LA FARAONA NO FA BROMA

La faraona Díaz no fa broma. Les seves declaracions recents, pretenen ni més ni menys que implicar la Caixa en el debat polític sobre la Independència. Vol que la Caixa es mulli... encara més. Com si no s'hagués mullat prou, ja a hores d'ara. La Faraona, però no en té prou. 

No en té prou amb el fet que, a hores d'ara, el partit que té el cor robat a la Caixa i al Banc Sabadell no és altre que Ciudadanos, al qual li plouen favors per totes bandes. El missatge reformista que pretén encarnar Rivera i la seva troupe, però és de bastant pa sucat amb oli. No arriba ni a la cantonada. Ja és públic i notori que de reformistes, no en tenen res. Pur feixisme i supremacisme espanyol, igual que els sectors més ultres. I tot i així, reben l'ajut de la gran oligarquia financera espanyola. És això el que no entén la CUP, que és més curta que no veu tres en un burro. L'infantilisme revolucionari, és aquell que centra el seu odi contra el veí que, com en el vídeo de la campanya electoral, va amb un Audi ... mentre no veu el gran capital que va amb un jet privat que li passa a 3.000 metres per damunt del cap. És el de sempre, l'enemic és el conegut, l'assequible. El que te'l trobes cada dia... o quasi. Aquell que està una mica més per damunt de tu en quant a la seva capacitat de consum. Però el veritable enemic de classe, ni el coneixes, ni l'ensumes. Pitjor encara, en el teu odi cap al conegut, el desconegut t'ofereix avantatges per a matxacar-lo... que així li neteges una mica el camí. Li treus la brossa.

Salvant la distància... o no, es torna a repetir el primitivisme revolucionari de liquidar els capellans, perquè eren els més a l'abast, mentre que els grans capitans d'indústria, van salvar la pell. És tan elemental, que va mandra fins i tot escriure-ho.

M'encanta

Ara allò que m'ha encantat es veure la cutrada del C's posant la pantalleta per veure el partidet de futbol. En unes poques paraules: és l'assumció, la interiorització, de la derrota que van patir el 27S, que han de recórrer a aquests happenings, perquè saben que són minoria, encara que no ho reconeixen públicament.

Aquest anar contra les autoritats, és el que fèiem sempre nosaltres. I ara ho fan ells. És la prova palmària que la truita s'ha girat. Nosaltres manem, i vosaltres, espanyols, us toca fer les pallassades. 

Això sí, amb el suport d'en Fainé i de l'Oliu. No us podeu queixar, doncs. 

L'AMIGA DE L'ALFRED BOSCH, DEL FACHIN, DEL PALÀ ....

Això és la Catalunya espanyola, la que volen que siguem, la del Ibex 35, la de l'Herrera, la de l'Évole, la de la Sexta, Antena 3, Tele5, la del Duran Lleida, la de l'independentisme teletubbie, la del Fainé i la de l'Oliu, la dels fatxanets, la de tota la deixalla, la morralla, el rebuig, el detritus, en una paraula, la de la merda espanyola. Veure aquesta desgraciada pixant-se a la cara de tots els Catalans i les Catalanes que al llarg de generacions han donat la seva vida per un Poble net, endreçat i lliure, em fa un mal insuportable i juro que no pararé fins a destrossar-los. En una paraula: 

Això és Espanya!

PRESIDENT MAS ENTREVISTAT PER BLOOMBERG TV

 La primera pregunta fa referència a La Caixa i al sr. Fainé... significatiu

LA CAIXA: NINGÚ NO N'HA DE DIR RES?

Aquestes darreres setmanes estan passant coses molt grosses a l'entorn de la primera entitat privada del país. És a dir La Caixa. I malgrat això, sembla que els mèdia catalans no mostren cap interès per esbombar-ho. Estrany, oi? Anem a pams.

El 22 de juny, quan tots ens preparàvem per la revetlla, van desaparèixer 110 anys d'història. Va passar en només tres hores. En concret, va desaparèixer La Caixa, com a caixa d'estalvis, i en el seu lloc es va constituir la Fundació Bancària La Caixa, que, com el seu nom indica, és una Fundació. Va ser un harakiri en tota regla. Més enllà dels cercles especialitzats, algú n'ha parlat? Ha estat objecte de debat en les tertúlies? Em sembla que no. Si no vaig errat, la nova Fundació és la tercera del món en fons propis.   

La Fundació tindrà com a objecte la gestió de la seva importantíssima Obra Social mentre que la gestió dels negocis es vehicularà a traves de Criteria Caixaholding, un holding empresarial que controla al 100%. 

Aquest holding, al seu torn controla Caixabank, que és un banc, i una cartera industrial i immobiliària molt important. Actualment, Criteria controla el 60,5% de Caixabank, però és previst que disminueixi fins al 55%, fet que no és ben vist per alguns sectors.

