NI NEO-DURANISME, NI PROCESSISME

En homenatge a Josep Ballarín,

 i a tots els membres de la 

Lleva del Biberó* 

Aquests són els dos obstacles que hem d'evitar en els moments presents. I sobretot, els han d'evitar aquells que han assumit la màxima responsabilitat política, naturalment per voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Anem a pams.

El neo-duranisme. Ja m'hi he referit anteriorment. La temptació de tornar a pantalles passades, fa dues setmanes que es va concretar en determinades declaracions més que desafortunades de determinats dirigents polítics. La diferenciació entre sobiranisme i independentisme, a hores d'ara, a aquestes alçades de la pel.lícula, ja és, literalment, insostenible. Qui no aposta per la Independència, és un partidari de la dependència. Punt i final. No hi ha res més a dir. Espanya és irreformable. O en tot cas és reformable, sí, però de forma centrípeta, és a dir, recentralització pura i dura. I això ho sap tothom. La fricada aquesta de la plurinacionalitat podemita, a la bolivariana, no se la creu ni el tete ni la tato. I no hi ha més cera que la que crema. Aquells que juguen a fer la puta i la ramoneta a hores d'ara, és a dir, els qwerty, els hem d'obligar a decidir què volen ser quan siguin grans, però de cap de les maneres els hem d'amanyagar i menys encara fer-nos els simpàtics, donant-los peixet i cove. No senyors, ells han de decidir si volen situar-se al bàndol espanyol, amb els feixistes i el bunquer, o al bàndol del poble català que està conquerint la llibertat i la Independència. Ho dic així, perquè no vull semblar excessivament partidista. Altrament, ho diria d'una altra manera. Hi ha coses que hem deixat enrere de forma definitiva, i els simpàtics que ens donen copets a l'esquena però si poguessin ens apunyalarien, és una d'aquestes coses. Som els que som, i si volem ser més, ho hem d'aconseguir demostrant determinació, coratge i una rotunda voluntat de victòria, i no fent-nos els simpàtics i riure les gràcies a aquells que, repeteixo, a la mínima que poden ens farien la pirula, que es diu acadèmicament.

Quant al processisme, és l'actitud dels defensors de l'statu quo, d'aquells que estan collonudament bé amb aquesta eterna situació de no-resolució del conflicte, perquè en treuen tot el profit possible, sobretot, ai las, la individual. I també, perquè un canvi en aquest statu quo, la posaria en risc. Aquí també l'excusa de la paranoia del 48% s'utilitza. I molt en temo que quan algú digui que hem arribat al 50%+1, els processistes diran que encara no n'hi ha prou, i que cal el 52 o el 53 o el 55% (com a Montenegro, recordeu?), o fins i tot el 60%, i així que passin 3, 5, 10 anys més i ells vivint de la camama i el poble putejat i alguns de la gent gran que són els que van patir més el feixisme espanyol, anar morint amb el gust amarg de no veure amb els seus ulls la seva pàtria lliure. Als processistes, però, això no els fa ni fred ni calor. Pagats com són d'ells mateixos, la seva única obsessió és continuar sent el gall del seu galliner, sigui aquest local, comarcal o nacional. Cal una determinació clara, un calendari. Si en el seu moment es van dir 18 mesos, doncs sia, i si poden ser 15 millor, i si han de ser 20, tampoc passa res. Però prou de cagamandúrries. I prou sobretot, de tenir idees genials i de voler convertir-se en l'avantguarda de tota l'Europa, que el més calent encara el tenim a l'aigüera, i com cantaven els Manel els guapos també tenen problemes. I una servidora, la veritat, només aspira a ser un europeu normalet, arregladet, i, per damunt de tot, a deixar de ser, d'una puta vegada, independentista.

*Sobretot, als que hi deixaren la pell, al Segre, a l'Ebre i arreu, als 15, 16 o 17 anys, i que no van tenir l'oportunitat de viure'n 96.

AL POLÒNIA TAMBÉ PARLEN DEL NEO-DURANISME

A una servidora, se li torna a pujar la mosca al nas amb els guionistes del Polònia, quan veu aquest esquetx del Mas i el Duran. Precisament quan poc abans havia penjat un post on criticava el neo-duranisme (1 i 2). No és la primera vegada que els meus posts són replicats per la gent del Polònia. Repeteixo, no passa reeesss, molt content d'inspirar-los. I fins i tot un cert orgull -vanitat?- personal ... i intransferible

LA PARANOIA DEL 48%

En tot procés polític, un element estratègic és el de la lluita per imposar un discurs hegemònic, en el sentit que la societat vegi la "realitat" en base a uns determinats plantejaments i no a un altres, que existeixen però que queden arraconats en benefici del primer. Un cop un discurs assoleix l'hegemonia, obliga els actors polítics i socials, i als altres, a posicionar-se en base a les seves coordenades, és a dir, presenta els seus objectius o fites com els racionals i els que han de dirigir el comportament i capteniment col.lectiu i sanciona o rebutja els que s'hi oposen. Les veus crítiques amb el discurs hegemònic són silenciades de fet. La lluita per esdevenir discurs hegemònic, que existeix en totes les societats humanes, assoleix unes característiques pròpies en les societats més mediatitzades, que són, per descomptat, les més desenvolupades, i on l'impacte dels mass media, en tots els sentits és molt més intens, i fins i tot més problemàtic, perquè també la capacitat de resistència a aquesta hegemonia pot ser més exitosa. En les societats menys mediatitzades, per una banda, qui pretén esdevenir hegemònic no té la capacitat d'imposar el seu discurs, però els crítics tampoc tenen la capacitat d'arribar al conjunt de la societat.

