JOSEP OLIU ENTRA EN POLÍTICA?*

L’any 1986, Josep Oliu i Creus va entrar al Banc de Sabadell, llavors encara amb la preposició en el nom. Tretze anys després, en va assumir la presidència, que encara manté a hores d’ara. Doctorat en economia, a la Universitat de Minnesota, especialista en econometria, com tots els coneguts com a minnesotos, els veterans del banc aviat van enyorar els directius de tota la vida, i molt particularment referents com en Francesc Monràs, traspassat el 1977. I no pas per casualitat.

Una oficina en 84 anys

Fundat l’any 1881 per la burgesia sabadellenca, bàsicament per finançar les seves pròpies empreses, el Banc de Sabadell només va tenir un sola oficina al llarg dels seus primers 84 anys de vida. I quan va obrir la segona, ho va fer a … Sant Cugat. També va trigar dècades en convertir-se en un banc de clients. Aquestes dades demostren el caràcter conservador, auster, que l’aterria estirar més el braç que la màniga. El procés d’expansió, quan s’inicià, es féu seguint una dinàmica de taca d’oli, res de salts al buit.

L’entrada d’Oliu a l’entitat, no va ser una pura casualitat. Ja des del 1977, qui ocupava la direcció general del Banc, era ni més ni menys que el seu propi pare, Joan Oliu i Pich, que hi treballava des del 1939. Oliu i Pich no formava part de les famílies fundadores, sinó que va ser contractat com a directiu. Sota la seva direcció, el Banc Sabadell va promoure l’activitat exportadora i es va vincular a la vida econòmica i social del conjunt de Catalunya, a mesura que anava eixamplant la xarxa d’oficines, a un ritme, però, increïblement lent per als estàndards posteriors. Amb tot, la seva activitat empresarial i també social i benèfica van fer que la Generalitat, l’any 1991, li concedís la Creu de Sant Jordi.

Poc després, el seu fill Josep, el substituiria com a primer executiu de l’entitat, tot i que encara va haver de cohabitar amb representants d’alguna de les famílies fundadores, com Joan Corominas, besnét d’un d’ells, que n’ocupà la Presidència fins al 1999. A partir d’aquell any, Josep Oliu, el fill de l’encarregat, com alguns l’anomenaven, va prémer l’accelerador en l’expansió del banc, sobretot a dins de l’estat espanyol, comprant altres bancs i canviant el model. En deu anys, el Banc Sabadell, ja sense preposició, detall que anunciava la seva vocació de deslocalització i doncs de globalització, havia comprat cinc bancs, entre ells l’històric Banc Atlàntic, fet que va incrementar significativament la seva dimensió i convertir-se ja en un grup bancari rellevant. El 2001 ja havia sortit a Borsa i el 2004 entra en el selectiu de l’IBEX 35. D’aquesta manera assolia una presència entre l’elit empresarial espanyola. Però l’expansió no ha deixat de continuar en els darrers anys, adquirint més entitats tant catalanes com espanyoles, entre elles l’Urquijo, el Guipuzcoano, Banc CAM, Caixa Penedès. I també amb una creixent presència internacional, per exemple a Mèxic.

Un banc “fonamentalment espanyol”

Amb Josep Oliu, doncs, el grup Sabadell s’ha convertit en un actor destacat del panorama financer espanyol. I ell mateix, en un dels financers més escoltats. En aquest sentit, no ha pogut evitar haver de posicionar-se sobre l’evolució de la situació política a Catalunya en els darrers anys. I en aquest sentit, ja el 2015, en una conferència pronunciada a Valladolid, va declarar que el Banc Sabadell era un banc “fonamentalment espanyol” i apostava per una “sortida constitucional al contenciós“. Era una línia que reproduïa fil per randa els postulats del conegut lobby empresarial del Pont Aeri, del qual Oliu és un dels seus membres més destacats. L’allunyament envers les tesis independentistes era ben evident. També cal tenir en compte la incorporació de directius, com és el cas del periodista Ramon Rovira, que en la seva etapa anterior a Televisió de Catalunya, com a director del programa de debat polític Àgora (2002-2007), va donar molta veu als impulsors del nou partit Ciudadanos, constituït el 2005. Quan Rovira s’incorporà al grup Sabadell, ho feu com a Director de Comunicació i Relacions Institucionals.

