EL QUEBEC INDEPENDENT TINDRÀ UN MINISTERI DE DEFENSA*

En el marc de les XVI Jornades de la Federació d’Organitzacions Catalanes Reconegudes Internacionalment (FOCIR), el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, i col·laborador de l’Unilateral, Josep Sort, va reflexionar sobre la política diplomàtica del Quebec i els seus desenvolupaments futurs. Concretament va dedicar una part de la seva exposició al document que la direcció del Partit Quebequès ha enviat a la seva militància per a la seva discussió i, si s’escau, aprovació en el 17è Congrés Nacional que se celebrarà a les darreries del 2017.

El document, Le chemin des victoires, preveu la creació d’un Ministeri de Defensa, tan bon punt s’hagi proclamat la Independència, després de rebre el mandat corresponent de la ciutadania quebequesa en un eventual tercer referèndum d’autodeterminació.

Tres són les mesures que complementaran la creació d’aquest Ministeri de Defensa.

La primera serà elaborar un Llibre Blanc de la política de defensa del Quebec Independent.

La segona, dotar el Quebec d’una defensa nacional capaç de respondre a les exigènciesd’assistència mútua derivades de les aliances militars de les quals formarà part, és a dir, l’OTAN i el NORAD (el Comandament nord-americà de defensa aeroespacial).

I la tercera, atribuir a la Defensa nacional les missions prioritàries de manteniment de la pau i d’ajuda a les poblacions civils en crisi, i també la capacitat de participar, o no, en missions que requereixin l’ús de la força, sempre en conformitat amb el dret internacional, i amb el vot favorable de l’Assemblea Nacional del Quebec.

Una altra mesura significativa que preveu el document, aquesta tan bon punt el Partit Quebequès arribi al poder, després d’une eleccions, previstes en principi, per al 2018, és transformar l’actual Ministeri de la Seguretat Pública en un nou Ministeri de la Seguretat Nacional.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 04.03.2017)

J.F. LISÉE (PQ) A TV3 (ENTREVISTA)

Entrevista al líder del Partit Quebequès, Jean-François Lisée als Matins de TV3. Interessant. L'única que sobra és l'Herèdia, però vaja, fixeu-vos en les respostes, que és el realment interessant.

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (3)*

L'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec

Durant la tardor de 1994, els estrategues sobiranistes es dedicaren plenament a la redacció de l'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec. Per fer-ho, disposaven d'una enorme quantitat de material. d'informes i de memòries elaborats en els darrers temps, sobretot en el marc de les ja esmentades Comissió Bélanger-Campeau (1990-91) i la Comissió d'Estudi sobre les Qüestions relacionades a l'accessió del Quebec a la sobirania (1991-92), l'anàlisi detallada de les quals ens ocuparia tot un llibre. Només a la Comissió Bélanger-Campeau es presentaren un total de 607 memòries per part d'organismes públics i socials i també d'individus i es consultaren dotzenes d'especialistes en diverses disciplines -politòlegs, juristes, economistes, sociòlegs, demògrafs, geògrafs, etc. Entre les qüestions que més s'estudiaren podem esmentar el procés jurídicolegal d'accessió a la sobirania, sobretot des de la perspectiva del dret públic internacional i del dret constitucional canadenc, el problema de la successió d'estats, la integritat de les fronteres quebequeses, el reconeixement internacional, els drets de les minories a l'interior del Quebec sobirà, el repartiment del deute i dels actius, les relacions amb els autòctons del Quebec, la redacció d'una nova Constitució, etc.

