UNA CRISI D'OCTUBRE "A LA CATALANA"?

És possible una Crisi d'Octubre "a la catalana"? M'explico. El mes d'octubre de 1970, arran de dos segrestos realitzats pel Front de Libération du Quebec (FLQ), organització armada favorable a la Independència del Quebec, el govern federal llavors encapçalat per Pierre Elliot Trudeau -sí, el pare de l'actual primer ministre- va ordenar, primer el desplegament de l'exèrcit canadenc pels carrers de Montréal (el 12 d'octubre, curiosament), i quatre dies després, va declarar la Llei de Mesures de Guerra. 

Aquesta Llei datava del 1914, arran l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i inicialment va ser aplicada als residents al Canadà d'origen alemany, austríac i hongarès. A partir del 1917, arran la revolució bolxevic, també es va aplicar a la nombrossíssima població d'origen ucraïnès resident al Canadà, sobretot a les províncies de les praderies (Saskatchewan, Alberta). N'implicava la seva detenció i internament sense cap control judicial, el govern per decret, la censura, suspensió de les llibertats civils, etc. 

Durant la Segona Guerra Mundial, es va aplicar novament, aquest cop, als residents d'origen japonès, que també van ser internats, sota la sospita de ser simpatitzants d'un govern enemic. 

I arribem al 1970. Aquest cop s'aplicà al Quebec, al·legant que una insurrecció estava a punt de produir-se. Concretament, a partir del seu decret pel govern federal, 457 persones, sospitoses de ser simpatitzants del FLQ, o properes a organitzacions de l'extrema esquerra, són detingudes per la Sureté du Québec (SQ), la policia quebequesa, mentre l'exèrcit federal controla el carrer. Molts d'aquests detinguts o arrestats van romandre privats de llibertat durant setmanes, alguns van ser alliberats el mes de desembre, que és quan es dona la crisi per conclosa. Això no obstant, d'altres no seran lliures fins al mes d'abril del 1971. Paradoxalment, de les dues cèl·lules que van protagonitzar els segrestos, una és detinguda i els seus membres seran condemnats a molts anys de presó, i l'altra, aconsegueix un salconduit per exiliar-se a Cuba, a canvi d'alliberar el segrestat. 

L'impacte d'aquests esdeveniments, i sobretot, la visió dels soldats, els tancs, els camions, els helicòpters, pels carrers, va tenir un fort impacte en la societat quebequesa, lògicament. De fet, va causar molt més terror que allò que pretenien combatre, els terroristes del FLQ, que de fet constiuïen un grup relativament reduït de joves independentistes de classe obrera, emmirallats amb l'slògan de ser els nègres blancs d'Amérique, tal com un dels seus ideòlegs, Pierre Vallières, havia escrit en un llibre referencial, i que lògicament, connectava amb la lluita pels drets civils que es desenvolupava al sud de la frontera, per part de la població afroamericana.

Paradoxalment, aquest impacte, va ser molt rellevant perquè pocs anys després, el 1976, finalment, el Partit Quebequès, sobiranista, guanyés les eleccions. Val a dir, però, que el PQ, i particularment, el seu líder, René Lévesque, va condemnar durament els segrestos del FLQ ja el 1970, i rebutjà l'ús de la lluita armada per assolir la independència.

És possible a Catalunya?

Pot semblar estrambòtic que faci aquesta pregunta. Han passat molts anys, el context de la Guerra Freda ha desaparegut, i sobretot, a Catalunya no hi ha cap episodi de violència armada independentista, més aviat tot al contrari. Com sovint es diu, portem anys de manifestacions monstres que no han acabat ni en el trencament d'un aparador, ni res remòtament semblant. El procés es planteja de forma cívica i democràtica, etc....

Hi ha uns peròs, tanmateix. El discurs espanyolista, cada cop està equiparant més la pràctica terrorista (basca) amb la pràctica democràtica (catalana). De fet hi ha personatges que ja han declarat que la segona és més perillosa que la primera, i d'altres que la segona és una conseqüència de la primera. De manera que així s'obre la porta a la repressió.

