UN NOU PARTIT QUEBEQUÈS

L'anunciada dimissió, feta per ella mateixa, de Pauline Marois al capdavant del partit, després dels resultats de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, penso que és una oportunitat per al Partit Quebequès per adaptar-se als temps actuals. 

Des de la seva arribada a la direcció, el 2007, la formació sobiranista va entrar en un tunel del temps, del qual no ha sortit, fins al dia d'avui, quan els ciutadans li han dit que ja n'hi ha prou. 

Marois representava el sector més conservador i moderat del PQ, i també representava una política amb 33 anys de carrera a les seves espatlles (quasi tants com Duran i Lleida, imagineu-vos!), durant els quals va ocupar una vintena de responsabilitats ministerials. No era doncs, una nouvinguda. Mai va generar cap entusiasme, ni cap optimisme. De fet, durant els seus anys al capdavant del partit, van ser constants les crisis amb els sectors més sobiranistes, i també amb alguns dels seus predecessors, com és el cas de Jacques Parizeau, el pols amb el qual ha estat sense treva. Alguns elements, fins i tot van arribar a estripar el carnet, i a crear un nou partit, Option Nationale (ON), clarament independentista. Des d'una perspectiva més social, també cal destacar l'adveniment de Quebec Solidarité, una formació altermundialista, el creixement electoral de la qual s'ha donat en els districtes populars francòfons de la ciutat de Montréal, a costa sempre del PQ.

Fins i tot, quan el 2012, Marois guanyà les eleccions, no ho féu tant perquè engresqués amb el seu programa, sinó més aviat, perquè els ciutadans estan tips i farts de la figura de Jean Charest, el primer ministre liberal, esquitxat per múltiples escàndols d'amiguismes, de corrupteles i de corrupció.

Els divuit mesos escolats d'ençà de llavors no han estat suficients per fer créixer un suport cap a la seva  persona, i ara deixa la política, per la porta del darrere.

Tanmateix, en el seu discurs de comiat, que ha pronunciat fa tot just unes poques hores, ha dit una veritat esperançadora: "Il y a de la relève au PQ", han estat les seves paraules. I penso que, en això sí, té tota la raó. Encara que qui haurà de pagar el preu serà el Poble del Quebec, al qual li esperen uns anys més que durs, amb un govern que, en gran mesura estarà format per homes i dones que ja formaven part dels governs Charest, encara no fa dos anys, i que llavors, ja van protagonitzar més d'un escàndol. 

Qui són els possibles candidats a rellevar Marois, i a assumir la responsabilitat de reconstruir un nou Partit Quebequès? A hores d'ara sonen els següents:

Jean François Lisée (1958), ministre de Relacions Internacionals i de la Francofonia, en el govern de Marois, antic conseller polític dels Primers Ministres Parizeau i Landry, periodista de professió i professor universitari, amb una gran experiència internacional. Autor de múltiples llibres, entre els quals destaca Dans l'oeil de l'aigle (1990), on estudia el posicionament dels Estats Units respecte la independència del Quebec al llarg de les dècades anteriors. Ha aconseguit la reelecció en la circumscripció de Rosemont.

Bernard Drainville (1963), ministre de les Institucions Polítiques i de la participació ciutadana en el govern de Marois, diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec des del 2007, i també reelegit ahir, per la circumscripció de Marie-Victorin. Periodista d'informació internacional, especialista en Amèrica Llatina, on ha viscut episodis bastant inversemblants. En el seu moment ja va sonar com a possible substitut de Marois, en els moments de més baixa popularitat d'aquesta. Probablement, la iniciativa de Drainville d'aprovar la Carta dels Valors del Quebec, on es propugnava la laïcitat de l'Estat del Quebec, entre d'altres mesures, ha estat un dels elements que més ha polaritzat la campanya electoral, i en conseqüència, l'ha condicionada.

Pierre Karl Péladeau (1961), l'autèntica bomba de la campanya electoral. PKP, així se'l coneix, ha protagonitzat el fitxatge estrella per part de Marois. Tant que algú ha dit que ha acabat condicionant-la i fins i tot minimitzant-la. PKP, sense experiència política prèvia, és un exemple de l'èxit de la política espectacle. Diputat electe per la circumscripció de Saint-Jérome.

