NI NEO-DURANISME, NI PROCESSISME

En homenatge a Josep Ballarín,

 i a tots els membres de la 

Lleva del Biberó* 

Aquests són els dos obstacles que hem d'evitar en els moments presents. I sobretot, els han d'evitar aquells que han assumit la màxima responsabilitat política, naturalment per voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Anem a pams.

El neo-duranisme. Ja m'hi he referit anteriorment. La temptació de tornar a pantalles passades, fa dues setmanes que es va concretar en determinades declaracions més que desafortunades de determinats dirigents polítics. La diferenciació entre sobiranisme i independentisme, a hores d'ara, a aquestes alçades de la pel.lícula, ja és, literalment, insostenible. Qui no aposta per la Independència, és un partidari de la dependència. Punt i final. No hi ha res més a dir. Espanya és irreformable. O en tot cas és reformable, sí, però de forma centrípeta, és a dir, recentralització pura i dura. I això ho sap tothom. La fricada aquesta de la plurinacionalitat podemita, a la bolivariana, no se la creu ni el tete ni la tato. I no hi ha més cera que la que crema. Aquells que juguen a fer la puta i la ramoneta a hores d'ara, és a dir, els qwerty, els hem d'obligar a decidir què volen ser quan siguin grans, però de cap de les maneres els hem d'amanyagar i menys encara fer-nos els simpàtics, donant-los peixet i cove. No senyors, ells han de decidir si volen situar-se al bàndol espanyol, amb els feixistes i el bunquer, o al bàndol del poble català que està conquerint la llibertat i la Independència. Ho dic així, perquè no vull semblar excessivament partidista. Altrament, ho diria d'una altra manera. Hi ha coses que hem deixat enrere de forma definitiva, i els simpàtics que ens donen copets a l'esquena però si poguessin ens apunyalarien, és una d'aquestes coses. Som els que som, i si volem ser més, ho hem d'aconseguir demostrant determinació, coratge i una rotunda voluntat de victòria, i no fent-nos els simpàtics i riure les gràcies a aquells que, repeteixo, a la mínima que poden ens farien la pirula, que es diu acadèmicament.

Quant al processisme, és l'actitud dels defensors de l'statu quo, d'aquells que estan collonudament bé amb aquesta eterna situació de no-resolució del conflicte, perquè en treuen tot el profit possible, sobretot, ai las, la individual. I també, perquè un canvi en aquest statu quo, la posaria en risc. Aquí també l'excusa de la paranoia del 48% s'utilitza. I molt en temo que quan algú digui que hem arribat al 50%+1, els processistes diran que encara no n'hi ha prou, i que cal el 52 o el 53 o el 55% (com a Montenegro, recordeu?), o fins i tot el 60%, i així que passin 3, 5, 10 anys més i ells vivint de la camama i el poble putejat i alguns de la gent gran que són els que van patir més el feixisme espanyol, anar morint amb el gust amarg de no veure amb els seus ulls la seva pàtria lliure. Als processistes, però, això no els fa ni fred ni calor. Pagats com són d'ells mateixos, la seva única obsessió és continuar sent el gall del seu galliner, sigui aquest local, comarcal o nacional. Cal una determinació clara, un calendari. Si en el seu moment es van dir 18 mesos, doncs sia, i si poden ser 15 millor, i si han de ser 20, tampoc passa res. Però prou de cagamandúrries. I prou sobretot, de tenir idees genials i de voler convertir-se en l'avantguarda de tota l'Europa, que el més calent encara el tenim a l'aigüera, i com cantaven els Manel els guapos també tenen problemes. I una servidora, la veritat, només aspira a ser un europeu normalet, arregladet, i, per damunt de tot, a deixar de ser, d'una puta vegada, independentista.

*Sobretot, als que hi deixaren la pell, al Segre, a l'Ebre i arreu, als 15, 16 o 17 anys, i que no van tenir l'oportunitat de viure'n 96.