ANEM A LA VAGA!

Des del sectorial d’Educació de l’Intersindical-CSC, comuniquem que, seguint la decisió presa per la nostra assemblea d’afiliats realitzada el dilluns 9 del present, hem convocat a la vaga al conjunt dels docents de Catalunya els dies 25 i 26 de gener. Ha estat el mateix Departament d’Educació de la Generalitat qui ens ha obligat a fer aquest pas a causa de l’estancament de les negociacions, que han quedat bloquejades per la manca d’empatia de la conselleria dirigida pel senyor González Cambray envers la situació de crisi que afecta el conjunt de l’educació pública del nostre país. A Catalunya arrosseguem més d’una dècada de retallades i ostentem el patètic rècord de comptar amb la xifra més baixa de PIB invertit en educació. En efecte, si la mitjana europea d’inversió en educació és del 6% del PIB, i en el cas espanyol és d’un 4,7%, Catalunya se situa fins i tot per sota, amb un vergonyós 3,6% del PIB destinat a Educació. Aquesta dada és encara més greu si tenim en compte que la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (LEC), en vigor des de 2009, assenyala que el percentatge del PIB destinat a educació no pot situar-se per sota del 6%, la qual cosa fa que tots els nostres governs des del 2009 hagin estat incomplint, sistemàticament, la Llei. 

Això no obstant, i un cop coneguda la convocatòria de vaga, el Departament d’Educació ha intentat fer una mínima rectificació i ha proposat dues mesures: el retorn del complement salarial dels docents a partir dels 6 anys treballats i l’equiparació salarial dels docents d’FP amb els de secundària. Ambdues són mesures que valorem positivament i que considerem que constitueixen un pas endavant per part de l’Administració. Ara bé, davant del conjunt de mancances presentades pel sistema educatiu -i que es manifesten en diversos àmbits-, són insuficients a l’hora d’alleugerir la feixuga càrrega que s’arrossega de fa temps, i per a suavitzar l’impacte de les decisions preses sense cap mena de consens pel conseller Cambray. 

Ens referim, per una banda, a l’avançament del calendari escolar decretat per la conselleria que, tot i que durant el mes de setembre va demostrar ser un fracàs, tornarà a ser imposat unilateralment, sense tenir en consideració l’opinió dels docents. El mateix passa amb el nou currículum, imposat sense cap mena de diàleg amb la comunicat educativa i que encara genera tota mena de dubtes i qüestionaments. 

Per altra banda, considerem del tot inacceptable la negativa del Departament d’Educació a assumir el més mínim compromís d’estabilitat laboral amb els milers de docents interins que no obtindran una plaça amb el procés d’estabilització, perquè, com és sabut, el nombre de places oferides tant al concurs de mèrits com a les oposicions extraordinàries són inferiors a la quantitat total d’interins en frau de llei. En aquest sentit, considerem imprescindible assolir un veritable pacte d’estabilitat de tots els treballadors interins, perquè ni el sistema educatiu ni les famílies es poden permetre viure les situacions d’incertesa i angoixa que s’han patit per aquesta causa durant els darrers mesos. 

No podem obviar tampoc la manca de recursos per a la inclusió real a les nostres aules. Tot i que des de la Conselleria ens diuen que és una prioritat per a ells, a l’hora de la veritat no s’hi inverteix el necessari per a poder garantir la inclusió del nostre alumnat. 

Per tot això, i perquè pensem també que no s’està defensant d’una manera prou clara la immersió lingüística i la vehicularitat de la llengua catalana a les aules, emplacem els docents de Catalunya a afegir-se a la vaga en defensa de l’educació pública els dies 25 i 26 de gener. Cal que el Govern de la Generalitat de Catalunya entengui, d’una vegada per totes, que l’educació ha de ser prioritària, així com la seva obligació de destinar els recursos que marca la LEC, d’assegurar el compliment dels Projectes Lingüístics de Centre i d’escoltar el clam unitari de la comunitat educativa.

LA REPÚBLICA EN CONSTRUCCIÓ

Sense pausa, la nostra República Catalana es va construint, i aquest diumenge tenim l'oportunitat, molt important, de fer dos passos més. 

Un en el front internacional, o més aviat, europeu. Un front clau, que és on hem assolit, fins ara, les més grans victòries, sobretot, gràcies al paper dels Presidents Mas, Puigdemont i Torra. I on esperem assolir-ne més, fins i tot de definitives, quan es produeixi el seu reconeixement per part de la comunitat d'estats independents i de les organitzacions internacionals i multilaterals.

