ELS PACTES D’INVESTIDURA D’ERC I JUNTS IMPLIQUEN UNA RENÚNCIA A LA VIA UNILATERAL I ENS ALLUNYEN DE LA INDEPENDÈNCIA de L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

 

ERC i Junts han arribat a acords amb el PSOE per investir president espanyol al Congrés. Tots dos pactes, anunciats el 2 i el 9 de novembre respectivament, suposen un retrocés per a l’independentisme i una submissió a l’Estat espanyol: 

– L’acord sobre una llei d’amnistia “para la normalización institucional, política y social en Cataluña” en relació amb les causes obertes arran de les mobilitzacions i accions independentistes, suposarà un alleujament per a les persones encausades i entenem que significa quelcom positiu en el seu àmbit personal. Però tal com s’ha negociat, sense resoldre les causes de fons que van provocar les mobilitzacions, l’amnistia serà utilitzada per part de l’Estat com una mostra de benevolència i apaivagament del moviment independentista. El conflicte polític resta, per tant, obert i sense abordar-se de fons. A més, al marge dels dubtes generalitzats que s’acabi concretant, ni abasta totes les persones encausades ni, evidentment, elimina del codi penal la persecució futura de les mobilitzacions independentistes que s’esdevinguin. 

– Tots dos acords suposen la renúncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència. El pacte Junts-PSOE expressa clarament un abandonament de la via unilateral —l’única via possible per fer efectiva la independència— i deixa la posició política catalana en mans de la voluntat negociadora, sabudament inexistent, dels partits polítics espanyols. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la reva resolució. En el cas d’ERC, el pacte implica clarament l’acatament de l’ordre jurídic i constitucional vigent i explicita literalment el “compromiso con el ordenamiento jurídico estatal” i el respecte del “principio de legalidad”. Més que uns acords són una rendició que provoca la desmobilització social de l’independentisme i la pèrdua de suport social, especialment entre els joves. 

– El preu que paguen els partits independentistes per donar la presidència del govern espanyol a un govern liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català és altíssim. En el cas de Junts, ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir “històric” a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu. En el cas d’ERC, acorden al suport a la investidura de Pedro Sánchez a partir de concessions autonòmiques com la condonació d’una part del deute de la Generalitat o una hipotètica millora mitjançant un traspàs de rodalies supeditat a l’Estat. Tot plegat ens situa en una lògica oposada a la independentista i ens retorna a un temps pretèrit ja superat, i envia el missatge al món d’una Catalunya “normalitzada” i domesticada, una Catalunya que segueix sent territori espanyol amb una autonomia dirigida des del govern estatal. En tot el procés polític del 2012 al 2017 havíem guanyat la batalla ideològica que era amb la independència com resolíem l’espoli fiscal i la necessària millora de les infraestructures.  

– Amb aquests acords, ERC i Junts han fet perdre l’oportunitat que hi havia de bloquejar la investidura fins que l’Estat espanyol no respecti el dret a l’autodeterminació i la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya. 

Per tot això: 

• Rebutgem els acords que Junts i ERC han signat amb el PSOE per investir president Espanyol que comporten la “normalització” de la situació a Catalunya sense assolir la independència. 

• Demanem a ERC i Junts que reverteixin els acords i es comprometin a no donar estabilitat al govern espanyol si aquest no respecta el Dret a l’Autodeterminació ni la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya per fer efectiva la independència. 

• Demanem que es refermi al Parlament de Catalunya el compromís amb l’1-O i amb la voluntat d’independència allí expressada. 

• Demanem que el Parlament aprovi una resolució que impulsi un pacte per la independència per assolir l’aixecament de la suspensió de la DUI. 

PER LA INDEPENDÈNCIA! VIA FORA! ESPOT DE LA DIADA 2023

 

Jordi Pesarrodona: “La llista cívica de l’ANC naixerà per proclamar la independència”

Entrevista a l’ex-regidor d’ERC, que ocuparà la vice-presidència de l’entitat durant el primer any del mandat del nou secretariat

23.05.2022 

Jordi Pesarrodona va ser el candidat més votat en les eleccions al secretariat nacional de l’ANC, però no a la ronda final, quan els secretaris generals van elegir Dolors Feliu com a nova presidenta de l’entitat. En aquesta entrevista Pesarrodona no es mostra decebut, però sí disgustat pel fet de no ser l’únic vice-president, càrrec que compartirà amb Uriel Bertran. Parlem amb ell per a saber com encara aquest nou desafiament i quin paper creu que tindrà l’ANC els anys vinents.

—Decebut per no haver estat elegit president tot i ser el candidat més votat en les eleccions al secretariat nacional?

—No. Ja el primer moment vaig dir que donaria suport a Dolors Feliu per treballar braç a braç tots dos. I a la votació vaig dir públicament que li donava suport a la presidència.