Lucien Bouchard

Finalment, el 6 de desembre, Jacques Parizeau presentà davant l'Assemblea Nacional l'avantprojecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec. Aquest text constava d'un preàmbul -una Declaració de Sobirania-, el redactat del qual es deixava per més endavant, un cop s'hagués produït la consulta popular i s'haguessin rebut suggeriments per part dels ciutadans i les ciutadanes. Quant a l'articulat, contenia 17 articles distribuïts en diverses seccions, les quals tractaven de la sobirania, l'associació econòmica, la nova Constitució, el territori, la ciutadania, la moneda, els tractats, les aliances internacionals, la continuïtat de les lleis, el repartiment dels actius i el deute i l'entrada en vigor. Sintèticament, podem dir que pel que feia a l'associació econòmica, el text només preveia l'autorització al govern per part de l'Assemblea Nacional, per tal de concloure un acord sobre el manteniment de l'associació econòmica entre el Quebec i el Canadà, però en cap cas, aquesta possibilitat era una condició indispensable per tal de declarar la sobirania. També s'hi incloïa la integritat territorial del Quebec. Tal vegada, però, el darrer article mereix un comentari particular. En aquest article s'especificava que la Llei en qüestió seria sotmesa a consultació popular i que només podria entrar en vigor si una majoria d'electors, en un referèndum tingut segons s'especifica en la Llei (quebequesa) de consultació popular, es pronunciessin a favor de la pregunta següent:

• Esteu a favor de la Llei aprovada per l'Assemblea Nacional que declara la sobirania del Quebec?

La presentació d'aquest avantprojecte a l'Assemblea Nacional donà lloc a un tens debat entre Parizeau i el cap de l'Oposició, Daniel Johnson, el qual ja anuncià que el seu partit no participaria en el procés de consultació popular que havia de tenir lloc a partir del febrer de 1995. Els liberals no s'estaren d'afirmar que el procediment escollit pel govern no era més que una vasta operació de propaganda i que, en conseqüència, més que perdre el temps en participar en la consultació popular, esmerçarien tots els seus esforçosa derrotar la proposta del govern durant la campanya referendària. Els sondatges que fins llavors es coneixien, en aquest sentit, assenyalaven que el NO guanyava de forma clara, ja que la sobirania només aconseguia recollir el 39% dels vots. Per això, els liberals no tenien cap incentiu per participar-hi.

Aquesta actitud gens col·laboradora de l'oposició oficial no ajudava precisament a consolidar la legitimitat  del procés. L'única manera de contrarestar el boicot liberal era comptar amb la participació del tercer partit present a l'Assemblea Nacional, és a dir, l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Tot i tenir un sol diputat, la conjuntura reforçava el seu paper dins l'escena política quebequesa. Així, si el govern aconseguia que l'ADQ participés en la consultació, el procés d'accessió a la sobirania ja no seria vist exclusivament com un projecte de partit, sinó com un projecte plural i de retruc, s'aïllaria el Partit Liberal del Quebec (PLQ). El líder i únic diputat d'ADQ, Mario Dumont, conscient del paper clau de la seva formació, posà determinades condicions, les quals en ser acceptades per Parizeau, suposaven que l'ADQ participaria en el procés de consultació. Entre les condicions, n'hi ha una que cal subratllar. Per a ADQ, no es podia tancar la possibilitat de presentar altres opcions de futur polític pel Quebec. En conseqüència, en el procés de consultació sobre l'avantprojecte, hi era lícita la consultació d'altres alternatives que emfasitzessin el manteniment d'una associació econòmica (partneariat) amb el Canadà.

Mario Dumont

Amb qui no hi hagué tants problemes per arribar a un acord de col·laboració, no solament de cara al projecte de consultació popular, sinó ja directament respecte el referèndum, fou amb el Bloc Quebequès (BQ). Així, a finals de desembre del 1994, ambdues organitzacions acordaren treballar plegades, formant el que seria conegut popularament com a Team-Quebec.

Val a dir que els dos darrers mesos del 1994, foren difícils per a BQ. A principis de novembre, el seu líder Lucien Bouchard, pati una malaltia greu que obligà l'amputació d'una cama, cosa que estigué a punt de costar-li la vida. Aquesta desgràcia l'obligà a retirar-se de la vida política, i no hi retornà fins al mes de març següent. Si Bouchard no hagués vençut la malaltia, el BQ no sols hauria perdut el seu líder, sinó que tant el moviment sobiranista com el Quebec en el seu conjunt haurien perdut un polític a l'alça, com es demostrarà mesos després.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.166-169. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée. 

