Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CATDEM. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CATDEM. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de desembre del 2015

UN DISCURS VALENT I POTENT

Ahir vaig escoltar en directe el discurs del President Artur Mas, que va pronunciar com a cloenda de l'Acte de Lliurament del XIX Premi d'Assaig Polític Ramon Trias Fargas, que organitza la fundació Catdem. Va ser, he de dir-ho, un discurs valent i potent. Lluny de qualsevol hesitació, dubte. Fins i tot m'atreviria a dir, un discurs contundent. Un discurs que, des del meu punt de vista, va defensar la dignitat. La dignitat dels centenars de milers de catalans i catalanes que, conscientment, van votar una llista que tenia molt clar quin era el seu candidat. I que a ningú no enganyava. I que va guanyar de forma més que folgada. Assumir cap renúncia en aquest sentit, seria un acte de covardia de dimensions siderals, que no es pot tolerar i que afectaria profundament l'autoestima de molta gent. 
Mas va a per totes, vaig deduir. I naturalment, he de dir que fa ben fet. Ni un pas enrere. Cal sumar més gent, cal eixamplar la base, del procés independentista. Però el que és impensable és que volent estirar el llançol cap a un costat, destapem l'altre costat. I avui en dia, Mas és un plus per molts catalans i catalanes que aposten per la Independència com un projecte de benestar i cohesió social

A veure, molt senzill. En tota democràcia de partits, els partits amb una representació minoritària, poden fer tres coses. O influir, no votar o vetar.

Influir pressuposa que pressionen el govern perquè adopti polítiques i decisions properes o en la línia dels plantejaments que defensen (els partits minoritaris). Si el govern els fa cas i els adopta, els cedeix els vots (tants com escons tinguin). Normalment, els partits minoritaris posen l'èmfasi en aquelles polítiques o decisions que més intensament senten. Per exemple, un partit verd, en els temes ecologistes, sostenibilitat, etc.

En el cas que no els faci cas, naturalment, el partit minoritari no dóna suport al govern, és a dir, no el vota i fins i tot, si aquest no troba altres suports, pot arribar a fer-lo caure. En principi, la lògica hauria de ser que la causa que provoqués la caiguda fos cabdal dins el programa del partit minoritari.

Finalment, pot fer una tercera cosa. Que és negar-se en rodó a qualsevol tipus d'acord, argumentat un veto, per exemple, ad hominem. En aquest cas, al candidat de l'opció amb més escons. En aquest cas, el programa polític, no té cap mena d'importància, no hi pinta res, perquè hi ha quelcom que passa per damunt de tot, el veto a una persona concreta,

Ok, doncs, Si això ho apliquem al cas concret que ens ocupa, veiem que en el programa polític del partit minoritari, en aquest cas, la CUP, no hi ha cap referència explícita, a Artur Mas. Ho he comprovat, digitalment, donant una ordre de cerca, que, com es pot veure en la foto,en el programa de la CUP, la cerca "Artur Mas" no dóna cap resultat. Zero.
Per contra, hi ha 75 pàgines denses, plenes de propostes i posicionaments en tots els àmbits, des de la Sobirania, els serveis públics, el feminisme, l'alimentació o la corrupció.

Llavors, el comportament lògic de la CUP, en tant que partit minoritari, si apliquem l'esquema abans esmentat, és que pressionés el candidat a formar govern, a adoptar alguns, fins i tot el màxim nombre possible, de polítiques o iniciatives contingudes en el programa propi. Seria raonable, lògic o conseqüent. Aconseguir això, des de la seva perspectiva ideològica, faria un gran bé a la societat catalana, sobretot als més colpejats per la crisi. Uns acords que naturalment no assolirien el 100%, però que podrien assolir una proporció molt superior a la del pes de les diputades cupaires a Parlament.

Però ve't aquí que fins al moment, allò que sembla esdevenir decisiu, és el veto a una persona que ni tan sols figura en el programa polític propi. De manera que s'avantposa aquest a totes les mesures socials, econòmiques, ecològiques, de gènere, etc. El veto ad hominem és més important que la resta.
La lògica deducció de tot plegat és que la CUP, en funció de la seva actuació, no és com diu ser en el programa, sinó que allò que decideix en definitiva el seu vot és el veto a una persona. En definitiva, la CUP és un partit principalment i fonamentalment anti-Mas. I la resta, secundari.