Per altra banda, el recurs a mesures coercitives, ja ha estat plantejat pel propi govern espanyol al seu informe de la Comissió de Venècia, de manera que ja ha avisat. S'han esmentat diverses opcions: l'article 155, l'article 116, la llei de partits polítics, i la recentment aprovada Llei de Seguretat Nacional, que planteja l'existència de situacions d'interès per a la seguretat nacional, que permet al govern espanyol prendre el control, per exemple, dels Mossos d'Esquadra.

Llavors, si, com passarà, el President, el Govern, el Parlament de Catalunya, la immensa majoria de governs locals i milions de catalans i catalanes, tirem endavant, com no pot ser d'una altra manera, el procés i, més concretament, la celebració del referèndum, podem assistir a un moviment equivalent a la Llei de Mesures de Guerra, però a l'espanyola? Algú pensa que es pot arribar a decretar la detenció a l'engròs de centenars, potser milers d'independentistes catalans i catalanes?

Certament, ni estem en plena Guerra Freda, ni Catalunya està en un context geogràfic com l'americà, condicionat pels Estats Units. Estem a Europa i més concretament a la Unió Europea, i la perspectiva de detenir centenars o milers de persones, sense que es produeixi cap brot de violència, no és acceptable ni intentant, com han fet els serveis d'intel·ligència espanyols, associar l'independentisme català amb el terrorisme jihadista. Una actuació d'aquest tipus, per contra, recordaria més a la repressió brutal que Turquia està exercint damunt una part important de la seva ciutadania. La via espanyola seria, doncs, més propera a la via turca, que a la via europea, la qual cosa, és de suposar que tindria conseqüències.

En definitiva, la fermesa en la convocatòria i la celebració del referèndum en els propers mesos, posarà Espanya en una situació del tot difícil. O opta per la via turca, i s'arrisca a assumir les repercussions que això generi: detencions massives, incautació d'urnes, mobilitzacions permanents (no d'unes hores o de cap de setmana), ocupació de la via pública, col·lapse dels serveis, vagues, manifestacions, desprestigi internacional, etc. o accepta la votació i intenta recuperat terreny amb posterioritat, jugant a dividir el bloc indepedentista entre dretes i esquerres, etc.

Penso que, la resposta estarà en el nivell de mobilització que l'independentisme aconseguirem. Si se supera amb escreix el del 9N. Ja llavors, les previsions més optimistes eren de 2 milions de votants. Tot i no tenir validesa. Finalment van ser 2,4 milions. Si la participació rebenta aquesta xifra, atès que es tracta d'un referèndum vinculant i s'aconsegueix la mobilització del vot exterior massiu, podem assolir una participació de rècord, que ens donarà molta legitimitat tant a nivell domèstic com també a casa nostra.

Només depèn de nosaltres.

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (7)*

La campanya referendària (Part 1)

L'1 d'octubre començà la campanya referendària. Hi havia, doncs, quatre setmanes intenses per convèncer els indecisos i refermar el vot dels ja convençuts. Les enquestes que des de feia mesos assenyalaven un clar triomf del NO, començaren a assenyalar que el resultat podia variar. En aquest sentit, els sobiranistes calculaven que la campanya els seria clarament favorable. Afirmaven que el 1980, les intencions de vot a l'inici de la campanya eren d'un 20% i que el resultat final fou el doble. Ara, el 1995, començaven amb un suport del 39% i que, en conseqüència, tenien molt més a l'abast de la mà la possibilitat de remuntar i finalment guanyar el referèndum. 