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.

En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.

Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.

El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 

Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.

La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt. 

INTERVENCIÓ DE GHISLAIN PICARD

Interessant intervenció de Ghislain Picard, Cap de l'assemblea de les Primeres Nacions i del Labrador, ahir, en el Consell Nacional del Partit Quebequès. 

JACQUES PARIZEAU IN MEMORIAM*

L'1 de juny ha mort a Montréal, als 84 anys, l'exprimer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència del seu país, Jacques Parizeau. Amb el seu traspàs s'apagava una de les veus més fermes i preparades de la causa sobiranista, que va estar a punt, fins i tot, d'aconseguir el seu gran objectiu vital: fer del Quebec “un país”, és a dir, un estat independent. Concretament, va ser arran de convocar el referèndum d'autodeterminació el 30 d'octubre del 1995 -el segon referèndum, després del de 1980, llavors convocat per René Lévesque-. A diferència del de 1980, però, en el segon, els sobiranistes van estar a punt de guanyar-lo; només li mancaren uns milers de vots més. 

Però si el 1995 va ser la culminació de la seva carrera política, els seus inicis es remunten als anys cinquanta i seixanta, quan, ja llavors, Parizeau va ser un dels protagonistes de la coneguda Revolució Tranquil.la, que va transformar completament la societat quebequesa, i la va situar com una de les capdavanteres del món desenvolupat. 

Nascut el 1930, a Montreal, paradoxalment, els seus orígens familiars poc assenyalaven quina seria la seva trajectòria política. Fill d'una família benestant i acomodada, ja el seu besavi, de nom Damase Parizeau -després d'una exitosa activitat empresarial en el món de la indústria de la fusta, un dels principals recursos naturals del país, com és ben conegut- va fundar, el 1886, la Cambra de Comerç francòfona de Montreal. I més tard, entre 1892 i 1897, va ser diputat conservador a l'Assemblea Legislativa del Quebec. A continuació, el seu avi, Telesphore Parizeau, va ser Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montreal entre 1934 i 1938, i distingit com a Cavaller de la Legió d'Honor. Finalment, el seu pare, Gerard Parizeau, va ser també un gran home de negocis i de les finances i historiador econòmic, estudiant -primer-, i impulsor -després-, de la prestigiosa escola dels Hautes Études Commerciales (HEC) de Montreal, així com secretari personal de destacades personalitats polítiques i acadèmiques. 

En aquest context familiar, el jove Jacques Parizeau va tenir una sòlida formació acadèmica, iniciada al prestigiós col·legi Stanislas de Montreal, rebent una educació francesa per part de professors francesos laics, una excepció en el Quebec d'aquells anys, encara profundament controlat per l'ensenyament catòlic més conservador. Posteriorment, va estudiar economia a l'HEC, Administració Pública a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de Paris, Dret a la Universitat de París i es va doctorar a la també capdavantera London School of Economics (LSE). 

Jacques Parizeau amb René Lévesque

Un cop acabats els estudis, va impartir docència a l'HEC, i, alhora, com era d'esperar, comença a ocupar llocs tècnics en l'administració quebequesa de les darreries dels anys 50 i sobretot als anys 60. Parizeau es converteix en un dels assessors principals dels polítics que protagonitzaren l'anomenada Revolució Tranquil·la quebequesa entre els anys 1960-1969, entre ells, alguns dels seus antics professors, i fins i tot de dos Primers Ministres d'aquells anys. Partidari convençut de les polítiques keynesianes, va donar suport a la nacionalització de l'electricitat, i a la creació de dues empreses públiques claus: la Société Génerale de Financement (SGF), i sobretot la Caisse de Dépot et Placement du Quebec (CDPQ), entre d'altres. Considerava, doncs, que l'estat (provincial) quebequès havia de ser un actor clau en l'impuls econòmic del Quebec. 