Les eleccions europees, seran, doncs, primordials per certificar un camí ple d'èxits i successos. A més, el fet que superarem, més del 50% dels vots, farà tremolar el govern espanyol, i farà veure a Europa, a la Unió Europea, que ha de prendre alguna iniciativa al respecte. Fins i tot, és probable que estats menys condicionats per la seva no pertanyença a la Unió, comencin a obrir el camí del reconeixement. Cal perseverar i reforçar el paper i la força d'una entitat que ja comença a destacar com és el Consell per la República, creat precisament per no estar supeditat a la legislació espanyola.

Les eleccions locals, també seran, no cal dir-ho, claus. Sobretot la joia de la corona, Barcelona, però també en tots i cadascun dels municipis. Que Barcelona torni a tenir un govern capdavanter en la consolidació de la República, que actuï i es comprometi com a Capital Nacional, sense subordinacions psicològiques a tercers, és estratègic. Qualsevol solució que impliqui que partits espanyols entrin en aquest govern, serà un perill mortal en aquest sentit. Cal foragitar, a Barcelona i a arreu, l'existència de governs locals espanyolistes, que sense cap mena de dubte, serien emprats com a trinxeres per oposar-se a la República i fomentarien estratègies de divisió territorial del país.

Però més enllà de les eleccions de demà, en les darreres setmanes, el país ha donat mostres de com, sense pausa, repetim-ho, la República es construeix, i qui no ho vegi, és realment idiota, aquest sí.

En l'àmbit sindical, per exemple, el creixement de la Intersindical-CSC, enfront l'oposició de Foment, i sobretot, de la màfia sindical representada per CC.OO. i UGT, és d'una importància cabdal. Literalment, el creixement del sindicalisme nacional i de classe, està fent trontollar el model social, econòmic i laboral que sorgeix dels Pactes de la Moncloa, i que té arrels clarament en la corrupció sindical franquista, no debades, els sindicats esmentats, no són més, històricament, que un negociat del Ministerio de Trabajo del govern de torn, del qual reben el principal finançament, i les instruccions polítiques corresponents. El creixement i consolidació del sindicalisme català, és una realitat, i el paper de collabo de la màfia sindical amb el Regne d'Espanya, no fa més que passar-li factura. En el sector públic, la I-CSC i altres sindicats, ja estan aconseguint bandejar els mafiosos. En el sector privat, en l'àmbit de les pimes, els èxit se succeeixen dies sí i dies també. Lògicament, la lluita més dura serà, no és cap sorpresa, en les empreses mitjanes i sobretot en les grans, on l'oposició espanyolista serà enorme, perquè si cauen bastions com la SEAT, Nissan o d'altres, implicaria la fi definitiva del model sindical post-franquista.

L'altre èxit espectacular, que confirma que estem en plena fase de construcció de la República, és la victòria en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Brutal, senzillament. Aquest fet, a més, destaca perquè s'ha aconseguit des de la societat civil, i amb el suport únic, amb una aposta a tot o res, de l'Assemblea Nacional Catalana, encapaçalada per la seva presidenta Elisenda Paluziè, que representa un puntal en el manteniment de l'estratègia unilateral, davant qualsevol vacil·lació al respecte. La derrota de l'establishment empresarial espanyolista, monàrquic, autonomista, oligàrquic, etc. ha estat total i absoluta, i, per la seva novetat, representa, probablement, un pas definitiu en el canvi social, polític, econòmic en el país. A partir d'aquí, el control de la Fira de Barcelona, del Port de Barcelona i d'altres instàncies cabdals de l'economia del país és més proper. I la devaluació dels sospitosos habituals com són el Foment Nacional, el Cercle d'Economia, la Caixa, el Banc de Sabadell, et altri, que cada cop pinten menys en la societat catalana, no s'atura. Cal que les empreses capdavanteres en la construcció de la República, assumeixin el liderat que ja han abandonat aquelles que en les darreres dècades no han viscut més que del BOE i de l'IBEX 35, empreses que se centren en la tecnologia punta, el servei al país, i que de forma inexorable van abandonant sectors de poc valor afegit (turisme de baixa qualitat) i aposten per l'exportació i per una governança no hereva del model franquista.

Finalment, no podem deixar de remarcar el discurs que el President Quim Torra va fer en el lliurament de les Creus de Sant Jordi d'enguany. L'adreça va ser un elogi a la societat civil catalana, a la qual va definir com a estructura d'estat fonamental, en el sentit que ha estat imprescindible per a la resistència catalana en aquests darrers 300 anys. Quanta raó que té, el President, sense ella, i amb un estat-o dos- en contra, ara no existiríem. Amb aquest discurs, el President enllaça amb una tradició nostrada que ha fet de les entitats culturals, educatives, econòmiques, socials, incloent els sindicats, les cooperatives, les mútues, els ateneus, etc, l'autèntica columna vertebral que ha permès eixamplar el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. I és que, molt sovint, ni sabem que és el que tenim per avançar i triomfar. Gràcies, President, per recordar-nos-ho!