Per la seva banda, els federalistes, encapçalats per Daniel Johnson, no dubtaven del seu triomf. Era tanta la seva confiança inicial que els seus aliats, Jean Chrétien (PLC) i Jean Charest (PCP), no es mobilitzaren durant els primers dies de campanya. Chrétien, a més a més, afirmava taxativament, que fos quin fos el resultat, no tornaria a iniciar negociacions constitucionals per reconèixer el Quebec com a societat diferent. Aquest posicionament tancat va enutjar molt Johnson, ja que el deixava sense arguments davant els sobiranistes. Per a aquests, el referèndum era un pols entre l'statu quo existent des del 1982 i la sobirania del Quebec. La negativa de Chrétien a parlar de la Constitució era, segons els sobiranistes, una demostració que no era possible una tercera via que inclogués un reconeixement del Quebec dins del Canadà com a societat diferent. En definitiva, que la posició dels federalistes era objectivament pitjor a la de 1980, quan Trudeau afirmà que un vot contra la sobirania era un vot per un federalisme renovat, amb reconeixement del Quebec inclòs. Ara, un vot contra la sobirania era un vot per l'statu quo, era, en definitiva, un vot per consolidar la reforma constitucional que el Quebec mai havia reconegut com a legítima.

La reacció contra el posicionament de Chrétien no tan sols fou criticat per Johnson. La immensa majoria dels federalistes quebequesos, incloent-hi la minoria anglòfona, titllaren Chrétien d'irresponsable i d'afavorir el bàndol sobiranista. El comminaven de presentar noves propostes constitucionals i de declarar que si es rebutjava la proposta sobiranista, es reprendrien les negociacions constitucionals. Chrétien, però, continuà mantenint la seva posició immobilista, i la mantindria fins ben avançada la campanya.

Segons la Llei quebequesa de consultacions populars, en el cas d'un referèndum es preveu la creacióde dos comitès, un per cada posicionament (favorable i contrari), als quals s'hi podien adscriure els diputats i altres organitzacions.

El Comitè del Sí estava integrat per tres formacions: el Partit Quebequès, el Bloc Quebequès i Acció Democràtica del Quebec. Els seus liders respectius, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard i Mario Dumont, constituïen els caps visibles del Comitè. Aquest, però, també comptà amb la participació dels anomenats Partenaires pour la Souverainété, un conjunt d'organitzacions politicosocials que col·laboraven en la campanya i mobilitzaven molts sectors socials. Entre els més importants d'aquests partenaires destaquem les tres centrals sindicals (CSN, CEQ, FTQ), el Moviment d'Estudiants per la Sobirania, la Unió dels Artistes (UDA) i organitzacions patriòtiques com el Moviment Nacional de les Quebequeses i els Quebequesos o la històrica Societat Sant Joan Baptista de Montréal. En definitiva, el Comitè del Sí fonamentà la seva actuació no sols a través de la xarxa dels partits que en formaven part, sinó també a través de diverses organitzacions sectorials molt arrelades en la societat quebequesa, que li permeteren portar a terme una gran mobilització en el moment del referèndum.

Per la seva banda, el Comitè del No, format pel Partit Liberal del Quebec, el Partit Liberal del Canadà i el Partit Conservador del Canadà, tenia com a figures principals Daniel Johnsons, Lucienne Robillard i Jean Charest. Robillard era ministra del govern federal, i inicialment fou l'encarregada per Jean Chrétien de ser la representant del PLC al Comitè. En els darrers dies de la campanya, fou desplaçada pel mateix Chrétien, quan aquest canvià de comportament i prengué una actitud més participativa. El partidaris del NO comptaven també amb diverses organitzacions socials que els donaven suport, particularment la patronal quebequesa, el Consell del Patronat del Quebec (CPQ), tradicionalment arrenglerat amb les tesis federalistes. També el Partit Igualtat donava suport al NO, si bé el seu protagonisme fou més aviat escàs. Per contra, sí que tingueren un paper rellevant les organitzacions defensores del bilingüisme, com Aliança Quebec i les entitats que aplegaren les comunitats al·lòfones (sobretot les jueves, italianes i gregues). Fora del Comitè, però amb un gran poder d'influència, cal esmentar el diari anglòfon de Montreal, Thee Gazzette, de lluny el mitjà més identificat amb un dels dos bàndols.

