Josep
Sort:
“El
nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política
diplomàtica catalana” Referir-se a la “indissolubilitat” i
“indivisibilitat” de la nació espanyola, és d'un arcaisme que
tomba d'esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa
soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra
el nombre d'estats que s'han creat en les darreres dècades.”
Per
Mercè Feliu - 10 de novembre de 2016
Josep
Sort, (Barcelona, 1964), doctor en Ciències Polítiques,
historiador, professor associat de ciència política a l’UB.
Militant independentista des de 1983. Publica el llibre Del
soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors.
Recull d’articles d’àmbit internacional publicats a la Veu
de Reagrupament,
durant els darrers anys, que presenta a Barcelona, dilluns 14 de
novembre a les 19:15 a la Llibreria
Claret,
c/Roger de Llúria, 5.
-
Anglicismes pel títol de llibre, Del soft al hard, què indica
aquesta terminologia?
-
En
l’àmbit de la política internacional, enfront el model de la hard
politics, que és la política dura, tradicional, la que es basa en
la força i l’hegemonia, en la diplomàcia tradicional es va
desenvolupar el model de la soft politics, basat en la seducció,
l’atracció, les tècniques de relacions públiques i màrqueting,
amb l’ús de referents mediàtics, esportius, artístics, per part
d’un estat per convèncer un altre estat. És a dir, no en base als
contactes entre diplomàtics i polítics respectius, sinó sobretot
adreçant-se a l’opinió pública, a la ciutadania de l’estat
objectiu.
-
Concretant en el cas català…
-
Catalunya, lògicament, en no tenir un estat propi, amb un servei
diplomàtic reconegut, ni un exèrcit, ha hagut d’utilitzar de
forma molt astuta, tot s’ha de dir, tècniques de soft politics,
com per exemple l’anomenada diplomàcia pública, per arribar a
l’opinió pública de molts estats, per tal de donar a conèixer la
nostra voluntat d’exercir el dret a decidir de forma democràtica i
cívica. I hem tingut un gran èxit! A ningú se li escapa, per
exemple, que el Barça és un referent mundial de la catalanitat.
-
Ara és l’hora de passar al hard?
-
Per descomptat. El procés ja està arribant a un punt que considero
que es fa necessari que Catalunya, el seu govern, el seu parlament,
també comenci a parlar clar sobre aquells temes que són considerats
cabdals pels estats, com és el de la seguretat, els compromisos
internacionals, els tractats internacionals, etc., perquè ens agradi
o no, seran aquests temes els que interessaran realment a la
comunitat internacional, en general, i a les grans potències, en
particular, a l’hora de posicionar-se d’una manera més o menys
clara quan arribi el moment decisiu de decidir si ens reconeixen
diplomàticament. És per això, que cal ser molt clars en aquests
àmbits hard, sense deixar cap mena de dubte al respecte.
I
òbviament, ho hem de fer deixant molt clar que la República de
Catalunya serà un “peace-loving
state”
com exigeix l’ONU, també que la nostra Independència contribuirà
a incrementar la seguretat, l’estabilitat del món en general, del
nostre entorn geopolític, i dels nostres aliats, tant en l’àmbit
de la Unió Europea, com en l’àmbit euromediterrani, com també de
l’OTAN. D’aquí, en deÒnitiva, deriva el títol del llibre.
-
Centrant-nos
en la dimensió internacional del procés, quins han estat els
moments clau en l’evolució diplomàtica del govern català?
-
Catalunya sempre ha tingut una clara vocació internacional. Som
realment un exemple de país que malgrat no tenir un estat propi, i
tenint un estat en contra, com és l’espanyol, ha atret sempre un
gran interès internacional. I la prova la tenim en el fet que
Barcelona té una gran nombre de consolats internacionals. De fet és
una de les ciutats amb més consolats d’arreu del món.
Naturalment,
de moment, no tenim ambaixades, però el fet cert és que alguns
consolats tenen una sobrerellevància. És el cas, per exemple, del
d’Estats Units, amb rang de Consolat General, i amb un pes en
l’àmbit mediterrani molt important. També, naturalment, França,
Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya, històricament han tingut una
important presència diplomàtica a Barcelona. Més recentment, la
Xina, Japó, el Marroc, han esdevingut consolats importants per
diversos motius.
