Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors*

En aquest llibre recullo la major part dels articles que he publicat des del 2011 fins a l’estiu del 2016 en la secció d’Internacional de La Veu de Reagrupament. En la secció d’Internacional de tota publicació política, el més habitual és parlar, lògicament de l’actualitat en altres estats o nacions diferents de la pròpia. Així, quan vaig assumir la responsabilitat d’aquesta secció el 2011, vaig començar a escriure peces sobre els casos flamenc i escocès.

Però aviat se’m va fer evident que en el context del procés cap a la Independència de Catalunya, la dimensió internacional agafava cada cop més i més volada. Amb els antecedents de la manifestació a Brussel·les (2009), i l’esclat de les consultes independentistes municipals, començant per la d’Arenys (2009), així com, naturalment, les manifestacions del 10 de juliol (2010), i les de les Diades que va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana, el ressò internacional que assolí Catalunya no tenia precedents. Això féu que el front internacional esdevingués un dels principals escenaris d’enfrontament amb el govern espanyol.

En aquest sentit, no deixava de ser significatiu que del nou govern espanyol (2011), el ministre que més directament assumís l’oposició al procés independentista era, és, el d’afers exteriors. Tota una declaració d’intencions.

Va ser llavors que vaig comprendre que, per primera vegada, el focus de la secció d’internacional era, precisament, Catalunya i la seva Independència, perquè era, conjuntament amb el cas escocès (fins a la celebració del referèndum del 2014), l’objecte de seguiment de molts dels grans mitjans de comunicació globals. Per això vaig centrar el meu interès en aquesta dimensió. Això implicava, naturalment explorar les connexions entre el procés independentista i actors claus com eren, com són, la Unió Europea, els Estats Units o l’ONU i seguir com el govern català treballava aquestes dimensions.

Precisament, un dels avantatges de l’estructura cronològica del llibre és que el lector podrà copsar com la valoració que faig de la política exterior dels governs de la Generalitat, evoluciona en sentit positiu. Així, des d’una percepció clarament crítica de l’etapa entre el 2010 i el 2012, on els Afers Exteriors van caure en mans de persones properes a la figura de Duran i Lleida, i en conseqüència molt poc decidits a assumir uns plantejaments no ja independentistes, sinó tan sols sobiranistes, es passa al període entre el 2012 i els inicis del 2016, és a dir, el segon govern Mas, on certament es fa un pas endavant, però no s’opta, encara per a la formació d’una Conselleria d’Afers Exteriors pròpia. I això que, aquesta promesa ja havia estat esmentada pel llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ja el 2003**! És en aquests anys que té lloc l’aparició del Diplocat, que actuarà com un element de diplomàcia pública, recorrent a una estratègia de diplomàcia pública i de diplomàcia digital, molt en línia amb les transformacions globals de les maneres d’actuar dels serveis d’afers exteriors o cossos diplomàtics.

Però no és fins al 2016, que amb la formació del govern Puigdemont, finalment es fa realitat l’establiment d’una Conselleria d’Afers Exteriors, i el nomenament d’un responsable polític de primera línia, ni més ni menys que el cap de llista de la formació abassagadorament més votada en les eleccions parlamentàries de setembre de l’any anterior. I encara es fa més: es reforça la rellevància política del Delegat del Govern a Brussel·les, i s’eixampla la xarxa d’oficines exteriors arreu del món. Ambdues iniciatives van indignar el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics, però el fet cert és que s’ha anat endavant, sense cap tipus de dubte, i d’aquí la valoració positiva a la qual em referia més amunt.

Això no obstant, el llibre també vol deixar clar que si volem ser un Estat, i ho volem, ens hem de comportar com un Estat, seguint les declaracions fetes per un alt diplomàtic britànic en mitjans de comunicació catalans. D’aquí el títol. Cal transitar del soft al hard, entenent per aquesta darrera expressió, la construcció d’un Estat amb tots els atributs normals de qualsevol estat del nostre entorn immediat: des d’un servei diplomàtic eficient, passant naturalment, per una defensa, una intel·ligència, una justícia pròpies i una implicació en les estructures internacionals tals com la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides entre moltes altres.

Perquè és en la predisposició a bastir aquestes en les que es fixarà la comunitat internacional, i particularment els estats a l’hora de decidir si, en el moment donat, ens reconeixeran o no. Ras i curt, es fixaran què pot aportar una Catalunya independent a la llibertat, la seguretat i al benestar col·lectius, entesos en sentit molt ampli, però també concret.

