LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (2)*

Capítol 9: El referèndum del 30 d'octubre de 1995

Els 13 mesos i escaig que han transcorregut entre la victòria del Partit Quebequès i la celebració del Referèndum sobre el futur del Quebec han estat apassionants. Malgrat les crítiques que l'oposició liberal ha llançat en el sentit que el nou executiu sobiranista no s'ha dedicat a governar, a resoldre els problemes més urgents, sinó a preparar la consulta i a cercar aliats entre la societat, sobretot a través d'un gran desplegament propagandístic, i a accedir a les demandes que determinats grups li feien (per exemple, signar convenis col·lectius en condicions clarament avantatjoses per als funcionaris), el fet cert és que, globalment, la preparació del referèndum ha anat paral.lela a la gestió del govern que, si més no durant el primer any, ha estat qualificada com a positiva. En altres paraules, que el procés envers el referèndum, tot i haver mobilitzat una quantitat considerable d'esforços, no ha destorbat l'acció diària dels diversos ministeris.

Jacques Parizeau (1930-2015)

Ja en el discurs d'intencions pronunciat per Jacques Parizeau, el 14 de setembre, trobem els eixos bàsics del posicionament sobiranista:

"(...) La sobirania, tal i com la concebem, és el contrari del replegament en un mateix. Els quebequesos han estat, a l'Amèrica del Nord, l'electorat més favorable  al lliure canvi, primer amb els Estats Units, després amb Mèxic. Els adults quebequesos formen el grup més bilingüe de l'Amèrica del Nord, i tenim la intenció d'intensificar els nostres esforços en aquest sentit. Oberta al món, a cavall entre dues civilitzacions, els quebequesos importen i exporten amb èxit productes industrials i culturals.

La sobirania del Quebec és la continuació d'aquesta voluntat d'obertura, de participació en el concert de les nacions, en l'intercanvi d'idees, de cultures, de productes. Volem ser plenament ciutadans del món, sense mitjancers i amb igualtat, sense animositat, sense agressivitat."

Les 11 nacions autòctones del Quebec

En definitiva, la sobirania era tot el contrari de tancament en un mateix. És poder participar d'igual a igual amb la resta de països. Les paraules de Parizeau havien estat ben buscades. Gràcies a l'electorat quebequès, efectivament, s'havia pogut aprovar l'acord de lliure canvi amb els Estats Units, el 1988, quan una part considerable de l'opinió pública del Canadà anglès n'era contrària, com ja hem vist. Quant al coneixement de llengües, és evident que de tota l'Amèrica del Nord, els quebequesos en el seu conjunt són els més avançats. Així, el 59,5% dels anglòfons saben el francès; el 31,4% dels francòfons, l'anglès, i el 46,5% dels al·lòfons, el francès, la qual cosa fa que, globalment, més d'una tercera part del conjunt de la població del Quebec sigui bilingüe. Precisament, en el discurs abans esmentat, Parizeau deixava clar que el projecte d'un Quebec sobirà incloia també les minories no francòfones.

"Formant nosaltres mateixos una minoria en l'interior d'un país, el Canadà, el qual no reconeix la nostra existència com a Nació, poble o societat diferent, som extremadament sensibles als problemes de les nostres minories i tenim la intenció de ser impecables respecte a aquesta qüestió.

Tant és així que els militants del Partit Quebequès ho han inscrit dins el seu programa polític i jo, en tant que primer ministre electe, reafirmo el nostre compromís d'incloure dins la Constitució del Quebec sobirà més drets per a la minoria anglòfona del Quebec dels que mai la Llei fonamental del Canadà hagi concedit als francòfons del Canadà.

