UN NOU PARTIT QUEBEQUÈS

L'anunciada dimissió, feta per ella mateixa, de Pauline Marois al capdavant del partit, després dels resultats de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, penso que és una oportunitat per al Partit Quebequès per adaptar-se als temps actuals. 

Des de la seva arribada a la direcció, el 2007, la formació sobiranista va entrar en un tunel del temps, del qual no ha sortit, fins al dia d'avui, quan els ciutadans li han dit que ja n'hi ha prou. 

Marois representava el sector més conservador i moderat del PQ, i també representava una política amb 33 anys de carrera a les seves espatlles (quasi tants com Duran i Lleida, imagineu-vos!), durant els quals va ocupar una vintena de responsabilitats ministerials. No era doncs, una nouvinguda. Mai va generar cap entusiasme, ni cap optimisme. De fet, durant els seus anys al capdavant del partit, van ser constants les crisis amb els sectors més sobiranistes, i també amb alguns dels seus predecessors, com és el cas de Jacques Parizeau, el pols amb el qual ha estat sense treva. Alguns elements, fins i tot van arribar a estripar el carnet, i a crear un nou partit, Option Nationale (ON), clarament independentista. Des d'una perspectiva més social, també cal destacar l'adveniment de Quebec Solidarité, una formació altermundialista, el creixement electoral de la qual s'ha donat en els districtes populars francòfons de la ciutat de Montréal, a costa sempre del PQ.

Fins i tot, quan el 2012, Marois guanyà les eleccions, no ho féu tant perquè engresqués amb el seu programa, sinó més aviat, perquè els ciutadans estan tips i farts de la figura de Jean Charest, el primer ministre liberal, esquitxat per múltiples escàndols d'amiguismes, de corrupteles i de corrupció.

Els divuit mesos escolats d'ençà de llavors no han estat suficients per fer créixer un suport cap a la seva  persona, i ara deixa la política, per la porta del darrere.

Tanmateix, en el seu discurs de comiat, que ha pronunciat fa tot just unes poques hores, ha dit una veritat esperançadora: "Il y a de la relève au PQ", han estat les seves paraules. I penso que, en això sí, té tota la raó. Encara que qui haurà de pagar el preu serà el Poble del Quebec, al qual li esperen uns anys més que durs, amb un govern que, en gran mesura estarà format per homes i dones que ja formaven part dels governs Charest, encara no fa dos anys, i que llavors, ja van protagonitzar més d'un escàndol. 

Qui són els possibles candidats a rellevar Marois, i a assumir la responsabilitat de reconstruir un nou Partit Quebequès? A hores d'ara sonen els següents:

Jean François Lisée (1958), ministre de Relacions Internacionals i de la Francofonia, en el govern de Marois, antic conseller polític dels Primers Ministres Parizeau i Landry, periodista de professió i professor universitari, amb una gran experiència internacional. Autor de múltiples llibres, entre els quals destaca Dans l'oeil de l'aigle (1990), on estudia el posicionament dels Estats Units respecte la independència del Quebec al llarg de les dècades anteriors. Ha aconseguit la reelecció en la circumscripció de Rosemont.

Bernard Drainville (1963), ministre de les Institucions Polítiques i de la participació ciutadana en el govern de Marois, diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec des del 2007, i també reelegit ahir, per la circumscripció de Marie-Victorin. Periodista d'informació internacional, especialista en Amèrica Llatina, on ha viscut episodis bastant inversemblants. En el seu moment ja va sonar com a possible substitut de Marois, en els moments de més baixa popularitat d'aquesta. Probablement, la iniciativa de Drainville d'aprovar la Carta dels Valors del Quebec, on es propugnava la laïcitat de l'Estat del Quebec, entre d'altres mesures, ha estat un dels elements que més ha polaritzat la campanya electoral, i en conseqüència, l'ha condicionada.

Pierre Karl Péladeau (1961), l'autèntica bomba de la campanya electoral. PKP, així se'l coneix, ha protagonitzat el fitxatge estrella per part de Marois. Tant que algú ha dit que ha acabat condicionant-la i fins i tot minimitzant-la. PKP, sense experiència política prèvia, és un exemple de l'èxit de la política espectacle. Diputat electe per la circumscripció de Saint-Jérome.

Multimilionari, cap de l'imperi mediàtic Quebecor, el més important del Quebec, ha deixat de banda els seus negocis, per llançar-se de cap a la política, i a fe de Déu que en unes poques setmanes ha aconseguit el que molts triguen anys en assolir-ho. Tant que la seva reivindicació sense complexos de la Independència, ha marcat també la pròpia campanya electoral i ha posat en evident contradicció amb el missatge més moderat de Marois, que volia parlar sobretot d'economia. Tanmateix, hi ha dos obstacles que haurà de superar: el primer és si resistirà cinc anys com a diputat de l'Oposició a l'Assemblea Nacional, que com tothom sap és com ser condemnat a les galeres. I la segona, el seu propi passat com a empresari, caracteritzat per un enfrontament permanent amb els sindicats, els quals, a diferència de Catalunya, constitueixen la punta de llança del moviment independentista. Si PKP s'arrisca i opta per lluitar pel lideratge del PQ i el guanya, és molt probable que el canviï de dalt a baix. Per altra banda, segurament és qui pot seduir més els votants que ahir s'inclinaren pel moderats de la Coalition pour l'Avenir del Quebec (CAQ), que són els que han enfonsat el PQ en les eleccions d'ahir.

Gilles Duceppe (1947), sense dubte, el més veterà de tots ells, i que ja ha començat a sonar com a possible relleu de Marois. Duceppe, en la seva joventut, vinculat als sectors sindicalistes més sobiranistes, de fet es tracta d'un polític jubilat des del 2011. Va desenvolupar la seva carrera política al Bloc Quebequès, el partit sobiranista que es presenta a les eleccions federals, entre el 1990 i el 2011, ocupant-ne la seva direcció d'ençà 1997. Fins i tot va arribar a ser Cap de l'Oposició Oficial a la Cambra dels Comuns del Canadà, durant uns mesos, cas únic on un polític independentista ocupa aquest càrrec  d'un país del qual es vol separar (i que em recorda vagament al cas actual d'Oriol Junqueras, que és a l'hora cap de l'oposició al Parlament i principal aliat del govern d'Artur Mas). Duceppe, el 2007, va tenir la possibilitat de presentar-se a la cursa al lideratge del PQ, però finalment va renunciar-hi, i la guanyà Marois. Probablement, va cometre llavors un error, i va desil.lusionar molta gent, sobretot els pequistes més progressistes que el veien com l'home del moment, i que no veien amb bons ulls una Marois massa conservadora. Quatre anys després, el 2011, Duceppe va ser escandalosament derrotat en les eleccions federals i va sortir de la política per la porta petita. Ara, tal vegada, pot tenir una segona oportunitat.

Naturalment, segurament és massa d'hora per dir si aquests o d'altres figures seran els encarregats de redreçar el rumb del PQ, Però el fet cert és que Quebec necessita plantar cara al nou govern que es crearà i que pot amenaçar tot allò pel que han lluitat en els darrers quaranta o cinquanta anys, molts quebequesos.