UNA CRISI D'OCTUBRE "A LA CATALANA"?

És possible una Crisi d'Octubre "a la catalana"? M'explico. El mes d'octubre de 1970, arran de dos segrestos realitzats pel Front de Libération du Quebec (FLQ), organització armada favorable a la Independència del Quebec, el govern federal llavors encapçalat per Pierre Elliot Trudeau -sí, el pare de l'actual primer ministre- va ordenar, primer el desplegament de l'exèrcit canadenc pels carrers de Montréal (el 12 d'octubre, curiosament), i quatre dies després, va declarar la Llei de Mesures de Guerra. 

Aquesta Llei datava del 1914, arran l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i inicialment va ser aplicada als residents al Canadà d'origen alemany, austríac i hongarès. A partir del 1917, arran la revolució bolxevic, també es va aplicar a la nombrossíssima població d'origen ucraïnès resident al Canadà, sobretot a les províncies de les praderies (Saskatchewan, Alberta). N'implicava la seva detenció i internament sense cap control judicial, el govern per decret, la censura, suspensió de les llibertats civils, etc. 

Durant la Segona Guerra Mundial, es va aplicar novament, aquest cop, als residents d'origen japonès, que també van ser internats, sota la sospita de ser simpatitzants d'un govern enemic. 

I arribem al 1970. Aquest cop s'aplicà al Quebec, al·legant que una insurrecció estava a punt de produir-se. Concretament, a partir del seu decret pel govern federal, 457 persones, sospitoses de ser simpatitzants del FLQ, o properes a organitzacions de l'extrema esquerra, són detingudes per la Sureté du Québec (SQ), la policia quebequesa, mentre l'exèrcit federal controla el carrer. Molts d'aquests detinguts o arrestats van romandre privats de llibertat durant setmanes, alguns van ser alliberats el mes de desembre, que és quan es dona la crisi per conclosa. Això no obstant, d'altres no seran lliures fins al mes d'abril del 1971. Paradoxalment, de les dues cèl·lules que van protagonitzar els segrestos, una és detinguda i els seus membres seran condemnats a molts anys de presó, i l'altra, aconsegueix un salconduit per exiliar-se a Cuba, a canvi d'alliberar el segrestat. 

L'impacte d'aquests esdeveniments, i sobretot, la visió dels soldats, els tancs, els camions, els helicòpters, pels carrers, va tenir un fort impacte en la societat quebequesa, lògicament. De fet, va causar molt més terror que allò que pretenien combatre, els terroristes del FLQ, que de fet constiuïen un grup relativament reduït de joves independentistes de classe obrera, emmirallats amb l'slògan de ser els nègres blancs d'Amérique, tal com un dels seus ideòlegs, Pierre Vallières, havia escrit en un llibre referencial, i que lògicament, connectava amb la lluita pels drets civils que es desenvolupava al sud de la frontera, per part de la població afroamericana.

Paradoxalment, aquest impacte, va ser molt rellevant perquè pocs anys després, el 1976, finalment, el Partit Quebequès, sobiranista, guanyés les eleccions. Val a dir, però, que el PQ, i particularment, el seu líder, René Lévesque, va condemnar durament els segrestos del FLQ ja el 1970, i rebutjà l'ús de la lluita armada per assolir la independència.

És possible a Catalunya?

Pot semblar estrambòtic que faci aquesta pregunta. Han passat molts anys, el context de la Guerra Freda ha desaparegut, i sobretot, a Catalunya no hi ha cap episodi de violència armada independentista, més aviat tot al contrari. Com sovint es diu, portem anys de manifestacions monstres que no han acabat ni en el trencament d'un aparador, ni res remòtament semblant. El procés es planteja de forma cívica i democràtica, etc....

Hi ha uns peròs, tanmateix. El discurs espanyolista, cada cop està equiparant més la pràctica terrorista (basca) amb la pràctica democràtica (catalana). De fet hi ha personatges que ja han declarat que la segona és més perillosa que la primera, i d'altres que la segona és una conseqüència de la primera. De manera que així s'obre la porta a la repressió.