Molt més recentment, les portes giratòries han atret al grup bancari, el polític socialista Maurici Lucena, que abans de ser diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015), havia estat un estret col·laborador de Carme Chacón, quan aquesta era Ministre de Defensa.

A l’aixopluc de la UE

Però sense cap mena de dubte, les darreres declaracions que ha pronunciat Oliu, són les que han aixecat una polseguera més gran. Concretament, divendres passat, va afirmar que si es donés un risc polític, l’entitat podria traslladar la seva seu social per tal d’estar a l’aixopluc de la UE. Afegint, a més, que per aprovar aquesta decisió no caldria l’aprovació de la Junta General d’Accionistes.

Les paraules d’Oliu demostren sense cap gènere de dubtes, un canvi en la percepció de l’evolució política, i deixa entreveure que considera que la independència, és cada cop més probable. Lluny, però de mantenir-se neutral, Oliu s’apunta a la tesi espanyolista que la Independència de Catalunya suposarà la seva sortida de la UE, extrem aquest, no cal dir-ho, és clarament interessat. I finalment, demostra la temença que la seva proposta de canvi de seu social, seria ben probablement rebutjada pels accionistes, la immensa majoria dels quals continuen sent catalans, per això es planteja que la decisió només hauria de ser aprovada pels òrgans directius sense participació del principal òrgan representatiu.

Reaccions en cadena

La reacció a aquestes declaracions no s’han fet esperar. Probablement la més contundent ha estat la de la secció sindical de la Intersindical-CSC, que és la segona força sindical del grup, que en un comunicat va exigir-li una rectificació i va considerar inacceptable amenaçar amb deixar sense feina els treballadors -pel canvi de seu social- si el poble (català) exercia la democràcia. El sindicat també condemnava el silenci de la resta de forces sindicals del grup, per no posicionar-se al respecte.

Per la seva banda, la plataforma Esquerres x la Independència, alertava que “comença la campanya de la por contra el referèndum i la República” i cridava els treballadors a plantar cara.

Contràriament, l’economista Xavier Sala i Martín, fa una valoració positiva de les declaracions d’Oliu, i diu que fan un gran favor a l’independentisme. En un seguit de piulades al twitter, Sala i Martín, considera que “si els bancs catalans passen a ser espanyols, quedarà clar que tindran accés a finançar-se al BCE i, per tant, l’argument del corralito i el cataclisme financer perden tota la credibilitat del món”. Naturalment això serà així perquè, “que el Sabadell posi la seu a Madrid no vol dir que s’emportin ni les sucursals, ni els caixers, ni res rellevant. Finalment, la major part del negoci del Sabadell és a Catalunya i cap banc intelligent pot renunciar-hi fàcilment”. Si tot i així ho fes, Sala i Martin afirma que “Hi ha molts bancs al món que estan disposats a agafar el negoci del Sabadell a Catalunya si l’Oliu decideix abandonar-lo”. I conclou, “Per tant, tothom tranquil i seguim el nostre camí. Sense voler, el Pep Oliu ens ha fet un gran favor argumental. Bona nit”.

El vice-president Junqueras també en parla

Finalment, en una entrevista a la cadena espanyola La Sexta, el vice-president Oriol Junqueras, s’ha mostrat molt tranquil·litzador i ha dit que Oliu “no s’ha de preocupar en absolut“, atès que la intenció del Govern és “garantir la presència dintre de la UE”. Ha afegit a més que “la millor de les presències possibles és des de l’àmbit d’un estat, perquè les relacions seran directes”.  Per concloure que “No hi ha ningú més europeista que nosaltres”.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 16.01.2017)

LA FARAONA NO FA BROMA

La faraona Díaz no fa broma. Les seves declaracions recents, pretenen ni més ni menys que implicar la Caixa en el debat polític sobre la Independència. Vol que la Caixa es mulli... encara més. Com si no s'hagués mullat prou, ja a hores d'ara. La Faraona, però no en té prou. 

