LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)