—I no teníeu cap esperança que, així i tot, fóssiu el més votat?

—Del moment que dic que no crec en un lideratge exclusiu, sinó en lideratges compartits, ja no hi havia una ambició de ser president, sinó que anéssim tots a una. No crec que ara sigui l’hora d’una estructura piramidal, sinó més transversal. És la interpretació que faig del resultat que va sortir. La primera lectura de la votació és que la participació va ser molt baixa; i, per una altra banda, que la gent ha demanat transversalitat perquè som perfils molt diferents. I també ha demanat que l’activisme hi sigui molt present; d’aquí ve la meva victòria.

—Esteu molest per haver de compartir la vice-presidència, oi?

—Jo volia una entesa directa. Per part meva hi ha estat al cent per cent i, per l’altra part, no ha estat ben bé així. Però accepto la democràcia i entenc el resultat. M’hauria agradat que la generositat que vaig mostrar en tot moment fos la mateixa per totes dues bandes.

—És a dir, que creieu que havíeu de ser l’únic vice-president?

—A mi em semblava la cosa més correcta. Però no passa absolutament res. Tothom té dret de prendre posició i de presentar-se.

—Ho heu fet saber a Dolors Feliu?

—Sí, i tant.

—Molts socis es queixen del sistema de votació. El més votat pels socis hauria de ser president?

—Amb la democràcia directa, sí. Per això crec que caldria canviar els estatuts de l’Assemblea. Ara tenim dos anys per intentar que els socis ho validin i no els quedi aquesta sensació estranya cada vegada que hi ha eleccions. Els entenc i si som garants de la participació directa i de voler tirar endavant el que decideix la gent, potser seria el millor sistema i així evitar malentesos. Per tant, sí, cal posar en consideració aquest canvi i que la gent el validi.

—Heu remarcat la baixa participació que hi va haver. Això també és culpa del sistema de votació?

—La reforma dels estatuts hi pot influir, però no gaire. Cal realment tornar a animar la gent. El moviment independentista ha estat desil·lusionat, però en cap moment desactivat. Espera que hi hagi alguna cosa que el torni a il·lusionar. Venim d’una pandèmia, és clar, però sobretot venim d’una decepció terrible, com va ser el Tsunami Democràtic: una gran estafa. La gent, per a tornar a sortir al carrer ha de veure clar que algú ho encapçali i, com ha passat històricament, ha de ser l’ANC. Els partits diuen que no és hora de marcar dates ni objectius, i jo dic la contrària. Hem d’anar a cercar objectius assumibles i així la gent tornarà a sortir al carrer. I, amb tot això, s’afavoriria la participació en les votacions.

Dolors Feliu: “Cal que ens marquem un horitzó, perquè la independència deixi de ser una nebulosa”

—I com es fa per motivar la gent a mobilitzar-se? El fet és que ni amb l’escàndol d’espionatge del Pegasus ni amb l’atac a la immersió, l’ANC no ha sabut fer sortir la gent al carrer.

—Perquè a vegades cal predicar amb l’exemple. Amb mi, hi trobaran aquesta persona. Quan hi hagi accions, els primers que hi han de ser són els que tenim més visibilitat. Quan s’encadenen els estudiants en protesta per la sentència del 25%, si hi va la presidenta o el vice-president de l’ANC, això pot tenir un efecte crida. Ja no és en Jordi Pesarrodona encadenant-se a la porta, sinó el vice-president de l’ANC. I el primer dia potser serem deu, però el segon dia 25; i el tercer dia potser 300. Cal predicar amb l’exemple; per això calen direccions col·legiades i compartides.

—Dolors Feliu ha dit que el nou horitzó per a la independència, a tot estirar, ha de ser el febrer del 2025, quan s’acabarà, a priori, la present legislatura. Ho compartiu?

—Pot ser que tinguem oportunitats abans. Per tant, cal estar amatents. Però sí que comparteixo que la data màxima per assolir la independència és aquesta.

—No és precipitat marcar dates, tenint en compte els precedents?

—No, al contrari, perquè necessitem objectius assumibles per a tornar a il·lusionar la gent.

—I és assumible?

—Sempre que hem tingut una data ha funcionat. Som hereus del referèndum d’Arenys de Munt, som hereus del “president posi les urnes”, som hereus del 9-N i som hereus del Primer d’Octubre. Quan hem tingut una data concreta, la gent s’ha posat a treballar amb il·lusió, amb fermesa, amb contundència i sense violència.

—Per a les eleccions vinents, el febrer del 2025, dieu que voleu impulsar una llista cívica. Serà amb els partits o contra els partits?