No en té prou amb el fet que, a hores d'ara, el partit que té el cor robat a la Caixa i al Banc Sabadell no és altre que Ciudadanos, al qual li plouen favors per totes bandes. El missatge reformista que pretén encarnar Rivera i la seva troupe, però és de bastant pa sucat amb oli. No arriba ni a la cantonada. Ja és públic i notori que de reformistes, no en tenen res. Pur feixisme i supremacisme espanyol, igual que els sectors més ultres. I tot i així, reben l'ajut de la gran oligarquia financera espanyola. És això el que no entén la CUP, que és més curta que no veu tres en un burro. L'infantilisme revolucionari, és aquell que centra el seu odi contra el veí que, com en el vídeo de la campanya electoral, va amb un Audi ... mentre no veu el gran capital que va amb un jet privat que li passa a 3.000 metres per damunt del cap. És el de sempre, l'enemic és el conegut, l'assequible. El que te'l trobes cada dia... o quasi. Aquell que està una mica més per damunt de tu en quant a la seva capacitat de consum. Però el veritable enemic de classe, ni el coneixes, ni l'ensumes. Pitjor encara, en el teu odi cap al conegut, el desconegut t'ofereix avantatges per a matxacar-lo... que així li neteges una mica el camí. Li treus la brossa.

Salvant la distància... o no, es torna a repetir el primitivisme revolucionari de liquidar els capellans, perquè eren els més a l'abast, mentre que els grans capitans d'indústria, van salvar la pell. És tan elemental, que va mandra fins i tot escriure-ho.

M'encanta

Ara allò que m'ha encantat es veure la cutrada del C's posant la pantalleta per veure el partidet de futbol. En unes poques paraules: és l'assumció, la interiorització, de la derrota que van patir el 27S, que han de recórrer a aquests happenings, perquè saben que són minoria, encara que no ho reconeixen públicament.

Aquest anar contra les autoritats, és el que fèiem sempre nosaltres. I ara ho fan ells. És la prova palmària que la truita s'ha girat. Nosaltres manem, i vosaltres, espanyols, us toca fer les pallassades. 

Això sí, amb el suport d'en Fainé i de l'Oliu. No us podeu queixar, doncs. 

L'AMIGA DE L'ALFRED BOSCH, DEL FACHIN, DEL PALÀ ....

Això és la Catalunya espanyola, la que volen que siguem, la del Ibex 35, la de l'Herrera, la de l'Évole, la de la Sexta, Antena 3, Tele5, la del Duran Lleida, la de l'independentisme teletubbie, la del Fainé i la de l'Oliu, la dels fatxanets, la de tota la deixalla, la morralla, el rebuig, el detritus, en una paraula, la de la merda espanyola. Veure aquesta desgraciada pixant-se a la cara de tots els Catalans i les Catalanes que al llarg de generacions han donat la seva vida per un Poble net, endreçat i lliure, em fa un mal insuportable i juro que no pararé fins a destrossar-los. En una paraula: 

Això és Espanya!

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)

JA SOM A DIA 12, I ARA QUÈ?

Estic baldat i escric aquest post a misses dites, vull dir més tard de la mitja nit que és quan en teoria s’ha de penjar el post en aquest diari digital. Segons els mèdia, entre 1,5 i 2 milions de catalans i catalanes ens hem trobat avui pels carrers de Barcelona, més capital de Catalunya que mai.

Una servidora que, orgullosament, no va assistir a la mani del 10J i que, per tant, no va experimentar la decepció del que va passar després, ha tingut unes sensacions més que positives i optimistes de cara no al futur, si no, al dia d’avui, 12, i el de demà, 13 , i el 14 i el 15, etc.

Vull dir que, com ja vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, ara està més clar que mai, que som majoria de carrer, i ens hem de comportar com a tal. I quan dic “som” em refereixo, naturalment, als independentistes.