La creació d'aquest nou conglomerat, o la seva reconversió respecte l'anterior, ha donat lloc a un ball d'altes i baixes, de nomenaments en les diferents instàncies. Alguns dels quals són força interessants o força indicatius. 

Així, la instància podríem dir que superior, el Patronat de la Fundació està compost per un seguit de personatges alguns dels quals força coneguts:

Hi trobem des del seu President, i home fort, Isidre Fainé, passant pel multimilionari mexicà Carlos Slim; el president de Telefónica, Cèsar Alierta; Javier Godó; el tertulià somnífer Juan José López Burniol; l'exconseller d'Economia, Francesc Homs, un espanyolista recalcitrant i enemic declarat d'Artur Mas, per cert; l'ex-Abertis, Salvador Alemany, i  president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), nomenat, precisament, per Artur Mas, o Javier Solana, entre d'altres. 

És significatiu que en la foto que es va difondre del nou Patronar,
els dos patrons espanyols, Alierta i Solana, són els que flanquegin Fainé

Un cop nomenat el Patronat, el 30 de juny va saltar una altra notícia bomba, com era el cessament del fins llavors número 2 de Caixabank, el vicepresident i conseller delegat Joan Maria Nin. Malgrat la rellevància de la notícia, és de destacar que la seva repercussió mediàtica va ser més aviat modesta, fet altament sorprenent. Segons sembla les relacions entre l'1 i el 2, és a dir, entre Fainé i Nin, no eren gaire bones. Però el que crida l'atenció és que l'estrella emergent que es beneficia de la marxa de Nin és Gonzalo Gortázar, que passa a ocupar el càrrec de conseller delegat de Caixabank, mentre que la vicepresidència l'ocuparà Antoni Massanell. En aquests canvis, s'ha assenyalat que per primera vegada, un no català arribà a les instàncies més altes del grup. Gortázar, a més, hi entrà el 2009, fet que tampoc és ben vist pels directius més veterans.

De tot plegat, se'n poden treure unes conclusions:

1. Fainé, un cop eliminat Nin, que era l'únic que li podia fer ombra, acapara el poder omnímode, atès que assumeix les presidències de les tres entitats clau: la Fundació, el Hòlding i Caixabanc. Una situació que haurà de variar el 2016, que és quan, per llei, haurà de deixar algun d'aquests càrrrecs.

2. Aquesta acumulació de càrrecs ha anat paral.lel a l'operació de sostreure's de la tutela de la Generalitat. Efectivament, a diferència de la finiquitada Caixa de Pensions, que jurídicament exercia la seva tasca principalment a la Catalunya Principat, la nova entitat té en els seus Estatuts que la seva àrea d'actuació és l'Estat espanyol, de manera que la Generalitat ja no la pot condicionar. Aquesta nova situació era una obsessió per Fainé, que va viure molt d'aprop, la dimissió de Josep Vilarasau, del qual va ser la seva mà dreta durant molts anys, impulsada entre d'altres, però de forma destacada, pel llavors Conseller d'Economia, Artur Mas. Arran d'aquella experiència traumàtica, Fainé sempre ha tingut una desconfiança envers l'ara President de la Generalitat. La prova més fefaent és que la Generalitat no ha tingut pràcticament cap informació prèvia dels canvis recents i només ha pogut més que acceptar-los per la força.

Gest de submissió al nou amo?

3. Fainé ha estat des de sempre un joancarlista convençut. Era un dels pilotes oficials de l'anterior cap de l'Estat. Ara, en el context del procés cap a la Independència, encetat per Artur Mas, els espanyols el pressionen cada cop més fort perquè es posicioni clarament en contra d'aquest. No fa pas gaires dies, una de les veus mediàtiques i polítiques més destacades de l'espanyolisme, José Antonio Zarzalejos, del qual ja me n'he ocupat en aquest bloc, li va enviar un míssil en forma d'article digital, que va fer parlar molt. Li exigia que es deixés de mitges tintes i que sortís a l'arena en contra de la Independència. I és que gràcies a l'actuació de Fainé, ara els espanyols consideren que La Caixa ja és a tots els efectes una entitat d'àmbit espanyol i on la Generalitat ja no pinta res.

Paradoxalment, en el ball de nomenaments, qui ha entrat també és un gran empresari de l'Íbex 35, i que és qui més probablement s'ha definit a favor d'Artur Mas. Em refereixo, és clar a Víctor Grifols, que acaba de ser fitxat com a conseller del hòlding Criteria, una decisió que, de ben segur, no haurà agradat a Madrid.

En definitiva, l'espanyolització del grup pot arribar a ser definitiva el 2016, en funció de qui substitueixi Fainé en alguna de les seves actuals presidències. Però, segurament, abans, aquest s'haurà de mullar, sobretot de cara al 9N. En aquest sentit, es pot interpretar l'eliminació de Nin en clau política?  O plantejant-ho d'una altra manera, té la seva defenestració un origen polític? I l'entrada de destacades personalitats espanyolistes en els òrgans màxims? Segurament que haurem de deixar passar unes setmanes, per saber-ho, però, és evident que el wait and see, en aquest context, no funcionarà.