(...) Les nostres relacions amb els 60.000 conciutadans de les onze nacions autòctones del Quebec seran marcades per aquest mateix esperit de respecte i obertura. En els 70, el Quebec fou la primera província del Canadà en signar un tractat modern amb algunes d'aquestes comunitats autòctones. En els 80, el Quebec fou la primera província de recobnèixer que els autòctons eren nacions diferents dins del Quebec. En els 90, el Quebec es compromet també en aquesta posició capdavantera, tot concedint als autòctons una àmplia autonomia governamental. En aquest sentit, permetrem que els autòctons quebequesos siguin els més responsables del seu propi desenvolupament de tota l'Amèrica del Nord"

Assemblea Nacional del Quebec

En un món cada vegada més integrat i interdependent, què entèn el Partit Quebequès quan parla de sobirania? Segons consta en el programa del Partit Quebequès, aprovat en l'11è Congrés de 1991 i ratificat en el 12è (1993), la sobirania del Quebec significa que,

• Tots els impostos recaptats al Quebec ho seran per l'Estat del Quebec o per les administracions que en depenen
• Totes les lleis que s'apliquin a les ciutadanes i ciutadans quebequesos i sobre el territori quebequès, emanaran de l'Assemblea Nacional del Quebec
• Tots els tractats, convencions o acords internacionals seran negociats pels representants de l'Estat quebequès i ratificats per l'Assemblea Nacional del Quebec

Com es pot veure, el projecte sobiranista no s'adiu amb la visió clàssica dels Estats Nació, els quals posen l'emfasi en les fronteres i les duanes. Més aviat és una teorització moderna d'una comunitat política sobirana i clarament abocada envers l'exterior. Per als sobiranistes, doncs, l'Assemblea Nacional és l'unica instància on resideix la voluntat popular del Quebec.

A finals de setembre de 1994, es constituïa el nou govern quebequès, on destacava la creació d'un Secretariat per a la Reestructuració, una instància expressament dedicada a preparar la reforma de l'Administració pública quebequesa en cas que el Quebec esdevingués sobirà. Aquest òrgan també estava encarregat d'identificar i avaluar els costos dels encavalcaments governamentals engendrats pel sistema federal i estudiar les fórmules de repartiment dels actius i del deute amb el govern federal. 

Sobiranistes 1995

Un altre tret a destacar del nou govern era la presència quantitativament i qualitativament important de dones. En el primer sentit, perquè dels 21 membres del govern, 6 eren dones. En el segon, perquè dels 7 ministres membres del Comitè de Prioritats, 3 eren dones (Pauline Marois, Louise Harel i Louise Beaudoin), totes elles amb una llarga militància sobiranista. Igualment, Parizeau nomenà delegats regionals 14 diputats pequistes, els quals serien encarregats d'informar-lo d'aquelles qüestions governamentals que impactessin en els seus respectius territoris. Aquesta mesura era un primer pas cap a l'ambició procés de descentralització dels poders envers les regions i els municipis que el PQ havia inclòs en el seu programa electoral.

Quant a l'estratègia concreta fins a la convocatòria del referèndum, el PQ preveia els següents passos:

1. La presentació i publicació d'un Avantprojecte de Llei
2. Un període d'informació i de participació per tal de millorar el projecte i de redactar una Declaració de Sobirania que n'esdevindrà el preàmbul
3. El debat del Projecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec i la seva adopció per part de l'Assemblea Nacional
4. L'aprovació d'aquesta Llei per part de la població mitjançant un referèndum
5. Un període de discussió amb el Canadà sobre les mesures transitòries a prendre, particularment respecte el repartiment dels actius i del deute; aquest període servirà igualment per a la preparació de la nova Constitució del Quebec
6. L'accessió del Quebec a la sobirania

Com es pot veure, respecte al programa del 1991, s'abandonava la proposta d'una declaració solemne que afirmava la voluntat del Quebec d'accedir a la seva plena sobirania. Aquesta primera renúncia fou deguda al fet que es valorà que un pas com aquest podria donar lloc a una certa inestabilitat. Com veurem tot seguit, aquest no serà l'únic canvi. Entre la proposta inicial i la definitiva, és a dir, la que seria sotmesa a referèndum, els canvis seran importants. D'aquests canvis, ens n'ocuparem més endavant.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.161-165. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée. 

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.

En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.

Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.

El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 

Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.

La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt. 

