’ha anat endavant, sense cap tipus de dubte, i d’aquí la valoració positiva a la qual em referia més amunt.

Això no obstant, el llibre també vol deixar clar que si volem ser un Estat, i ho volem, ens hem de comportar com un Estat, seguint les declaracions fetes per un alt diplomàtic britànic en mitjans de comunicació catalans. D’aquí el títol. Cal transitar del soft al hard, entenent per aquesta darrera expressió, la construcció d’un Estat amb tots els atributs normals de qualsevol estat del nostre entorn immediat: des d’un servei diplomàtic eficient, passant naturalment, per una defensa, una intel·ligència, una justícia pròpies i una implicació en les estructures internacionals tals com la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides entre moltes altres.

Perquè és en la predisposició a bastir aquestes en les que es fixarà la comunitat internacional, i particularment els estats a l’hora de decidir si, en el moment donat, ens reconeixeran o no. Ras i curt, es fixaran què pot aportar una Catalunya independent a la llibertat, la seguretat i al benestar col·lectius, entesos en sentit molt ampli, però també concret.

I si hi ha una cosa clara, és que si bé la feina principal per assolir la Independència és dels catalans i les catalanes, el fet que es compti amb el suport internacional, pot escurçar o accelerar molt el procés, i sobretot anul·lar qualsevol temptació espanyola de contrarestar-lo. Però per a comptar-hi cal que al món percebin la nostra determinació per anar fins al final. Només que un estat, per exemple, dels 193 que formen l’ONU, posi la qüestió damunt la taula, ja haurem guanyat.

En definitiva, el llibre pretén ser una aportació a clarificar i a elaborar una estratègia que ajudi a donar una imatge de determinació total en l’objectiu que volem, per tal que els estats del món no tinguin ni el més mínim dubte sobre què volem i cap a on anem.

Espero que sigui del vostre interès.

* Article penjat a Geopolitica.cat, el 07/11/2016

** "Mas repta el Govern amb la promesa de crear una conselleria d'Exteriors" (El Peródico de Catalunya, 03/02/2003)

SENSE POR, SENSE PIETAT

Avui s'homenatja els Voluntaris Catalans que van caure a la Batalla del Somme, fa 100 anys. Una gent que seguia fil per randa la tradició heroica dels Catalans que van donar la seva vida per la Llibertat, en general, i per la de Catalunya en particular. Com ja ho feren al llarg del segle XVIII i del segle XIX. La història de Catalunya és plena d'actes bèl·lics d'un heroisme que res té a envejar a cap altre poble del món. Una tradició, òbviament, que els dependentistes han tractat d'amagar i de silenciar.

Els catalans que van donar la seva vida en terra francesa, eren la primera fornada d'independentistes, nascuda a redòs de la Renaixença. No van dubtar en fer-se voluntaris i a lluitar. D'entre els caiguts avui fa cent anys, en Camil Campanyà i Mas, nascut el 1892, l'any de les Bases de Manresa, per cert. Destacat activista independentista, va entrar en contacte amb els casals independentistes de Cuba, un dels motors més destacats del primer separatisme. 

El seu activisme el feu incorporar-se al cèlebre Regiment de Marxa de la Legió Estrangera (RMLE). Amb ell hi van caure una cinquantena més de catalans i centenars de legionaris de molts altres països. Per la seva voluntat expressa, el seu cadàver va ser embolcallat amb una estelada abans de ser soterrat.

Avui, cent anys després, el Ministre d'Afers Exteriors de Catalunya, Raül Romeva, ha representat tota Catalunya en l'acte de record que s'ha fet a aquells que, vinguts d'arreu del món, hi deixaren la vida. I els catalans hi érem. Llavors i ara.

Només afegir que cal fer nostre el crit de guerra del RMLE, perquè és més vàlid que mai, o fins i tot, és ara quant té més sentit: Sense Por, Sense Pietat.

EXCEL.LENT FEINA DE LA DELEGACIÓ DEL GOVERN A BRUSSEL.LES

La Delegació del Govern de Catalunya a Brussel.les, encapçalada per Amadeu Altafaj, ha ajudat als Catalans i les Catalanes afectades pels atemptats de Brussel.les i s'ha coordinat amb el Govern, a través del Conseller Raül Romeva. Una excel.lent feina.