Per altra banda, el recurs a mesures coercitives, ja ha estat plantejat pel propi govern espanyol al seu informe de la Comissió de Venècia, de manera que ja ha avisat. S'han esmentat diverses opcions: l'article 155, l'article 116, la llei de partits polítics, i la recentment aprovada Llei de Seguretat Nacional, que planteja l'existència de situacions d'interès per a la seguretat nacional, que permet al govern espanyol prendre el control, per exemple, dels Mossos d'Esquadra.

Llavors, si, com passarà, el President, el Govern, el Parlament de Catalunya, la immensa majoria de governs locals i milions de catalans i catalanes, tirem endavant, com no pot ser d'una altra manera, el procés i, més concretament, la celebració del referèndum, podem assistir a un moviment equivalent a la Llei de Mesures de Guerra, però a l'espanyola? Algú pensa que es pot arribar a decretar la detenció a l'engròs de centenars, potser milers d'independentistes catalans i catalanes?

Certament, ni estem en plena Guerra Freda, ni Catalunya està en un context geogràfic com l'americà, condicionat pels Estats Units. Estem a Europa i més concretament a la Unió Europea, i la perspectiva de detenir centenars o milers de persones, sense que es produeixi cap brot de violència, no és acceptable ni intentant, com han fet els serveis d'intel·ligència espanyols, associar l'independentisme català amb el terrorisme jihadista. Una actuació d'aquest tipus, per contra, recordaria més a la repressió brutal que Turquia està exercint damunt una part important de la seva ciutadania. La via espanyola seria, doncs, més propera a la via turca, que a la via europea, la qual cosa, és de suposar que tindria conseqüències.

En definitiva, la fermesa en la convocatòria i la celebració del referèndum en els propers mesos, posarà Espanya en una situació del tot difícil. O opta per la via turca, i s'arrisca a assumir les repercussions que això generi: detencions massives, incautació d'urnes, mobilitzacions permanents (no d'unes hores o de cap de setmana), ocupació de la via pública, col·lapse dels serveis, vagues, manifestacions, desprestigi internacional, etc. o accepta la votació i intenta recuperat terreny amb posterioritat, jugant a dividir el bloc indepedentista entre dretes i esquerres, etc.

Penso que, la resposta estarà en el nivell de mobilització que l'independentisme aconseguirem. Si se supera amb escreix el del 9N. Ja llavors, les previsions més optimistes eren de 2 milions de votants. Tot i no tenir validesa. Finalment van ser 2,4 milions. Si la participació rebenta aquesta xifra, atès que es tracta d'un referèndum vinculant i s'aconsegueix la mobilització del vot exterior massiu, podem assolir una participació de rècord, que ens donarà molta legitimitat tant a nivell domèstic com també a casa nostra.

Només depèn de nosaltres.

PUNT 24

En les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec de 1981, els federalistes canadencs van emprar com a argument de campanya contra els sobiranistes el fet que en les eleccions presidencials franceses, celebrades poc abans, el candidat socialista François Miterrand, rellegués l´"establiment de relacions estretes amb el Quebec" a ser la darrera de les seves 110 proposicions electorals. Això era una demostració del poc o gens que França estava interessada en el Quebec, i molt menys encara en la seva Sobirania. Un argument, val a dir-ho, que no els va servir de res, perquè els sobiranistes quebequesos van guanyar les eleccions, finalment, de manera que el carismàtic René Lévesque tornà a ser Primer Ministre, tot i haver perdut el referèndum d'autodeterminació un any abans.

Aquest episodi, que sovint l'explico en les conferències que faig, quan se'm pregunta pel paper de França en la qüestió del Quebec, i que exemplifica, la diferència entre el cas de De Gaulle, que va cridar, el 1967, el famós Vive le Québec Libre! i que va originà una forta topada diplomàtica entre Ottawa i París -sense oblidar Londres- i el passotisme de Miterrand, m'ha vingut al cap immediatament quan he sabut quina posició ocupa el dret a decidir en l'acord entre els partits espanyols Podemos i Izquierda Unida que acaben de signar per concórrer a les eleccions del 26J.

Concretament, dels 50 punts que formen l'acord, la referència al dret a decidir de Catalunya es troba inclòs en el punt 24. Què podem deduir d'aquesta ubicació? Què diu exactament aquest punt? Anem a pams.