S'OBRE LA CURSA A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

Certament, després dels desastrosos resultats de les darreres eleccions a l'Assemblea Nacional, el Partit Quebequès, sembla haver desaparegut en combat. Però no és pas cert. Un cop referent de molts independentistes d'Europa, incloent-hi, naturalment, els catalans, ha vist com darrerament, el protagonisme en aquest àmbit creuava l'Atlàntic i requeia en el cas escocès, i, també naturalment, en el cas català. I, després dels resultats del referèndum del 18 de setembre, sobretot, en el cas català.

Però malgrat el desastre, el PQ és viu, i pugna per tornar-se a aixecar, tot i que les enquestes el condemnen al tercer lloc en les intencions de vot. I un dels elements claus per aquest redreçament és, sense cap mena de dubte, el del líder. La dimissió lògica de Pauline Marois, després de perdre les eleccions, ha obert la porta a la cursa a la chefferie del partit, és a dir, a se-ne el cap o líder de la formació.

Quan encara no hi ha candidatures oficials, ja han sortit fins a cinc possibles noms, i de tots ells, el que sona amb més força, sense cap mena de dubte, és el de Pierre Karl Peladeau, o PKP. Ja m´hi vaig referir en un post anterior, ara ja fa uns mesos. 

Peladeau va ser el fitxatge estrella de Marois per a les eleccions del mes de març. Però ja llavors, el seu impacte fins i tot va fer ombra a la seva cap de files. Una vegada fora d'escena Marois, sembla clar que Péladeau té tots els números per ser el nou cap del PQ.

Jacques Parizeau

Això naturalment aixecarà butllofes en els sectors més esquerrans del partit, que veuen amb molts mals ulls aquest empresari que de cop i volta s'ha reconvertit en polític. No debades, Péladeau és el propietari d'un conglomerat d'empreses de la comunicació i la publicitat, on tradicionalment ha portat a terme una política laboral molt criticada per les organitzacions sindicals per la seva duresa i contundència. Un detall que no passa desapercebut, entre d'altres raons, perquè a diferència d'altres latituds, els sindicats quebequesos són una punta de llança del moviment independentista.

Réné Lévesque

En aquest sentit Péladeau no respon de cap de les maneres al perfil socialdemòcrata que si fa no fa, sempre ha caracteritzat als líders pequistes. Alguns parlen, en aquest sentit, d'un viratge cap a la dreta del partit. També s'especula però, amb una estratègia per tal de captar el vot dels sectors del centre i del centre dreta. No debades, Péladeau és un empresari d'èxit, una imatge que, no cal dir, sedueix molts electors.

Tot i que alguns analistes ja han parlat més de coronació que de cursa, donant ja per feta la victòria de Péladeau, caldrà anar seguint en els propers dies, la campanya interna del PQ per escollir el nou líder que retorni el partit al poder, i culmini allò que personatges tan rellevants com Réné Lévesque, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard o Bernard Landry, no van reeixir en realitzar: la Independència del Quebec.

UN NOU PARTIT QUEBEQUÈS

L'anunciada dimissió, feta per ella mateixa, de Pauline Marois al capdavant del partit, després dels resultats de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, penso que és una oportunitat per al Partit Quebequès per adaptar-se als temps actuals. 

Des de la seva arribada a la direcció, el 2007, la formació sobiranista va entrar en un tunel del temps, del qual no ha sortit, fins al dia d'avui, quan els ciutadans li han dit que ja n'hi ha prou. 

Marois representava el sector més conservador i moderat del PQ, i també representava una política amb 33 anys de carrera a les seves espatlles (quasi tants com Duran i Lleida, imagineu-vos!), durant els quals va ocupar una vintena de responsabilitats ministerials. No era doncs, una nouvinguda. Mai va generar cap entusiasme, ni cap optimisme. De fet, durant els seus anys al capdavant del partit, van ser constants les crisis amb els sectors més sobiranistes, i també amb alguns dels seus predecessors, com és el cas de Jacques Parizeau, el pols amb el qual ha estat sense treva. Alguns elements, fins i tot van arribar a estripar el carnet, i a crear un nou partit, Option Nationale (ON), clarament independentista. Des d'una perspectiva més social, també cal destacar l'adveniment de Quebec Solidarité, una formació altermundialista, el creixement electoral de la qual s'ha donat en els districtes populars francòfons de la ciutat de Montréal, a costa sempre del PQ.