Multimilionari, cap de l'imperi mediàtic Quebecor, el més important del Quebec, ha deixat de banda els seus negocis, per llançar-se de cap a la política, i a fe de Déu que en unes poques setmanes ha aconseguit el que molts triguen anys en assolir-ho. Tant que la seva reivindicació sense complexos de la Independència, ha marcat també la pròpia campanya electoral i ha posat en evident contradicció amb el missatge més moderat de Marois, que volia parlar sobretot d'economia. Tanmateix, hi ha dos obstacles que haurà de superar: el primer és si resistirà cinc anys com a diputat de l'Oposició a l'Assemblea Nacional, que com tothom sap és com ser condemnat a les galeres. I la segona, el seu propi passat com a empresari, caracteritzat per un enfrontament permanent amb els sindicats, els quals, a diferència de Catalunya, constitueixen la punta de llança del moviment independentista. Si PKP s'arrisca i opta per lluitar pel lideratge del PQ i el guanya, és molt probable que el canviï de dalt a baix. Per altra banda, segurament és qui pot seduir més els votants que ahir s'inclinaren pel moderats de la Coalition pour l'Avenir del Quebec (CAQ), que són els que han enfonsat el PQ en les eleccions d'ahir.

Gilles Duceppe (1947), sense dubte, el més veterà de tots ells, i que ja ha començat a sonar com a possible relleu de Marois. Duceppe, en la seva joventut, vinculat als sectors sindicalistes més sobiranistes, de fet es tracta d'un polític jubilat des del 2011. Va desenvolupar la seva carrera política al Bloc Quebequès, el partit sobiranista que es presenta a les eleccions federals, entre el 1990 i el 2011, ocupant-ne la seva direcció d'ençà 1997. Fins i tot va arribar a ser Cap de l'Oposició Oficial a la Cambra dels Comuns del Canadà, durant uns mesos, cas únic on un polític independentista ocupa aquest càrrec  d'un país del qual es vol separar (i que em recorda vagament al cas actual d'Oriol Junqueras, que és a l'hora cap de l'oposició al Parlament i principal aliat del govern d'Artur Mas). Duceppe, el 2007, va tenir la possibilitat de presentar-se a la cursa al lideratge del PQ, però finalment va renunciar-hi, i la guanyà Marois. Probablement, va cometre llavors un error, i va desil.lusionar molta gent, sobretot els pequistes més progressistes que el veien com l'home del moment, i que no veien amb bons ulls una Marois massa conservadora. Quatre anys després, el 2011, Duceppe va ser escandalosament derrotat en les eleccions federals i va sortir de la política per la porta petita. Ara, tal vegada, pot tenir una segona oportunitat.

Naturalment, segurament és massa d'hora per dir si aquests o d'altres figures seran els encarregats de redreçar el rumb del PQ, Però el fet cert és que Quebec necessita plantar cara al nou govern que es crearà i que pot amenaçar tot allò pel que han lluitat en els darrers quaranta o cinquanta anys, molts quebequesos.

CONVERGÈNCIA AL QUEBEC

Cap de setmana atrafegat al Quebec. Des de divendres a diumenge s'ha celebrat el (primer?) congrés de la Convergència Nacional a Montréal. Impulsat per la plataforma ciutadana Un Nou Moviment pel Quebec (NMQ), la nova instància és bàsicament un projecte de mobilització ciutadana que pretén recuperar el tremp del moviment sobiranista dels anys 90, que va estar a punt d'aconseguir la sobirania en el referèndum del 1995. No es tracta, doncs, d'una nova organització, ni d'una nova capelleta, sinó més aviat d'una mena de crida nacional a tots els independentistes quebequesos perquè col.laborin més enllà dels partidisimes, si és que militen.

Com no pot ser altrament, des del Quebec se segueix molt d'aprop els esdeveniments que passen a l'altra banda de l'Atlàntic, particularment a Catalunya i a Escòcia, i la dinàmica sobiranista dels quals contrasta amb la situació poc engrescadora que es viu a hores d'ara la Quebec, tot i governar el Partit Quebequès, vencedor en les eleccions del setembre del 2012, sota el lideratge, poc convincent, de Pauline Marois, la primera dona que ocupa el càrrec de Primer Ministre del Quebec.