—La llista cívica serà la resposta contundent contra la política autonomista dels governs que es fan dir sobiranistes. I naixerà per proclamar la independència de Catalunya. Si els partits autoanomenats sobiranistes, amb la pressió ciutadana, tornen a aconseguir una unitat estratègica de l’independentisme, aleshores potser ni caldrà. Però haurien de demostrar que aquesta vegada sí, que hi van de veritat. Si no, la llista cívica és l’alternativa al marge dels partits.

—I qui la formaria, aquesta llista cívica?

—Ha de ser transversal, amb gent ferma, amb decisió i disposada a tot. Però la cosa més important: que representi tot l’arc de pensament català d’ideologia sobiranista. Això no és una qüestió de dreta, esquerra o centre, sinó una qüestió de país.

—Els precedents de llistes cíviques, com Primàries o Front Republicà, no són gaire bons.

—Les maquinàries dels partits són molt potents, però ara hi ha un altre ingredient amb què no compten els partits, que és el desencantament general de la gent envers la classe política. La gent n’està tipa, perquè els han estafat amb promeses que els polítics no han volgut assumir. La gent se les ha empassades dues vegades. Ara, a la tercera, si surt aquesta llista cívica, garanteixo que tindrà molta força. Però la llista cívica també és una pressió final; sóc una mica càndid i encara confio que els partits sobiranistes retornin al lloc d’on no s’havien d’haver mogut mai, sempre que hi hagi pressió ciutadana. Perquè sempre que n’hi ha hagut, els polítics han obeït. L’últim exemple és el Primer d’Octubre. És claríssim que si no hagués estat per la pressió ciutadana molts no haurien arribat a aquell embat. Però vàrem tenir un error. Vam cedir el 100% de la gestió d’aquell moment als polítics. Vam pensar que la feina ja estava feta i havíem d’haver mantingut la pressió. Ara ja ho sabem i ja estem preparats.

—I quins errors ha comès l’ANC per no incentivar la mobilització els darrers mesos i anys?

—Jo no crec que hagi estat un error concret. L’ANC ha hagut de sobreviure a una pressió per a la qual no estava preparada, patir el dol de la presó i, quan l’anàvem superant –perquè tots vàrem substituir la “independència” per “llibertat presos polítics”– i començàvem a sortir al carrer, va venir la pandèmia. Aleshores, ha estat molt complicat de reactivar el carrer. L’ANC històricament és l’eina ciutadana per a mobilitzar.

—Cal recosir aliances amb Òmnium?

—Cal recosir aliances amb Òmnium, però també amb el Consell per la República, amb la Plataforma per la Llengua, Som Escola, la PAH… Volem construir una república socialment justa, feminista i ecològica i, per tant, se’ns obre un període apassionant.

—Abans de la Diada hi haurà cap mobilització?

—Crec que abans de la Diada podrem veure alguna mobilització; no parlo d’una mobilització de masses, sinó que pugui il·lusionar i preparar una Diada que sigui la de l’embat per anar a totes després.

Concentracions per la llibertat dels presos polítics i exiliats (pel CONSELL PER LA REPÚBLICA), 9.02.2021

Com ja sabreu, la Junta Electoral Provincial ha prohibit fer actes en favor dels presos polítics, exiliats i represaliats per l’Estat espanyol durant la campanya electoral.

Davant aquest nou atac a la llibertat d'expressió i llibertat política, el Consell per la República ha donat suport a les concentracions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural i que s'han produït triomfants els dilluns 1 i 8 de febrer a diferents poblacions i ciutats de Catalunya.

L’èxit de les convocatòries ha quedat plasmat en aquestes imatges amb les diferents trobades on hi han participat desenes de Consells Locals.

FULL DE RUTA 2018-2019 DE L'ANC

Full De Ruta 2018 2019 ANC

Read more publications on Calaméo

REAGRUPAMENT EXIGEIX MODIFICAR LA LLEI DE PRESIDÈNCIA I INVESTIR CARLES PUIGDEMONT COM A PRESIDENT DE LA REPÚBLICA CATALANA

La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida aquest dissabte a Lleida, arran dels darrers esdeveniments que s'han esdevingut en el país i a l'estranger recentment, fa públic el seu posicionament al respecte.

En primer lloc, RCAT reconeix com a President legítim a Carles Puigdemont i Casamajó, escollit en el seu moment pel Parlament de Catalunya, i ratificat clarament en les eleccions del darrer 21 de desembre, al capdavant de la candidatura Junts per Catalunya.

En conseqüència, exigim la modificació de la llei de Presidència al Parlament i la seva immediata investidura com a President de la República catalana.

En el mateix sentit demanem que s'implementi al més aviat possible la formació del Consell de República en l'anomenat Espai Lliure de Brussel·les i format pel President i pels representants dels tres partits republicans i que actuarà en un context de plena llibertat, com a referent polític en la construcció de la República de Catalunya. També en aquest sentit, considerem que la formació de l'Assemblea de Representants, constituïda pels càrrecs electes, és de summa importància, perquè comptarà amb plena llibertat per a la vertebració de la República.