REFERÈNDUM (2): ELS TREBALLADORS PÚBLICS PREVARICARAN?

REFERÈNDUM (1): ELS TREBALLADORS PÚBLICS DESOBEIRAN?

ES CONSTITUEIX LA XARXA DE SINDICALISTES PER LA INDEPENDÈNCIA*

Des de la Intersindical-CSC i conjuntament amb sindicalistes independentistes d’altres organitzacions es promou un Manifest per donar suport al procés independentista a Catalunya.

L’objectiu del manifest no és simplement posicionar-se favorablement a l’exercici del dret democràtic per decidir el futur polític de Catalunya, si no també crear una xarxa de sindicalistes arreu del país per a defensar la democràcia i la construcció de la República Catalana per mitjà d’un referèndum que serà vinculant.

Aquesta xarxa vol ser una eina al servei dels treballadors i les treballadores d’aquest país que, per mitjà de la mobilització i l’organització, ajudi a fer efectiu el resultat del referèndum en cas que sigui positiu.

Manifest dels sindicalistes per la Independència

Catalunya viu una situació política que pot significar un punt d’inflexió en la seva història. Aquest país ha estat sempre un país de lluita a favor de les conquestes socials, des de la millora de les condicions de vida de la classe treballadora fins a la lluita contra el feixisme que va guanyar la Guerra Civil. Catalunya i les seves classes populars hem estat, històricament, al capdavant de la lluita per la democràcia i el progrés.

Les mobilitzacions a favor del dret a decidir i de la independència que hem protagonitzat aquesta darrera dècada i les permanents negatives per part de l’Estat a acordar les reformes legals per permetre un referèndum d’autodeterminació, han portat la situació a un atzucac. El govern espanyol (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) prova d’impedir per tots els mitjans el conjunt de potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

A Catalunya el moviment sindical i el conjunt moviment popular han estat històricament al costat de la democràcia i de la defensa del dret del nostre poble a autodeterminar-se. Ara ha arribat l’hora de posar en pràctica aquesta autodeterminació i, davant d’aquesta situació, els treballadors i treballadores que signem aquest text volem manifestar:

• que la millor solució pel plet nacional entre el poble català i l’Estat espanyol és la construcció de la República catalana, independent, solidària amb tots els pobles del món.
• Que la República que volem i per la qual lluitem és la República dels drets socials i laborals, una República al servei de la majoria treballadora d’aquest país
  que ens oposem frontalment a la falsa dicotomia que se’ns vol imposar des de determinades opcions polítiques a l’hora de triar entre el país i la seva gent.
• Que la construcció d’una nova República és una oportunitat històrica per la consecució d’una nova societat catalana basada en una major redistribució de la riquesa

Per tot això, els signants ens comprometem a:

• fer pedagogia entre els treballadors i treballadores d’aquest país a favor de la independència;
• a contribuir, des de la nostra posició, a la defensa de la democràcia i, per tant, en la celebració del referèndum d’autodeterminació que tindrà lloc a la tardor;
• i, finalment, a defensar la democràcia al nostre país, implicant-nos i impulsant les accions que s’escaiguin.

Primers signants:

1. Baptista Silanes CCOO
2. Vicenç Albiol UGT
3. Carles Sastre, Intersindical-CSC
4. Paco Pozo CGT
5. David Caño USTEC·STEs (IAC)
6. Roser Vilallonga SPC
7. Oscar Iniesta Solidaritat obrera
8. Tana Peraferrer USTEC·STEs (IAC)
9. Noël Climent CCOO
10. Betty Costa UGT
11. Josep Clapés, Intersindical-CSC
12. Carlos Garcia CGT
13. Núria Cornet SPC
14. Eduard Lucas (IAC)
15. Jordi Tomàs CCOO
16. Joan Muntada UGT
17. Jordi Bartrolí, Intersindical-CSC
18. Lluís Segura CGT
19. Joan S. Puig Pasqual SPC
20. Núria Casadellà USTEC·STEs (IAC)
21. Ferran Fuguet  CCOO
22. Eulalia Guiu UGT
23. Ester Rocabayera, Intersindical-CSC
24. Moisés Rial CGT
25. Joan Tramuns SPC
26. Arcadi Figueras USTEC·STEs (IAC)
27. Carles Bertran  CCOO
28. Xavier Babures UGT
29. Xavier Vicens, Intersindical-CSC
30. Teresa Romeu CCOO
31. Joan Pera UGT
32. Montse Guixé, Intersindical-CSC
33. Josep M. Cervelló USTEC·STEs (IAC
34. Mingo Meseguer CCOO
35. Eduard Pomar UGT
36. Núria Guerrero, Intersindical-CSC
37. Vicent Conca USTEC·STEs (IAC)
38. Xavier Rodriguez CCOO
39. Joan Pardines UGT
40. Nèstor Sastre, Intersindical-CSC
41. Àngels Gabarró USTEC·STEs (IAC)
42. Alfredo Bienzobas CCOO
43. Pauli Rigol UGT
44. Roser Palol, Intersindical-CSC
45. Jordi Botargues USTEC·STEs (IAC)
46. Albert Llargués CCOO
47. Jordi Carro UGT
48. Sergi Perelló, Intersindical-CSC
49. Jordi Gassiot CAU-IAC
50. Ester Costa IAC-CATAC

* (NOTA: Post penjat a l'UNILATERAL, 13.06.2017)

JOSEP OLIU ENTRA EN POLÍTICA?*

L’any 1986, Josep Oliu i Creus va entrar al Banc de Sabadell, llavors encara amb la preposició en el nom. Tretze anys després, en va assumir la presidència, que encara manté a hores d’ara. Doctorat en economia, a la Universitat de Minnesota, especialista en econometria, com tots els coneguts com a minnesotos, els veterans del banc aviat van enyorar els directius de tota la vida, i molt particularment referents com en Francesc Monràs, traspassat el 1977. I no pas per casualitat.

Una oficina en 84 anys

Fundat l’any 1881 per la burgesia sabadellenca, bàsicament per finançar les seves pròpies empreses, el Banc de Sabadell només va tenir un sola oficina al llarg dels seus primers 84 anys de vida. I quan va obrir la segona, ho va fer a … Sant Cugat. També va trigar dècades en convertir-se en un banc de clients. Aquestes dades demostren el caràcter conservador, auster, que l’aterria estirar més el braç que la màniga. El procés d’expansió, quan s’inicià, es féu seguint una dinàmica de taca d’oli, res de salts al buit.

L’entrada d’Oliu a l’entitat, no va ser una pura casualitat. Ja des del 1977, qui ocupava la direcció general del Banc, era ni més ni menys que el seu propi pare, Joan Oliu i Pich, que hi treballava des del 1939. Oliu i Pich no formava part de les famílies fundadores, sinó que va ser contractat com a directiu. Sota la seva direcció, el Banc Sabadell va promoure l’activitat exportadora i es va vincular a la vida econòmica i social del conjunt de Catalunya, a mesura que anava eixamplant la xarxa d’oficines, a un ritme, però, increïblement lent per als estàndards posteriors. Amb tot, la seva activitat empresarial i també social i benèfica van fer que la Generalitat, l’any 1991, li concedís la Creu de Sant Jordi.

Poc després, el seu fill Josep, el substituiria com a primer executiu de l’entitat, tot i que encara va haver de cohabitar amb representants d’alguna de les famílies fundadores, com Joan Corominas, besnét d’un d’ells, que n’ocupà la Presidència fins al 1999. A partir d’aquell any, Josep Oliu, el fill de l’encarregat, com alguns l’anomenaven, va prémer l’accelerador en l’expansió del banc, sobretot a dins de l’estat espanyol, comprant altres bancs i canviant el model. En deu anys, el Banc Sabadell, ja sense preposició, detall que anunciava la seva vocació de deslocalització i doncs de globalització, havia comprat cinc bancs, entre ells l’històric Banc Atlàntic, fet que va incrementar significativament la seva dimensió i convertir-se ja en un grup bancari rellevant. El 2001 ja havia sortit a Borsa i el 2004 entra en el selectiu de l’IBEX 35. D’aquesta manera assolia una presència entre l’elit empresarial espanyola. Però l’expansió no ha deixat de continuar en els darrers anys, adquirint més entitats tant catalanes com espanyoles, entre elles l’Urquijo, el Guipuzcoano, Banc CAM, Caixa Penedès. I també amb una creixent presència internacional, per exemple a Mèxic.