Primer. Si hi ha un tema que porta arrossegant-se anys, com a mínim des del 2010, per no dir des del 2006, arran la primera gran manifestació pel dret a decidir del 18F, que ha generat un veritable terratrèmol en la política espanyola, fins al punt de portar al propi Cap de l'Estat a abdicar de manera precipitada i de qualsevol manera, que ha posat contra les cordes el Tribunal Constitucional i gran part del Poder Judicial, que ha impedit una acord de govern, que ha provocat una legislatura breu i ha generat una nova convocatòria electoral, que ha ensorrat la imatge d'Espanya i dels seus polítics i les seves institucions arreu del món, però sobretot als Estats Units i a la Unió Europea (i també a l'Amèrica Llatina, tot sigui dit de passada), aquest tema, és el del dret a decidir de Catalunya. Sembla, doncs, realment curiós, que a l'hora de presentar un programa, uns partits que diuen voler canviar-ho tot, o quasi tot, situïn aquest tema en un punt no especialment rellevant. 

I és que a ningú se li escapa que, en aquest gest hi ha una voluntat manifesta de reduir-ne la rellevància, de minimitzar-lo, de tractar-lo com un tema secundari, no dels més fonamentals que, com he explicat, ha centrat la dinàmica política dels darrers anys.

Segon. Però si el tema de la ubicació és de jutjat de guàrdia, la seva anàlisi material, és literalment criminal. Per començar no mereix un punt propi, si no que es troba inclòs dins d'un punt genèric que porta per títol Derecho a decidir. En aquest sentit, la comparativa amb el punt 48, on hi ha un compromís amb la libre determinación del Sahara occidental és ben significativa. Perquè que jo sàpiga, fins a hores d'ara, cap altra nació de l'Estat espanyol ha demanat el que ha demanat Catalunya.

Però encara hi ha més. Fixem-nos en el redactat del punt: 

S'hi diu que es convocarà un referèndum amb garanties "a Catalunya per a que els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir el tipus de relació territorial que desitgin establir amb la resta d'Espanya". D'això en concloc que: 

a) el referèndum el farà les institucions de l'estat: el rei, el President del Govern i el Congrés de Diputats, de manera que no es contempla cap participació de les institucions catalanes. Serà un referèndum on "els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya" seran cridats per les institucions espanyoles, no les catalanes. No es contempla, per exemple, la transferència de la competència estatal en aquest àmbit seguint el 150.2. O, alternativament, que el referèndum sigui producte d'un acord entre els dos governs, el català i l'espanyol.

b) El referèndum decidirà la relació territorial que desitgin establir amb la resta d'Espanya. En primer lloc, aquesta mania de reduir qüestions nacionals a qüestions territorials, és una estratègia d'aigualir el tema, de convertir-la en un tema de gestió administrativa, que el posa al mateix nivell que les províncies i els municipis. Dit clarament, la qüestió nacional no és una qüestió territorial!. És una relació de nació a nació, al mateix nivell, no de diferent nivell.

c) Per altra banda, el que és més flagrant és que es planteja un referèndum on no hi ha dret a decidir complert, perquè es delimita al context d'Espanya, de manera que s'està dient implícitament que la Independència no es contempla com a opció o possibilitat. Això és, sense cap mena de dubte el que més delata la falsedat de tot plegat. "Podeu decidir, sí, però decidir com voleu ser espanyols, però sempre espanyols", ens vénen a dir, aquests revolucionaris. De manera que cap independentista, repeteixo, cap independentista, pot acceptar aquesta limitació flagrant.

d) Finalment, resulta més que significatiu un element clarament feixistitzant, en el fet que els redactors parlen d'Espanya i no d'Estat Espanyol. On és doncs la plurinacionalitat de la qual tan pressumeixen? Enlloc, ni hi és ni se l'espera! La diferència és enorme, i ja la contemplaven els marxistes dels anys 20 i 30, els clàssics: a Espanya només hi ha una nació, l'espanyola. A l'Estat espanyol sí que hi ha diverses nacions. Però aquests revolucionaris de pa sucat amb oli han optat per l'opció feixista de l'Espanya uninacional.

En definitiva, en el context de les eleccions més catalanòfobes que s'han donat mai, assistirem a una enorme intent d'ensarronada consistent en dir que hi ha la possibilitat de fer un referèndum si guanya determinada opció política. I, deixant de banda que l'efecte polarització impossibilitarà que es faci aquest referèndum, en el cas molt hipotètic que es pogués fer, no seria sobre la Independència, que és l'opció que recull més suport entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sinó com volem ser espanyols... De manera que ja estem avisats.