Partidari inicialment del federalisme, el 1967, després d'un viatge amb el ferrocarril Transcanadenc, va esdevenir sobiranista, i dos anys després va ingressar en el recentment constituït Parti Québécois (PQ). El 1976, després de dos intents no reeixits, va ser escollit diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec i va ser nomenat Ministre de Finances del nou govern encapçalat per Réné Lévesque. Càrrec en el qual romandrà fins al 1985, jugant, doncs, un paper destacat durant aquesta primera etapa de govern del PQ, durant la qual se celebrà el ja esmentat primer referèndum d'autodeterminació del 1980. 

Al 1988, és escollit líder del Partit Quebequès, torna a ser diputat i assumeix el càrrec de Cap de l'Oposició Oficial al govern liberal i federalista. Durant els anys següents, serà un crític implacable i contundent que s'oposarà fermament a qualsevol acord amb el govern canadenc i blasmarà el poc coratge dels successius primers ministres quebequesos. 

Finalment, el 1994, guanya les eleccions quebequeses i és escollit Primer Ministre del Quebec. Fidel al seu compromís independentista, no dubta en convocar el segon referèndum d'autodeterminació que es va celebrar el 30 d'octubre de l'any següent. Durant la campanya referendària, va aconseguir atraure l'atenció mundial, i malgrat que inicialment les enquestes donaven el 30% de suport a l'opció independentista, finalment es va assolir el 49,4%. El fet de no poder declarar la independència, el va portar immediatament a presentar la dimissió perquè no es veia sent “el primer ministre d'una província canadenca”. També va dimitir com a cap del PQ. 

Jacques Parizeau durant la campanya referendària de 1995

Jacques Parizeau, combatiu, el 2012

Val a dir que les relacions amb el seu successor, Lucien Bouchard, van anar empitjorant, i progressivament Bouchard es va mostrar crític amb la línia estratègica del partit que descartava la convocatòria més o menys immediata d'un tercer referèndum, fins que no es donessin unes condicions guanyadores. Tot i això, i malgrat que en els darrers anys es va apropar molt al nou partit independentista Option Nationale, mai va abandonar la militància al Partit Quebequès. 

Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a l'ensenyament, sense deixar de donar mai la seva opinió sobre l'evolució del país i la societat quebequeses. 

Funerals d'Estat per Jacques Parizeau

Jacques Parizeau va ser un gran amic de Catalunya. Tant, que malgrat que el seu estat de salut ja era preocupant, va voler seguir en persona la consulta del 9N, però no va voler que se sabés ni que es fes publicitat de la seva presència entre nosaltres. 

Cal recordar la figura d'un polític coratjós que ho va donar tot pel seu país i que malgrat haver pogut gaudir d'una vida acomodada, va voler construir autèntiques estructures d'Estat que van ser claus per al benestar dels seus compatriotes, tant des d'una perspectiva material com, també, nacional.

Josep Sort, politòleg, professor Universitat Ramon Llull

*(NOTA: Article publicat al Butlletí de la Fundació CATDEM, 26.06.2015)

PKP NOU LÍDER DEL PQ

Pierre-Karl Péladeu, ha obtingut el 57,6% dels vots

Com totes les enquestes anunciaven, Pierre-Karl Péladeau ha obtingut una rotunda victòria en la cursa pel lideratge (chefferie) del Partit Quebequès. Amb una participació del 72,9% dels seus militants, és a dir, d'uns 52.000, PKP ha aconseguit el 57,6%, molt lluny, doncs dels altres dos candidats que han arribat fins al final de la cursa. La jove promesa, Alexandre Cloutier, ha  estat votat pel 29,21%, mentre que Martine Cloutier, s'ha hagut de conformar amb només el 13.21%. En haver superat el 50%, PKP no ha hagut d'esperar a fer una segona volta.

En el seu discurs de victòria, PKP ha posat l'èmfasi en els valors que, probablement han estat claus per obtenir el triomf, i que sempre ha intentat associar a la seva carrera política: Treball, Perseverança, Coratge i Victòria, paraules que han estat rebudes amb forts aplaudiments.