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)

JA SOM A DIA 12, I ARA QUÈ?

Estic baldat i escric aquest post a misses dites, vull dir més tard de la mitja nit que és quan en teoria s’ha de penjar el post en aquest diari digital. Segons els mèdia, entre 1,5 i 2 milions de catalans i catalanes ens hem trobat avui pels carrers de Barcelona, més capital de Catalunya que mai.

Una servidora que, orgullosament, no va assistir a la mani del 10J i que, per tant, no va experimentar la decepció del que va passar després, ha tingut unes sensacions més que positives i optimistes de cara no al futur, si no, al dia d’avui, 12, i el de demà, 13 , i el 14 i el 15, etc.

Vull dir que, com ja vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, ara està més clar que mai, que som majoria de carrer, i ens hem de comportar com a tal. I quan dic “som” em refereixo, naturalment, als independentistes.

I què vol dir comportar-se com a majoria? Vol dir marcar el ritme de l’escenari polític. Ser els que diem què es fa, com es fa i quan es fa. I si s’escau, el perquè es fa. I punt.

Hi ha una cosa que ha quedat clara avui. I és que els espanyols ja no són els nostres interlocutors immediats. Ho seran, sí, el dia que ens reunim per dividir-nos els actius i els passius. Per exemple, els tancs Leopard2, els F18, les fragates, quants ens correspon als Catalans? El 16%, el 18%, més o menys?

Però aquesta negociació tècnica serà precedida d’una negociació política amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional en general. Són a ells que ens hem d’adreçar, que ja ens hem adreçat sense cap mena de complex. Són ells que ens diran o suggeriran per on hem de tirar. Però els espanyols seran uns convidats de pedra.

És el món, estúpids! podríem sintetitzar el nostre pensament. Efectivament. És el món.

Els espanyols han quedat superats per les circumstàncies, i pel ridícul immens que han fet els darrers dies, i que em temo que faran en els propers dies i setmanes.

Per això l’akelarre d’en Mas amb en Rajoy del dia 20, ja no té cap mena d’importància. És el passat cutre, caspós, pudent.

Així doncs, i ara què? Doncs ara pressionar a qui s’ha de pressionar. Per exemple als poders financers catalans: la Caixa, el Banc de Sabadell, per començar. Per exemple a les organitzacions empresarials i a les sindicats perquè facin l’única retallada que ens convé, que és la seva sobiranització respecte les instàncies estatals.

Per exemple, òbviament, als polítics. No els hem de deixar passar una. Res de marxa enrere. Ara sempre cap endavant, sempre mirant el món. Som un poble pacífic, i, efectivament, hem de deixar de ser imbècils. Cal reforçar els mecanismes internacionals, per tal que una diplomàcia catalana es prepari per promoure el reconeixement internacional de Catalunya, un cop el Parlament de Catalunya aprovi la Declaració Unilateral d’Independència. Perquè, n’estic convençut, l’aprovarà més d’hora que tard. Perquè després de la manifestació d’avui, i a diferència de la del 10J, ja no hi ha marxa enrere: o s’aprova la Declaració Unilateral d’Independència en un termini immediat o curt, o engeguem els polítics que avui han perdut el cul per figurar, però que després es pensen que continuem sent idiotes i fan el que els sembla.

No, aquesta història ja l’hem vista, i l’heu patida, els que us vau quedar amb cara de tontos després del 10J. No es pot repetir, i no es repetirà.

Som majoria, una immensa majoria, i ens hem de comportar com a tal. La minoria espanyolista només pot treure profit dels dubtes que algú pugui tenir d’actual desacomplexadament. Però si no hi ha dubtes, la seva derrota serà total, absoluta i definitiva.

I encara us diré alguna altra cosa. Hi hauran pinyes per ser el primer estat en reconèixer-nos com a independents. Tothom sap, que no només som perfectament viables en tots els sentits, no només l’econòmic, sinó que també som un gran negoci o si ho voleu més fi, una gran oportunitat. I no se la volen perdre. I fins i tot no m’estranyaria gens, fixeu-vos el que us dic, que qui primer ens reconegués com a estat independent, fos França. I la raó és ben òbvia: l’efecte backyard o pati del darrere, que és una llei de ferro de la política i la diplomàcia internacionals. I és que ens hem de començar a acostumar a canviar el xip, i a entendre que la política internacional, les relacions diplomàtiques, fan estranys companys de viatge, o de llit.

Vaig a jaure, que no m’aguanto i demà, de fet avui, toca escoltar a un ex-president, que ha hagut d’esperar a ser ex-president per sortir de l’armari i promoure la Independència. Espero i desitjo que l’actual inquilí de la Plaça Sant Jaume no esperi a ser ex per promoure-la.

NOTA: Post penjat al DGS el 12.09.2012