Ara, molt probablement assistirem a una nova aixecada de camisa per part d'aquells que ens intentaran vendre aquest referèndum, com quan en les anteriors eleccions ens van intentar vendre que serien el primer grup parlamentari català, i al final res de res, però ells ja s'havien emportat un sac de vots que els ha permès tirar de veta durant uns quants mesos.

Tanmateix, no puc deixar de dir que, en el context del procés cap a la Independència, aquestes eleccions no tenen una gran rellevància. Són el producte de la catalanofòbia més brutal que hem vist en les darreres dècades. Es fan només per la negativa dels partits espanyols de fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Punt. 

Ara bé hi ha el perill que la falsedat de la promesa d'un referèndum feta per Madrid, d'un referèndum que en cap cas seria sobre la Independència, com acabem de veure, provoqués que el Govern o el Parlament de Catalunya acceptessin aturar la dinàmica establerta en el full de ruta, i s'acceptés tornar a una pantalla passada, aturant el rellotge dels 15 o 14 mesos que encara falten. Això seria un veritable desastre, una enganyifa.

Hi cauran de quatre potes els partits independentistes catalans? N'hi ha uns que ja han caigut, des del mateix moment que decideixen ni participar en les eleccions, ni posicionar-se al respecte. N'hi ha uns altres, que només pensen en arreplegar el màxim de vots al preu que sigui i passant per damunt de tot i de tothom, i finalment, n'hi ha uns altres que encara no se sap ben bé què volen ser quan sigui grans, no saben si anar endavant o fer la marxa enrere, que ara diuen que sí, i desprès diuen que no... En definitiva, hauríem de procurar no perdre el món de vista, i que ja que tenim un mandat democràtic per la Independència, centrar-nos-hi, i no deixar que les sirenes de l'espanyolisme distreguin a alguns. I si cal lligar-nos al pal major del vaixell que ens porta a Ítaca, ens hi lliguem.

JACQUES PARIZEAU IN MEMORIAM*

L'1 de juny ha mort a Montréal, als 84 anys, l'exprimer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència del seu país, Jacques Parizeau. Amb el seu traspàs s'apagava una de les veus més fermes i preparades de la causa sobiranista, que va estar a punt, fins i tot, d'aconseguir el seu gran objectiu vital: fer del Quebec “un país”, és a dir, un estat independent. Concretament, va ser arran de convocar el referèndum d'autodeterminació el 30 d'octubre del 1995 -el segon referèndum, després del de 1980, llavors convocat per René Lévesque-. A diferència del de 1980, però, en el segon, els sobiranistes van estar a punt de guanyar-lo; només li mancaren uns milers de vots més. 

Però si el 1995 va ser la culminació de la seva carrera política, els seus inicis es remunten als anys cinquanta i seixanta, quan, ja llavors, Parizeau va ser un dels protagonistes de la coneguda Revolució Tranquil.la, que va transformar completament la societat quebequesa, i la va situar com una de les capdavanteres del món desenvolupat. 

Nascut el 1930, a Montreal, paradoxalment, els seus orígens familiars poc assenyalaven quina seria la seva trajectòria política. Fill d'una família benestant i acomodada, ja el seu besavi, de nom Damase Parizeau -després d'una exitosa activitat empresarial en el món de la indústria de la fusta, un dels principals recursos naturals del país, com és ben conegut- va fundar, el 1886, la Cambra de Comerç francòfona de Montreal. I més tard, entre 1892 i 1897, va ser diputat conservador a l'Assemblea Legislativa del Quebec. A continuació, el seu avi, Telesphore Parizeau, va ser Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montreal entre 1934 i 1938, i distingit com a Cavaller de la Legió d'Honor. Finalment, el seu pare, Gerard Parizeau, va ser també un gran home de negocis i de les finances i historiador econòmic, estudiant -primer-, i impulsor -després-, de la prestigiosa escola dels Hautes Études Commerciales (HEC) de Montreal, així com secretari personal de destacades personalitats polítiques i acadèmiques. 