També s'ha adreçat en anglès, a tots els compatriotes del Canadà anglès i també dels Estats Units, per assegurar que la seva victòria no anava en contra de ningú, sinó a favor del Quebec.

A l'inici del discurs, PKP ha recordat que el 20 de maig de 1980, a l'edat de 18 anys, ell va votar SÍ en el primer referèndum d'autodeterminació, i que trenta-cinc anys després el seu compromís continuava ferm i ple de ganes d'assolir la independència.

També ha tingut un record especial per Réné Lévesque, el pare fundador del PQ, així com a la resta dels anteriors líders del Partit.

Sembla clar, doncs, que el Partit Quebequès compta amb un element que li mancava en els darrers anys, un lideratge fort. Ara caldrà veure com gestiona aquest mandat en els propers mesos i si és capaç de redreçar el partit i fer que els quebequesos i quebequeses hi tornin a confiar

QUART DEBAT A LA CHEFFERIE DEL PQ

Debat entre els candidats al lideratge del Partit Quebequès, 03.05.2015

TERCER DEBAT DELS CANDIDATS A LA CHEFFERIE DEL PQ

Debat entre els candidats al lideratge del Partit Quebequès, 16.04.2015
(Atenció el debat comença al minut 16:55!)

SEGON DEBAT DELS CANDIDATS A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

EL PARTIT QUEBEQUÈS ESCULL EL SEU CAP

El Partit Quebequès es troba en plena campanya per a l'elecció del seu cap. Finalment, cinc han estat els candidats oficials que s'hi han presentat. 

De totes maneres, sembla bastant clar que n'hi ha un que es troba molt per davant de la resta. Em refereixo al multimediàtic Pierre Karl Péladeau (@PKP_Qc) del qual ja en vaig parlar en dos posts, l'any passat (1 i 2) l'any passat. Un personatge un pèl polèmic que està reeixint però en esdevenir un referent d'èxit. Només cal fer un cop d'un al seu web com a candidat, on torna a remarcar el que és una constant en la seva, de moment curta carrera política, la capacitat de triomfar, de reeixir (réussir), és a dir, el de ser un home d'èxit, un home que ha triomfat en els negocis i que ara pretén fer-ho en la política.

La resta de contrincants a la chefferie del Partit són, a diferència de PKP, militants més o menys històrics del PQ. 

El que li pot fer una mica d'ombra és l'antic ministre responsables de les Institucions democràtiques i de la Participació ciutadana i president del Comitè sobre la Identitat en el govern de Pauline Marois, Bernard Drainville (@BDrainvillePQ). Periodista d'internacional de professió, la seva carrera política l'ha feta sempre en el sector més netament independentista del Partit. Ja el 2007 pertanyia a la Delegació de l'Assemblea Nacional del Quebec per a les relacions amb Catalunya i amb Baviera. Com a ministre va elaborar la Carta de Valors Quebequesos, on es refermava el caràcter laic de l'estat quebequès i la plena igualtat entre homes i dones, que va generar una gran polèmica política i que, segons alguns analistes, va tenir un fort impacte en la campanya electoral d'ara fa un any, amb una derrota humiliant del seu partit a mans dels liberals. Un cop d'ull al se web permet comprovar quins són els seus tres referents polítics: la independència, la socialdemocràcia i els valors comuns, on inclou la laïcitat i la necessitat d'integrar socialment els immigrants.

Dos altres candidats, també compten amb un notable curriculum dins del PQ, i en general, del moviment sobiranista quebequès: Alexandre Cloutier i Martine Ouellette.

Alexandre Cloutier (@alexcloutier), advocat, diputat a l'Assemblea Nacional des del 2007, va ocupar en el govern de Pauline Marois, el càrrec estratègic de Ministre per als afers intergovernamentals canadencs, de la Governança sobiranista i de la Francofonia. Provinent d'un dels districtes més clarament sobiranistes del país (Lac Saint Jean), és un valor en alça, però tal vegada la seva joventut i el fet de no tenir una base sòlida a Montréal, li pot anar a la seva contra. Entre les seves propostes hi ha l'elaboració d'un full de ruta per a la sobirania del Quebec, la redacció d'una Constitució, l'abolició del jurament de fidelitat a la Reina i de l'oficina del tinent-governador (virrei) i la implantació d'una fiscalitat justa per a combatre les polítiques de l'austeritat.