UNA POLÍTICA EXTERIOR SERIOSA*

No hi ha cap mena de dubte que un dels elements més destacats dels canvis polítics que s'han produït recentment a Catalunya, ha estat la formació de la Conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, encapçalada per Raül Romeva. S'ha donat així compliment a una proposta que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, va incloure en el seu programa electoral. L'impacte internacional de la creació d'aquest departament ha estat també important. Els mèdia internacional han esbombat la constitució del Ministry of Foreign Affairs català com una demostració fefaent que Catalunya va de veres cap a la Independència. Una demostració que s'ha vist reforçada també per contundents declaracions tant del President de la Generalitat, com del propi titular de la Conselleria, en aquest sentit. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, un altre element que assenyala la importància estratègica d'aquest Departament, ha estat la reacció histèrica del Govern, dels partits del búnquer i, per descomptat, dels mèdia espanyols. El primer ja ha presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la nova Conselleria, amb l'objectiu darrer de suprimir-la. Aquesta resposta maldestre dels espanyols, no cal dir, ens afavoreix sobremanera, perquè els retrata com uns autèntics troglodites, ja que negar a un govern com el català la capacitat de desenvolupar afers exteriors a aquestes alçades de la història, és com impedir a algú que respiri amb l'excusa que consumeix oxigen. Però els espanyols ja fa molt temps que han perdut els papers, i a més, ara tenen problemes immediats com és el de formar el seu propi govern, després de passar tres mesos enfotent-se de la situació a Catalunya. Ara proven el seu propi xarop, i bé que els ho recorda, dia sí i dia també, que tenen un govern en funcions, el propi President Puigdemont.

Deixant, doncs, molt clar el meu entusiasme, que és compartit, no en tinc cap dubte, pel conjunt de Reagrupament, no debades, en diverses ocasions ja havíem aprovat en els nostres documents orgànics, la demanda de la constitució d'aquesta Conselleria, vull reflexionar sobre algun aspecte concret sorgit arran la primera compareixença del Conseller i del seu equip directiu a la Comissió d'Afers Exteriors corresponent del Parlament de Catalunya, que va tenir lloc el passat dia 9 de febrer. 

En l'àmbit concret dels Afers Exteriors, naturalment, la intervenció del Conseller va ser impecable, i no va tenir cap problema en rebatre les crítiques molt pobres, dels grups de l'oposició, a les quals ni tan sols val la pena ni referir-s'hi. Tanmateix, hi vaig trobar a faltar dos aspectes que penso que cada cop seran més clau a mesura que s'escurcen els 18 mesos que, en teoria, ha de durar aquesta legislatura.

Una primera mancança, clau, és la de no considerar els Estats Units, o com a mínim no esmentar-lo,  com una prioritat en l'Acció Exterior de la Generalitat. A veure, si hi ha una veritat en aquest món és que la Independència de Catalunya haurà de comptar amb el suport dels Estats Units, a no ser, que tots ens tornem bojos i votem un govern monocolor de la CUP, cosa, ara per ara, bastant incerta. Cal tenir en compte, a més a més, que en els darrers mesos, ja s'havien fet interessants progressos en aquest respecte, fins al punt que una delegació catalana ja va ser rebuda per diferents congressistes americans, tal i com ja es va remarcar en aquesta mateixa pàgina en un número anterior. Per definició, els Estats Units han d'estar al capdamunt de les prioritats de tota actuació exterior, i el fet que no s'esmentés explícitament, ho vaig trobar a faltar.

En segon lloc, i, en referència a la Unió Europea, a la qual, en aquest cas sí, se la reconeix com a prioritària, penso que ha arribat el moment, amb el nou equip, d'emfasitzar, paral.lelament, l'actuació bilateral amb alguns dels principals estats membres, i molt concretament, ja ho he dit en anteriors ocasions aquí mateix, amb França. Catalunya és el pati del darrere de França, i a cap potència internacional, i França ho és, no li agrada que li remenin el pati del darrere. Ara bé, si veu que hi ha moviment, França voldrà controlar-lo, no fos cas que una altra potència internacional acabi assolint una posició avantatjosa davant dels seus propis nassos. Per això el govern català ha de fer entendre, ni que sigui per enèsima vegada, al govern francès que anem a per totes, i que és millor fins i tot pels seus interessos estratègics, que acabi decantant-se per reconèixer la Independència de Catalunya. Per aconseguir-ho ha d'oferir a Paris propostes llamineres, en l'àmbit, per exemple de les infrastructures, transport, defensa, i fins i tot algun tipus d'entesa més formal entre ambdues Repúbliques.

En definitiva, el que plantejo, esquemàticament, és que ha arribat l'hora d'accelerar, paral.lelament a la via de la Unió Europea en tant que conjunt, la via de les relacions bilaterals amb aquells Estats amb els que ens uneix una relació especial. No dic que, segurament, no s'hagin ja fet passos en aquest sentit, però sí que sostinc que ara és el moment de prémer l'accelerador, tot evitant els boicots que, sempre que pot, Espanya fa dins l'organigrama de la UE. Per això és necessari reforçar les relacions bilaterals amb països com França o Itàlia, sense oblidar Alemanya. I fer-ho sense cap complex. Fins i tot públicament. Fet que, segurament, posaria de nervis els diplomàtics i els ministres espanyols. Perquè ja és el moment d'implemenatar una política exterior seriosa i guanyadora.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 55, Febrer 2016)

PS. Aquest post va ser escrit el mes de febrer. Sobre els darrers esdeveniments que han afectat la Conselleria, en parlo en l'article del mes de març de LA VEU, de propera aparició.