I si hi ha una cosa clara, és que si bé la feina principal per assolir la Independència és dels catalans i les catalanes, el fet que es compti amb el suport internacional, pot escurçar o accelerar molt el procés, i sobretot anul·lar qualsevol temptació espanyola de contrarestar-lo. Però per a comptar-hi cal que al món percebin la nostra determinació per anar fins al final. Només que un estat, per exemple, dels 193 que formen l’ONU, posi la qüestió damunt la taula, ja haurem guanyat.

En definitiva, el llibre pretén ser una aportació a clarificar i a elaborar una estratègia que ajudi a donar una imatge de determinació total en l’objectiu que volem, per tal que els estats del món no tinguin ni el més mínim dubte sobre què volem i cap a on anem.

Espero que sigui del vostre interès.

* Article penjat a Geopolitica.cat, el 07/11/2016

** "Mas repta el Govern amb la promesa de crear una conselleria d'Exteriors" (El Peródico de Catalunya, 03/02/2003)

S'ACABEN ELS DILLUNS AL SOL?

Per la Xarxa (per on, si no) m'arriba que hi ha travesses que diuen que el nostre aturat de luxe, pot ser Ministre del nou govern espanyol... Naturalment, sovint quan es difonen aquests rumors és per cremar l'al·ludit, però no m'estranyaria gens. Cal però, tractar aquesta notícia amb una dosi saludable d'escepticisme. No perque l'al·ludit no li agradi, que segur que sí que li agrada, sinó perquè segur que la caverna saltarà a la jugular d'en Rajoy...

Com també ho faran en Luis i en Javier, que naturalment ja estan al cas... M'aposto un pèsol que no el deixaran escapar i s'arraparan a ell per tal que els doni alguna menjadoreta a Madrid... Clar que llavors, el mar, se l'hauran de pintar a l'oli... amb el permís de la Cifuentes de marras, que les diu ben grosses. és clar...

LA FOTO DE LA INDIGNITAT ... I LA INSIGNIFICÀNCIA

Que què em suggereix aquesta foto? Somàticament, repugnància. Racionalment, indiferència. Èticament, condemna. Políticament, triomf.

Anem a pams: 

Repugnància, és una reacció immediata, física, de quasi escopir la pantalla (i sort que no el tinc al davant, al personatge). Reacció, per descomptat, poc recomanable.

Indiferència, què pinta aquest marginat de la vida, que ja no representa a ningú, anant a fer el paripè a la Moncloa? Per mi com si balla un tango ....

Condemna, no pot al.legar ignorància. Pot ser un fracassat, que ho és, però no és un ximple, i sap que les reunions a la Moncloa tenen un objectiu i només un. I sortir a la foto és legitimar aquest objectiu...

Triomf, el 27S els catalans vam derrotar els espanyols. I ho vam fer sense vessar una gota de sang. De forma pacífica i democràtica. Ben bé es pot dir que som uns cracks, ja que som els primers de la història mundial que ho fem. La resta també els ha derrotat, però a hòsties. Nosaltres, anem tan sobrats que ni això ens cal. 

En definitiva, humanament li desitjo que aprofiti els darrers dies de la seva llarga però casposa (ahahah) carrera política, que està a punt d'acabar-se. No es preocupi, a la República Catalana podrà cobrar una renda bàsica de ciutadania. Encara que no sé si li arribarà pel Palace, o per l'Hotel Vela, o el Mandarin...

DURAN I LLEIDA, AVUI....

L'AMIGA DE L'ALFRED BOSCH, DEL FACHIN, DEL PALÀ ....

Això és la Catalunya espanyola, la que volen que siguem, la del Ibex 35, la de l'Herrera, la de l'Évole, la de la Sexta, Antena 3, Tele5, la del Duran Lleida, la de l'independentisme teletubbie, la del Fainé i la de l'Oliu, la dels fatxanets, la de tota la deixalla, la morralla, el rebuig, el detritus, en una paraula, la de la merda espanyola. Veure aquesta desgraciada pixant-se a la cara de tots els Catalans i les Catalanes que al llarg de generacions han donat la seva vida per un Poble net, endreçat i lliure, em fa un mal insuportable i juro que no pararé fins a destrossar-los. En una paraula: 

Això és Espanya!

PICA, ENCARA?

DONCS, NOMÉS ÉS L'INICI....

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)

UN PRESIDENT MÉS FORT, UN PAÍS MÉS LLIURE*

El resultat de les eleccions al Parlament europeu de diumenge assenyalen clarament tres elements referencials.