Aquest
context actual mostra que els successius governs catalans han
desplegat una activitat para-diplomàtica molt ambiciosa, en gran
part seguint l’exemple del Quebec, Flandes, Baviera, des dels anys
vuitanta. La presència exterior catalana amb oficines comercials,
lectorats de català en un gran nombre d’universitats d’arreu del
món, l’èxit del programa Erasmus en les universitats catalanes,
així ho acrediten. La novetat, però, és que en els darrers temps,
s’ha reforçat el caràcter polític de les Delegacions del Govern,
el nombre de les quals no para de créixer per a major indignació
dels espanyols. I particularment, el nomenament d’un Representant
Permanent a Brussel·les, davant de la Unió Europea, deixa ben clara
la determinació del Catalunya d’anar a per totes, i d’això, en
pren bona nota la comunitat internacional.
-
Com
valoraries la tasca actual d’en Raül Romeva?
-
Tot i que fa pocs mesos que ocupa el càrrec, la valoració no pot
ser més que positiva. En primer lloc, el sol fet que definitivament,
el nou govern decidís crear una Conselleria d’Afers Exteriors, va
ser una enorme pas endavant. Sempre recordo que ja en les eleccions
del 2003, el llavors candidat Artur Mas, ja va anunciar el seu
compromís de crear-la. Han hagut de passar tretze anys fins a fer-se
realitat, durant els quals, també s’ha de reconèixer, també es
van fer passos positius, entre els quals la creació del Diplocat,
encarregat de la diplomàcia pública, a la que em referia abans. En
segon lloc, la tria de Romeva, un polític jove, però amb deu anys
d’experiència al Parlament Europeu, va ser molt encertada, com
s’ha demostrat en el temps que porta en el càrrec. No només ha
ajudat a fer més transversal el projecte independentista, sinó que
ha introduït elements de modernitat, empenta, imatge, cosmopolitisme
i capacitat.
-
Configuració de govern a l’estat espanyol, i vint-i-quatre hores
després, un nou atac judicial a un representant polític català.
Com es veuen des de l’exterior aquests atacs i com s’han de
solucionar des de l’interior?
-
Si hi ha alguna cosa positiva en la cultura política espanyola és
la seva previsibilitat. No enganyen. És un clàssic això de
començar marcant paquet, fent un avís per a navegants o, si es vol,
un globus sonda per a veure quina és la resposta que hi ha. Segons
les pròpies declaracions dels responsables d’afers exteriors
catalans, des de l’exterior estan cada cop més astorats per la
manca de cintura política del govern espanyol que es nega a dialogar
amb el govern català. Consideren que enrocar-se en aquesta actitud
contradiu el pragmatisme que sempre ha caracteritzat la forma
d’actuar dels estats implicats en la integració europea, que
sempre han avantposat la voluntat política de dialogar i de trobar
solucions per desencallar els problemes per damunt de fonamentalismes
legalistes. Les lleis sempre han d’estar al servei dels ciutadans,
no a l’inrevès. Per altra banda, referir-se a la
“indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació
espanyola, és d’un arcaisme que tomba d’esquena, quan és ben
evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món,
són les nacions, com ho demostra el nombre d’estats que s’han
creat en les darreres dècades.
-
Aleshores
la DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és fonamental?
-
Naturalment. En el context de negació del diàleg per part
d’Espanya, els parlamentaris catalans hauran de fer un pas endavant
i aprovar-la si compten amb la majoria. Que la tenen. I un cop
aprovada, ratificar-la per via referendària legalment, ben
probablement seguint la legalitat catalana o internacional, si
s’escau.
-
En
el pròleg del llibre parles que som més del 48%, en què et bases?
-
-
Concretament el que dic és que aquest discurs del 48% és una
enganyifa. Aquest percentatge no es refereix als partidaris de la
Independència, sinó als ciutadans que van votar partits
independentistes en unes eleccions parlamentàries. N’hi va haver
d’altres que van votar per opcions partidistes que no es van
definir explícitament, però que, i només cal veure les enquestes,
en una votació referendària, optarien en una proporció suficient
per fer clarament majoritària l’opció independentista. També
n’hi va haver que no van votar per ser eleccions d’un parlament
autonòmic. La independència és clarament l’opció més preferida
pels catalans i les catalanes, i és una tendència que va
augmentant, però és inconscient anant allargant el procés. Mai,
repeteixo, mai serem el 99% ni el 100% els independentistes. De fet,
aquesta mania d’anar donant llargues amaga un element subconscient
poc democràtic, atès que aspira a un utòpic unanimisme que eviti
el conflicte, quan el conflicte, i la seva gestió, és el nucli de
tota democràcia.