En aquest context familiar, el jove Jacques Parizeau va tenir una sòlida formació acadèmica, iniciada al prestigiós col·legi Stanislas de Montreal, rebent una educació francesa per part de professors francesos laics, una excepció en el Quebec d'aquells anys, encara profundament controlat per l'ensenyament catòlic més conservador. Posteriorment, va estudiar economia a l'HEC, Administració Pública a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de Paris, Dret a la Universitat de París i es va doctorar a la també capdavantera London School of Economics (LSE). 

Jacques Parizeau amb René Lévesque

Un cop acabats els estudis, va impartir docència a l'HEC, i, alhora, com era d'esperar, comença a ocupar llocs tècnics en l'administració quebequesa de les darreries dels anys 50 i sobretot als anys 60. Parizeau es converteix en un dels assessors principals dels polítics que protagonitzaren l'anomenada Revolució Tranquil·la quebequesa entre els anys 1960-1969, entre ells, alguns dels seus antics professors, i fins i tot de dos Primers Ministres d'aquells anys. Partidari convençut de les polítiques keynesianes, va donar suport a la nacionalització de l'electricitat, i a la creació de dues empreses públiques claus: la Société Génerale de Financement (SGF), i sobretot la Caisse de Dépot et Placement du Quebec (CDPQ), entre d'altres. Considerava, doncs, que l'estat (provincial) quebequès havia de ser un actor clau en l'impuls econòmic del Quebec. 

Partidari inicialment del federalisme, el 1967, després d'un viatge amb el ferrocarril Transcanadenc, va esdevenir sobiranista, i dos anys després va ingressar en el recentment constituït Parti Québécois (PQ). El 1976, després de dos intents no reeixits, va ser escollit diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec i va ser nomenat Ministre de Finances del nou govern encapçalat per Réné Lévesque. Càrrec en el qual romandrà fins al 1985, jugant, doncs, un paper destacat durant aquesta primera etapa de govern del PQ, durant la qual se celebrà el ja esmentat primer referèndum d'autodeterminació del 1980. 

Al 1988, és escollit líder del Partit Quebequès, torna a ser diputat i assumeix el càrrec de Cap de l'Oposició Oficial al govern liberal i federalista. Durant els anys següents, serà un crític implacable i contundent que s'oposarà fermament a qualsevol acord amb el govern canadenc i blasmarà el poc coratge dels successius primers ministres quebequesos. 

Finalment, el 1994, guanya les eleccions quebequeses i és escollit Primer Ministre del Quebec. Fidel al seu compromís independentista, no dubta en convocar el segon referèndum d'autodeterminació que es va celebrar el 30 d'octubre de l'any següent. Durant la campanya referendària, va aconseguir atraure l'atenció mundial, i malgrat que inicialment les enquestes donaven el 30% de suport a l'opció independentista, finalment es va assolir el 49,4%. El fet de no poder declarar la independència, el va portar immediatament a presentar la dimissió perquè no es veia sent “el primer ministre d'una província canadenca”. També va dimitir com a cap del PQ. 

Jacques Parizeau durant la campanya referendària de 1995

Jacques Parizeau, combatiu, el 2012

Val a dir que les relacions amb el seu successor, Lucien Bouchard, van anar empitjorant, i progressivament Bouchard es va mostrar crític amb la línia estratègica del partit que descartava la convocatòria més o menys immediata d'un tercer referèndum, fins que no es donessin unes condicions guanyadores. Tot i això, i malgrat que en els darrers anys es va apropar molt al nou partit independentista Option Nationale, mai va abandonar la militància al Partit Quebequès. 

Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a l'ensenyament, sense deixar de donar mai la seva opinió sobre l'evolució del país i la societat quebequeses. 

Funerals d'Estat per Jacques Parizeau

Jacques Parizeau va ser un gran amic de Catalunya. Tant, que malgrat que el seu estat de salut ja era preocupant, va voler seguir en persona la consulta del 9N, però no va voler que se sabés ni que es fes publicitat de la seva presència entre nosaltres. 

Cal recordar la figura d'un polític coratjós que ho va donar tot pel seu país i que malgrat haver pogut gaudir d'una vida acomodada, va voler construir autèntiques estructures d'Estat que van ser claus per al benestar dels seus compatriotes, tant des d'una perspectiva material com, també, nacional.

Josep Sort, politòleg, professor Universitat Ramon Llull

*(NOTA: Article publicat al Butlletí de la Fundació CATDEM, 26.06.2015)