Fins i tot, quan el 2012, Marois guanyà les eleccions, no ho féu tant perquè engresqués amb el seu programa, sinó més aviat, perquè els ciutadans estan tips i farts de la figura de Jean Charest, el primer ministre liberal, esquitxat per múltiples escàndols d'amiguismes, de corrupteles i de corrupció.

Els divuit mesos escolats d'ençà de llavors no han estat suficients per fer créixer un suport cap a la seva  persona, i ara deixa la política, per la porta del darrere.

Tanmateix, en el seu discurs de comiat, que ha pronunciat fa tot just unes poques hores, ha dit una veritat esperançadora: "Il y a de la relève au PQ", han estat les seves paraules. I penso que, en això sí, té tota la raó. Encara que qui haurà de pagar el preu serà el Poble del Quebec, al qual li esperen uns anys més que durs, amb un govern que, en gran mesura estarà format per homes i dones que ja formaven part dels governs Charest, encara no fa dos anys, i que llavors, ja van protagonitzar més d'un escàndol. 

Qui són els possibles candidats a rellevar Marois, i a assumir la responsabilitat de reconstruir un nou Partit Quebequès? A hores d'ara sonen els següents:

Jean François Lisée (1958), ministre de Relacions Internacionals i de la Francofonia, en el govern de Marois, antic conseller polític dels Primers Ministres Parizeau i Landry, periodista de professió i professor universitari, amb una gran experiència internacional. Autor de múltiples llibres, entre els quals destaca Dans l'oeil de l'aigle (1990), on estudia el posicionament dels Estats Units respecte la independència del Quebec al llarg de les dècades anteriors. Ha aconseguit la reelecció en la circumscripció de Rosemont.

Bernard Drainville (1963), ministre de les Institucions Polítiques i de la participació ciutadana en el govern de Marois, diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec des del 2007, i també reelegit ahir, per la circumscripció de Marie-Victorin. Periodista d'informació internacional, especialista en Amèrica Llatina, on ha viscut episodis bastant inversemblants. En el seu moment ja va sonar com a possible substitut de Marois, en els moments de més baixa popularitat d'aquesta. Probablement, la iniciativa de Drainville d'aprovar la Carta dels Valors del Quebec, on es propugnava la laïcitat de l'Estat del Quebec, entre d'altres mesures, ha estat un dels elements que més ha polaritzat la campanya electoral, i en conseqüència, l'ha condicionada.

Pierre Karl Péladeau (1961), l'autèntica bomba de la campanya electoral. PKP, així se'l coneix, ha protagonitzat el fitxatge estrella per part de Marois. Tant que algú ha dit que ha acabat condicionant-la i fins i tot minimitzant-la. PKP, sense experiència política prèvia, és un exemple de l'èxit de la política espectacle. Diputat electe per la circumscripció de Saint-Jérome.

Multimilionari, cap de l'imperi mediàtic Quebecor, el més important del Quebec, ha deixat de banda els seus negocis, per llançar-se de cap a la política, i a fe de Déu que en unes poques setmanes ha aconseguit el que molts triguen anys en assolir-ho. Tant que la seva reivindicació sense complexos de la Independència, ha marcat també la pròpia campanya electoral i ha posat en evident contradicció amb el missatge més moderat de Marois, que volia parlar sobretot d'economia. Tanmateix, hi ha dos obstacles que haurà de superar: el primer és si resistirà cinc anys com a diputat de l'Oposició a l'Assemblea Nacional, que com tothom sap és com ser condemnat a les galeres. I la segona, el seu propi passat com a empresari, caracteritzat per un enfrontament permanent amb els sindicats, els quals, a diferència de Catalunya, constitueixen la punta de llança del moviment independentista. Si PKP s'arrisca i opta per lluitar pel lideratge del PQ i el guanya, és molt probable que el canviï de dalt a baix. Per altra banda, segurament és qui pot seduir més els votants que ahir s'inclinaren pel moderats de la Coalition pour l'Avenir del Quebec (CAQ), que són els que han enfonsat el PQ en les eleccions d'ahir.