La paradoxa és que aquest component anti-Mas porta la CUP a coincidir de facto amb el vot dels partits del búnquer, que tenen, com ja han dit per activa i per passiva, com a objectiu fonamental, decapitar el procés independentista, en base a la neutralització del que ells consideren deus ex machina de tot el procés. Per ells, sense el Mas, el procés està mort, perquè parteixen d'una comprensió elitista de la realitat política. Ja hi han coincidit en dues ocasions. No sé si coincidiran en més. Però...
Vot lliure
Si alguna cosa va demostrar la darrera Assemblea Nacional Oberta (ANO) de la CUP, és que les seves militants estan profundament dividides sobre votar o no a en Mas. Tenint present, a més, que en les darreres setmanes, les portaveus cuperes s'han mostrat com unes defensores exquisides de les promeses fetes durant la campanya -encara que, com ja hem vist, no figuren en el programa- es va dir per activa i per passiva que la CUP no votaria en Mas, penso que la manera de desencallar el tema, o, si més una manera de desencallar-lo, fóra donar llibertat de vot als diputats de la CUP en la tercer votació d'investidura. Si aquesta es dóna. D'aquesta manera, per una banda es donaria compliment a la promesa feta durant la campanya -encara que, repeteixo, no figura en el programa. De l'altra, es podria visualitzar la pluralitat d'opinions existents a l'interior de la CUP. Fóra molta casualitat, i en tot cas, seria forca negatiu o significatiu, que hi hagués una total unanimitat en un sentit o un altre, entre les diputades de la CUP, voldria dir, en definitiva, que no seria políticament representativa del conjunt de l'organització. Que reproduïria, fins i tot, els esquemes oligàrquics dels partits clàssics on una èlite parlamentària, sovint poc té a veure amb els plantejaments de la base militant. Així, jo diria que, aplicant els percentatges obtinguts entre les diferents opcions a l'ANO, entre dues o quatre diputades de les 10 de la CUP, haurien de votar a favor de la investidura de Mas, amb la qual cosa, tot l'embolic actual, que ja dura massa, s'esvaïria.

Dit això, repeteixo que ahir vaig veure en Mas en plena forma, Convençut de la seva capacitat i quasi bé exultant, Tal vegada aquesta fortalesa i valentia seran decisives per a les properes setmanes.

divendres, 3 de juliol del 2015

JACQUES PARIZEAU IN MEMORIAM*

L'1 de juny ha mort a Montréal, als 84 anys, l'exprimer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència del seu país, Jacques Parizeau. Amb el seu traspàs s'apagava una de les veus més fermes i preparades de la causa sobiranista, que va estar a punt, fins i tot, d'aconseguir el seu gran objectiu vital: fer del Quebec “un país”, és a dir, un estat independent. Concretament, va ser arran de convocar el referèndum d'autodeterminació el 30 d'octubre del 1995 -el segon referèndum, després del de 1980, llavors convocat per René Lévesque-. A diferència del de 1980, però, en el segon, els sobiranistes van estar a punt de guanyar-lo; només li mancaren uns milers de vots més. 

Però si el 1995 va ser la culminació de la seva carrera política, els seus inicis es remunten als anys cinquanta i seixanta, quan, ja llavors, Parizeau va ser un dels protagonistes de la coneguda Revolució Tranquil.la, que va transformar completament la societat quebequesa, i la va situar com una de les capdavanteres del món desenvolupat. 
Nascut el 1930, a Montreal, paradoxalment, els seus orígens familiars poc assenyalaven quina seria la seva trajectòria política. Fill d'una família benestant i acomodada, ja el seu besavi, de nom Damase Parizeau -després d'una exitosa activitat empresarial en el món de la indústria de la fusta, un dels principals recursos naturals del país, com és ben conegut- va fundar, el 1886, la Cambra de Comerç francòfona de Montreal. I més tard, entre 1892 i 1897, va ser diputat conservador a l'Assemblea Legislativa del Quebec. A continuació, el seu avi, Telesphore Parizeau, va ser Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montreal entre 1934 i 1938, i distingit com a Cavaller de la Legió d'Honor. Finalment, el seu pare, Gerard Parizeau, va ser també un gran home de negocis i de les finances i historiador econòmic, estudiant -primer-, i impulsor -després-, de la prestigiosa escola dels Hautes Études Commerciales (HEC) de Montreal, així com secretari personal de destacades personalitats polítiques i acadèmiques. 