També felicitem les autoritats judicials alemanyes per decretar l’alliberament del President Puigdemont i agraïm el posicionament de molts polítics i mitjans de comunicació alemanys per donar suport a aquesta decisió. També a gran part dels ciutadans alemanys que han demostrat el seu suport al nostre President.

Per descomptat, exigim l'alliberament de la resta de presos polítics catalans i el lliure retorn dels exiliats. No podem més que felicitar  les autoritats escoceses, belgues i suïsses per la seva actuació en favor dels drets polítics i civils dels patriotes catalans assetjats judicialment per Espanya. Fem una crida a la comunitat internacional perquè aturi l’ofensiva jurídico-judicial espanyola.

RCAT es congratula també de les decisions preses per organismes de defensa dels drets humans de l'ONU a favor dels drets polítics i civils de Jordi Sànchez i que representen una desqualificació en tota regla del sistema polític i judicial espanyol. I també, en la mateixa línia, de les sentències recents emeses pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, que revisen les sentències emeses tant pel Tribunal Suprem com pel Tribunal Constitucional espanyols.

RCAT crida també a les forces polítiques catalanes a consolidar la República declarada el passat 27 d'octubre pel Parlament de Catalunya, i més concretament, fa una apel·lació directa a les formacions republicanes en el següent sentit:

Al Partit Demòcrata Europeu Català (PDECAT), a no separar-se ni un mil·límetre del suport al President Puigdemont. Qualsevol dubte al respecte el convertirà en part del problema i no de la solució. Com a organització associada, RCAT considera que el PDECAT ha de demostrar una lleialtat total i completa al President legítim.

A Esquerra Republicana de Catalunya, la comminem a deixar d'escoltar les propostes espanyolistes de creació de fronts d'esquerres, que no són més que cants de sirena de l'espanyolisme. L'experiència demostra que les propostes espanyolistes adreçades a trencar la transversalitat ideològica del moviment republicà (abans independentista) acaben sempre en fracàs, perquè les formacions espanyolistes no estan disposades a reconèixer l'autodeterminació del Poble de Catalunya.

A la CUP-CC, felicitem per la seva decisió d'implicar-se finalment en les institucions nacionals, amb la seva predisposició de ser present a la Mesa del Parlament i de mostrar-se desacomplexadament partidària de tornar a investir el President Puigdemont. Igualment l'engresquem a aprofundir en aquesta línia, tenint sempre present el seu pes en l'actual bloc republicà, fet que no vol dir que renunciï a res, però sí que tingui en compte de forma desacomplexada i sincera, l'actual correlació de forces.

RCAT també vol fer pública la seva satisfacció per l'elecció d'Elisenda Paluziè, com a nova Presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d'una patriota de pedra picada, amb una militància independentista que es remunta a molts anys enrere, i una persona altament capacitada i qualificada, amb una formació global i que no genera cap dubte sobre el seu compromís polític fins a les darreres conseqüències.

Reagrupament ha celebrat avui la Junta Directiva Nacional a Lleida, on hem visitat el museu de la ciutat i l'exposició dels presos polítics de Santiago Sierra i hem fet una fotografia a la bifurcació de la via del tren de Sant Llorenç de Montgai, escenari del cartell de promoció del referèndum de l'!-O.

Lleida, 14 d'abril 2018

Aniversari de la Proclamació de la República Catalana pel President Francesc Macià

REFERÈNDUM (2): ELS TREBALLADORS PÚBLICS PREVARICARAN?

REFERÈNDUM (1): ELS TREBALLADORS PÚBLICS DESOBEIRAN?

UN GRAN DIA A VIC!

Avui, la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, ens hem reunit a Vic, ciutat en plena Festa Major. A primera hora, hem tingut la visita de la batllessa Anna Erra, amb la qual hem intercanviat opinions i sobretot, li hem fet arribar tot el nostre suport com a càrrec polític assetjat pel govern espanyol. Precisament, després de reunir-se amb nosaltres, marxava cap a l'acte del món local pel referèndum que se celebrava a Barcelona.

La Junta també ha comptat amb l'assistència del regidor Josep Ramon Soldevila, reagrupat i del PDeCAT, persona molt coneguda i ex- President de la Unió Excursionista de Vic, en el local de la qual ens hem reunit.

Un cop finalitzada la Junta, hem anat a saludar les paradetes del PDeCAT i de l'Assemblea Nacional Catalana que hi havia a la Plaça Major. També ens han vingut a saludar els presidents comarcal, l'Ignasi Puig, i local, en Lluís Corominas, del PDeCAT.

Finalment, i després d'un bon àpat, hem visitat la ciutat en festes.

Ep! Ja només queden 91 dies!