I què vol dir comportar-se com a majoria? Vol dir marcar el ritme de l’escenari polític. Ser els que diem què es fa, com es fa i quan es fa. I si s’escau, el perquè es fa. I punt.

Hi ha una cosa que ha quedat clara avui. I és que els espanyols ja no són els nostres interlocutors immediats. Ho seran, sí, el dia que ens reunim per dividir-nos els actius i els passius. Per exemple, els tancs Leopard2, els F18, les fragates, quants ens correspon als Catalans? El 16%, el 18%, més o menys?

Però aquesta negociació tècnica serà precedida d’una negociació política amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional en general. Són a ells que ens hem d’adreçar, que ja ens hem adreçat sense cap mena de complex. Són ells que ens diran o suggeriran per on hem de tirar. Però els espanyols seran uns convidats de pedra.

És el món, estúpids! podríem sintetitzar el nostre pensament. Efectivament. És el món.

Els espanyols han quedat superats per les circumstàncies, i pel ridícul immens que han fet els darrers dies, i que em temo que faran en els propers dies i setmanes.

Per això l’akelarre d’en Mas amb en Rajoy del dia 20, ja no té cap mena d’importància. És el passat cutre, caspós, pudent.

Així doncs, i ara què? Doncs ara pressionar a qui s’ha de pressionar. Per exemple als poders financers catalans: la Caixa, el Banc de Sabadell, per començar. Per exemple a les organitzacions empresarials i a les sindicats perquè facin l’única retallada que ens convé, que és la seva sobiranització respecte les instàncies estatals.

Per exemple, òbviament, als polítics. No els hem de deixar passar una. Res de marxa enrere. Ara sempre cap endavant, sempre mirant el món. Som un poble pacífic, i, efectivament, hem de deixar de ser imbècils. Cal reforçar els mecanismes internacionals, per tal que una diplomàcia catalana es prepari per promoure el reconeixement internacional de Catalunya, un cop el Parlament de Catalunya aprovi la Declaració Unilateral d’Independència. Perquè, n’estic convençut, l’aprovarà més d’hora que tard. Perquè després de la manifestació d’avui, i a diferència de la del 10J, ja no hi ha marxa enrere: o s’aprova la Declaració Unilateral d’Independència en un termini immediat o curt, o engeguem els polítics que avui han perdut el cul per figurar, però que després es pensen que continuem sent idiotes i fan el que els sembla.

No, aquesta història ja l’hem vista, i l’heu patida, els que us vau quedar amb cara de tontos després del 10J. No es pot repetir, i no es repetirà.

Som majoria, una immensa majoria, i ens hem de comportar com a tal. La minoria espanyolista només pot treure profit dels dubtes que algú pugui tenir d’actual desacomplexadament. Però si no hi ha dubtes, la seva derrota serà total, absoluta i definitiva.

I encara us diré alguna altra cosa. Hi hauran pinyes per ser el primer estat en reconèixer-nos com a independents. Tothom sap, que no només som perfectament viables en tots els sentits, no només l’econòmic, sinó que també som un gran negoci o si ho voleu més fi, una gran oportunitat. I no se la volen perdre. I fins i tot no m’estranyaria gens, fixeu-vos el que us dic, que qui primer ens reconegués com a estat independent, fos França. I la raó és ben òbvia: l’efecte backyard o pati del darrere, que és una llei de ferro de la política i la diplomàcia internacionals. I és que ens hem de començar a acostumar a canviar el xip, i a entendre que la política internacional, les relacions diplomàtiques, fan estranys companys de viatge, o de llit.

Vaig a jaure, que no m’aguanto i demà, de fet avui, toca escoltar a un ex-president, que ha hagut d’esperar a ser ex-president per sortir de l’armari i promoure la Independència. Espero i desitjo que l’actual inquilí de la Plaça Sant Jaume no esperi a ser ex per promoure-la.

NOTA: Post penjat al DGS el 12.09.2012