El primer és el de la mobilització, la participació del poble català. Contra els qui parlaven que el soufflé de l’independentisme anava de baixa, s’ha constatat, que tot el contrari. El procés continua, i ara, el nostre objectiu és clarament la celebració de la consulta del 9-N. Les eleccions a Catalunya s’han seguit especialment a Europa, i és ben obvi que l’augment de participació, en un context de disminució arreu, és un senyal clar que anem a per totes.

El segon element referencial és la brutal victòria de les opcions favorables a la consulta. Ha estat com un tsunami que ha escombrat els espanyolistes. Fent un acudit fàcil, ha estat una estratègia win-win que, com ja acostuma a ser repetitiu, deixa els espanyols bocabadats i sense capacitat de reacció. Han rebut tan fort, que trigaran en assumir-ho, I quan ho facin, ja sabem tots què vindrà: les amenaces, els insults… Són tan previsibles com avorrits. Però nosaltres, cara a barraca.

Finalment, és que el president Mas ha sortit reforçat d’aquestes eleccions, sobretot en el sentit que ara no hi ha cap mena de dubte respecte el camí que ha de seguir. Només, n’hi ha un, de camí, i és el que ell va anunciar el 2012. Qui és el “guapo” que se li plantarà davant? Duran i Lleida? Connais pas! Aquest sí que realment ha rebut ben fort en aquestes eleccions. La seva insignificància és tan pregona, que no sé ni què faig jo escrivint-ne, amb la feina que hi ha per preparar el 9-N. I no parlem dels Navarro, Sànchez Camacho i tota la galeria dels horrors que hi pengen… Estan tan estabornits que encara no saben on són…

Tenim un país mobilitzat, tenim un bloc sòlid, i tenim un president compromès. Ara per arribar al 9-N, cal agafar tota l’embranzida possible i preparar-nos per al darrer esprint. D’aquesta manera, demostrarem que hi ha un sincer sentit d’estat, d’Estat català, naturalment, i que hem deixat enrere, les actituds pròpies de pobles sense estat, que s’estomaquen entre ells, mentre els amos s’ho miren amb menyspreu. I en gaudeixen.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 28.05.2014)

UN NOU PARTIT QUEBEQUÈS

L'anunciada dimissió, feta per ella mateixa, de Pauline Marois al capdavant del partit, després dels resultats de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, penso que és una oportunitat per al Partit Quebequès per adaptar-se als temps actuals. 

Des de la seva arribada a la direcció, el 2007, la formació sobiranista va entrar en un tunel del temps, del qual no ha sortit, fins al dia d'avui, quan els ciutadans li han dit que ja n'hi ha prou. 

Marois representava el sector més conservador i moderat del PQ, i també representava una política amb 33 anys de carrera a les seves espatlles (quasi tants com Duran i Lleida, imagineu-vos!), durant els quals va ocupar una vintena de responsabilitats ministerials. No era doncs, una nouvinguda. Mai va generar cap entusiasme, ni cap optimisme. De fet, durant els seus anys al capdavant del partit, van ser constants les crisis amb els sectors més sobiranistes, i també amb alguns dels seus predecessors, com és el cas de Jacques Parizeau, el pols amb el qual ha estat sense treva. Alguns elements, fins i tot van arribar a estripar el carnet, i a crear un nou partit, Option Nationale (ON), clarament independentista. Des d'una perspectiva més social, també cal destacar l'adveniment de Quebec Solidarité, una formació altermundialista, el creixement electoral de la qual s'ha donat en els districtes populars francòfons de la ciutat de Montréal, a costa sempre del PQ.

Fins i tot, quan el 2012, Marois guanyà les eleccions, no ho féu tant perquè engresqués amb el seu programa, sinó més aviat, perquè els ciutadans estan tips i farts de la figura de Jean Charest, el primer ministre liberal, esquitxat per múltiples escàndols d'amiguismes, de corrupteles i de corrupció.

Els divuit mesos escolats d'ençà de llavors no han estat suficients per fer créixer un suport cap a la seva  persona, i ara deixa la política, per la porta del darrere.

Tanmateix, en el seu discurs de comiat, que ha pronunciat fa tot just unes poques hores, ha dit una veritat esperançadora: "Il y a de la relève au PQ", han estat les seves paraules. I penso que, en això sí, té tota la raó. Encara que qui haurà de pagar el preu serà el Poble del Quebec, al qual li esperen uns anys més que durs, amb un govern que, en gran mesura estarà format per homes i dones que ja formaven part dels governs Charest, encara no fa dos anys, i que llavors, ja van protagonitzar més d'un escàndol. 