L'anàlisi de la correlació de forces, però, no seria completa si no tinguéssim en compte que fora del Quebec, a la resta del Canadà, també es participà activament en la campanya. Per una banda, diversos primers ministres provincials anglòfons deixaren ben clar que mai no acceptarien negociar amb un Quebec sobirà. En aquest sentit, premiers com Clyde Wells (Terranova), Roy Romanow (Saskatchewan) o Frank McKenna (Nou Brunswick), veterans de les crisis de Meech i Charlottetown, destacaren per llurs posicionaments irreductibles. Àdhuc McKenna intentà treure profit de la conjuntura i, atès que la seva província és fronterera amb el Quebec, arribà a oferir condicions especials a aquelles empreses que optessin per marxar d'un Quebec sobirà. Les crítiques li caigueren, no cal dir-ho, de totes bandes. Altres premiers, com els ultraconservadors Ralph Klein (Alberta) o Mike Harris (Ontàrio), no s'estaren també de fer declaracions contra la sobirania, però sobretot contra Chrétien, pel fet de no impedir-ne l'avançament en les enquestes que regularment es publicaven. Aquest posicionament també fou defensat pel Partit de la Reforma, de Preston Manning. Per la seva banda, els mitjans de comunicació anglòfons de la resta del Canadà, no es quedaren pas curts. Particularment el prestigiós The Globe and Mail, de Toronto, el Toronto Star o l'Ottawa Citizen, foren tal vegada els que més directament s'implicaren en la campanya. Àdhuc la premsa anglòfona internacional, sobretot la financera, com el Financial Times, no amagava la seva preferència pels federalistes. També l'empresariat del Canadà anglès participà activament, contra la sobirania tal i com analitzarem més endavant. Finalment, el mateix govern federal no s'estigué d'intervenir en la campanya. A banda de Lucienne Robillard, un altre ministre, el d'Economia i Finances, Paul Martin, tingué una participació destacada i, val a dir-ho, gens afortunada, en la campanya. Les seves declaracions que un Quebec sobirà posaria en perill un milió de llocs de treball, més que ajudar perjudicaren la causa federalista, ja que eren clarament exagerades, fins i tot ridícules.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.178-183. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

L'ESPANYA DIVISIBLE*

Les declaracions del senyor Miquel Iceta, segons les qual s’apuntava a la, segons ell, via canadencamereixen una reflexió. En primer lloc, cal explicar què s’entén per aquest concepte. Procedeix de l’anomenada Llei de la Claredat, o Clarity Bill, aprovada l’any 2000 pel Parlament del Canadà, i estableix quines han de ser les condicions en virtut de les qual el govern federal del Canadà s’asseurà a negociar amb un província del país que en virtut d’una majoria clara i en resposta a una pregunta referendària clara, és a dir que contempli la separació total respecte el Canadà, vulgui separar-se’n. No concreta, però, l’esmentada llei, què entén per majoria clara, ni la quantifica. Cal dir, a més, que aquesta llei és ordinària, no constitucional, de manera que una majoria parlamentària contrària la podria derogar o modificar.

L’origen d’aquesta Llei, diguem-ho, es remunta al referèndum d’autodeterminació que es va celebrar al Quebec el mes d’octubre del 1995. Llavors els partidaris del no a la sobirania, que inicialment se les prometien molt felices, van guanyar per un estretíssim marge de vots: 50.58% votaren pel No i 49.42% pel Sí a la Independència. I naturalment, malgrat la victòria, als federalistes els va agafar la por al cos, perquè ells pensaven que guanyarien de carrer, com ja havia passat en l’anterior referèndum del 1980 (59,56% pel No/40.44% pel Sí), i es van trobar que quasi perden.

Llavors van decidir fer una consulta jurídica a la Cort Suprema del Canadà, tot adreçant-li un seguit de preguntes sobre el dret del Quebec a la secessió unilateral segons l’ordenament constitucional canadenc, l’ordenament internacional, i sobre l’eventualitat d’un conflicte entre ambdós ordenaments sobre aquesta qüestió.

Clarament, les preguntes estaven formulades de forma capciosa, perquè pràcticament ja assenyalaven quina havia de ser el sentit de la resposta. Però l’alt tribunal canadenc, no es va deixar prendre per un enquestat de carrer, i quan el 1998 va emetre la seva resposta, va deixar el govern federal i els federalistes amb la boca oberta.

