LA REPÚBLICA EN CONSTRUCCIÓ

Sense pausa, la nostra República Catalana es va construint, i aquest diumenge tenim l'oportunitat, molt important, de fer dos passos més. 

Un en el front internacional, o més aviat, europeu. Un front clau, que és on hem assolit, fins ara, les més grans victòries, sobretot, gràcies al paper dels Presidents Mas, Puigdemont i Torra. I on esperem assolir-ne més, fins i tot de definitives, quan es produeixi el seu reconeixement per part de la comunitat d'estats independents i de les organitzacions internacionals i multilaterals.

Les eleccions europees, seran, doncs, primordials per certificar un camí ple d'èxits i successos. A més, el fet que superarem, més del 50% dels vots, farà tremolar el govern espanyol, i farà veure a Europa, a la Unió Europea, que ha de prendre alguna iniciativa al respecte. Fins i tot, és probable que estats menys condicionats per la seva no pertanyença a la Unió, comencin a obrir el camí del reconeixement. Cal perseverar i reforçar el paper i la força d'una entitat que ja comença a destacar com és el Consell per la República, creat precisament per no estar supeditat a la legislació espanyola.

Les eleccions locals, també seran, no cal dir-ho, claus. Sobretot la joia de la corona, Barcelona, però també en tots i cadascun dels municipis. Que Barcelona torni a tenir un govern capdavanter en la consolidació de la República, que actuï i es comprometi com a Capital Nacional, sense subordinacions psicològiques a tercers, és estratègic. Qualsevol solució que impliqui que partits espanyols entrin en aquest govern, serà un perill mortal en aquest sentit. Cal foragitar, a Barcelona i a arreu, l'existència de governs locals espanyolistes, que sense cap mena de dubte, serien emprats com a trinxeres per oposar-se a la República i fomentarien estratègies de divisió territorial del país.

Però més enllà de les eleccions de demà, en les darreres setmanes, el país ha donat mostres de com, sense pausa, repetim-ho, la República es construeix, i qui no ho vegi, és realment idiota, aquest sí.

En l'àmbit sindical, per exemple, el creixement de la Intersindical-CSC, enfront l'oposició de Foment, i sobretot, de la màfia sindical representada per CC.OO. i UGT, és d'una importància cabdal. Literalment, el creixement del sindicalisme nacional i de classe, està fent trontollar el model social, econòmic i laboral que sorgeix dels Pactes de la Moncloa, i que té arrels clarament en la corrupció sindical franquista, no debades, els sindicats esmentats, no són més, històricament, que un negociat del Ministerio de Trabajo del govern de torn, del qual reben el principal finançament, i les instruccions polítiques corresponents. El creixement i consolidació del sindicalisme català, és una realitat, i el paper de collabo de la màfia sindical amb el Regne d'Espanya, no fa més que passar-li factura. En el sector públic, la I-CSC i altres sindicats, ja estan aconseguint bandejar els mafiosos. En el sector privat, en l'àmbit de les pimes, els èxit se succeeixen dies sí i dies també. Lògicament, la lluita més dura serà, no és cap sorpresa, en les empreses mitjanes i sobretot en les grans, on l'oposició espanyolista serà enorme, perquè si cauen bastions com la SEAT, Nissan o d'altres, implicaria la fi definitiva del model sindical post-franquista.

L'altre èxit espectacular, que confirma que estem en plena fase de construcció de la República, és la victòria en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Brutal, senzillament. Aquest fet, a més, destaca perquè s'ha aconseguit des de la societat civil, i amb el suport únic, amb una aposta a tot o res, de l'Assemblea Nacional Catalana, encapaçalada per la seva presidenta Elisenda Paluziè, que representa un puntal en el manteniment de l'estratègia unilateral, davant qualsevol vacil·lació al respecte. La derrota de l'establishment empresarial espanyolista, monàrquic, autonomista, oligàrquic, etc. ha estat total i absoluta, i, per la seva novetat, representa, probablement, un pas definitiu en el canvi social, polític, econòmic en el país. A partir d'aquí, el control de la Fira de Barcelona, del Port de Barcelona i d'altres instàncies cabdals de l'economia del país és més proper. I la devaluació dels sospitosos habituals com són el Foment Nacional, el Cercle d'Economia, la Caixa, el Banc de Sabadell, et altri, que cada cop pinten menys en la societat catalana, no s'atura. Cal que les empreses capdavanteres en la construcció de la República, assumeixin el liderat que ja han abandonat aquelles que en les darreres dècades no han viscut més que del BOE i de l'IBEX 35, empreses que se centren en la tecnologia punta, el servei al país, i que de forma inexorable van abandonant sectors de poc valor afegit (turisme de baixa qualitat) i aposten per l'exportació i per una governança no hereva del model franquista.

Finalment, no podem deixar de remarcar el discurs que el President Quim Torra va fer en el lliurament de les Creus de Sant Jordi d'enguany. L'adreça va ser un elogi a la societat civil catalana, a la qual va definir com a estructura d'estat fonamental, en el sentit que ha estat imprescindible per a la resistència catalana en aquests darrers 300 anys. Quanta raó que té, el President, sense ella, i amb un estat-o dos- en contra, ara no existiríem. Amb aquest discurs, el President enllaça amb una tradició nostrada que ha fet de les entitats culturals, educatives, econòmiques, socials, incloent els sindicats, les cooperatives, les mútues, els ateneus, etc, l'autèntica columna vertebral que ha permès eixamplar el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. I és que, molt sovint, ni sabem que és el que tenim per avançar i triomfar. Gràcies, President, per recordar-nos-ho!