DIUMENGE, 11, NO HI PODEM FALTAR

V ASSEMBLEA DE L'ANC

REPORT ON THE POLITICAL SITUATION AND VIOLATION OF FUNDAMENTAL RIGHTS IN CATALONIA

Report On The Political Situation And The Violation Of Fundamental Rights In Catalonia – Catalan Assembly

Read more publications on Calaméo

HISTERISME ESPANYOL PER LA CAVALCADA A VIC*

L’ofensiva espanyolista per la crida feta per l’ANC i Òmnium d’Osona, d’assistir a la cavalcada de Reis amb fanalets i estelades, demostra clarament l’estat anímic alterat i la por que tenen davant la mobilització independentista. Cal tenir en compte que la d’enguany no era la primera vegada que es feia l’esmentada crida. De fet, ja fa quatre anys que es convocava els assistents a l’esdeveniment a portar-los. Passa, però, que aquest cop, la cavalcada vigatana es transmetrà en directe per TV3, i això ja són paraules majors. Ens trobem, doncs, davant una nova mostra d’obsessió contra el canal públic de l’espanyolisme militant, que el vol controlar de totes totes. En aquest sentit, cal recordar que ara fa uns pocs dies, la cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, en una entrevista precisament a TV3, exigia que s’hi fessin programes en llengua espanyola. Per altra banda, estudis recents han constatat el percentatge de tertulians unionistes als programes de debat polític, tant a TV3 com al 324, se situa al voltant del 40%, fet que contrasta amb la pràctica inexistència de tertulians independentistes en les cadenes espanyoles, tant públiques com privades.

Els habituals es posen les botes

La reacció dels mitjans espanyolistes, popularment coneguts com la Brunete Mediática, no s´ha fet esperar. Capçaleres com El Mundo, La Razón, ABC, El Pais, així com els canals televisius, les ràdios i els diaris digitals espanyolistes, no han deixat passar l’ocasió per carregar contra la convocatòria de les organitzacions patriòtiques catalanes. Lògicament, la seva línia argumental ha anat en el sentit de fomentar la divisió de la societat civil, d’instrumentalitzar les criatures, de manipular-les, etc.

La rèplica des dels sectors independentistes ha consistit bàsicament en omplir les xarxes socials de mil-i-una fotos de nens espanyols vestits de guàrdies civils, legionaris, policies, militars, fent la salutació feixista, inundats de banderes espanyoles, moltes d’elles feixistes, o bé sent instruïts en l’ús d’armes.

A nivell polític, tant el PP, com C’s, com fins i tot UPyD, han anunciat iniciatives parlamentàries, no només a Catalunya, sinó fins i tot també a Brussel.les.

TV3 mantindrà la retransmissió

Les pressions dels partits espanyolistes van en el sentit d’anul·lar la retransmissió per part de TV3. Això no obstant, els responsables de la cadena ja han anunciat que la decisió estava presa des del mes de novembre, i que no pensen fer-se enrere.

*(NOTA: Article aparegut a l'Unilateral, 04.01.2017)

EL FRONT D'ESQUERRES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

A aquestes alçades de la pel·lícula, ja ho hauríem d'haver superat. Però sembla que costa més del compte. És molt senzill: ho intentaré explicar el més comprensiblement possible.

El frontpopulisme és històricament, el gran adversari de l'independentisme. Ja va passar els anys trenta. També va passar en els setanta. I ara, quaranta anys després, malda per repetir la jugada.

Entenem per frontpopulisme, l'aliança de partits d'esquerres que pretén assumir la representació de la catalanitat, però no per aconseguir la independència, sinó com a palanca per conquerir el poder a Madrid. Pel frontpopulisme, diguem-ho clar, sota el discurs de combatre la dreta espanyola, el que es pretén és liquidar l'independentisme. 

Per això no hi ha enemic més ferotge al qual eliminar que la transversalitat independentista. Que en l'actualitat representa JuntsXSÍ i, en el terreny civil, l'Assemblea Nacional Catalana. 

El virus del tristpartit continua ben viu. Però tot plegat, es tracta d'un miratge, perquè el radicalisme esquerranista a Catalunya, s'esvaeix a Madrid, on l'esquerra espanyola sempre acaba pactant amb la dreta espanyola. Només cal recordar la figura de Santiago Carrillo. I és que, com sempre, no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres.

Aquesta mentalitat de colonitzat, tan ben exemplificada en la figura d'en Xavier Domènech o de la pròpia Colau, per no parlar dels Rabells, Coscubielas, ha trobat una bona acollida en gent d'ERC i de la CUP, i en llurs respectius entorns, sobretot els mediàtics.

El somni eròtic d'aquesta gent és reeditar un tristpartit. l'objectiu del qual és fer fora del Govern català al masisme, en tant que hereu del pujolisme.

