UNA POLÍTICA EXTERIOR SERIOSA*

No hi ha cap mena de dubte que un dels elements més destacats dels canvis polítics que s'han produït recentment a Catalunya, ha estat la formació de la Conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, encapçalada per Raül Romeva. S'ha donat així compliment a una proposta que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, va incloure en el seu programa electoral. L'impacte internacional de la creació d'aquest departament ha estat també important. Els mèdia internacional han esbombat la constitució del Ministry of Foreign Affairs català com una demostració fefaent que Catalunya va de veres cap a la Independència. Una demostració que s'ha vist reforçada també per contundents declaracions tant del President de la Generalitat, com del propi titular de la Conselleria, en aquest sentit. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, un altre element que assenyala la importància estratègica d'aquest Departament, ha estat la reacció histèrica del Govern, dels partits del búnquer i, per descomptat, dels mèdia espanyols. El primer ja ha presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la nova Conselleria, amb l'objectiu darrer de suprimir-la. Aquesta resposta maldestre dels espanyols, no cal dir, ens afavoreix sobremanera, perquè els retrata com uns autèntics troglodites, ja que negar a un govern com el català la capacitat de desenvolupar afers exteriors a aquestes alçades de la història, és com impedir a algú que respiri amb l'excusa que consumeix oxigen. Però els espanyols ja fa molt temps que han perdut els papers, i a més, ara tenen problemes immediats com és el de formar el seu propi govern, després de passar tres mesos enfotent-se de la situació a Catalunya. Ara proven el seu propi xarop, i bé que els ho recorda, dia sí i dia també, que tenen un govern en funcions, el propi President Puigdemont.

Deixant, doncs, molt clar el meu entusiasme, que és compartit, no en tinc cap dubte, pel conjunt de Reagrupament, no debades, en diverses ocasions ja havíem aprovat en els nostres documents orgànics, la demanda de la constitució d'aquesta Conselleria, vull reflexionar sobre algun aspecte concret sorgit arran la primera compareixença del Conseller i del seu equip directiu a la Comissió d'Afers Exteriors corresponent del Parlament de Catalunya, que va tenir lloc el passat dia 9 de febrer. 

En l'àmbit concret dels Afers Exteriors, naturalment, la intervenció del Conseller va ser impecable, i no va tenir cap problema en rebatre les crítiques molt pobres, dels grups de l'oposició, a les quals ni tan sols val la pena ni referir-s'hi. Tanmateix, hi vaig trobar a faltar dos aspectes que penso que cada cop seran més clau a mesura que s'escurcen els 18 mesos que, en teoria, ha de durar aquesta legislatura.

Una primera mancança, clau, és la de no considerar els Estats Units, o com a mínim no esmentar-lo,  com una prioritat en l'Acció Exterior de la Generalitat. A veure, si hi ha una veritat en aquest món és que la Independència de Catalunya haurà de comptar amb el suport dels Estats Units, a no ser, que tots ens tornem bojos i votem un govern monocolor de la CUP, cosa, ara per ara, bastant incerta. Cal tenir en compte, a més a més, que en els darrers mesos, ja s'havien fet interessants progressos en aquest respecte, fins al punt que una delegació catalana ja va ser rebuda per diferents congressistes americans, tal i com ja es va remarcar en aquesta mateixa pàgina en un número anterior. Per definició, els Estats Units han d'estar al capdamunt de les prioritats de tota actuació exterior, i el fet que no s'esmentés explícitament, ho vaig trobar a faltar.

En segon lloc, i, en referència a la Unió Europea, a la qual, en aquest cas sí, se la reconeix com a prioritària, penso que ha arribat el moment, amb el nou equip, d'emfasitzar, paral.lelament, l'actuació bilateral amb alguns dels principals estats membres, i molt concretament, ja ho he dit en anteriors ocasions aquí mateix, amb França. Catalunya és el pati del darrere de França, i a cap potència internacional, i França ho és, no li agrada que li remenin el pati del darrere. Ara bé, si veu que hi ha moviment, França voldrà controlar-lo, no fos cas que una altra potència internacional acabi assolint una posició avantatjosa davant dels seus propis nassos. Per això el govern català ha de fer entendre, ni que sigui per enèsima vegada, al govern francès que anem a per totes, i que és millor fins i tot pels seus interessos estratègics, que acabi decantant-se per reconèixer la Independència de Catalunya. Per aconseguir-ho ha d'oferir a Paris propostes llamineres, en l'àmbit, per exemple de les infrastructures, transport, defensa, i fins i tot algun tipus d'entesa més formal entre ambdues Repúbliques.

En definitiva, el que plantejo, esquemàticament, és que ha arribat l'hora d'accelerar, paral.lelament a la via de la Unió Europea en tant que conjunt, la via de les relacions bilaterals amb aquells Estats amb els que ens uneix una relació especial. No dic que, segurament, no s'hagin ja fet passos en aquest sentit, però sí que sostinc que ara és el moment de prémer l'accelerador, tot evitant els boicots que, sempre que pot, Espanya fa dins l'organigrama de la UE. Per això és necessari reforçar les relacions bilaterals amb països com França o Itàlia, sense oblidar Alemanya. I fer-ho sense cap complex. Fins i tot públicament. Fet que, segurament, posaria de nervis els diplomàtics i els ministres espanyols. Perquè ja és el moment d'implemenatar una política exterior seriosa i guanyadora.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 55, Febrer 2016)

PS. Aquest post va ser escrit el mes de febrer. Sobre els darrers esdeveniments que han afectat la Conselleria, en parlo en l'article del mes de març de LA VEU, de propera aparició.