Qui són els possibles candidats a rellevar Marois, i a assumir la responsabilitat de reconstruir un nou Partit Quebequès? A hores d'ara sonen els següents:

Jean François Lisée (1958), ministre de Relacions Internacionals i de la Francofonia, en el govern de Marois, antic conseller polític dels Primers Ministres Parizeau i Landry, periodista de professió i professor universitari, amb una gran experiència internacional. Autor de múltiples llibres, entre els quals destaca Dans l'oeil de l'aigle (1990), on estudia el posicionament dels Estats Units respecte la independència del Quebec al llarg de les dècades anteriors. Ha aconseguit la reelecció en la circumscripció de Rosemont.

Bernard Drainville (1963), ministre de les Institucions Polítiques i de la participació ciutadana en el govern de Marois, diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec des del 2007, i també reelegit ahir, per la circumscripció de Marie-Victorin. Periodista d'informació internacional, especialista en Amèrica Llatina, on ha viscut episodis bastant inversemblants. En el seu moment ja va sonar com a possible substitut de Marois, en els moments de més baixa popularitat d'aquesta. Probablement, la iniciativa de Drainville d'aprovar la Carta dels Valors del Quebec, on es propugnava la laïcitat de l'Estat del Quebec, entre d'altres mesures, ha estat un dels elements que més ha polaritzat la campanya electoral, i en conseqüència, l'ha condicionada.

Pierre Karl Péladeau (1961), l'autèntica bomba de la campanya electoral. PKP, així se'l coneix, ha protagonitzat el fitxatge estrella per part de Marois. Tant que algú ha dit que ha acabat condicionant-la i fins i tot minimitzant-la. PKP, sense experiència política prèvia, és un exemple de l'èxit de la política espectacle. Diputat electe per la circumscripció de Saint-Jérome.

Multimilionari, cap de l'imperi mediàtic Quebecor, el més important del Quebec, ha deixat de banda els seus negocis, per llançar-se de cap a la política, i a fe de Déu que en unes poques setmanes ha aconseguit el que molts triguen anys en assolir-ho. Tant que la seva reivindicació sense complexos de la Independència, ha marcat també la pròpia campanya electoral i ha posat en evident contradicció amb el missatge més moderat de Marois, que volia parlar sobretot d'economia. Tanmateix, hi ha dos obstacles que haurà de superar: el primer és si resistirà cinc anys com a diputat de l'Oposició a l'Assemblea Nacional, que com tothom sap és com ser condemnat a les galeres. I la segona, el seu propi passat com a empresari, caracteritzat per un enfrontament permanent amb els sindicats, els quals, a diferència de Catalunya, constitueixen la punta de llança del moviment independentista. Si PKP s'arrisca i opta per lluitar pel lideratge del PQ i el guanya, és molt probable que el canviï de dalt a baix. Per altra banda, segurament és qui pot seduir més els votants que ahir s'inclinaren pel moderats de la Coalition pour l'Avenir del Quebec (CAQ), que són els que han enfonsat el PQ en les eleccions d'ahir.

Gilles Duceppe (1947), sense dubte, el més veterà de tots ells, i que ja ha començat a sonar com a possible relleu de Marois. Duceppe, en la seva joventut, vinculat als sectors sindicalistes més sobiranistes, de fet es tracta d'un polític jubilat des del 2011. Va desenvolupar la seva carrera política al Bloc Quebequès, el partit sobiranista que es presenta a les eleccions federals, entre el 1990 i el 2011, ocupant-ne la seva direcció d'ençà 1997. Fins i tot va arribar a ser Cap de l'Oposició Oficial a la Cambra dels Comuns del Canadà, durant uns mesos, cas únic on un polític independentista ocupa aquest càrrec  d'un país del qual es vol separar (i que em recorda vagament al cas actual d'Oriol Junqueras, que és a l'hora cap de l'oposició al Parlament i principal aliat del govern d'Artur Mas). Duceppe, el 2007, va tenir la possibilitat de presentar-se a la cursa al lideratge del PQ, però finalment va renunciar-hi, i la guanyà Marois. Probablement, va cometre llavors un error, i va desil.lusionar molta gent, sobretot els pequistes més progressistes que el veien com l'home del moment, i que no veien amb bons ulls una Marois massa conservadora. Quatre anys després, el 2011, Duceppe va ser escandalosament derrotat en les eleccions federals i va sortir de la política per la porta petita. Ara, tal vegada, pot tenir una segona oportunitat.

Naturalment, segurament és massa d'hora per dir si aquests o d'altres figures seran els encarregats de redreçar el rumb del PQ, Però el fet cert és que Quebec necessita plantar cara al nou govern que es crearà i que pot amenaçar tot allò pel que han lluitat en els darrers quaranta o cinquanta anys, molts quebequesos.