Concretament, el tribunal opinava que en el cas que el Quebec es posicionés de forma clara i per una majoria clara a favor de la Independència, el govern federal i la resta de províncies canadenques estaven obligades a negociar de bona fe amb el Quebec. En conseqüència, el tribunal reconeixia el caràcter divisible del Canadà i també advertia sobre els intents d’entorpir o aturar la negociació. Va ser en base a aquesta opinió, que el govern federal va aprovar la famosa llei abans esmentada.

És particularment interessant, en aquest sentit, l’opinió d’Stéphane Dion, l’inspirador de la Llei de la Claredat, al respecte. Dion, naturalment, partidari del federalisme i acèrrim opositor de la independència, declarà el següent:

aquest país ha acceptat que és divisible, i cap força política del Canadà vol mantenir els quebequesos en el país en contra de la seva voluntat expressada clarament. Això ho sé. Sé que aquest no és el cas en altres països. Diverses democràcies força respectables diuen que són indivisibles. Bé, em sento orgullós del meu país, perquè la seva unitat està basada en una adhesió mútua; sabem que no tindrem un país sense un consens mutu.

En quina democràcia, “força respectable”, penseu que estava pensant el senyor Dion? S’accepten respostes…

Tornem a Catalunya. ¿Vol dir, doncs, que el senyor Iceta, partidari de la via canadenca, accepta la possibilitat que Catalunya sigui independent si ho aprova seguint les condicions establertes per la legislació canadenca i després d’una negociació de bona fe? Si la resposta és que sí, ho celebraré.

Tanmateix, cap dels partits del búnquer espanyolista contemplen aquest escenari. El seu tancament és total i absolut. La independència, ni com a hipòtesi ni res que s´hi assembli. La veritat, és que jo estaria més tranquil si, a banda del senyor Iceta, els seus companys a Madrid, també s’apuntessin a la via canadenca, i acceptessin doncs, que el resultat de la negociació bilateral de bona fe, pogués concloure en la Independència de Catalunya. Començant pels seus companys del taller d’ebenisteria del carrer Ferraz. Sí home, aquells que fan anar dia sí i dia també el ribot.

Si els ribotaires es fessin canadencs potser encara… però em temo que ni els de Ferraz, ni els de Gènova, ni tampoc, és clar, els naranjitos estan pel tema. I quant als podemites, no té gaire interès, perquè ells sols no poden fer res, més que marejar la perdiu o vendre gat per llebre. Oi senyor Domènech (on és el grup parlamentari català que tan prometia? A la panxa del bou?).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 31.03.2016)

INTERVENCIÓ DE GHISLAIN PICARD

Interessant intervenció de Ghislain Picard, Cap de l'assemblea de les Primeres Nacions i del Labrador, ahir, en el Consell Nacional del Partit Quebequès. 

35 YEARS LATER, SPAIN USES CANADIAN PSYOPS

That´s unbelievable! Spain government is using psyops techniques similiar to those used by Canadian Government (then headed by Prime Minister Trudeau) in the days previous to the first Quebec Referendum, back to1980. 

Yesterday, a total of 15 Armoured trucks for Money Transportation were parked in front of Banco de España branch in Barcelona in one of the city's most visited corners, not only by locals, but also by tourists (Plaça Catalunya and Portal de l'Àngel junction).

Even though is quite normal to see a few of these trucks in this location, in this occasion neighbours said the number was unusual. 

Taken into account the recent statement by Banco de España Governor on the risk of corralito in case the pro-independence list wins in next Sunday Catalan election, it seems clear that this public exhibition is deliberated carried out in order to spread fear among citizens. 

It is the same psyop technique as the one used by Canadian government in 1980. Then a number of long trucks with Bank of Canada banner were ordered to circulate downtown Montreal to spread fear of a massive withdrawal of money to Toronto banks.

BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!

Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica... 

Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.

Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.

Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.

EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES

El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?

Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...

En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?

Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.

Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol

Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part. 

Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no. 

La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.

Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors. 

La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.

Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.