Un banc “fonamentalment espanyol”

Amb Josep Oliu, doncs, el grup Sabadell s’ha convertit en un actor destacat del panorama financer espanyol. I ell mateix, en un dels financers més escoltats. En aquest sentit, no ha pogut evitar haver de posicionar-se sobre l’evolució de la situació política a Catalunya en els darrers anys. I en aquest sentit, ja el 2015, en una conferència pronunciada a Valladolid, va declarar que el Banc Sabadell era un banc “fonamentalment espanyol” i apostava per una “sortida constitucional al contenciós“. Era una línia que reproduïa fil per randa els postulats del conegut lobby empresarial del Pont Aeri, del qual Oliu és un dels seus membres més destacats. L’allunyament envers les tesis independentistes era ben evident. També cal tenir en compte la incorporació de directius, com és el cas del periodista Ramon Rovira, que en la seva etapa anterior a Televisió de Catalunya, com a director del programa de debat polític Àgora (2002-2007), va donar molta veu als impulsors del nou partit Ciudadanos, constituït el 2005. Quan Rovira s’incorporà al grup Sabadell, ho feu com a Director de Comunicació i Relacions Institucionals.

Molt més recentment, les portes giratòries han atret al grup bancari, el polític socialista Maurici Lucena, que abans de ser diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015), havia estat un estret col·laborador de Carme Chacón, quan aquesta era Ministre de Defensa.

A l’aixopluc de la UE

Però sense cap mena de dubte, les darreres declaracions que ha pronunciat Oliu, són les que han aixecat una polseguera més gran. Concretament, divendres passat, va afirmar que si es donés un risc polític, l’entitat podria traslladar la seva seu social per tal d’estar a l’aixopluc de la UE. Afegint, a més, que per aprovar aquesta decisió no caldria l’aprovació de la Junta General d’Accionistes.

Les paraules d’Oliu demostren sense cap gènere de dubtes, un canvi en la percepció de l’evolució política, i deixa entreveure que considera que la independència, és cada cop més probable. Lluny, però de mantenir-se neutral, Oliu s’apunta a la tesi espanyolista que la Independència de Catalunya suposarà la seva sortida de la UE, extrem aquest, no cal dir-ho, és clarament interessat. I finalment, demostra la temença que la seva proposta de canvi de seu social, seria ben probablement rebutjada pels accionistes, la immensa majoria dels quals continuen sent catalans, per això es planteja que la decisió només hauria de ser aprovada pels òrgans directius sense participació del principal òrgan representatiu.

Reaccions en cadena

La reacció a aquestes declaracions no s’han fet esperar. Probablement la més contundent ha estat la de la secció sindical de la Intersindical-CSC, que és la segona força sindical del grup, que en un comunicat va exigir-li una rectificació i va considerar inacceptable amenaçar amb deixar sense feina els treballadors -pel canvi de seu social- si el poble (català) exercia la democràcia. El sindicat també condemnava el silenci de la resta de forces sindicals del grup, per no posicionar-se al respecte.

Per la seva banda, la plataforma Esquerres x la Independència, alertava que “comença la campanya de la por contra el referèndum i la República” i cridava els treballadors a plantar cara.

Contràriament, l’economista Xavier Sala i Martín, fa una valoració positiva de les declaracions d’Oliu, i diu que fan un gran favor a l’independentisme. En un seguit de piulades al twitter, Sala i Martín, considera que “si els bancs catalans passen a ser espanyols, quedarà clar que tindran accés a finançar-se al BCE i, per tant, l’argument del corralito i el cataclisme financer perden tota la credibilitat del món”. Naturalment això serà així perquè, “que el Sabadell posi la seu a Madrid no vol dir que s’emportin ni les sucursals, ni els caixers, ni res rellevant. Finalment, la major part del negoci del Sabadell és a Catalunya i cap banc intelligent pot renunciar-hi fàcilment”. Si tot i així ho fes, Sala i Martin afirma que “Hi ha molts bancs al món que estan disposats a agafar el negoci del Sabadell a Catalunya si l’Oliu decideix abandonar-lo”. I conclou, “Per tant, tothom tranquil i seguim el nostre camí. Sense voler, el Pep Oliu ens ha fet un gran favor argumental. Bona nit”.

El vice-president Junqueras també en parla

Finalment, en una entrevista a la cadena espanyola La Sexta, el vice-president Oriol Junqueras, s’ha mostrat molt tranquil·litzador i ha dit que Oliu “no s’ha de preocupar en absolut“, atès que la intenció del Govern és “garantir la presència dintre de la UE”. Ha afegit a més que “la millor de les presències possibles és des de l’àmbit d’un estat, perquè les relacions seran directes”.  Per concloure que “No hi ha ningú més europeista que nosaltres”.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 16.01.2017)