-
El llibre mostra una visió optimista del suport exterior que rebrem,
hi parles sovint del silenci eixordador de la comunitat internacional
vers el procés independentista català, ens ho expliques?
-
Claríssim. El fet que la comunitat internacional apliqui la política
del wait and see en el procés d’independència que estem
protagonitzant, demostra clarament que Espanya no compta amb els
suport dels seus socis europeus i mundials. L’únic ambaixador que
s’ha posicionat explícitament en contra de la independència de
Catalunya és el de Palestina. L’únic. La resta o no han badat
boca, o han recorregut al típic i tòpic llenguatge diplomàtic
l’essència del qual és que tothom el pot interpretar a la seva
manera, i així s’eviten tensions. Cal tenir en compte que la
Independència de Catalunya serà un esdeveniment d’una gran
transcendència, no debades, el seu pes econòmic supera al de
Grècia, Portugal, Irlanda, per exemple. No estem parlant d’un país
de dimensions balcàniques o bàltiques, amb tot el respecte.
Contràriament al que sovint sentim, Catalunya, de petita, en té
poc.
-
En Garcia Margallo i el seu espai sideral han fracassat davant
d’actituds més pausades com la d’Amadeu Altafaj?
-
El ministre Garcia Margallo, i amb ell el govern espanyol, i amb ell
el propi Mariano Rajoy han fracassat miserablement. Espanya s’està
convertint en un destorb per a Europa. Tenim el cas de Kosovo, el cas
de Gibraltar, el cas de Ceuta i Melilla, i ara per més inri, la seva
deslleialtat amb l’OTAN, ajudant logísticament la marina russa, i
col·laborant amb la destrucció de la ciutat d’Alep. Tot això ha
fet que cada cop tingui menys protagonisme a nivell de la Unió
Europea, on per exemple Itàlia té un pes molt més gran, com ho
demostra el fet que alts responsables de la UE són d’aquesta
nacionalitat. Fins i tot Polònia i Holanda li passen la mà per la
cara. Quan els grans de la UE decideixen reunir-se a banda, Alemanya,
França i Itàlia ho fan, bandejant-la de forma humiliant. Espanya no
és ni tan sols membre oficial del G20, com sí que ho són Mèxic i
Argentina. Va de convidada, quasi podríem dir que d’okupa. I
malgrat aquest desastre, continua assumint aires de gran potència,
que sovint resulten ben patètiques i de vergonya aliena.
Contràriament, i malgrat comptar amb uns recursos, humans i
materials, molts més modestos, l’actuació de la Delegació del
Govern a Brussel·les ha tingut grans encerts, com l’ajuda als
catalans que es van veure afectats pels atemptats terroristes de fa
uns mesos, a banda, és clar del profund coneixement de la burocràcia
europea.
-
Què en penses del nou ministre d’afers exteriors de l’estat
espanyol, n’Alfonso Dastis?
Si la caiguda de Garcia Margallo ja és significativa del fracàs
espanyol, encara ho és més el nomenament del seu successor. Per
entendre’ns és l’anti-Altafaj, vull dir amb això que està
designat amb l’objectiu explícit d’anul·lar la política
exterior catalana. El nou ministre ocupava, precisament, el càrrec
de Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la UE, és
a dir, era l’antagonista d’Altafaj, per voluntat pròpia, i amb
la diferència de comptar amb uns recursos humans i materials
immensament més importants. Només cal veure el web de la
representació espanyola a Brussel·les per comprovar-ho. Centenars
de funcionaris hi apareixen, i malgrat això han estat incapaços de
neutralitzar la delegació catalana. Dit ras i curt, el nou ministre
és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica
catalana al cor d’Europa. Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia
catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall.
Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que
els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria,
fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.
*(NOTA; Entrevista publicada a L'Unilateral, 10.11.2016)