Sintèticament, aquests precedents són:

a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència. 

b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en  la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la  independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.

Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea

c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.

d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític. 

Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.

En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català. 

La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics

L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.

DESPROBLEMATITZAR ESPANYA

Fa uns anys, alguns oficials dels serveis de contraintel.ligència dels Estats Units van queixar-se del fet que Espanya no dedicava prou recursos per lluitar contra el terrorisme islamista. Aquest fet posava en perill no només els ciutadans espanyols, que de fet ja havien estat víctimes d’uns sagnants atemptats múltiples, que si no van fer més morts és perquè els activistes van suposar que els trens de rodalies complirien els seus horaris establerts, com passa, en general a Europa. També posava en perill, pel cap baix, tots els ciutadans de l’espai Schengen, un espai on es permet la lliure circulació dels ciutadans que hi viuen. De retruc, també posava en perill els milions de visitants que entren en aquest espai, al qual pertanyen autèntiques potències turístiques com són França, Itàlia, a banda, és clar de la pròpia Espanya. I no cal dir que una part d’aquests turistes forasters, procedien dels Estats Units. Els americans afirmaven que els seus col.legues espanyols dedicaven quasi tots els seus esforços a lluitar contra ETA i el seu entorn.

Amb l’aparent desactivació del conflicte armat -que no el polític- al País Basc, els espanyols van començar a fer cas a les pressions aliades i van començar a dedicar actius contra el terrorisme islamista. També a formar un grup d’experts en aquest fenomen i molt particularment en el cas del terrorisme islamista al Magrib.

Però vet aquí que a partir del 2006, l’independentisme democràtic català -és a dir, basat exclusivament en la mobilització participativa i l’activisme digital i presencial- va començar a treure el cap i va començar a caminar amb pas ferm: a banda de la manifestació pel dret a decidir del febrer, a l’any següent va tenir lloc la de les infrastructures, que no deixava de ser una excusa, i que va registrar una participació notable. Després li va seguir la manifestació a Brussel.les, del 2009, un dels moments més èpics, gosaríem dir. Del brou de cultiu d’aquesta manifestació va sorgir la proposta de fer un referèndum per la Independència a la localitat d’Arenys de Munt, el setembre d’aquell mateix any. Això va obrir les portes de bat a bat a tot el procés de les consultes, que en va ser un enorme dinamitzador. La situació encara va créixer en tensió arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va anul.lar determinats articles del nou Estatut i va marcar els límits del poder de les autonomies. En la sentència es dictaminava el caràcter subsidiari o secundari de Catalunya respecte l’estat. Això va fer obrir molt els ulls, a determinats sectors del país que fins llavors s’havien atipat de donar una nova oportunitat al consens territorial, debades. La immediata manifestació del 10 de juliol del 2010, malgrat les enormes vacil.lacions que la van caracteritzar, va ser una resposta força contundent. La crisi econòmica i l’actitud dels successius governs espanyols entre el 2010 i el 2012, tant d’un color com de l’altre, a banda és clar d’un activisme sense aturador de l’independentisme civil, va congriar el gran tsunami de l’11S2012 i tot el que després s´ha esdevingut.

En tot aquest procés els serveis d’intel.ligència espanyols es van quedar amb un pam de nas. Ells es pensaven que el procés tard o d’hora quedaria aturat per CiU. La victòria convergent en les eleccions del 2010 i sobretot el triomf brutal d’una CiU encapçalada per Duran i Lleida en les eleccions espanyoles del 2011, assenyalava clarament que el pati català estava sota control. Clar que tot plegat va començar a canviar amb la manifestació monstre i amb l’anunci de Mas de convocar eleccions i impulsar una consulta. Llavors el cangelo espanyol es va disparar. Només cal llegir la premsa entre setembre i novembre per comprovar que la por es va apoderar d’Espanya i van començar els atacs des de la caverna i el govern de Madrid va improvisar una ofensiva en els mèdia internacionals. Tenien coll avall que Mas guanyaria de carrer i veien un panorama més que desolador.

