JACQUES PARIZEAU IN MEMORIAM*

L'1 de juny ha mort a Montréal, als 84 anys, l'exprimer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència del seu país, Jacques Parizeau. Amb el seu traspàs s'apagava una de les veus més fermes i preparades de la causa sobiranista, que va estar a punt, fins i tot, d'aconseguir el seu gran objectiu vital: fer del Quebec “un país”, és a dir, un estat independent. Concretament, va ser arran de convocar el referèndum d'autodeterminació el 30 d'octubre del 1995 -el segon referèndum, després del de 1980, llavors convocat per René Lévesque-. A diferència del de 1980, però, en el segon, els sobiranistes van estar a punt de guanyar-lo; només li mancaren uns milers de vots més. 

Però si el 1995 va ser la culminació de la seva carrera política, els seus inicis es remunten als anys cinquanta i seixanta, quan, ja llavors, Parizeau va ser un dels protagonistes de la coneguda Revolució Tranquil.la, que va transformar completament la societat quebequesa, i la va situar com una de les capdavanteres del món desenvolupat. 

Nascut el 1930, a Montreal, paradoxalment, els seus orígens familiars poc assenyalaven quina seria la seva trajectòria política. Fill d'una família benestant i acomodada, ja el seu besavi, de nom Damase Parizeau -després d'una exitosa activitat empresarial en el món de la indústria de la fusta, un dels principals recursos naturals del país, com és ben conegut- va fundar, el 1886, la Cambra de Comerç francòfona de Montreal. I més tard, entre 1892 i 1897, va ser diputat conservador a l'Assemblea Legislativa del Quebec. A continuació, el seu avi, Telesphore Parizeau, va ser Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montreal entre 1934 i 1938, i distingit com a Cavaller de la Legió d'Honor. Finalment, el seu pare, Gerard Parizeau, va ser també un gran home de negocis i de les finances i historiador econòmic, estudiant -primer-, i impulsor -després-, de la prestigiosa escola dels Hautes Études Commerciales (HEC) de Montreal, així com secretari personal de destacades personalitats polítiques i acadèmiques. 

En aquest context familiar, el jove Jacques Parizeau va tenir una sòlida formació acadèmica, iniciada al prestigiós col·legi Stanislas de Montreal, rebent una educació francesa per part de professors francesos laics, una excepció en el Quebec d'aquells anys, encara profundament controlat per l'ensenyament catòlic més conservador. Posteriorment, va estudiar economia a l'HEC, Administració Pública a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de Paris, Dret a la Universitat de París i es va doctorar a la també capdavantera London School of Economics (LSE). 

Jacques Parizeau amb René Lévesque

Un cop acabats els estudis, va impartir docència a l'HEC, i, alhora, com era d'esperar, comença a ocupar llocs tècnics en l'administració quebequesa de les darreries dels anys 50 i sobretot als anys 60. Parizeau es converteix en un dels assessors principals dels polítics que protagonitzaren l'anomenada Revolució Tranquil·la quebequesa entre els anys 1960-1969, entre ells, alguns dels seus antics professors, i fins i tot de dos Primers Ministres d'aquells anys. Partidari convençut de les polítiques keynesianes, va donar suport a la nacionalització de l'electricitat, i a la creació de dues empreses públiques claus: la Société Génerale de Financement (SGF), i sobretot la Caisse de Dépot et Placement du Quebec (CDPQ), entre d'altres. Considerava, doncs, que l'estat (provincial) quebequès havia de ser un actor clau en l'impuls econòmic del Quebec. 

Partidari inicialment del federalisme, el 1967, després d'un viatge amb el ferrocarril Transcanadenc, va esdevenir sobiranista, i dos anys després va ingressar en el recentment constituït Parti Québécois (PQ). El 1976, després de dos intents no reeixits, va ser escollit diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec i va ser nomenat Ministre de Finances del nou govern encapçalat per Réné Lévesque. Càrrec en el qual romandrà fins al 1985, jugant, doncs, un paper destacat durant aquesta primera etapa de govern del PQ, durant la qual se celebrà el ja esmentat primer referèndum d'autodeterminació del 1980. 

Al 1988, és escollit líder del Partit Quebequès, torna a ser diputat i assumeix el càrrec de Cap de l'Oposició Oficial al govern liberal i federalista. Durant els anys següents, serà un crític implacable i contundent que s'oposarà fermament a qualsevol acord amb el govern canadenc i blasmarà el poc coratge dels successius primers ministres quebequesos. 

Finalment, el 1994, guanya les eleccions quebequeses i és escollit Primer Ministre del Quebec. Fidel al seu compromís independentista, no dubta en convocar el segon referèndum d'autodeterminació que es va celebrar el 30 d'octubre de l'any següent. Durant la campanya referendària, va aconseguir atraure l'atenció mundial, i malgrat que inicialment les enquestes donaven el 30% de suport a l'opció independentista, finalment es va assolir el 49,4%. El fet de no poder declarar la independència, el va portar immediatament a presentar la dimissió perquè no es veia sent “el primer ministre d'una província canadenca”. També va dimitir com a cap del PQ. 

Jacques Parizeau durant la campanya referendària de 1995

Jacques Parizeau, combatiu, el 2012

Val a dir que les relacions amb el seu successor, Lucien Bouchard, van anar empitjorant, i progressivament Bouchard es va mostrar crític amb la línia estratègica del partit que descartava la convocatòria més o menys immediata d'un tercer referèndum, fins que no es donessin unes condicions guanyadores. Tot i això, i malgrat que en els darrers anys es va apropar molt al nou partit independentista Option Nationale, mai va abandonar la militància al Partit Quebequès. 

Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a l'ensenyament, sense deixar de donar mai la seva opinió sobre l'evolució del país i la societat quebequeses. 

Funerals d'Estat per Jacques Parizeau

Jacques Parizeau va ser un gran amic de Catalunya. Tant, que malgrat que el seu estat de salut ja era preocupant, va voler seguir en persona la consulta del 9N, però no va voler que se sabés ni que es fes publicitat de la seva presència entre nosaltres. 

Cal recordar la figura d'un polític coratjós que ho va donar tot pel seu país i que malgrat haver pogut gaudir d'una vida acomodada, va voler construir autèntiques estructures d'Estat que van ser claus per al benestar dels seus compatriotes, tant des d'una perspectiva material com, també, nacional.

Josep Sort, politòleg, professor Universitat Ramon Llull

*(NOTA: Article publicat al Butlletí de la Fundació CATDEM, 26.06.2015)