Però ha de quedar clar un parell de coses:

Primera: la independència no es farà en contra de l'antic espai convergent. Abans es deia que "sense Convergència no hi ha Independència" i és veritat, en el sentit que el partit on sempre han militat més independentistes, ha estat l'antiga Convergència. La qual cosa, per altra banda, i espero que s'entengui, no volia dir que Convergència fos independentista, sobretot sota el pujolisme. Tanmateix, considerar que l'actual PDECAT és el mateix gos però amb un collar diferent, és no entendre res, Un 20% dels seus membres, no hem estat mai militants de CDC. I, encara més important, un percentatge que no se sap, si més no entre la gent del carrer, però que tot indica que és molt gran, d'antics militants convergents no han fet el pas d'entrar al PDECAT. De manera que mantenir l'ortodòxia esquerranista envers la nova formació, és, repeteixo, un error dels grans.

La segona, és que el front d'esquerres no portarà a la Independència, perquè no és el seu objectiu. De fet, existeix, precisament, per evitar-la. De manera que qualsevol independentista que el voti o hi militi, s'està tirant pedres a la seva pròpia teulada. Ja sabem que existeixen independentistes que avantposen la ideologia d'esquerres. Però precisament, la tasca dels catalans normals, és fer-los entendre que en qualsevol país normal, el referent nacional és el prioritari, i que només des d'un profund arrelament nacional es pot arribar a l'internacionalisme. Això ho saben des dels Estats Units, a Veneçuela, a la Xina i al Vietnam. Allà on sembla no entendre's aquesta obvietat és, casualment, a nacions com Catalunya, Quebec o Escòcia, on sempre trobaràs progres que fan gala d'un cosmopolitisme ben tronat, i que naturalment, no és gens ni mica innocent,.

En definitiva, l'objectiu d'Espanya, és destruir la transversalitat, un principi, val a dir, del que sempre ha fet gala Reagrupament. Espero i faré tot el possible perquè no se n'ensurtin. Només cal recordar el brutal resultat de les eleccions del 27S, amb més d'1,6 milions de vots, i que quan tingui lloc el referèndum, no en tinc cap dubte, s'incrementarien en 400 o 500,000 més, molts procedents de la CUP, dels QWERTY, alguns d'UDC i dels PSC, i, evidentment de l'abstenció. I també, molt important en una societat molt bastonejada, de l'efecte cavall guanyador, és a dir, de votants que s'hi decantaran per que sempre volen formar part de la majoria, atès que tenen terror a que se'ls consideri minories, per raons psicològiques i naturalment també històrico-polítiques que no són precisament difícils de deduir.

Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors*

En aquest llibre recullo la major part dels articles que he publicat des del 2011 fins a l’estiu del 2016 en la secció d’Internacional de La Veu de Reagrupament. En la secció d’Internacional de tota publicació política, el més habitual és parlar, lògicament de l’actualitat en altres estats o nacions diferents de la pròpia. Així, quan vaig assumir la responsabilitat d’aquesta secció el 2011, vaig començar a escriure peces sobre els casos flamenc i escocès.

Però aviat se’m va fer evident que en el context del procés cap a la Independència de Catalunya, la dimensió internacional agafava cada cop més i més volada. Amb els antecedents de la manifestació a Brussel·les (2009), i l’esclat de les consultes independentistes municipals, començant per la d’Arenys (2009), així com, naturalment, les manifestacions del 10 de juliol (2010), i les de les Diades que va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana, el ressò internacional que assolí Catalunya no tenia precedents. Això féu que el front internacional esdevingués un dels principals escenaris d’enfrontament amb el govern espanyol.

En aquest sentit, no deixava de ser significatiu que del nou govern espanyol (2011), el ministre que més directament assumís l’oposició al procés independentista era, és, el d’afers exteriors. Tota una declaració d’intencions.

Va ser llavors que vaig comprendre que, per primera vegada, el focus de la secció d’internacional era, precisament, Catalunya i la seva Independència, perquè era, conjuntament amb el cas escocès (fins a la celebració del referèndum del 2014), l’objecte de seguiment de molts dels grans mitjans de comunicació globals. Per això vaig centrar el meu interès en aquesta dimensió. Això implicava, naturalment explorar les connexions entre el procés independentista i actors claus com eren, com són, la Unió Europea, els Estats Units o l’ONU i seguir com el govern català treballava aquestes dimensions.

Precisament, un dels avantatges de l’estructura cronològica del llibre és que el lector podrà copsar com la valoració que faig de la política exterior dels governs de la Generalitat, evoluciona en sentit positiu. Així, des d’una percepció clarament crítica de l’etapa entre el 2010 i el 2012, on els Afers Exteriors van caure en mans de persones properes a la figura de Duran i Lleida, i en conseqüència molt poc decidits a assumir uns plantejaments no ja independentistes, sinó tan sols sobiranistes, es passa al període entre el 2012 i els inicis del 2016, és a dir, el segon govern Mas, on certament es fa un pas endavant, però no s’opta, encara per a la formació d’una Conselleria d’Afers Exteriors pròpia. I això que, aquesta promesa ja havia estat esmentada pel llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ja el 2003**! És en aquests anys que té lloc l’aparició del Diplocat, que actuarà com un element de diplomàcia pública, recorrent a una estratègia de diplomàcia pública i de diplomàcia digital, molt en línia amb les transformacions globals de les maneres d’actuar dels serveis d’afers exteriors o cossos diplomàtics.

