Ahir vaig escoltar en directe el discurs del President Artur Mas, que va pronunciar com a cloenda de l'Acte de Lliurament del XIX Premi d'Assaig Polític Ramon Trias Fargas, que organitza la fundació Catdem. Va ser, he de dir-ho, un discurs valent i potent. Lluny de qualsevol hesitació, dubte. Fins i tot m'atreviria a dir, un discurs contundent. Un discurs que, des del meu punt de vista, va defensar la dignitat. La dignitat dels centenars de milers de catalans i catalanes que, conscientment, van votar una llista que tenia molt clar quin era el seu candidat. I que a ningú no enganyava. I que va guanyar de forma més que folgada. Assumir cap renúncia en aquest sentit, seria un acte de covardia de dimensions siderals, que no es pot tolerar i que afectaria profundament l'autoestima de molta gent.
Mas va a per totes, vaig deduir. I naturalment, he de dir que fa ben fet. Ni un pas enrere. Cal sumar més gent, cal eixamplar la base, del procés independentista. Però el que és impensable és que volent estirar el llançol cap a un costat, destapem l'altre costat. I avui en dia, Mas és un plus per molts catalans i catalanes que aposten per la Independència com un projecte de benestar i cohesió social
A veure, molt senzill. En tota democràcia de partits, els partits amb una representació minoritària, poden fer tres coses. O influir, no votar o vetar.
Influir pressuposa que pressionen el govern perquè adopti polítiques i decisions properes o en la línia dels plantejaments que defensen (els partits minoritaris). Si el govern els fa cas i els adopta, els cedeix els vots (tants com escons tinguin). Normalment, els partits minoritaris posen l'èmfasi en aquelles polítiques o decisions que més intensament senten. Per exemple, un partit verd, en els temes ecologistes, sostenibilitat, etc.
En el cas que no els faci cas, naturalment, el partit minoritari no dóna suport al govern, és a dir, no el vota i fins i tot, si aquest no troba altres suports, pot arribar a fer-lo caure. En principi, la lògica hauria de ser que la causa que provoqués la caiguda fos cabdal dins el programa del partit minoritari.
Finalment, pot fer una tercera cosa. Que és negar-se en rodó a qualsevol tipus d'acord, argumentat un veto, per exemple, ad hominem. En aquest cas, al candidat de l'opció amb més escons. En aquest cas, el programa polític, no té cap mena d'importància, no hi pinta res, perquè hi ha quelcom que passa per damunt de tot, el veto a una persona concreta,
Ok, doncs, Si això ho apliquem al cas concret que ens ocupa, veiem que en el programa polític del partit minoritari, en aquest cas, la CUP, no hi ha cap referència explícita, a Artur Mas. Ho he comprovat, digitalment, donant una ordre de cerca, que, com es pot veure en la foto,en el programa de la CUP, la cerca "Artur Mas" no dóna cap resultat. Zero.
Per contra, hi ha 75 pàgines denses, plenes de propostes i posicionaments en tots els àmbits, des de la Sobirania, els serveis públics, el feminisme, l'alimentació o la corrupció.
Llavors, el comportament lògic de la CUP, en tant que partit minoritari, si apliquem l'esquema abans esmentat, és que pressionés el candidat a formar govern, a adoptar alguns, fins i tot el màxim nombre possible, de polítiques o iniciatives contingudes en el programa propi. Seria raonable, lògic o conseqüent. Aconseguir això, des de la seva perspectiva ideològica, faria un gran bé a la societat catalana, sobretot als més colpejats per la crisi. Uns acords que naturalment no assolirien el 100%, però que podrien assolir una proporció molt superior a la del pes de les diputades cupaires a Parlament.
Però ve't aquí que fins al moment, allò que sembla esdevenir decisiu, és el veto a una persona que ni tan sols figura en el programa polític propi. De manera que s'avantposa aquest a totes les mesures socials, econòmiques, ecològiques, de gènere, etc. El veto ad hominem és més important que la resta.
La lògica deducció de tot plegat és que la CUP, en funció de la seva actuació, no és com diu ser en el programa, sinó que allò que decideix en definitiva el seu vot és el veto a una persona. En definitiva, la CUP és un partit principalment i fonamentalment anti-Mas. I la resta, secundari.
La paradoxa és que aquest component anti-Mas porta la CUP a coincidir de facto amb el vot dels partits del búnquer, que tenen, com ja han dit per activa i per passiva, com a objectiu fonamental, decapitar el procés independentista, en base a la neutralització del que ells consideren deus ex machina de tot el procés. Per ells, sense el Mas, el procés està mort, perquè parteixen d'una comprensió elitista de la realitat política. Ja hi han coincidit en dues ocasions. No sé si coincidiran en més. Però...
Vot lliure
Si alguna cosa va demostrar la darrera Assemblea Nacional Oberta (ANO) de la CUP, és que les seves militants estan profundament dividides sobre votar o no a en Mas. Tenint present, a més, que en les darreres setmanes, les portaveus cuperes s'han mostrat com unes defensores exquisides de les promeses fetes durant la campanya -encara que, com ja hem vist, no figuren en el programa- es va dir per activa i per passiva que la CUP no votaria en Mas, penso que la manera de desencallar el tema, o, si més una manera de desencallar-lo, fóra donar llibertat de vot als diputats de la CUP en la tercer votació d'investidura. Si aquesta es dóna. D'aquesta manera, per una banda es donaria compliment a la promesa feta durant la campanya -encara que, repeteixo, no figura en el programa. De l'altra, es podria visualitzar la pluralitat d'opinions existents a l'interior de la CUP. Fóra molta casualitat, i en tot cas, seria forca negatiu o significatiu, que hi hagués una total unanimitat en un sentit o un altre, entre les diputades de la CUP, voldria dir, en definitiva, que no seria políticament representativa del conjunt de l'organització. Que reproduïria, fins i tot, els esquemes oligàrquics dels partits clàssics on una èlite parlamentària, sovint poc té a veure amb els plantejaments de la base militant. Així, jo diria que, aplicant els percentatges obtinguts entre les diferents opcions a l'ANO, entre dues o quatre diputades de les 10 de la CUP, haurien de votar a favor de la investidura de Mas, amb la qual cosa, tot l'embolic actual, que ja dura massa, s'esvaïria.
Dit això, repeteixo que ahir vaig veure en Mas en plena forma, Convençut de la seva capacitat i quasi bé exultant, Tal vegada aquesta fortalesa i valentia seran decisives per a les properes setmanes.