Aquesta reflexió prèvia ve a tomb del que considero que està passant en les darreres setmanes a casa nostra, una societat, no cal dir-ho, intensament mediatitzada, i on el discurs hegemònic que sembla voler imposar-se és que la independència té el suport del 48% dels catalans i les catalanes, i que en conseqüència, en no tenir una majoria de la societat hem de reajustar el nostre discurs, i la nostra estratègia, per arribar a superar la barrera del 50%. Així estem veient com s'estan generant discursos i plantejaments cada cop més preocupants que ens semblen retrotreure a les tesis duranistes, o si voleu, a un neo-duranisme, on es torna a optar per fer discursos confusos respecte la independència i la sobirania o per recórrer de nou a opcions d'arreplega el que puguis de manera que en una mateixa formació es poden trobar persones que estan a favor i persones que estan en contra de quelcom tan decisiu com és la independència de la nostra nació.

Tanmateix, el fet cert és que aquest discurs del 48% és una veritable paranoia en el qual, per una banda, hi cauen aquells que de bona fe s'empassen acríticament el discurs hegemònic. I de l'altra, aquells que, de mala fe, s'hi agafen com a ferro roent els que encara guarden una lleugeríssima esperança d'evitar la Independència. 

Llavors, diguem-ho ben clar i ben fort. Que a Catalunya hi hagi un 48% a favor de la independència és una paranoia, una camama.

La veritat és que no sabem, a hores d'ara, quants catalans i catalanes hi estan a favor i quants hi estan en contra. El 48% és el percentatge de catalans i catalanes que van votar a dues candidatures que sí que sabem del cert que volen la Independència. Això i només això ho sabem del cert. Només sabrem del cert quants n'estan a favor quan hi hagi un referèndum al respecte, si és que cal que n'hi hagi i si és que es pot celebrar. Mentrestant, fer ajustaments de discursos per fer-se el simpàtic i el guai, tal i com estem veient en els darrers dies, és d'una irresponsabilitat manifesta, perquè amb l'objectiu de guanyar per una banda es poden perdre per una altra, de manera que es fa mal negoci. 

I és que, a més a més, és innecessari, perquè tot sembla indicar, que els partidaris de la independència, és a dir, aquells que votarien a favor de la independència en un referèndum, són més del 48%, molts més, que no pas menys, de manera que el lògic seria no fer reajustaments, sinó en aprofundir en el discurs independentista per cohesionar-se encara més. 

A més a més, aquest aprofundiment té una altra implicació que no podem deixar de passar. La percepció, més que estesa, que l'independentisme és omnipresent, fa un efecte de cavall guanyador, de manera que una part de ciutadans que, sistemàticament voten no en clau ideològica, si no en clau psicològica, es decantaran cap a la independència. I a Catalunya, per raons històriques ben conegudes, el vot psicològic no és gens negligible, i pot arribar a ser determinant. Milers de catalans i catalanes els aterra formar part dels perdedors o no compartir els beneficis (reals o suposats) de la victòria. I el fet cert és que aquest vot psicològic el necessitem, i el necessitem sense perdre ni un sol vot dels catalanes i les catalanes convençudes. És a dir, es tracta d'assolir una estratègia guanyadora en totes direccions, i no guanyar per una banda i perdre per una altra.

En aquest sentit, cal evitar reajustaments que generin dubtes, cal evitar fricades que posin en perill la cohesió del discurs victoriós de l'independentisme i en conseqüència el decantament del vot psicològic. Siguem normals i no excessivament originals. Un discurs diguem-ne "europeu", sense gaires estridències i, repeteixo, sense fricades. De fricades, les mínimes. Un discurs que garanteixi a l'hora la democràcia, la justícia, el benestar i la seguretat, sense contraposar-los, com hi ha alguns que estan encaparrats i encaparrades en fer-ho.

El discurs independentista i, el seu suport ciutadà, és, des del meu punt de vista, àmpliament majoritari dins la societat catalana, i no només no l'hem de reajustar, sinó que l'hem d'aprofundir i anar a sac amb totes les conseqüències que genera la construcció d'un nou estat, que sempre ha de ser vist com una oportunitat per tenir més democràcia, més justícia, més treball i més seguretat. I bandejar els dubtes i les tremolors de cames. Aquesta i només aquesta és l'estratègia que ens convé i no cap altra.