Gilles Duceppe (1947), sense dubte, el més veterà de tots ells, i que ja ha començat a sonar com a possible relleu de Marois. Duceppe, en la seva joventut, vinculat als sectors sindicalistes més sobiranistes, de fet es tracta d'un polític jubilat des del 2011. Va desenvolupar la seva carrera política al Bloc Quebequès, el partit sobiranista que es presenta a les eleccions federals, entre el 1990 i el 2011, ocupant-ne la seva direcció d'ençà 1997. Fins i tot va arribar a ser Cap de l'Oposició Oficial a la Cambra dels Comuns del Canadà, durant uns mesos, cas únic on un polític independentista ocupa aquest càrrec  d'un país del qual es vol separar (i que em recorda vagament al cas actual d'Oriol Junqueras, que és a l'hora cap de l'oposició al Parlament i principal aliat del govern d'Artur Mas). Duceppe, el 2007, va tenir la possibilitat de presentar-se a la cursa al lideratge del PQ, però finalment va renunciar-hi, i la guanyà Marois. Probablement, va cometre llavors un error, i va desil.lusionar molta gent, sobretot els pequistes més progressistes que el veien com l'home del moment, i que no veien amb bons ulls una Marois massa conservadora. Quatre anys després, el 2011, Duceppe va ser escandalosament derrotat en les eleccions federals i va sortir de la política per la porta petita. Ara, tal vegada, pot tenir una segona oportunitat.

Naturalment, segurament és massa d'hora per dir si aquests o d'altres figures seran els encarregats de redreçar el rumb del PQ, Però el fet cert és que Quebec necessita plantar cara al nou govern que es crearà i que pot amenaçar tot allò pel que han lluitat en els darrers quaranta o cinquanta anys, molts quebequesos.

LA CAMPANYA AL QUEBEC S'ANIMA

Les eleccions al Quebec s'han animat amb l'anunci de la candidatura de Pierre Karl Péladeau (conegut amb l'acrònim PKP) a la circumscripció de Saint-Jérome, pel Partit Quebequès. 

Qui és PKP? Doncs l'amo, el propietari, de l'imperi mediàtic Quebecor, un magnat que controla una part molt gran de la comunicació privada al Quebec en sectors com la televisió per cable, els diaris, internet, agències de premsa, llibres, magazines, videojocs. 

Fill del fundador, PKP és un declarat sobiranista i el seu fitxatge per la líder del PQ, Pauline Marois ha fet trontollar la campanya electoral, fins al punt que tots els adversaris han hagut de posicionar-se al respecte.

Des de la seva presentació pública, la campanya electoral ha fet un tomb notable. Inicialment semblava centrar-se en el redreçament de l'economia quebequesa, per, ara, cada cop centrar-se més en el debat sobre la independència. I és que l'entrada en política d'aquest empresari ha donat una empenta a les opcions del PQ per aconseguir una majoria absoluta que li permeti governar i aplicar el seu programa, cosa que no ha pogut fer en els passats dos anys, atès que no comptava amb el suport de l'Assemblea Nacional. Fins i tot comença a difondre's la proposta de, si es confirma la victòria pequista, celebrar un referèndum per la independència, que seria el tercer, en un termini màxim de 18 mesos, és a dir, cap a la tardor del 2015.

Això no obstant, l'aposta per PKP, que ha entusiasmat molts militants pequistes té també els seus riscos.