Per la seva banda, Martine Ouellet (@martineouellet), amb 28 anys de militància en el partit, és l'especialista en la política de l'aigua, i com a tal va ocupar el Ministeri de Recursos Naturals entre el 2012 i el 2014, un ministeri clau, atesa la immensa importància econòmica i del medi ambient que té per al Quebec. També havia treballat a una empresa clau en aquest àmbit com és HydroQuebec. D'entre les seves propostes, destaquem la de convertir el Quebec en el 194è estat de l'ONU, i la d'aconseguir un Quebec energèticament sostenible i intel.ligent, així com reforçar el paper de les regions.

Finalment, el darrer candidat, que té més aviat pinta de ser una mena d'outsider, és Pierre Céré (@cerepq), militant profundament compromès amb les plataformes de suport als aturats i als moviments anti-austeritat, proposa Un Quebec just i un Quebec lliure. S'ha mostrat molt crític amb PKP, al qual li exigeix que es desvinculi totalment dels seus negocis familiars, si vol ocupar càrrecs de responsabilitat política.

L'elecció del nou líder es farà entre el 13 i el 15 de maig en primera volta, i entre el 20 i el 22 de maig en segona volta, si és necessari (tot i que sembla que no caldrà). A hores d'ara ja han començat els debats oficials, és a dir organitzats pel propi partit, entre els 5 candidats. El primer es va fer el passat dia 11 a Trois-Rivières. Aquí en teniu el vídeo:

S'OBRE LA CURSA A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

Certament, després dels desastrosos resultats de les darreres eleccions a l'Assemblea Nacional, el Partit Quebequès, sembla haver desaparegut en combat. Però no és pas cert. Un cop referent de molts independentistes d'Europa, incloent-hi, naturalment, els catalans, ha vist com darrerament, el protagonisme en aquest àmbit creuava l'Atlàntic i requeia en el cas escocès, i, també naturalment, en el cas català. I, després dels resultats del referèndum del 18 de setembre, sobretot, en el cas català.

Però malgrat el desastre, el PQ és viu, i pugna per tornar-se a aixecar, tot i que les enquestes el condemnen al tercer lloc en les intencions de vot. I un dels elements claus per aquest redreçament és, sense cap mena de dubte, el del líder. La dimissió lògica de Pauline Marois, després de perdre les eleccions, ha obert la porta a la cursa a la chefferie del partit, és a dir, a se-ne el cap o líder de la formació.

Quan encara no hi ha candidatures oficials, ja han sortit fins a cinc possibles noms, i de tots ells, el que sona amb més força, sense cap mena de dubte, és el de Pierre Karl Peladeau, o PKP. Ja m´hi vaig referir en un post anterior, ara ja fa uns mesos. 

Peladeau va ser el fitxatge estrella de Marois per a les eleccions del mes de març. Però ja llavors, el seu impacte fins i tot va fer ombra a la seva cap de files. Una vegada fora d'escena Marois, sembla clar que Péladeau té tots els números per ser el nou cap del PQ.

Jacques Parizeau

Això naturalment aixecarà butllofes en els sectors més esquerrans del partit, que veuen amb molts mals ulls aquest empresari que de cop i volta s'ha reconvertit en polític. No debades, Péladeau és el propietari d'un conglomerat d'empreses de la comunicació i la publicitat, on tradicionalment ha portat a terme una política laboral molt criticada per les organitzacions sindicals per la seva duresa i contundència. Un detall que no passa desapercebut, entre d'altres raons, perquè a diferència d'altres latituds, els sindicats quebequesos són una punta de llança del moviment independentista.