Però no és fins al 2016, que amb la formació del govern Puigdemont, finalment es fa realitat l’establiment d’una Conselleria d’Afers Exteriors, i el nomenament d’un responsable polític de primera línia, ni més ni menys que el cap de llista de la formació abassagadorament més votada en les eleccions parlamentàries de setembre de l’any anterior. I encara es fa més: es reforça la rellevància política del Delegat del Govern a Brussel·les, i s’eixampla la xarxa d’oficines exteriors arreu del món. Ambdues iniciatives van indignar el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics, però el fet cert és que s’ha anat endavant, sense cap tipus de dubte, i d’aquí la valoració positiva a la qual em referia més amunt.

Això no obstant, el llibre també vol deixar clar que si volem ser un Estat, i ho volem, ens hem de comportar com un Estat, seguint les declaracions fetes per un alt diplomàtic britànic en mitjans de comunicació catalans. D’aquí el títol. Cal transitar del soft al hard, entenent per aquesta darrera expressió, la construcció d’un Estat amb tots els atributs normals de qualsevol estat del nostre entorn immediat: des d’un servei diplomàtic eficient, passant naturalment, per una defensa, una intel·ligència, una justícia pròpies i una implicació en les estructures internacionals tals com la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides entre moltes altres.

Perquè és en la predisposició a bastir aquestes en les que es fixarà la comunitat internacional, i particularment els estats a l’hora de decidir si, en el moment donat, ens reconeixeran o no. Ras i curt, es fixaran què pot aportar una Catalunya independent a la llibertat, la seguretat i al benestar col·lectius, entesos en sentit molt ampli, però també concret.

I si hi ha una cosa clara, és que si bé la feina principal per assolir la Independència és dels catalans i les catalanes, el fet que es compti amb el suport internacional, pot escurçar o accelerar molt el procés, i sobretot anul·lar qualsevol temptació espanyola de contrarestar-lo. Però per a comptar-hi cal que al món percebin la nostra determinació per anar fins al final. Només que un estat, per exemple, dels 193 que formen l’ONU, posi la qüestió damunt la taula, ja haurem guanyat.

En definitiva, el llibre pretén ser una aportació a clarificar i a elaborar una estratègia que ajudi a donar una imatge de determinació total en l’objectiu que volem, per tal que els estats del món no tinguin ni el més mínim dubte sobre què volem i cap a on anem.

Espero que sigui del vostre interès.

* Article penjat a Geopolitica.cat, el 07/11/2016

** "Mas repta el Govern amb la promesa de crear una conselleria d'Exteriors" (El Peródico de Catalunya, 03/02/2003)

AMB CINC JA N'HI HA PROU*

Escric aquestes ratlles tot just retornat de la mobilització de la Diada. Quasi sense temps de descansar. Satisfet, orgullós del meu poble. Però amb un pensament molt clar. Amb cinc ja n'hi ha prou. Em refereixo, és clar a les cinc megamobilitzacions que l'Assemblea Nacional Catalana ha protagonitzat en les corresponents diades. Ha quedat clar que els catalans i les catalanes no som frívols, sinó que la Independència és un projecte consolidat, que no és un soufflé, sinó que anem de veres. I anem a per totes. I sobretot aquesta constatació també s'ha estès arreu del món. I la prova és que el suport a la independència, segons exposen les enquestes, no només no baixa, sinó que puja, s'incrementa. Sense aturador.

Penso, doncs, que ara és el moment que els polítics es mullin, i es mullin de veritat, que alguns ja ho han fet, certament, i n'estan pagant les conseqüències. Però ara cal que us mulleu tothom. Parlamentaris, diputats, senadors, eurodiputats, batlles, regidors. Tot aquell o aquella que té una activitat producte del vot dels ciutadans, ha de donar un pas endavant i entomar la valentia del poble que, lluny de retreure's, és més valent que mai.

La situació és molt clara. L'independentisme creix i guanya. No hi ha cap excusa. Els espanyols no saben com aturar-lo. El món ens mira i manté un silenci eixordador que no és res més que una invitació per a que fem el pas endavant d'una definitiva vegada. I qui ho ha de fer, ara, són els càrrecs electes independentistes. Ningú més. Perquè sense la classe política dirigent, tot queda a mig fer. És així com funcionen les coses, en les democràcies.