El primer és l'enfrontament que PKP ha tingut tradicionalment amb els sindicats per conflictes laborals en les seves empreses, de les quals, per cert, ha dimitit de tots els càrrecs per entrar a la política.  Fins a un total de 14 locauts ha decretat en els darrers anys i també se l'acusa de contractar esquirols per reemplaçar els treballadors en vaga. A diferència de Catalunya, al Quebec, els sindicats són majoritàriament i desacomplexadament sobiranistes.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que Québec Solidaire, una formació clarament d'esquerres i altermundialista, que en l'actualitat compta amb dos diputats a l'Assemblea Nacional, hagi saludat l'entrada de PKP al PQ com la demostració fefaent que aquest partit és cada cop més de dretes, i ha fet una crida als votants pequistes progressistes per que passin a votar-los. Per respondre a aquesta acusació, el propi PKP ha afirmat que ell "ni de dretes, ni d'esquerres, endavant, sempre endavant". La qual frase cadascú pot interpretar a la seva manera.

L'altre risc que corre l'arribada de PKP al PQ, afecta al propi lideratge de Marois. Tot i que fa uns pocs dies que s'ha incorporat a la campanya, el seu tarannà eminentment mediàtic i desimbolt, ja comença a fer ombra a la pròpia Marois, una política, d'altra banda, que no es distingeix precisament pel seu carisma. En aquest sentit, un vídeo que mostra la Marois empenyent literalment PKP de davant del faristol per posar-s'hi ella, ha esdevingut, lògicament, un fenomen viral.

En definitiva, unes eleccions que a mesura que passen els dies, van guanyant en interès. En seguirem parlant.

QUEBEC SE SUMA A LA FESTA, ELECCIONS EL 7 D'ABRIL

Quebec se suma a la festa del 2014. Avui, la Primera Ministra, la pequista Pauline Marois, ha anunciat la dissolució de l'Assemblea Nacional, i la convocatòria de la 41ena elecció general del Quebec, per al proper dia 7 d'abril. 

Ja estava cantat que la legislatura seria curta. Les darreres eleccions van ser el 2012, i el resultat va ser tan ajustat que va formar un govern minoritari, tal i com ja vaig explicar en un post. És molt habitual que els governs minoritaris, és a dir, sense el suport majoritari de l'Assemblea Nacional, no arribin als tres anys. Aquest no ha arribat ni als dos.

Ja veurem quin resultat s'obté. Ho seguirem de ben a prop, no debades, el 3 i el 4 d'abril tinc emparaulades sengles conferències sobre el Quebec... i això que no ho havia fet a posta!!!

CONVERGÈNCIA AL QUEBEC

Cap de setmana atrafegat al Quebec. Des de divendres a diumenge s'ha celebrat el (primer?) congrés de la Convergència Nacional a Montréal. Impulsat per la plataforma ciutadana Un Nou Moviment pel Quebec (NMQ), la nova instància és bàsicament un projecte de mobilització ciutadana que pretén recuperar el tremp del moviment sobiranista dels anys 90, que va estar a punt d'aconseguir la sobirania en el referèndum del 1995. No es tracta, doncs, d'una nova organització, ni d'una nova capelleta, sinó més aviat d'una mena de crida nacional a tots els independentistes quebequesos perquè col.laborin més enllà dels partidisimes, si és que militen.

Com no pot ser altrament, des del Quebec se segueix molt d'aprop els esdeveniments que passen a l'altra banda de l'Atlàntic, particularment a Catalunya i a Escòcia, i la dinàmica sobiranista dels quals contrasta amb la situació poc engrescadora que es viu a hores d'ara la Quebec, tot i governar el Partit Quebequès, vencedor en les eleccions del setembre del 2012, sota el lideratge, poc convincent, de Pauline Marois, la primera dona que ocupa el càrrec de Primer Ministre del Quebec.

Precisament els organitzadors de l'esdeveniment consideren que aquelles eleccions no van aconseguir capgirar la dinàmica catatònica en la qual ha caigut els moviment sobiranista del Quebec d'ençà 1995. Ni tan sols els 9 anys de govern liberal i pro-Canadà de Jean Charest, plens de mesures anti-populars i anti-sobiranistes van ser suficients per dinamitzar-lo de nou. 