Precisament els organitzadors de l'esdeveniment consideren que aquelles eleccions no van aconseguir capgirar la dinàmica catatònica en la qual ha caigut els moviment sobiranista del Quebec d'ençà 1995. Ni tan sols els 9 anys de govern liberal i pro-Canadà de Jean Charest, plens de mesures anti-populars i anti-sobiranistes van ser suficients per dinamitzar-lo de nou. 

Segons els impulsors, en les eleccions dels 2012, cap de les tres forces sobiranistes que hi van concórrer van aconseguir els objectius que s'havien marcat. El PQ, malgrat guanyar-les, obtingué uns resultats decepcionants, tenint present que el seu principal adversari, el Partit Liberal del Quebec, de Charest, patia uns nivells d'impopularitat altíssims. Així només aconseguí 54 dels 125 escons i el 31,93% del vot popular, contra 50 escons i el 31.20% dels liberals. D'aquesta manera, els pequistes, tot i recuperar el poder perdut el 2003, s'havien de conformar amb un govern minoritari.

Per la seva banda, les altres dues forces sobiranistes, Quebec Solidari i Opció Nacional, tampoc van aconseguir uns resultats brillants, L'opció altermundialista que representa Quebec Solidari només obtingué 2 escons i el 6.03% del vot popular, concentrat bàsicament en els barris francòfons populars de Montreal, i tot i que duplicà en diputats respecte les eleccions anteriors, les seves expectatives eren d'aconseguir-ne 4. 

Finalment, Opció Nacional, formació en gran part sorgida d'ex-militants pequistes, del sector més pur i dur del sobiranisme quebequès, i liderada per Jean-Martin Aussant, ni tan sols va aconseguir representació parlamentària, atès que només fou votada pel l'1,90% dels quebequesos.

Paradoxalment, el fet que l'actual govern pequista només compti amb un suport minoritari de l'Assemblea Nacional del Quebec, pot afavorir les intencions dels organitzadors de la Convergència Nacional. Atès que és costum que els governs minoritaris al Quebec no esgotin mai la legislatura, que pot arribar a cinc anys, el més probable és que hi hagi noves eleccions al Quebec el 2014 o el 2015. I és en aquest context que la Convergència Nacional fa una crida als sobiranistes, independentment de la seva militància política, a votar candidats que es comprometin, més enllà de la seva lleialtat partidista, a declarar la sobirania el més aviat possible. 

No es tracta doncs, d'impulsar una coalició de partits, sinó d'unir els ciutadans per la base i impulsar el moviment sobiranista i a l'hora regenerar la vida democràtica quebequesa, que es considera força maltocada, sobretot després de la traumàtica experiència de nou anys de govern liberal, esquitxats d'episodis de corrupció i malbaratament de recursos públics, que encara a hores d'ara es troben sota procediments judicials.

La reacció dels partits sobiranistes a la Convergència Nacional, ha estat dispar. A la trobada, només un dels seus líders era present, Aussant. Els altres dos partits van enviar delegats  de segona o tercera fila. Òbviament, encara és d´hora per saber si la proposta de sobiranisme ciutadà convencerà els partits. El que és segur és que l'òpció de coalició de partits està descartada, ateses les profundes diferències que separen el PQ i QS, Però això no vol dir que si en els propers mesos, la dinàmica unitària es referma, les rigideses partidistes acabin cedint a les demandes de base. No debades, els quebequesos i les quebequeses, no volen perdre el tren de la sobirania que sembla desfermar-se a l'altra banda de l'Atlàntic.

En aquest sentit, és significatiu, que l'encarregat de cloure el Congrés aquest cap de setmana, ha estat l'ex-primer ministre del Quebec, i ex-lider del PQ, el veterà Bernard Landry, qui va cridar al jovent quebequès a encapçalar la lluita per la sobirania. I és que quasi vint anys després del referèndum del 95, la societat quebequesa ha canviat en gran mesura i, com demostren les enquestes, una majoria dels seus joves són desacomplexadament partidaris de la sobirania. "En les protestes estudiantils del 2012 ", ha afirmat Landry, en referència a la revolta que hi hagué contra l'anterior govern liberal, "no es va veure ni una sola bandera canadenca", en contraposició al gran nombre de banderes quebequeses.

Caldrà seguir, en les properes setmanes i mesos, l'evolució del moviment sobiranista quebequès...