De fet, la veritat sigui dita, ja triguen massa. Que de majoria independentista parlamentària ja fa mesos que existeix. Però podem acceptar que cal carregar-se de raons, però ara el sac ja n'és ben ple, i no en cap cap altra.

Es pot argumentar que estan esperant que els espanyols facin un pas en fals que sigui definitiu. I és cert que sembla que fa tota la pinta que el faran, amb la presidenta Forcadell. Però no hauríem d'esperar a aquest fet. És obvi que qualsevol intent de sancionar-la o inhabilitar-la o, directament, condemnar-la, no s'ha de deixar passar. Bé de fet, ha de ser la gota que vessi el got. La gota definitiva. Però la pregunta és immediata: cal? Cal esperar a que despleguin tota la parafernàlia habitual per  crear una por escènica? Sincerament, penso que no. Les coses estan molt clares, els espanyols no s'han refet de la derrota del 27S, més enllà dels estirabots judicials i policials que no deixen de ser moviments convulsos pre-mortem. Però ja han fet dues eleccions i van camí de la tercera, i als catalans i les catalanes, les eleccions espanyoles, malgrat els enormes esforços de TV3, tot s'ha de dir, per capgirar-ho, ens importen ben poc. Hem desconnectat, de forma total, de forma definitiva. Unes eleccions que es repeteixen, i suposo que tothom ho té clar, per la seva incapacitat de donar una resposta moderna al repte que planteja l'independentisme català.

Passada aquesta Diada, ara només es pot mirar cap endavant. I en aquest sentit, repeteixo, els polítics han d'agafar el relleu dels ciutadans, com si fossin uns ciclistes que van alternant-se al capdavant de la cursa. No s'acceptaran dubtes ni vacil·lacions. Ni petaments de dents ni tremolors de cames. Els propers 6 o 9 mesos han de ser definitius. Ho enllestim d'una vegada, i ens comencem a preocupar d'altres temes, com per exemple de la urgent i immediata necessitat de refoçar la seguretat de la jove república, així com preservar i incrementar el benestar dels catalans i les catalanes. Dues qüestions, per cert, que es troben íntimament relacionades.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 12.09.2016)

ACTE A TREMP, 17.07.2015

Imatges de l'acte organitzat per l'Assemblea Nacional del Pallars Jussà, sobre el futur de l'Acadèmia de Talarn amb la Independència. Hi participàrem l'Alex Calvo i una servidora.

AQUEST DIVENDRES, US HI ESPERO!

MAKE WAY FOR THE CATALAN REPUBLIC

D'ENÇÀ DE LES AMENACES DE FERNÀNDEZ DÍAZ, LA VIOLÈNCIA ESPANYOLA VA IN CRESCENDO

A veure a ningú amb dos ulls a la cara -o fins i tot només un- i amb una mica de cervell pot obviar que les amenaces de Fernàndez Díaz als mossos han desfermat una onada de violència espanyolista adreçada a condicionar el vot dels catalans i les catalanes.

El supremacisme feixistoide espanyol, en els darrers dies, ha:

• Agredit un candidat de Convergència a Nou Barris
• Un dirigent de C's s'ha vist implicat en un incident de connotacions racistes a Manresa
• En un akelarre pepero s'han agredit públicament i tumultosament persones que protestaven a Barcelona (?)
• S'han agredit seguidors del Barça a l'Aeroport del Prat
• Militars espanyols han robat estelades
• Dirigents de C´s han donat suport explícits a declaracions colpistes i militaristes
• De passada, la justicia espanyola ha tornat a subordinar el català i ha ordenat que es retirin les estelades dels edificis públics, fent l'onada, doncs, a la catalanofòbia més primitiva.
• I sense oblidar l'atac a la immersió lingüísitica

I paro. 

Tot això només es pot evitar fent la desconnexió amb Espanya, de forma urgent i immediata. Ja ho hem dit moltes vegades, i no ens cansarem de repetir-ho. 

Encara que al nou President de l'ANC no li agradi i ens amenaci amb un nou episodi de gir social del sobiranisme, pluja fina i altres mandangues, d'una repetició de l'estratègia erky de reconstrucció de la socialdemocràcia catalana, ara però adreçat als d'Iniciativa, a costa de retardar la desconnexió ad calendas graecas. 

Realment, en Pica, a qui conec de fa molts anys, s'ha estrenat entrant com un elefant en una quincalleria i amb la intenció evident de marcar el terreny de joc a la seva mida. Vaticino problemes.

Però tranquils, mantindrem el cap calent i avançarem amb pas ferm. Serem els que serem i anirem on hem d'anar. I res ni ningú ens ho impedirà.

Ni la violència espanyola, ni la covardia dels que abans treien l'estelada des de les conselleries ni dels que ara no gosen hissar-la des dels Ajuntaments.

Aviso.