Segons els impulsors, en les eleccions dels 2012, cap de les tres forces sobiranistes que hi van concórrer van aconseguir els objectius que s'havien marcat. El PQ, malgrat guanyar-les, obtingué uns resultats decepcionants, tenint present que el seu principal adversari, el Partit Liberal del Quebec, de Charest, patia uns nivells d'impopularitat altíssims. Així només aconseguí 54 dels 125 escons i el 31,93% del vot popular, contra 50 escons i el 31.20% dels liberals. D'aquesta manera, els pequistes, tot i recuperar el poder perdut el 2003, s'havien de conformar amb un govern minoritari.

Per la seva banda, les altres dues forces sobiranistes, Quebec Solidari i Opció Nacional, tampoc van aconseguir uns resultats brillants, L'opció altermundialista que representa Quebec Solidari només obtingué 2 escons i el 6.03% del vot popular, concentrat bàsicament en els barris francòfons populars de Montreal, i tot i que duplicà en diputats respecte les eleccions anteriors, les seves expectatives eren d'aconseguir-ne 4. 

Finalment, Opció Nacional, formació en gran part sorgida d'ex-militants pequistes, del sector més pur i dur del sobiranisme quebequès, i liderada per Jean-Martin Aussant, ni tan sols va aconseguir representació parlamentària, atès que només fou votada pel l'1,90% dels quebequesos.

Paradoxalment, el fet que l'actual govern pequista només compti amb un suport minoritari de l'Assemblea Nacional del Quebec, pot afavorir les intencions dels organitzadors de la Convergència Nacional. Atès que és costum que els governs minoritaris al Quebec no esgotin mai la legislatura, que pot arribar a cinc anys, el més probable és que hi hagi noves eleccions al Quebec el 2014 o el 2015. I és en aquest context que la Convergència Nacional fa una crida als sobiranistes, independentment de la seva militància política, a votar candidats que es comprometin, més enllà de la seva lleialtat partidista, a declarar la sobirania el més aviat possible. 

No es tracta doncs, d'impulsar una coalició de partits, sinó d'unir els ciutadans per la base i impulsar el moviment sobiranista i a l'hora regenerar la vida democràtica quebequesa, que es considera força maltocada, sobretot després de la traumàtica experiència de nou anys de govern liberal, esquitxats d'episodis de corrupció i malbaratament de recursos públics, que encara a hores d'ara es troben sota procediments judicials.

La reacció dels partits sobiranistes a la Convergència Nacional, ha estat dispar. A la trobada, només un dels seus líders era present, Aussant. Els altres dos partits van enviar delegats  de segona o tercera fila. Òbviament, encara és d´hora per saber si la proposta de sobiranisme ciutadà convencerà els partits. El que és segur és que l'òpció de coalició de partits està descartada, ateses les profundes diferències que separen el PQ i QS, Però això no vol dir que si en els propers mesos, la dinàmica unitària es referma, les rigideses partidistes acabin cedint a les demandes de base. No debades, els quebequesos i les quebequeses, no volen perdre el tren de la sobirania que sembla desfermar-se a l'altra banda de l'Atlàntic.

En aquest sentit, és significatiu, que l'encarregat de cloure el Congrés aquest cap de setmana, ha estat l'ex-primer ministre del Quebec, i ex-lider del PQ, el veterà Bernard Landry, qui va cridar al jovent quebequès a encapçalar la lluita per la sobirania. I és que quasi vint anys després del referèndum del 95, la societat quebequesa ha canviat en gran mesura i, com demostren les enquestes, una majoria dels seus joves són desacomplexadament partidaris de la sobirania. "En les protestes estudiantils del 2012 ", ha afirmat Landry, en referència a la revolta que hi hagué contra l'anterior govern liberal, "no es va veure ni una sola bandera canadenca", en contraposició al gran nombre de banderes quebequeses.

Caldrà seguir, en les properes setmanes i mesos, l'evolució del moviment sobiranista quebequès...