Réné Lévesque

En aquest sentit Péladeau no respon de cap de les maneres al perfil socialdemòcrata que si fa no fa, sempre ha caracteritzat als líders pequistes. Alguns parlen, en aquest sentit, d'un viratge cap a la dreta del partit. També s'especula però, amb una estratègia per tal de captar el vot dels sectors del centre i del centre dreta. No debades, Péladeau és un empresari d'èxit, una imatge que, no cal dir, sedueix molts electors.

Tot i que alguns analistes ja han parlat més de coronació que de cursa, donant ja per feta la victòria de Péladeau, caldrà anar seguint en els propers dies, la campanya interna del PQ per escollir el nou líder que retorni el partit al poder, i culmini allò que personatges tan rellevants com Réné Lévesque, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard o Bernard Landry, no van reeixir en realitzar: la Independència del Quebec.

AL QUEBEC, POT ANAR D'UN PÈL

Al Quebec, després d'una campanya electoral de les pitjor considerades, per la reiteració dels atacs entre els partits, s'acosten al dia de la votació. El dilluns, dia 7.

A hores d'ara, segons els principals diaris i analistes no hi ha res decidit, i en algunes circumscripcións la lluita entre tres partits, serà, aparentment, aferrissada fins al darrer moment.

Un sondeig fet públic avui, confirma la tendència del Partit Liberal del Quebec, federalista, a situar-se al capdavant en intenció de vot a nivell de tot el país. Hi obté una intenció de vot del 38%, mentre que els sobiranistes del PQ, els segueixen amb el 29%, i els autonomistes de la Coalition pour l'Avenir du Quebec (CAQ), obtenen el 23%. Molt més lluny queden els altermundialistes de Quebec Solidaire (QS), i la resta de forces minoritàries. Aquestes últimes tenen molt difícil obtenir representació parlamentària.

Malgrat que sembla una diferència notable, entre el primer i el segon, el fet cert és que allò que és realment decisiu, no són els resultats a nivell nacional, sinó els de cadascuna de les 125 circumscripcions electorals, que és on realment es guanyen les eleccions. I, particularment en aquelles circumscripcions amb una majoria d'electors francòfons. En elles el combat entre les tres primeres forces és molt aferrissat i només uns centenars de vots poden decantar la balança cap  a una banda o una altra, de manera que els diferents candidats estan fent els darrers esforços per arreplegar els més indecisos.

Tal vegada, la dada més significativa és el percentatge de votants que dubten en repetir el seu vot del 2012. Aquest percentatge és significativament alt entre els que votatren llavors a la CAQ i a QS. Per això tant el PLQ com el PQ adrecen els seus esforços en atraure'ls. 

Des del PLQ, en aquest sentit, s'aposta per emfasitzar la dimensió econòmica i alertar, utilitzant el discurs de la por, sobre la incertesa que pot comportar si els pequistes guanyen les eleccions i es torna a obrir el debat referendari sobre la sobirania.

Per la seva banda, el PQ, posa com a full de servei els dos darrers anys de govern, on s'ha corregit la situació caòtica que va deixar l'anterior govern liberal (2003-2012), sota la direcció del desacreditat Jean Charest, esquitxat per múltiples escàndols de corrupció o de favoritismes empresarials, i remarcant que molts dels candidats liberals d'enguany, van ocupar carteres ministerials en els governs d'aquella etapa. També, s'ha emprat com a argument rellevant, l'aprovació de l'anomenada Carta dels Valors del Quebec, que proposa remarcar la laïcitat, la neutralitat religiosa de l'Estat, així com la igualtat entre els homes i les dones, i que també confirma la prioritat del francès, i la prohibició de signes o símbols religiosos en els edificis públics. Una iniciativa que ha generat un profund debat entre la societat quebequesa.

Tots dos partits, però, coincideixen en un mateix discurs: el de la necessitat d'obtenir una majoria parlamentària que garanteixi quatre o cinc anys d'estabilitat política, i eviti un nou periode de governs minoritaris, és a dir, sense un suport ampli de l'Assemblea Nacional. No debades, des del 2007, el Quebec ja haurà votat en quatre eleccions.