CONTRA ELS ESPANYOLS DE DRETA (1)

Permeteu-me que iniciï una mini-sèrie d’articles (2 en concret) respecte els nostres enemics. Avui pentinarem els espanyols de dreta. Als altres els tocarà la setmana vinents. Paciència i sobretot no hi veieu la típic trampa sociata d’identificar Espanya amb la dreta i Catalunya amb l’esquerra, és a dir la ideologització dels pobles, que és el joc que sempre han jugat els nostres jacobins.

L’episodi recent de la xiulada al President Mas al trofeu de tennis del Comte de Godó, que ara em penso que es diu Open Banc Sabadell, o així, ens demostra ben a les clares les engrunes que encara queden del que podríem anomenar, la “Catalunya del 39″, és a dir, la Catalunya franquista que durant dècades es va ensenyorir de Catalunya en general, i de Barcelona i del conjunt de ciutats mitjanes que conformen el teixit de la nostra pàtria. Penso en Sabadell, Terrassa, Tortosa, Manresa, Reus, Girona, Lleida, Igualada, en totes elles i en moltes altres de més menudes, la pesta blava ho va controlar tot, o quasi tot. El màxim exponent d’aquest món, no hi ha cap dubte, va ser en Juan Antonio Samaranch, el qual, per vergonya de tothom, va acabant rebent un homenatge institucional en el propi Palau de la Generalitat. Un tipus moralment reprovable i políticament rebutjable, però que se les va enginyar per arribar a les quotes de poder més altes que un català, ni que sigui només de naixement, ha assolit en la història .

Amb la seva mort, aquesta Catalunya del 39 va quedar políticament i socialment òrfena. Però no va desaparèixer del tot. Continua fent la viu-viu com pot i li deixen. Davant la Catalunya Patriota que ocupa desacomplexadament els carrers cridant Independència, un fet que era impensable en una data tan recent com el 1982, aquesta Catalunya del 39 es reclou en els seus refugis on inhala el tipus d’oxigen que li permet sobreviure. Alguns d’aquests refugis són per exemple, el Circulo Equestre, altre clubs exclusius de Barcelona o del Vallès, el Fomento del Trabajo Nacional, i naturalment, esdeveniments com el Trofeu de Tennis de marres, que no deixa de ser un torneig secundari, de segona o tercera categoria a escala mundial. És a dir, quelcom bastant cutre, si se’m permet el barbarisme.

L’objectiu de la Catalunya Patriota, la que vol un país lliure, pròsper, just, és incompatible amb els pressupòsits de la Catalunya del 39, que són espanyols, provincians, subordinats, dependents del poder de l’Estat. I sobretot, rabiosament monàrquics.

Però aquesta Catalunya del 39 té mala peça al teler, perquè el seu món, irremissiblement, s’acaba. Mai es va trobar a gust amb el pujolisme, tot i que aquest va intentar de totes les maneres possibles, fins i tot arribant a humiliar-se, perquè s’hi trobés còmoda. De fet, el maragallisme olímpic va ser per ella com una mena de glop d’oxigen, però que va ser molt breu, tot i que intens i va ser el darrer revival del llegat d’en Samaranch.

Però amb el nou escenari polític, aquesta gent no poden de cap de les maneres. Ja ho van passar força malament durant les quatre o cinc onades de consultes per la Independència. Però encara la cosa ha anat encara pitjor d’ençà el darrer Onze de Setembre i la determinació del President Mas de portar a terme una consulta sobre el dret a decidir, eufemisme que tothom sap que amaga el projecte de la Independència. Un projecte que els torna bojos de ràbia i odi i que no poden evitar pronunciar amenaces i improperis que fins i tot els fan perdre la compostura i els papers.

La Catalunya del 39 es prepara pel seu darrer combat, que serà inevitablement, el de la seva destrucció definitiva. Pensa que compta amb poderosos aliats, com el Grup Godó, i sobretot el poder financer: la Caixa, el Banc Sabadell… Però com sempre passa, quan aquests vegin cap a on buda el vent, i bufa cap a la Independència, aquests poders fàctics, sense cap complex passaran a l’altre bàndol per un obvi instint de supervivència. I només els més purs i durs aniran a sac, i acabaran per estimbar-se, perquè és això el que passarà.

I llavors, el poble català, haurà tancat un enèsim episodi històric trist, que van haver de passar els nostres besavis, avis i/o pares. I que a fe de Déu que va impactar seriosament en llurs vides, ambicions, projectes i expectatives, sovint de forma ben traumàtica.

Per sort, ara tenim l’oportunitat, ni que sigui pòstumament, d’esmenar tota aquella lletjor que van representar l’hegemonia d’aquest sector social, covard, sotmès, submís, obedient fins a l’esclavatge a la veu del seu amo.

(NOTA: Post penjat al DGS, l'1.05.2013)

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)