En aquest context familiar, el jove Jacques Parizeau va tenir una sòlida formació acadèmica, iniciada al prestigiós col·legi Stanislas de Montreal, rebent una educació francesa per part de professors francesos laics, una excepció en el Quebec d'aquells anys, encara profundament controlat per l'ensenyament catòlic més conservador. Posteriorment, va estudiar economia a l'HEC, Administració Pública a l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) de Paris, Dret a la Universitat de París i es va doctorar a la també capdavantera London School of Economics (LSE). 
Jacques Parizeau amb René Lévesque
Un cop acabats els estudis, va impartir docència a l'HEC, i, alhora, com era d'esperar, comença a ocupar llocs tècnics en l'administració quebequesa de les darreries dels anys 50 i sobretot als anys 60. Parizeau es converteix en un dels assessors principals dels polítics que protagonitzaren l'anomenada Revolució Tranquil·la quebequesa entre els anys 1960-1969, entre ells, alguns dels seus antics professors, i fins i tot de dos Primers Ministres d'aquells anys. Partidari convençut de les polítiques keynesianes, va donar suport a la nacionalització de l'electricitat, i a la creació de dues empreses públiques claus: la Société Génerale de Financement (SGF), i sobretot la Caisse de Dépot et Placement du Quebec (CDPQ), entre d'altres. Considerava, doncs, que l'estat (provincial) quebequès havia de ser un actor clau en l'impuls econòmic del Quebec. 

Partidari inicialment del federalisme, el 1967, després d'un viatge amb el ferrocarril Transcanadenc, va esdevenir sobiranista, i dos anys després va ingressar en el recentment constituït Parti Québécois (PQ). El 1976, després de dos intents no reeixits, va ser escollit diputat a l'Assemblea Nacional del Quebec i va ser nomenat Ministre de Finances del nou govern encapçalat per Réné Lévesque. Càrrec en el qual romandrà fins al 1985, jugant, doncs, un paper destacat durant aquesta primera etapa de govern del PQ, durant la qual se celebrà el ja esmentat primer referèndum d'autodeterminació del 1980. 
Al 1988, és escollit líder del Partit Quebequès, torna a ser diputat i assumeix el càrrec de Cap de l'Oposició Oficial al govern liberal i federalista. Durant els anys següents, serà un crític implacable i contundent que s'oposarà fermament a qualsevol acord amb el govern canadenc i blasmarà el poc coratge dels successius primers ministres quebequesos. 

Finalment, el 1994, guanya les eleccions quebequeses i és escollit Primer Ministre del Quebec. Fidel al seu compromís independentista, no dubta en convocar el segon referèndum d'autodeterminació que es va celebrar el 30 d'octubre de l'any següent. Durant la campanya referendària, va aconseguir atraure l'atenció mundial, i malgrat que inicialment les enquestes donaven el 30% de suport a l'opció independentista, finalment es va assolir el 49,4%. El fet de no poder declarar la independència, el va portar immediatament a presentar la dimissió perquè no es veia sent “el primer ministre d'una província canadenca”. També va dimitir com a cap del PQ. 
Jacques Parizeau durant la campanya referendària de 1995
Jacques Parizeau, combatiu, el 2012
Val a dir que les relacions amb el seu successor, Lucien Bouchard, van anar empitjorant, i progressivament Bouchard es va mostrar crític amb la línia estratègica del partit que descartava la convocatòria més o menys immediata d'un tercer referèndum, fins que no es donessin unes condicions guanyadores. Tot i això, i malgrat que en els darrers anys es va apropar molt al nou partit independentista Option Nationale, mai va abandonar la militància al Partit Quebequès. 

Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a l'ensenyament, sense deixar de donar mai la seva opinió sobre l'evolució del país i la societat quebequeses. 
Funerals d'Estat per Jacques Parizeau
Jacques Parizeau va ser un gran amic de Catalunya. Tant, que malgrat que el seu estat de salut ja era preocupant, va voler seguir en persona la consulta del 9N, però no va voler que se sabés ni que es fes publicitat de la seva presència entre nosaltres. 

Cal recordar la figura d'un polític coratjós que ho va donar tot pel seu país i que malgrat haver pogut gaudir d'una vida acomodada, va voler construir autèntiques estructures d'Estat que van ser claus per al benestar dels seus compatriotes, tant des d'una perspectiva material com, també, nacional.

Josep Sort, politòleg, professor Universitat Ramon Llull

*(NOTA: Article publicat al Butlletí de la Fundació CATDEM, 26.06.2015)

dilluns, 22 de setembre del 2014