Fa uns anys, alguns oficials dels serveis de contraintel.ligència dels Estats Units van queixar-se del fet que Espanya no dedicava prou recursos per lluitar contra el terrorisme islamista. Aquest fet posava en perill no només els ciutadans espanyols, que de fet ja havien estat víctimes d’uns sagnants atemptats múltiples, que si no van fer més morts és perquè els activistes van suposar que els trens de rodalies complirien els seus horaris establerts, com passa, en general a Europa. També posava en perill, pel cap baix, tots els ciutadans de l’espai Schengen, un espai on es permet la lliure circulació dels ciutadans que hi viuen. De retruc, també posava en perill els milions de visitants que entren en aquest espai, al qual pertanyen autèntiques potències turístiques com són França, Itàlia, a banda, és clar de la pròpia Espanya. I no cal dir que una part d’aquests turistes forasters, procedien dels Estats Units. Els americans afirmaven que els seus col.legues espanyols dedicaven quasi tots els seus esforços a lluitar contra ETA i el seu entorn.
Amb l’aparent desactivació del conflicte armat -que no el polític- al País Basc, els espanyols van començar a fer cas a les pressions aliades i van començar a dedicar actius contra el terrorisme islamista. També a formar un grup d’experts en aquest fenomen i molt particularment en el cas del terrorisme islamista al Magrib.
Però vet aquí que a partir del 2006, l’independentisme democràtic català -és a dir, basat exclusivament en la mobilització participativa i l’activisme digital i presencial- va començar a treure el cap i va començar a caminar amb pas ferm: a banda de la manifestació pel dret a decidir del febrer, a l’any següent va tenir lloc la de les infrastructures, que no deixava de ser una excusa, i que va registrar una participació notable. Després li va seguir la manifestació a Brussel.les, del 2009, un dels moments més èpics, gosaríem dir. Del brou de cultiu d’aquesta manifestació va sorgir la proposta de fer un referèndum per la Independència a la localitat d’Arenys de Munt, el setembre d’aquell mateix any. Això va obrir les portes de bat a bat a tot el procés de les consultes, que en va ser un enorme dinamitzador. La situació encara va créixer en tensió arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va anul.lar determinats articles del nou Estatut i va marcar els límits del poder de les autonomies. En la sentència es dictaminava el caràcter subsidiari o secundari de Catalunya respecte l’estat. Això va fer obrir molt els ulls, a determinats sectors del país que fins llavors s’havien atipat de donar una nova oportunitat al consens territorial, debades. La immediata manifestació del 10 de juliol del 2010, malgrat les enormes vacil.lacions que la van caracteritzar, va ser una resposta força contundent. La crisi econòmica i l’actitud dels successius governs espanyols entre el 2010 i el 2012, tant d’un color com de l’altre, a banda és clar d’un activisme sense aturador de l’independentisme civil, va congriar el gran tsunami de l’11S2012 i tot el que després s´ha esdevingut.
En tot aquest procés els serveis d’intel.ligència espanyols es van quedar amb un pam de nas. Ells es pensaven que el procés tard o d’hora quedaria aturat per CiU. La victòria convergent en les eleccions del 2010 i sobretot el triomf brutal d’una CiU encapçalada per Duran i Lleida en les eleccions espanyoles del 2011, assenyalava clarament que el pati català estava sota control. Clar que tot plegat va començar a canviar amb la manifestació monstre i amb l’anunci de Mas de convocar eleccions i impulsar una consulta. Llavors el cangelo espanyol es va disparar. Només cal llegir la premsa entre setembre i novembre per comprovar que la por es va apoderar d’Espanya i van començar els atacs des de la caverna i el govern de Madrid va improvisar una ofensiva en els mèdia internacionals. Tenien coll avall que Mas guanyaria de carrer i veien un panorama més que desolador.
Però vet aquí, que el poble de Catalunya, va decidir altrament. La svictòria amarga de Mas, va omplir de joia els espanyols, i com era d’esperar, va donar pas a una nova ofensiva en tota regla, ara utilitzant particularment l’eina de l’ofec financer per sotmetre el govern de Barcelona. I a l´hora impulsar els altres fronts (cultura, justícia, policia, etc.).
A tot aquest procés la comunitat internacional va assistir al.lucinant. Veure un 20% de la població d’un estat europeu manifestant-se per la Independència era quelcom inaudit. Brutal. Però encara més brutal, i inaudit va ser veure com aquest mateix poble decidia fer-se la vida més complicada i castigar el polític que precisament, per primera vegada en dècades, com a mínim des dels anys trenta, decidia jugar-se-la per la Independència del país. No m’estranyaria que en les reunions dels governs europeus més d’un exclamés, “estan bojos aquests catalans!“.
Però els fets darrers han demostrat que realment qui estan bojos no són precisament els catalans. El President Mas, ha aconseguit a empentes i rodolons, construir una estratègia de transició nacional basada en un pacte amb la segona força política del país, la qual sembla més pendent d’aconseguir el sorpasso en els propers comicis, que d’assolir la independència el més aviat possible. És doncs, un aliat que mereix més aviat poca confiança, ple de complexos i d’ambició, per no dir de comptes pendents. Tot i això s’han fet passos endavant, just és reconèixer-ho.
I un d’aquestes passos és l’oferta permanentment oberta de dialogar amb Madrid, de tu a tu, com s’acostuma a fer entre gent civilitzada. Però els espanyols no són precisament, addictes al diàleg. De fet, la comunitat internacional, que ja porta segles aguantant les ximpleries dels espanyols, ja saben com les gasten: un tancament a banda total dels espanyols a qualsevol tipus de negociació, arribant a extrems ridículs, fins que els fets consumats demostren que la seva fatxenderia no era més que una façana, perquè els espanyols sempre han sortit, sempre, malparats de les seves xuleries i actituds quixotesques. Són tan previsibles que repeteixen. No debades no es cansen de repetir allò de la “indisolube unidad de la nación española“, quan de fet si hi ha alguna cosa soluble al món mundial, és precisament la nació espanyola. O si no que els preguntin a tots els estats llatinoamericans, que fins i tot ara encara els estan donant per sac amb les nacionalitzacions d’empreses espanyols quan els passa pel cap. No s’atreviran a fer-ho amb els xinesos, no. Ni amb els alemanys o els francesos, no.
Ara bé, descartats per sentit comú els fets consumats, és obvi que l’actitud del govern espanyol contrasta amb la d’altres governs que han hagut de fer front a moviments independentistes. Per exemple els casos de Canadà i de la Gran Bretanya, on s’han obert vies negociadores que sembla que permetran una resolució civilitzada de la qüestió. Per contra, allò que preocupa la comunitat internacional, és el tancament a banda de Madrid a qualsevol negociació. De fet, Espanya s’està convertint en un soci dissonant dins la UE, i que no dubta en equiparar-se a Sèrbia, quan els seus ministres comparen, de forma ben ridícula, per cert, Catalunya amb Kosovo.
Cal aprofitar des de Catalunya, aquest tancament a banda dels espanyols. Cal estigmatitzar-los i convertir-los en uns pàries. Cal fer que es fregeixin en la seva pròpia salsa, cal que morin del seu propi verí. Però no menyspreant-los, sinó aprofitant la seva obcecació malaltissa i la seva més que justeta cultura democràtica.
Només des d’una fermesa en el compromís amb la Independència i en la via democràtica per assolir-la, obtindrem l’èxit que necessitem com l’aire que respirem. I d’aquesta manera, Espanya deixarà de ser un problema, fins i tot per als serveis d’intel.ligència mundials.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.03.2013)