Però vet aquí, que el poble de Catalunya, va decidir altrament. La svictòria amarga de Mas, va omplir de joia els espanyols, i com era d’esperar, va donar pas a una nova ofensiva en tota regla, ara utilitzant particularment l’eina de l’ofec financer per sotmetre el govern de Barcelona. I a l´hora impulsar els altres fronts (cultura, justícia, policia, etc.).

A tot aquest procés la comunitat internacional va assistir al.lucinant. Veure un 20% de la població d’un estat europeu manifestant-se per la Independència era quelcom inaudit. Brutal. Però encara més brutal, i inaudit va ser veure com aquest mateix poble decidia fer-se la vida més complicada i castigar el polític que precisament, per primera vegada en dècades, com a mínim des dels anys trenta, decidia jugar-se-la per la Independència del país. No m’estranyaria que en les reunions dels governs europeus més d’un exclamés, “estan bojos aquests catalans!“.

Però els fets darrers han demostrat que realment qui estan bojos no són precisament els catalans. El President Mas, ha aconseguit a empentes i rodolons, construir una estratègia de transició nacional basada en un pacte amb la segona força política del país, la qual sembla més pendent d’aconseguir el sorpasso en els propers comicis, que d’assolir la independència el més aviat possible. És doncs, un aliat que mereix més aviat poca confiança, ple de complexos i d’ambició, per no dir de comptes pendents. Tot i això s’han fet passos endavant, just és reconèixer-ho.

I un d’aquestes passos és l’oferta permanentment oberta de dialogar amb Madrid, de tu a tu, com s’acostuma  a fer entre gent civilitzada. Però els espanyols no són precisament, addictes al diàleg. De fet, la comunitat internacional, que ja porta segles aguantant les ximpleries dels espanyols, ja saben com les gasten: un tancament a banda total dels espanyols a qualsevol tipus de negociació, arribant a extrems ridículs, fins que els fets consumats demostren que la seva fatxenderia no era més que una façana, perquè els espanyols sempre han sortit, sempre, malparats de les seves xuleries i actituds quixotesques. Són tan previsibles que repeteixen. No debades no es cansen de repetir allò de la “indisolube unidad de la nación española“, quan de fet si hi ha alguna cosa soluble al món mundial, és precisament la nació espanyola. O si no que els preguntin a tots els estats llatinoamericans, que fins i tot ara encara els estan donant per sac amb les nacionalitzacions d’empreses espanyols quan els passa pel cap. No s’atreviran a fer-ho amb els xinesos, no. Ni amb els alemanys o els francesos, no.

Ara bé, descartats per sentit comú els fets consumats, és obvi que l’actitud del govern espanyol contrasta amb la d’altres governs que han hagut de fer front a moviments independentistes. Per exemple els casos de Canadà i de la Gran Bretanya, on s’han obert vies negociadores que sembla que permetran una resolució civilitzada de la qüestió. Per contra, allò que preocupa la comunitat internacional, és el tancament a banda de Madrid a qualsevol negociació. De fet, Espanya s’està convertint en un soci dissonant dins la UE, i que no dubta en equiparar-se a Sèrbia, quan els seus ministres comparen, de forma ben ridícula, per cert, Catalunya amb Kosovo.

Cal aprofitar des de Catalunya, aquest tancament a banda dels espanyols. Cal estigmatitzar-los i convertir-los en uns pàries. Cal fer que es fregeixin en la seva pròpia salsa, cal que morin del seu propi verí. Però no menyspreant-los, sinó aprofitant la seva obcecació malaltissa i la seva més que justeta cultura democràtica.

Només des d’una fermesa en el compromís amb la Independència i en la via democràtica per assolir-la, obtindrem l’èxit que necessitem com l’aire que respirem. I d’aquesta manera, Espanya deixarà de ser un problema, fins i tot per als serveis d’intel.ligència mundials.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.03.2013)

LA GUERRA SECRETA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA..DEL QUEBEC

  Ara que es parla tant de la campanya del govern espanyol contra la Transició cap a la Independència de Catalunya, és convenient recordar que al Quebec, ja fa molts anys que la van patir, i va ser molt i molt dura.